Quan el cantant Roger Mas va presentar el seu darrer treball: “A la casa d’enlloc” (2010) el van entrevistar a “El Periódico” i el van qualificar de trobador forestal. Segurament, el fet de viure a Solsona, que les seves lletres estan plenes de referències al bosc amb un lèxic molt ric i que alguns vídeos segueixin camins forestals, va portar l’entrevistador a qualificar-lo així. També cal esmentar que l’any passat, el Centre Tecnològic Forestal de Catalunya va editar un llibre titulat:Silvae Cataloniae interioris que és un recull de fotografies de Carles Santacana a l’entorn de boscos i natura amb textos de Roger Mas. A tall d’exemple, us reproduïm alguns d’aquests breus textos:
Hem trobat terra, roure i alzines.
Hem trobat sang.
Tot és clar un instant de cada tres,
els arbres se’ls empassa el bosc i els mastega molta estona.
Travessar el riu, el bosc fosc.
Tenir por, sí, deixar-nos-la sentit. Paüra.
Si hi ha algun treball que vulgui endinsar-se en les forces del bosc, aquest és: “Les cançons tel·lúriques” disc on el qual la música ens transporta a l’interior de la foresta i les lletres de Verdaguer ens fan transitar entre el cel i la Terra. Us recomano llegir el poema: “Caminant” mentre mireu el seu vídeo.
Mig segle fa que pel món
vaig, camina que camina,
per escabrós viarany
vora el gran riu de la vida.
Veig anar i veig venir
les ones rodoladisses:
les que vénen duen flors
i alguna fulla marcida,
mes les ones que se’n van
totes s’enduen ruïnes.
De les que em vénen damunt
quina vindrà per les mies?
vaig, camina que camina,
per escabrós viarany
vora el gran riu de la vida.
Veig anar i veig venir
les ones rodoladisses:
les que vénen duen flors
i alguna fulla marcida,
mes les ones que se’n van
totes s’enduen ruïnes.
De les que em vénen damunt
quina vindrà per les mies?
Una barca va pel riu
d’una riba a l’altra riba;
fa cara de segador
la barquera que la guia.
Qui es deixa embarcar, mai més
torna a sa terra nadiua,
i es desperta a l’altre món
quan ha feta una dormida.
Barquereta del bon Déu,
no em faces la cara trista:
si tanmateix vens per mi,
embarca’m tot de seguida;
lo desterro se’m fa llarg,
cuita a dur-me a l’altra riba,
que mos ullets tenen son
i el caminar m’afadiga.