La Baita d’en Nicola

 Fa molts anys que conec els pares d’en Nicola. Un dia van explicar-me que el seu fill, que és arquitecte tècnic, s’havia comprat un petit terreny, a més de mil metres d’alçada, a la vall dels Mocheni (Trentino, Itàlia) on hi havia les restes dels murs que havien format part d’una baita, és a dir, d’una borda de muntanya. La meva pregunta va ésser quasi instantània: Què vol fer-ne? i la seva resposta, també va ser ràpida: doncs, reconstruir la baita seguint les pautes de construcció tradicionals i fer-ho amb les seves mans, sense llogar ningú i sense demanar cap hipoteca.


Es tractava de dedicar el temps lliure i els diners estalviats a reconstruir aquest edifici característic de muntanya. De cop i volta, vaig començar a entendre el sentit de tot plegat. Un noi de quaranta anys que es passa un munt d’hores davant de l’ordinador i que estima la muntanya volia passar de treballar digitalment a fer-ho manualment, és a dir, volia passar a aixecar el seu propi edifici.

He de confessar que aquesta iniciativa va coincidir amb la lectura del llibre de Paolo Cognetti, Les vuit muntanyes, on la zona de muntanya dels prats i les baites es converteix en el refugi del protagonista que fuig de la ciutat. En Nicola no vol fugir, simplement vol experimentar el plaer de treballar com a paleta, com a picapedrer i després com a fuster per aixecar la seva baita i demostrar a tothom que es pot treballar seguint les tècniques tradicionals si un vol.

Una tranquil·la tarda d’aquest agost, acompanyat dels seus pares, vaig pujar –hi per parlar amb en Nicola.

Josep. -Em pots explicar que és una baita?

Nicola. -Una baita és una casa de muntanya que s’utilitza estacionalment, es a dir, a l’estiu. Per tant, es caracteritza per la seva simplicitat i, en conseqüència, no hi ha calefacció sinó una estufa de llenya, ni electricitat. Com a tret distintiu, cal ressenyar que està construïda amb tècniques de la gent de la muntanya: els murs del primer nivell són de pedra i, en canvi, el segon pis és tot de fusta, normalment de làrix i d’avet.

J.   -Quina utilitat tenien aquests dos nivells?

N.  -Tradicionalment, a la planta baixa hi havia una petita zona utilitzada com a vivenda, on es menjava i es dormia i al costat un gran espai per als animals. En canvi, tot el segon pis era un gran magatzem per a l’herba. Normalment, s’aprofitava el desnivell de la muntanya per fer coincidir l’entrada del segon pis amb el nivell del terra per tal de facilitar l’entrada de l’herba.

J.   -Per tant, era una edificació pensada per l’època en que els animals pasturaven pels prats montans?

N.  -Així era. Als llocs de grans pastures de muntanya encara es troben enormes baites amb petitíssims espais per viure les persones.

J.   -Imagino que la baita que estàs construint no seguirà aquesta estructura funcional ?

N.  -Certament, està pensada per utilitzar-la com a vivenda ocasional o per fer-hi activitats. De moment, tots els esforços van dedicats a la construcció ja que encara hi ha molta feina. 

J.   -Per quin motiu has decidit refer una baita de la qual només restaven els murs ?

N.  -Abans de res, perquè estimo la muntanya i com que està lluny de la ciutat és un espai magnífic per passejar-hi i gaudir del meu temps lliure. D’altra part, com que la meva feina és dibuixar i fer càlculs per aixecar nous edificis i això implica estar davant de la pantalla de l’ordinador un munt d’hores, em venia molt de gust enlairar una construcció de muntanya amb les meves mans i seguint les tècniques tradicionals, és a dir, utilitzar les pedres de les runes per refer els murs i comprar fusta per  alçar el segon pis i el sostre.

J.   -Per quin motiu vas decidir treballar amb fusta de làrix?

N.  -En aquesta vall, la major part de les baites estan fetes amb làrix. També n’hi ha algunes construïdes amb fusta d’avet. Aquests dos arbres creixen per aquestes muntanyes properes. Ara bé, el làrix és una fusta molt resistent a l’aigua, als insectes, ofereix escalfor a l’interior i té una llarga vida. En definitiva és una fusta immillorable.

J.   -És veritat que la fusta de làrix canvia de color amb el pas dels anys?

N. -Així és,  del color grogós de la fusta fresca passa a tenyir-se totalment de color gris.

J. -Per cert, el sostre també serà de teules de làrix. Com són aquestes teules?

N.- Una teula de làrix és un peça d’un centímetre de gruix, uns trenta cm de llargada i uns 10 d’amplada. Té la particularitat que no s’ha fet en una serradora sinó que es fa amb la destral, és a dir, una a una a partir d’un tauló. D’aquesta manera es garanteix que la fibra de la fusta no es trenqui i així té una gran resistència a l’aigua quan plou. L’aigua s’escorre ràpidament teulada avall.

