Etiqueta: Varis

Paneveggio i Jaume Cabré

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Paneveggio i Jaume Cabré

He de reconèixer que, des de fa anys, soc un fervent lector de les obres de Jaume Cabré. Per aquesta raó vaig celebrar la publicació de la seva darrera obra: Jo confesso. L’he llegida amb passió i, en ocasions, he pensat el mateix que l’Antoni Bassas (Ara,10-10-2011): i és que mentre llegia alguns fragments del llibre, em venien ganes d’aixecar-me i aplaudir l’autor i cridar “Cabré! Cabré!”.
Un dels moments més sorprenents va ser quan vaig veure esmentat el bosc de Paneveggio ja que és un dels boscos més espectaculars que he visita mai. Encara guardo viva a la memòria la passejada per entremig d’aquells espectaculars avets. 
Cami en el bosc de Paneveggio
Cabré lliga Paneveggio a la història d’un dels personatges de la seva obra: en Jachiam dels Mureda de Pardac o Predazzo. El personatge parla d’ell mateix en aquests termes: “ Sóc un tallador de fusta, escoltador de la fusta. El meu ofici és fer cantar la fusta, triar els arbres i els indrets del tronc que després serviran perquè els mestres lutiers en facin un bon instrument, ja sigui una violeta, un violí o qualsevol altre instrument”
Paneveggió es localitza dins l’arc alpí, en concret  dins del Parc Natural de Paneveggio Pale  di San Martino als Dolomites del Trentino (Itàlia). És un espectacular bosc d’unes 2.700 ha, en el qual el 85% és Picea abies i la resta Larix decidua, Pinus cembra, Abies alba i Fagus sylvatica.
En el centre de visitants s’explica la història d’aquest bosc que també es coneixia com el bosc dels violins degut a la qualitat dels troncs de Picea abies per fer instruments musicals. S’esmenta que el mateix Stradivarius i altres lutiers de Cremona van visitar aquesta foresta a la recerca de bons troncs per fer instruments ja que la particular ressonància de la fusta de la Picea abies és única, producte de la seva elasticitat la qual transmet millor el so. Els millors arbres eren aquells que al llarg de segles havien tingut un creixement lent i regular. 
Us recomano la visita i també, ferventment, la lectura de: Jo confesso.
Torrent enmig del bosc de Paneveggio

Els arbres i l’avi de José Saramago

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Els arbres i l’avi de José Saramago
El premi Nobel de literatura del 1998 José Saramago explicà, a l’inici del seu discurs d’acceptació del premi Nobel, algunes vivències de la seva infantesa amb els avis. És remarcable que, al seu avi el qualifiqués com un dels homes més savis que ha conegut malgrat que era analfabet, la qual cosa corrobora que la cultura no només prové, dels llibres, de l’estudi erudit, sinó que sovint es troba en la vivència i l’observació de la natura i el paisatge . La infantesa de Saramago està a cavall de Lisboa i d’un poble prop del Tejo on vivien els seus avis i on el jove Saramago passejava i gaudia del paisatge: “Em fico un bocí de pa de blat de moro i un grapat d’olives i de figues seques al sarró, agafo un bastó per si de cas m’haig de defensar d’alguna escomesa canina i surto al camp. No tinc gaire per triar: o  el riu, i la quasi inextricable vegetació que li cobreix i protegeix les ribes, o els oliverars i els durs rostolls de blat ja segat, o el dens bosc de tamarius, faies, freixes i pollancres que voreja el Tejo”.
El contacte amb la natura i sobretot les vivències que l’hi explicà el seu avi de ben segur que el van marcar. La història més corprenedora fa referència al fet que quan el seu avi té el pressentiment que l’hi ha arribat la seva darrera hora surt al seu hort i es dedica a abraçar, un a un, tot plorant, els seus arbres que li havien donat ombra i fruits al llarg de la seva vida i que ja sabia que no veuria més. Tot seguit us copio el text que prové del llibre: “Petites memòries”.
“Recordo aquelles nits tèbies d’estiu, quan dormíem sota la figuera gran, el sento parlar de la vida que va tenir, del camí de Sant Jaume que sobre els nostres caps resplendia, del bestiar que criava, de les històries i llegendes de la seva infància distant. Ens adormíem tard, ben embolicats a les flassades a causa de la fresca de la matinada. Però la imatge que no m’abandona en aquesta hora de melangia és la del vell que avança sota la pluja, obstinat, silenciós, com aquell qui compleix un destí que res podrà modificar. Si no és la mort. Aquest vell, que quasi toco amb la mà, no sap com es morirà. Encara no sap que pocs dies abans del seu últim dia tindrà el pressentiment que el final ha arribat, i anirà, d’arbre en arbre del seu hort, a abraçar els troncs, a acomiadar-se d’ells, de les ombres amigues, dels fruits que no tornarà a menjar. Perquè haurà arribat la gran ombra, mentre la memòria no el ressuscita al camí entollat o sota la volta del cel i l’etern interrogant dels astres”
El que desprèn aquest text d’estima i arrelament a la natura i el paisatge no em deixa de corprendre cada vegada que el llegeixo.
José Saramago