J.   -Fer el sostre seguint aquesta tècnica no és gaire comú, oi?

N.  -Certament, i la raó és estrictament econòmica. Afortunadament per  a mi, la passada tardor, una ventada va tirar a terra milers d’arbres. Vaig demanar permís a l’ajuntament per veure si podia utilitzar alguns d’aquests troncs caiguts i, en respondre’m afirmativament, ho vaig començar a fer. M’he estalviat un grapat de diners.

J.   -Per tant, les teules les fas tu?

N.  -Si i es tracta d’un treball molt lent i laboriós !

J.   -Per què has decidit de només comptar amb l’ajuda de la família a l’hora d’aixecar aquesta baita, en comptes de contractar un parell de treballadors que t’ajudin?

N.  -Per damunt de tot, perquè m’agrada treballar amb les mans i després d’un jornada davant d’una pantalla, moure pedres o taulons de fusta pot esdevenir, fins i tot, relaxant. D’altra part, l’experiència de construir una baita m’ha ajudat a dissenyar-ne d’altres. El més interessant seria, un cop acabada, tornar-la a desmuntar i refer-la de nou i, de ben segur, que evitaria molts dels erros comesos. Respecte a la no contractació de personal, és un tema econòmic. No vull endeutar-me per pagar salaris. D’altra part, no hi ha treballadors especialitzats en tècniques tradicionals. Em caldria, primer de tot, ensenyar-los.

J.   -Per tant, podem dir que estàs aprenent un nou ofici?

N.  -Jo més aviat diria que un vell ofici. Pensa que l’ única persona d’aquesta vall que m’ajuda a resoldre dubtes té vuitanta anys i encara fa algunes feines.

J.   -Quan temps et manca per acabar-la?

N.  -Aquest és el tercer any que hi treballo. Recorda que només hi dedico el meu temps lliure. Algunes setmanes només hi treballo un dia! Crec que en un any i mig estarà acabada.

J.   -Quina sensació et produeix sentir-te envoltat de fusta?

N.  -Una vivència molt agradable ja que estimo la fusta i, d’altra part, un sentiment de seguretat ja que, aquesta baita construïda amb fusta de làrix és, possiblement, un dels edificis   més segurs que existeixen. Cal tenir present que és totalment resistent als temporals de pluja o vent i, fins i tot, als terratrèmols. A més a més, té una molt llarg vida.

J- Moltes gràcies !
 

La baita d’en Nicola


Interior d ela baita
Les teules de làrix
 

Exterior de la baita

J



L’arbre d’Hipòcrates i els 10 anys de la Facultat de Medicina de la UdG

El passat 28 de març, es va celebrar un senzill i emotiu acte als jardins de les Àligues, per festejar els 10 anys de la creació de la  Facultat de Medicina de la Universitat de Girona. 

Sempre he defensat que els rituals, sobretot si van lligats a elements naturals, ens retornen els valors i els ritmes de la natura, de la qual tots  i cada un de nosaltres formem part. 

L’acte va consistir en la plantació d’un plàtan (Platanus orientalis) per fer memòria de l’arbre llegendari d’Hipòcrates que, des de fa més de 2500 anys, es conserva a l’illa grega de Kos i, paral·lelament, descobrir un bust del pare de la medicina que inclou la inscripció: “Primun non nocere”, és a dir, “abans de res, no fer mal.” 

A moment d’ara, l’autèntic esqueix del plàtan de Kos es troba a la Facultat de Medicina, sota la cura del seu personal per tal que es desenvolupi, creixi i d’aquí un temps pugui ser plantat al jardí de l’edifici de les Àligues. Cal assenyalar que només sis universitats en el món tenen un arbre descendent del plàtan de Kos.


Però quina és la importància de plantar un arbre i recordar Hipòcrates ? Segons la tradició, el pare de la medicina ensenyava els seus alumnes sota l’ombra del plàtan, fa més de dos mil·lenis. D’aquests ensenyaments  neix el jurament i el moviment hipocràtic. Per tant, la Facultat de Medicina de la UdG no només commemora els seus deu anys d’existència, sinó que, segons Joan Sans, els seu Degà, assumeix i reivindica, amb quest gest simbòlic, els principis del moviment hipocràtic com una font d’on han de beure i on s’han d’inserir les arrels dels futurs metges. Tal com diu Joan Sans: “Ens cal reintroduir aquests valors (humanistes) a la medicina, perquè portem molts anys estant massa atents a la part més tècnica.”
Nikos Kastanos, representant de l’Associació Moviment pel llegat Hipocràtic, Quim Salvi, rector de la Universitat de Girona, Joan Sans, Degà de la Facultat de Medicina i Rosa Núria Alexandre, presidenta del Consell Social de la UdG

Giorgio, passióne per la montagna

Chi è Giorgio? Bene, un buon amico che ha appena compiuto 71 anni ma che ha ancora un cuore e le gambe molto giovani. Vive a Povo, un piccolo villaggio nella collina di Trento, il capoluogo del Trentino. È un uomo semplice e affabile, un amante della sua famiglia e dei suoi amici che ha cura con affetto del suo orto e degli alberi da frutta che circondano la sua casa. E soprattutto, ciò che lo rende così buffamente singolare è il modo in cui ama e gode della montagna.


Perché parlo di lui? Semplicemente perché, grazie alla sua guida, sono tornato a GODERE, con le maiuscole, le alte montagne, mi ha aiutato a recuperare sentimenti che erano stati cancellati da tempo dalla memoria, e anche ad andare su strade di grande complessità … 
È una buona idea ricordare e spiegare i saggi consigli che, camminando tra foreste e rocce, mi ha commentato, con il chiaro desiderio di essere utile a chiunque che voglia iniziarsi nell’arte di salire fino alle cime delle montagne. Non sono consigli straordinari, la loro eccezionalità deriva dal fatto che li rende espliciti con buon senso ed emozione e li articola e li pratica con una naturale e intima semplicità.
Il primo riferimento a cui accennava era che per andare in montagna è necessario alzarsi presto e riuscire ad arrivare con le prime luci all’alba ai piedi della vetta da raggiungere, o forse all’ingresso della valle che vuoi scoprire. Il motivo principale per svegliarsi nella prima ora – quando è ancora buio – è che, sebbene le previsioni del tempo prevedano una giornata limpida, se puoi raggiungere i tuoi obiettivi al mattino è molto meglio che nel pomeriggio. In alta montagna le previsioni possono essere ingannevoli e se è così, meglio in caso di pioggia o fulmini trovarsi al riparo.
Il secondo consiglio ricevuto è che quando si  sale per un canale o si segue un percorso per uno spazio di forte pendenza, o solo se si percorre una valle, bisogna stare attenti a dove si mettono i piedi e le mani , qualunque cosa sia, fallo sempre di fretta. La montagna non si muove, sarà sempre nello stesso posto per darci il benvenuto. Pertanto, è importante godersela in ogni passaggio e viverla nel modo più sicuro possibile pensando che la cosa più importante da fare è tornare a casa, felice e al sicuro.
Giorgio dice anche che devi fermarti di tanto in tanto e goderti il ​​percorso fatto, la cresta, il canale con cui sei salito o, semplicemente, la bellezza del paesaggio che ti circonda. Questo fatto ci porta al quarto passo, afferma lo spirito e vive il silenzio e la pace della valle e delle cime con la volontà di unire. Uno non è lì per conquistare qualcosa, per provare qualsiasi cosa … ma semplicemente per godere della pace della montagna che impregna il tuo cuore.
Devo confessare che la vita quotidiana di questi principi lo rende una persona felice e grata con la vita. In più di un’occasione mi ha confessato che si sente, soprattutto, un privilegiato. Questa gioia interiore si estende quando riesci a sentirlo cantare una canzone mentre cammina o sentirlo come imita il suono di un merlo o di una marmotta e, posso dirlo, come ho sentito dire che a volte rispondono.
Sebbene sia un alpinista che ha fatto le vette principali delle Alpi e alcune delle Ande, l’umiltà è caratterizzata e ricordata emotivamente dalla sua prima cima a quattordici anni con un gruppo di amici, alcuni dei quali lo hanno accompagnato per più di cinquant’anni – ieri, quando eravamo di fronte alle torri del Vajolet, ho notato come era emozionato nell’osservare la bellezza di quelle cime e come si è rivolto a me ho capito come ancora si emoziona davanti alle meraviglie della natura.
Buona fortuna per essere in grado di godere di buoni compagni per aggirare le catene montuose e le giachiai o le vedrette. Grazie Giorgio !!!

Giorgio, passió per la muntanya

Qui és en Giorgio ? Doncs, un bon amic que acaba de fer 71 anys però que encara té el cor i les cames ben joves; viu a Povo, un poblet dels voltants de Trento, la capital del Trentino. Es tracta d’un home senzill, amant de la seva família i dels seus amics i que cuida, amb cura i afecte, l’hort i els arbres fruiters que envolten casa seva. I sobretot, allò que el fa tan entranyablement peculiar és com estima i gaudeix la muntanya.