Arbres i cinema I

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Arbres i cinema I
En algunes ocasions els arbres apareixen en els títols de les pel·lícules, com és el cas de l’arbre de la forca o l’arbre de la vida, però, en poques ocasions l’arbre és un dels grans protagonistes i, a la vegada, es fa seu tot el títol: The tree (dirigida per Julie Bertucelli, www.thetreefilm.com ). 

Fa pocs dies vaig veure aquest film i, la veritat, és que em va encantar. Per aquest motiu voldria explicar-vos les meves sensacions i la meva interpretació de la història i, evidentment, recomanar-vos que no us la perdeu.
La pel·lícula transcorre a la regió australiana de Queensland  i gira al voltant d’una família que viuen en una casa situada al costat d’un monumental Ficus macrophylla.
La narració comença amb la mort, per un infart, del jove pare de la família; el qual sustentava econòmicament a tots i era, per tant, el veritable tronc que aguanta la resta de membres. La seva mort es produeix quan condueix de retorn a casa seva i amb la seva filla petita a la furgoneta. Després de patir l’infart, la furgoneta segueix movent-se fins topar amb l’arbre que hi ha al costat de la casa. Per tant, el primer fet remarcable de la història és la connexió de la mort del pare amb el monumental Ficus. La meva lliure interpretació de la narració em porta a creure que l’ànima del pare roman dins l’arbre per seguir, durant un temps, prop de la seva família.
La primera persona que capta la presència de l’ànima del pare a l’arbre és la seva filla petita, la qual  tenia un vincle molt especial amb ell i, a més a més, anava dins la furgoneta en el moment del seu traspàs. 
La relació de la nena amb l’arbre és una de les narracions més emotives i delicades de tota la pel·lícula. Poc a poc, altres membres de la família també van acostant-se a l’arbre i, a la vegada, l’arbre es fa molt present en la vida de la família, sobretot, quan la mare comença una relació amb un altre home. Però quan hi ha un intent d’abatre l’enorme Ficus ja que estava fen malbé els fonaments de la casa, tota la família amb la mare al davant s’oposen i eviten la seva desaparició. Finalment una tempesta tropical tomba l’arbre i, aquest fet, suposa la marxa definitiva de l’anima del pare que resta simbolitzada en el fotograma en que el vent s’endu la roba del pare i amb la caiguda del monumental Ficus.
Ficus macrophylla
Aquesta entranyable i emotiva pel·lícula m’ha fet recordar una altra història que va tenir lloc fa més de vint anys a l’illa de Cuba en el marc d’una estada de recerca a la Universitat de Pinar del Rio. Un dia el professor que m’acompanyava em va portar a visitar un jardí d’arbres tropicals cuidat per una dona gran. Recordo una llarga conversa entre tots tres sota l’ombra dels arbres, tot menjant fruites. Al llarg d’aquesta xerrada vaig voler saber perquè a les branques d’alguns arbres hi havia joguets penjats. La senyora va explicar-me que feia poc que el seu marit havia mort i que malgrat havia estat molt feliç al seu costat no havien tingut fills. Per tant, els seus veritables fills eren els arbres del seu jardí i per fer-los contents els hi regalava joguines que els hi penjava a les seves branques.
Deixant la raó de costat, hi ha persones que arriben a establir uns vincles , temporals o permanents, amb els arbres i, per tant, són d’admirar.