Per què parlo d’ell ? Senzillament perquè, gràcies al seu guiatge, he tornat a GAUDIR, amb majúscules, de l’alta muntanya, a recuperar sensacions que feia temps que gairebé s’havien mig esborrat de la memòria, a atrevir-me per camins de gran complexitat… 
Fa de bon recordar i explicar els savis consells que, tot caminant enmig de boscos i roquissars, m’ha anat comentant, amb una clara voluntat de poder ésser útil a tota persona que vulgui iniciar-se en l’art d’ascendir als cims de muntanyes amb una ben provada dificultat tècnica. No són pas consells extraordinaris, la seva excepcionalitat prové del fet que els fa explícits amb seny i emoció i els articula i practica amb una senzillesa ben natural i íntima.
La primera referència a la qual va fer esment, va ser que, per anar a la muntanya, calia aixecar-se ben d’hora i poder arribar, amb les primeres llums de l’alba, al peu del cim que es vol assolir, o potser a l’entrada de la vall que  vols descobrir. El principal motiu de despertar-se a primera hora -quan el dia és encara fosc- és que, malgrat que les previsions meteorològiques ens pronostiquin un dia clar, si pots aconseguir les teves fites al llarg del matí, és molt millor ja que les tardes a alta muntanya   poden ser enganyoses i si és així,  millor que la pluja o els llamps et trobin  aixoplugat.
El segon consell rebut és que quan t’enfiles per una canal o segueixes un sender, per un espai d’una gran verticalitat, -o simplement si camines per una vall-, cal estar atent d’on poses els peus i les mans i, sigui com sigui,  fer-ho sempre sense presses. La muntanya no es mou, sempre està  estarà al mateix lloc per acollir-nos. Per tant, és important gaudir-la en cada passa i viure-la amb la major seguretat possible. Pensar tothora  que el més important és tornar a casa content, sa i estalvi.
En Giorgio també parla que cal aturar-se de tant en tant i gaudir del camí fet, de la carena, de la canal per la qual un s’ha enfilat o, simplement, de la bellesa del paisatge que t’envolta. Aquest fet ens porta al quart pas, asserena l’esperit i viu el silenci i la pau de les valls i els cims amb la voluntat d’unió. No s’està allà per conquerir res, per demostrar res… sinó, simplement, per gaudir de la pau de la muntanya i que aquesta impregni el teu cor.
Us he de confessar que la vivència quotidiana d’aquests principis, fan d’ell una persona feliç i agraïda amb la vida. En més d’una ocasió m’ha confessat que se sent, per damunt de tot, un privilegiat. Aquesta alegria interior  s’exterioritza quan el pots escoltar cantant una cançó mentre camina o sentir com imita el so d’una merla o d’una marmota i, us puc ben afirmar com he escoltat que en alguna ocasió li responen.
Malgrat que és un muntanyenc que ha fet els principals cims del Alps i alguns dels Andes, la humilitat el caracteritza i recorda amb emoció el seu primer cim fet als catorze anys amb un grup d’amics, -alguns dels quals l’han acompanyat més de cinquanta anys- o, ahir mateix, quan vam ser davant de les torres del Vajolet, me’n vaig adonar de com s’emocionava al observar la bellesa d’aquells cims i com es girava cap a mi i em reconeixia com encara el colpien les meravelles de la Natura.
Quina sort poder gaudir de bons companys per rondar per serres i congestes. Gràcies Giorgio!!! 

Josep Pla i els incendis

Aquests dies llegeixo els dietaris del 1956,
1957 i 1964 de Josep Pla recopilats per Xavier Pla en el volum titulat: La vida
lenta i m’ha tornat a sorprendre com entre notes de la seva vida social, dels
seus àpats, de les seves lectures… sempre apareix una frase sobre el vent, el
fred… Per exemple, el dia 1 de gener de 1956 escriu: “
Aquesta nit, mentre tronava a casa ( a les dues), caminant contra una
tramuntana fortíssima, pensava que, de vegades, la vida sembla més llarga que l’eternitat
Doncs de Josep Pla, que sempre s’incorpora en
les meves lectures, us vull reproduir un fragment del llibre: Les hores, que
parla dels incendis. Ràpidament us adonareu com d’actual segueix sent aquest
text i de quin gran observador era Josep Pla.
“En aquest
país, a l’estiu, es produeixen els incendis de boscos. A la tardor i a
l’hivern, si plou, les inundacions. Tot està perfectament organitzat amb una
perfecció cronomètrica.
Aquest estiu
ha estat molt xafogós i el fet ha estat perfectament visible pensant que fa més
de dos mesos que no ha caigut ni una sola gota d’aigua del cel. En realitat, fa
dos anys que no ha plogut en profunditat.
Des que tinc
ús de raó, he vist incendis de boscos –des de casa- cada estiu. De vegades,
tres o quatre –i algun any més. Estrany ? És una veritat incontrovertible.
Es podrien
fer, potser, algunes consideracions útils en relació amb aquestes catàstrofes.

1r En aquest
rodal hi ha molts arbres –potser més que mai fins on pot arribar el nostre
record. No solament hi ha més arbres sobre el litoral, sinó a l’interior. A la
costa, el pi ho envaeix tot, va agafant un domini total del terreny, i aquest
arbre, que és tan pobre però que té una capacitat fabulosa d’adaptació en els
espais més àrids, es va tornant el rei. Aquesta costa, que abans de la
fil·loxera fou un país de vinyes, ara és un país de pins. L’arborificació és
també un fet comprovable a l’interior del país…
… En els
moments actuals, hom passa per aquells boscos i li arriben rarament a l’orella
els sorolls de la destral i del llenyataire i del carboner i els dels arbres en
esqueixar-se d’una manera contundent. Sobre aquells boscos hi ha una gran pau,
perquè el preu de la fusta s’ha deteriorat notòriament.
2ª Així, si
l’arborització s’ha augmentat i densificat a simple vista, és igualment
constatable que els boscos són molt bruts. Per un bosc net de botànica baixa i
ínfima, n’hi ha deu que a l’estiu, sempre estan a punt perquè s’hi cali foc.
Els boscos s’han de netejar, i això és el que rarament es veu…
… Així,
doncs, caminant avui pels boscos, cosa que de vegades faig, però que sobretot
solia fer quan les cames em portaven més, s’hi troba una classe de gent que
anys enrere hauria estat impensable. Aquells anys els boscos eren solitaris.
Avui, la solitud ja no existeix. S’hi ha projectat la fabulosa població
turística i cada vegada hi és més present. Mai no s’hi havia vist una cosa
semblant. Parlo dels turistes que divaguen per les boscúries, dels que acampen
en llocs remots amb les seves tendes, dels amants de la naturalesa i sobretot
dels seus llocs més recòndits i emboscats. Entre aquesta classe de persones hi
ha els qui coneixen i practiquen millor els principis del turisme teòric i pràctic.
Però, tal com s’han posat les coses i davant l’enorme allau humana, seria un
error de creure que entre aquesta classe d’excursionistes no hi ha fatalment un
nombre de persones negligents. En el curs de la meva vida he vist tants
incendis, he sentit parlar d’aquests fets amb tanta precisió i tants
coneixements, que, si pogués, em permetria d’afirmar una cosa clara i senzilla:
gairebé tots aquests desastres tenen per causa les més adotzenades i vulgars
habitualitats…
…Quan els
boscos es troben en aquesta situació, provocar un desastre pot tenir com a
causa la cosa més innocent i vulgar d’aquest món. és a dir, incendiar un bosc
és una cosa facilíssima.
3ª En el que
porto de vida, i fiant-me de l’experiència personal, he vist apagar pocs focs
–mentre el vent no pari. He vist focs que no han pogut apagar centenars de
soldats i de guàrdies. Ni tan sols poden evitar que es propagui. Els pagesos
més experimentats i més cauts, davant d’un foc fan tallades davant la direcció
del vent.”

La diferent percepció del paisatge a càrrec de Miquel Macias (2ªpart)