Els arbres del jardí de Calipso

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Els arbres del jardí de Calipso
Tal com explica Homer a l’Odissea, en un dels seus viatges Ulisses va naufragar a l’illa d’Ogigia on vivia la Nimfa Calipso enmig d’un esplèndid jardí. En aquest espai Ulisses va restar-hi deu anys fins que Zeus va donar-li l’ordre de partir. 

A continuació us reproduïm un fragment de l’Odissea, en traducció de Carles Riba, on es descriu el jardí de Calipso:

“Quan, però, a la fi pervingué a l’illa remota,
va sortir de la mar violeta i pel ferm de la terra
caminà, fins a atènyer la gran espluga on la Nimfa
ben rullada habitava; i allí va encertar-la, que hi era.
Sobre la llar flamejava un gran foc; i es sentia l’aroma
del cedre bo d’asclar i de l’arbre d’encens que hi cremaven,
per tota l’illa. I la Nimfa era dins, cantant amb veu dolça,
mentre, corrent el teler amb l’àuria agulla, teixia.
I al voltant de l’espluga hi havia crescut una arbreda
plena d’ufana, trèmols i verns i xiprers olorosos,
i a llurs copes venien ocells d’ala llarga a jocar-se,
òlibes i esparvers i gralles de llengua estirada,
marineres, que tenen la feina entremig de les ones.
I hi prosperava també, sobre el mur de l’espluga balmada,
una parra novella, amb els seus raïms ufanosa;
i quatre fonts hi brollaven de rengle, amb una aigua molt blanca,
l’una al costat de l’altra, girant cadascuna de banda;
i a l’entorn, verdejaven uns prats mollencs de violes
i julivert, que allí, un immortal que hi vingués, s’hi hauria
embadalit mirant i hi hauria esbargit el seu ànim”
Fixeu-vos com apareixen tots els elements que caracteritzen els jardins: les olors, les ombres dels arbres, el so dels ocells i de l’aigua i els fruits.
El vern un dels arbres del mític jardí de Calipso.

Viure als arbres

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Viure als arbres

Els arbres i el bosc sempre han estat presents en la història de moltes civilitzacions. Alguns pobles retien culte a determinats arbres. Per exemple els celtes consideraven com arbre sagrat el roure. Jacques Brosse en el seu llibre sobre la mitologia dels arbres afirma que el culte als roures era molt comú en tota l’Europa precristiana. Segons altres autors es tractava d’arbres de dimensions molt més notables que les dels roures més vells de l’actualitat. Per exemple el botànic anglès John Ray (1686-1701) parla d’un roure que tenia un tronc amb 10 metres de diàmetre i que tenia més de 2000 anys. Altres pobles han aixecat santuaris i temples al costat d’arbres i boscos. Per tant, no és d’estranyar el desig d’enfilar-se als arbres per sentir-se protegit i poder-hi viure.
Quan parlo de viure als arbres sempre em ve a la ment la història del baró Cosimo Piovasco di Rondo que el 15 de juny de 1767 va decidir enfilar-se als arbres i no va tornar a posar un peu a terra, evidentment que estem parlant del baró rampant, personatge de ficció escrit per Italo Calvino.
Cabanes als arbres en un bosc de les Guilleries
 
Avui en dia hi ha empreses que fabriquen cases damunt dels arbres (www.thetreehouseguide.com) i hotels que t’ofereixen habitacions penjades dels arbres (www.cabanesalsarbres.com).
El mite de viure als arbres segueix present en la literatura i la filmografia. Només cal recordar la premiada pel·lícula Avatar on ens apareix un poble que viu i venera els arbres. A casa nostre recentment hem gaudit del film Herois, dirigit per Pau Freixes i amb guió d’Albert Espinosa on ens apareix la cabana a l’arbre com referent de la infància perduda.
La cabana de la pel·licula Herois
Si voleu un fons musical lligat al fet de viure als arbres us recomano que escolteu el vídeo del Marlango: The long fall, que forma part del CD titulat: Life in the tree house.