Atès que el paisatge genera una recepció
subjectiva d’imatges integrades de coneixement i sensacions o sigui
percepcions, podem submergir-nos ni que sigui superficialment a
caracteritzar-ne les diferents tipologies possibles.
Sembla prou evident que la informació
analítica demostrable de les estructures i funcions del paisatge permeten un
primer nivell d’informació. Aquesta percepció del paisatge que neutralitza el
receptor i persegueix una uniformització sota criteris objectius constitueix
una primera tipologia que podríem definir com a reduccionista. Una segona
tipologia és la utilitarista segons la qual la clofolla subjectiva dominant és
la relacionada amb l’ús particular que se n’obté. És el cas, per exemple, del
rematant que d’un bosc en percep un tonatge o del cicloturista que només
n’extreu una ruta quilomètrica. Per continuar, podem recórrer a les diferents
tipologies de percepcions de què parlen Ojeda, González i Villa[1],
els quals defineixen unes percepcions comunes vinculades a una producció
cultural de caràcter homogeneïtzador i estereotipat. El subjecte cedeix o
vincula part de la seva llibertat perceptiva a una font exterior que algú ha
programat i determinat i una col·lectivitat ha assumit com a pròpia.
D’altra banda, presenten les percepcions
mitificadores o connotatives com les que usen el paisatge com a vector cap a
fenòmens interiors, amb un gradient que pot anar de la simple satisfacció o
plaer contemplatiu a la sacralització o èxtasis místic. Una altra categoria
l’anomenen primària o protopaisatgística. Aquesta és la que en el relat de les
clofolles hem concretat com viure el paisatge des de dins del propi paisatge, o
sigui, ser paisatge. És possible que el nostre pagès ideal formés part o
estigués relacionat amb aquesta categoria. I, en darrer terme, al pol oposat de
la percepció reduccionista, trobaríem la que defineixen com a percepció
artística en la qual el subjecte passa a ser l’element central de la percepció,
amb el risc, en els cassos més extrems, que el diàleg esdevingui monòleg i per
tant hàgim conclòs la volta al cercle per retornar a un nou reduccionisme.
Evidentment, les diferents tipologies
perceptives: reduccionista, utilitarista, comuna, connotativa,
protopaisatgística i artística, són percepcions tipus que poden interaccionar
entre 
elles i multiplicar-se exponencialment. En
tot cas, volen definir les bases constructives amb les quals es fabriquen les
diferents percepcions individuals.
Una de les funcions recurrents dels
paisatges, de la qual s’han fet abastament ressò pensadors, artistes i poetes,
ha estat la seva capacitat per esdevenir vehicle, segons la terminologia de
cadascú, cap a un nou coneixement, cap a un millor o superior estat psicològic
o cap a una dilució de la pròpia individualitat. Dit d’altra manera, el
paisatge ha estat considerat com una de les possibilitats per a transcendir la
pròpia individualitat, la limitació humana. De totes les diferents percepcions
paisatgístiques, aquesta és potser la que presenta més llarg recorregut i està
envoltada d’una aura més suggerent. I tant és així, que al llarg de la història
significats personatges relacionen el cim culminant del seu pensament amb el
coneixement, o saviesa, de la pertinença, inserció, o sana companyia que ens
proporciona el paisatge. Giner de los Rios, per exemple, ens ho concreta així:
sorgeix de l’home una robusta força
interior, una severa grandesa, una dignitat, la greu i austera poesia del
paisatge, una relació que forma un tot indivisible, una unitat perfecta
”..
La concepció del paisatge, com a espai
transcendent, sense el qual es perd el sentit existencial ve molt de lluny.
Podríem resseguir el fil de la llarga madeixa que, potser, ens podria portar a
les pintures paleolítiques o a la sabana africana, però sense recular tant,
podem començar el trajecte amb la necessitat d’Empedocles de pujar al cim de
l’Etna per sentir la presència de Déu. I si a l’orient les referències a
l’espiritualitat del paisatge i al lligam entre cosmologia i paisatge són una
constant, en la nostra cultura trobem a Sant Francesc d’Assis i Sant
Bonaventura als quals la natura remet a la imatge visible del Déu intel·ligible.
Els naturalistes del renaixement[2]
veuen en el paisatge el sentiment estètic del coneixement. I és Rousseau qui
ens aconsella: “per aprendre millor fer
un passeig una tarda serena i bella i sentir-la
(…)”. I el romanticisme
contraresta el dualisme cartesià que
consagra la dicotomia home-naturalesa i ens fa dirigir la mirada cap a
l’objecte
“res extensa” oblidant el subjecte “res cogitans”, que havia portat a mirar-ho tot com a espectadors
des de fora, i proclama la necessitat de tornar-s’hi a ficar a dins. El
romàntic recobra el contacte directe, intens, rotund. Torna a interioritzar la
naturalesa, “transmesa com una
prolongació dels estats d’ànims una naturalesa en continua resposta,
comprensiva als seus estats sentimentals
”. Lamartine: “hi ha llocs, climes, estacions, hores, circumstàncies, tant en harmonia
amb certes impressions del cor, que la naturalesa sembla que forma part de
l’ànima i l’ànima de la naturalesa
…”.. A Reclus li semblà que formava
part de la borrasca quan aquesta l’atrapà als Alps: “havia jo format part de la borrasca reunint durant algunes hores la
meva conscient individualitat als cecs elements
”… Pels escriptors del 98
el paisatge és una via per endinsar-se en l’esperit. Ortega..: “(…)els paisatges m’han creat la meitat millor
de la meva ànima
”.
 

Terra franciscana

Trobem una corrent que expressa aquest
concepte a través de considerar que el paisatge ens parla per dir-nos allò que
els llibres no poden recollir. Mircea Éliade, en aquesta línia, ens recorda que
l’home escolta el món perquè aquest no és mut, sinó que parla, és significatiu,
intel·ligible i per desxifrar el seu llenguatge recorre als símbols. I per
A.Marí, “l’home ha de semblar-se als
elements si vol escoltar l’immens murmuri… que només perceben els que se
senten en germanor amb tota la matèria
”. Sainte-Beuve, per la seva part,
veu una vida amagada en el paisatge que parla a l’home. I finalment, la cultura
post-moderna reconstrueix, reivindica i dóna una nova embranzida a aquesta
percepció connotativa del paisatge.
Acabem amb la frase de Hans Cloos, seguint a
Humboldt, segons la qual: “la percepció
de la bellesa del paisatge no és sinó el coneixement inconscient de l’ordre
interior de la Terra
.”.
El paisatge des d’un punt de vista antròpic
també el podem redefinir com l’ecosistema holístic de la persona. Ecosistema
perquè estableix un sistema de relacions entre els diferents components;
holístic perquè acull l’home en la seva integritat material i metafísica; i de
la persona, en singular, perquè sense ella hi ha ecosistema però no hi ha
paisatge[3].
El ràpid passeig històric ens ha mostrat que el paisatge a més de la particular
configuració dels fluxos de matèria i d’energia, arrossega un altre circuit pel
qual s’han utilitzat molts de noms, però que com diu …. podríem resumir en
l’aliment de l’esperit. Com digué Max Sorre el paisatge “és una expressió de civilització tant material com espiritual”.
Hans Cloos: “Gaudeix més contemplant un
racó verge del món i sap que la noció de la seva bellesa i magnitud és aliment
per l’esperit, sense el qual, amb el temps, la humanitat moriria de gana, igual
que si se suprimís l’aliment corporal
.”
Aquesta particular comprensió del paisatge és
la que ens permet considerar la possibilitat de la integració funcional de
l’home dins el paisatge, perquè el paisatge es pot viure des del seu interior.
Ser i fer paisatge és un atribut humà com ho és dels faigs que li donen
dimensió vertical, dels cérvols que arranen l’herba, o dels tords que escampen
les mates d’escarcí.
Un element diferencial a considerar ve donat
per la consciència, o no, de ser res més que una peça d’un gran engranatge
holístic, que uns expliquen mitjançant les lleis de l’ecologia i algun cop de
mà de la psicologia, mentre altres ho relaten des de la teologia o l’espiritualitat.
Altres, en canvi, són el mateix, són part de l’ecosistema holístic paisatge,
però sense mantenir-ne cap consciència.
Finalment deixarem que conclourem amb les
paraules precises de Ojeda, González i Villa, que a més, ens tornen,
precisament al punt de partida del nostre treball: “L’home que viu i construeix el seu paisatge, que forma part d’ell, que
reconeix cada un dels seus elements i s’adhereix als mateixos productiva o
afectivament, que s’identifica amb els seus colors, olors i sons canviants, no necessàriament
té perquè concebre’l com paisatge en el sentit panoràmic o estètic. Molts
paisans no han observat mai de forma conjunta i admirativa el paisatge i altres
no el destaquen per la seva bellesa. Ara bé, en distingeixen en detall els seus
components als que consideren recursos propis enlairant alguns d’ells al
caràcter de símbols
.”..
I què passa amb el pagès ? Doncs, un cop les
patates ben calçades, el pagès suat, cansat… s’asseu, tranquil, cigarreta als
llavis i mentre contempla la posta de sol, percep en silenci, és a dir, amb
quietud a la ment, com mai farà qui passa amb massa pressa o escomès per
excessiva agitació mental.
La percepció entesa com les sensacions o
impressions que un objecte ens provoca a la consciència està formada per
diferents clofolles que, com en una ceba, es van sobreposant les unes a les
altres: estructures físiques, funcions que desenvolupa i sedassos individuals
fins concloure en la percepció particular final. Atès que el paisatge genera
una recepció subjectiva es poden caracteritzar diferents tipologies
perceptives: reduccionista, utilitarista, comuna, connotativa,
protopaisatgística i artística. La percepció connotativa, que considera el
paisatge com un espai per a transcendir la pròpia individualitat o la limitació
humana, presenta un llarg recorregut històric i està envoltada de l’aura més
suggerent amb què l’han vestit pensadors, artistes i poetes. La percepció
protopaisatgística ens permet aventurar-nos en la redefinició del paisatge com
a ecosistema holístic de la persona on persona i paisatge, com diu Giner,
formen un tot indivisible, una unitat perfecta. I el pagès ideal de la nostra
dissertació podria, d’alguna manera o altra, veure d’aquesta font.