Arbres i cançons II Roger Mas. Trobador forestal

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Arbres i cançons II Roger Mas. Trobador forestal
Quan el cantant Roger Mas va presentar el seu darrer treball: “A la casa d’enlloc” (2010) el van entrevistar a “El Periódico” i el van qualificar de trobador forestal. Segurament, el fet de viure a Solsona,  que les seves lletres estan plenes de referències al bosc amb un lèxic molt ric i que alguns vídeos segueixin camins forestals, va portar  l’entrevistador a qualificar-lo així. També cal esmentar que l’any passat, el Centre Tecnològic Forestal de Catalunya va editar un llibre titulat:Silvae Cataloniae interioris que és un recull de fotografies de Carles Santacana a l’entorn de boscos i natura amb textos de Roger Mas. A tall d’exemple, us reproduïm alguns d’aquests breus textos:
Hem trobat terra, roure i alzines.
Hem trobat sang.
Tot és clar un instant de cada tres,
els arbres se’ls empassa el bosc i els mastega molta estona.
Travessar el riu, el bosc fosc.
Tenir por, sí, deixar-nos-la sentit. Paüra.

Si hi ha algun treball que vulgui endinsar-se en les forces del bosc, aquest és: “Les cançons tel·lúriques” disc on el qual la música ens transporta a l’interior de la foresta i les lletres de Verdaguer ens fan transitar entre el cel i la Terra. Us recomano llegir el poema: “Caminant” mentre mireu el seu vídeo.
Mig segle fa que pel món
vaig, camina que camina,
per escabrós viarany
vora el gran riu de la vida.
Veig anar i veig venir
les ones rodoladisses:
les que vénen duen flors
i alguna fulla marcida,
mes les ones que se’n van
totes s’enduen ruïnes.
De les que em vénen damunt
quina vindrà per les mies?

Una barca va pel riu
d’una riba a l’altra riba;
fa cara de segador
la barquera que la guia.
Qui es deixa embarcar, mai més
torna a sa terra nadiua,
i es desperta a l’altre món
quan ha feta una dormida.
Barquereta del bon Déu,
no em faces la cara trista:
si tanmateix vens per mi,
embarca’m tot de seguida;
lo desterro se’m fa llarg,
cuita a dur-me a l’altra riba,
que mos ullets tenen son
i el caminar m’afadiga.

Arbres i cançons

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Arbres i cançons
No és gaire comú escoltar cançons dedicades als arbres. Per aquest motiu vull recomanar-vos dos temes musicals que prenen l’arbre com a eix central. El primer és de Feliu Ventura i es titula: “El que diuen els arbres”. Es tracta d’un senzill text que ens empeny a escoltar els arbres com a element de comunicació amb l’entorn  natural i, a la vegada, a treballar per millorar el món que ens envolta. Us reprodueixo un petit fragment i us n’adjunto el video:
Un nou model
un nou poder
per a fer més
no renunciar a res.
Hem de fer un esforç
per a escoltar els arbres
o només ens quedarà el vent!

Feliu Ventura – El que diuen els arbres

Aquesta cançó també la trobareu al CD que va eixir el 2005 titulat: “Que no s’apague la llum” i que és la gravació d’un concert de Lluís Llach i Feliu Ventura.
Fotografia 1
Portada del CD de Mishima: “Set tota la vida” . És una il·lustració d’Antonie Humbolt pel llibre: “L’Othopédie, ou l’art de prévenir et de corriger dans les enfants, les difformités du corps“. Per tant, una clara utilització de l’arbre com a símbol de l’ésser humà.
La segona cançó és un poema de Joan Maragall escrit el 1901 i titulat: “Els Ametllers” i que l’ha musicat i cantat el grup Mishima. El trobareu en el CD que aquest quartet va publicar el 2007 i que es titula: “Set tota la vida”. A més a més, la portada d’aquest treball s’il·lustra amb el gravat d’un arbre tort lligat a un pal (Fotografia 1).

Sentir els versos de Maragall en la suggerent veu de David Caraben i la música de Mishima és un veritable plaer. Per animar-vos a escoltar-la us n’adjunto el video i reprodueixo uns versos del poema que em recorden, clarament, Sant Francesc d’Assís, el qual en una de les Floretes s’explica que va dir-li a un ametller: parla i, aquest va florir:

15 de febrer:
Avui ha caigut neu damunt les flors
i damunt de les coses primerenques:
un matí de blancor que el sol ha fos.
A migdia poncelles vermellenques
han tret el cap florit entre la neu
i han resplendit enmig de la blancura:
els ametllers han dat gràcies a Déu
agitant llur rosada vestidura.

Mishima – Els ametllers

Arbres i llibres II

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Arbres i llibres II
Els arbres parlants són presents en el folklore i la mitologia de moltes cultures.  Producte d’aquesta presència en l’imaginari col·lectiu, alguns literats han agafat aquesta idea i l’han incorporat als seus llibres. A continuació, us parlaré de dos llibres on apareixen arbres parlants.
El primer és el llibre de Guido Mina di Sospiro titulat: Memorias de un árbol  (Ed. Integral,, Barcelona, 2004)que explica la història d’un teix narrada en primera persona, talment com si l’arbre tingues cor, ment i parla. Per tant, el text comença quan l’arbre brota enmig del bosc i al costat de la seva mare i acaba en la senectut de l’arbre quan aquest té més de 2000 anys.
El segon és el llibre de J.R.R. Tolkien: El senyor dels anyells que va ser publicat entre el 1954 i 1955 al Regne Unit i popularitzat per la trilogia cinematogràfica dirigida per Peter Jackson. Tolkien que era un gran amant de la natura i de l’ecologia fins al punt que preferia utilitzar la bicicleta abans que l’automòbil, fa ambientar molts episodis de la seva narració en ambients forestals (el bosc vell, el bosc tancat, el bosc, ombrívol, els boscos de Nuath, els boscos de Firien..).
Un ent
En un d’aquests episodis apareixen els ents, que són criatures en forma arbòrea que viuen en el bosc de Fàngorn. En concret eren pastors d’arbres ja que la seva feina era vigilar i protegir la resta d’arbres del bosc. Al sentir-se traïts per Sàruman decideixen atacar Isengard i després l’Abisme de Helm destruint tots els exercits de Sàruman. Per tant, els arbres tenen un paper molt important en el desenllaç de la història. Per il·lustrar que són els ents, reprodueixo un petit fragment de la primera trobada entre els protagonistes de la història i els ents:
“-Si li plau –va dir- ¿qui és vostè? ¿ I què és?
Una mirada sospitosa aparegué als ulls vellíssims, una mena de cansament; els pous profunds quedaren tapats.
–         Hrum, vejam –va respondre la veu -; bé, soc un ent, o aquest és el nom que em donen. Sí, el nom és ent. Podríeu dir que jo soc El ent, segons la vostra manera de parlar. Segons alguns el meu nom és Fàngorn i uns altres diuen que Babarbrat. (..)
–         Els arbres i els ents –respongué en Barrarbrat–. Jo mateix no comprenc tot el que succeeix, de manera que no us ho puc explicar. Alguns de nosaltres encara som veritables ents i, a la nostra manera, força vius, però molts d’endormisquen, esdevenen, podríem dir-ne, una mica arbrosos. La majoria dels arbres, evidentment, no són més que simples arbres; però molts estan mig desperts. I n’hi ha de molt desperts, i uns pocs, doncs, bé, ah, uns pocs s’estan tornant entescs. I això passa cada dos per tres”

Més reflexions sobre la divulgació de les recerques vers el canvi climàtic

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Més reflexions sobre la divulgació de les recerques vers el canvi climàtic
Ahir llegia (Diari Ara del 29-11-2010) un interessant article sobre el compromís de la ciutadania vers la lluita contra el canvi climàtic. Dins d’aquest text es feia referència a una recerca de l’American Psychological Association (APA) que complementa, clarament, les meves reflexions sobre la lectura de l’article: Adéu als faigs i els avets  que van aparèixer en l’anterior entrada. 
La recerca de l’APA intenta donar respostes a la pregunta de com és que només el 10% de la població es compromet a lluitar contra el canvi climàtic. La primera conclusió és que hi ha un excés i confusió en la informació. En segon lloc,diuen que hi ha un cert distanciament respecte als missatges que la ciutadania rep. En tercer lloc, s’esmenta la desconfiança en la capacitat de poder fer canviar el curs dels esdeveniments, producte, entre altres raons,del descrèdit de la política.
En el mateix article també es relacionen les paraules d’una sociòloga ambiental que diu que el bombardeig d’informació catastrofista que rep la ciutadania pot tenir l’efecte contrari al que es persegueix.
L’aprofitament energètic dels residus de la biomassa forestals és una de les propostes del Pla de Mitigació del Canvi Climàtic a Catalunya (2008-2012)