[1] Ojeda, Juan
F.; González, J.Carlos; i Villa, Juan. “El paisaje como mito romántico: su
gènesis y pervivència en Doñana”. Dins Estudios sobre el paisaje (dir.)
Martinez de Pisón, Eduardo. UAM Ediciones, Murcia 2000, pp 345.
[2] Ojeda,
Juan F.; González, J.Carlos; i Villa, Juan. “El paisaje como mito romántico: su
gènesis y pervivència en Doñana”. Dins Estudios sobre el paisaje (dir.)
Martinez de Pisón, Eduardo. UAM Ediciones, Murcia 2000, pp 343-356
[3] Martinez
de Pisón, Eduardo. “La protección del paisaje una reflexión”. Dins Estudios
sobre el paisaje
(dir.) Martinez de Pisón, Eduardo. UAM Ediciones, Murcia
2000, pp 215-235.

La diferent percepció del paisatge a càrrec de Miquel Macias (1ªpart)

En una classe de geografia es suscità un viu
debat sobre la diferent, o no, capacitat de percepció de la bellesa o
monumentalitat d’un paisatge d’aquell qui com a pagès el treballa i el
construeix i d’aquell que com a turista l’observa i admira. És un pagès capaç
d’admirar el paisatge on sua cada dia? El paisatge com element per a contemplar
i generar benaurança, neix amb el visitant predisposat que l’observa, l’admira
i se’n va? Aquests eren els interrogants que es van plantejar i a partir dels
quals es generaren respostes ben diverses.

Tot seguit afronten aquestes qüestions a
través de la definició del concepte de percepció i de la comprensió del
paisatge a partir d’esclarir-ne les parts que el componen. De la relació dels
dos conceptes en neixen una sèrie de tipologies perceptives, de les quals hem
desenvolupat les que presenten més recorregut: la percepció connotativa i la
protohistòrica.
Primer de tot definim el concepte percepció:
acte pel qual s’aprehèn una realitat sensible o no sensible. Té per resultat
una imatge integrada per les sensacions o impressions provocades per l’objecte
present a la consciència, per associacions o percepcions anteriors i pels
judicis estimatius relacionats amb ell. Si per tant, entenem per percepció les
sensacions o impressions que un objecte ens provoca a la consciència en funció
d’associacions, percepcions i judicis anteriors, sembla evident que un paisatge
on hom viu ha de generar més intensitat perceptiva que si es contempla per
primer, i potser últim cop, a partir, bàsicament, de l’associació amb unes
idealitzacions conceptuals més o menys teòriques. En tot cas, estaríem tractant
dues capacitats perceptives i, segurament, dos plans diferents d’informació que
ens ofereix un paisatge. D’altra banda, sembla que podem estar d’acord amb la
impossibilitat de generalitzar o uniformar la capacitat perceptiva dels
diferents col·lectius humans. Cal considerar a més, que estem tractant una
sensibilitat molt subjectiva que no només depèn de cada persona sinó de la
disposició determinada en què es troba cada persona en el moment de rebre la
imatge.
Si aprofundim en la realitat del concepte
paisatge veurem que està formada per diferents clofolles que, com en una ceba,
es van sobreposant les unes a les altres: estructures físiques, funcions que
desenvolupa i sedassos individuals fins concloure en la percepció particular
final.
La primera clofolla, correspon a les
estructures estabilitzades, a la realitat morfològica i física susceptible
d’anàlisi i d’objectivació. A partir d’uns coneixements, que poden ser
acadèmics, es pot arribar a discernir i categoritzar els diferents elements que
conformen cada paisatge. En principi, més enllà de la diversitat terminològica,
aquesta primera capa no ha de presentar massa dificultat de convenció.
Una segona capa ens parla de la funció que
desenvolupa cada particular forma de paisatge. També ofereix una part
analitzable i de coneixement de base acadèmica. Criteris objectius en poden
discernir i mesurar amb mètode científic els diferents usos. Aquesta segona
clofolla però, amaga i ens introdueix al món del subjecte, perquè tracta de
l’ús personal i intransferible que cada individu li atorga amb tota la gama de
matisos possibles, no necessàriament coincidents o fins i tot contradictoris, i
que, sens dubte, influirà molt en la impressió perceptiva final. Aquest ús
particular a més, vindrà influït per la posició de l’observador en relació a
allò observat: hi ha qui el veu des de dins, el viu i alhora crea paisatge, o
sigui, forma part del propi paisatge com en forma part el roure que li dóna
monumentalitat o la daina que arrana l’herba. També hi ha qui el viu
transitòriament, perquè el pateix mentre hi treballa, el gaudeix quan hi fa
l’amor o l’admira mentre el pinta. I en darrer terme, hi ha el que el mira de
lluny estant, i a partir de categories prèviament conceptualitzades el situa en
la carpeta de les coses belles, en el de les rutes susceptibles de passar-hi
corrents o en la de possibles explotacions. Per tant, aquesta segona capa ja
ens ha diversificat la ruta perceptiva segons la ubicació del receptor.
Finalment, s’instal·la una tercera clofolla
totalment subjectiva relacionada amb la conformació particular de cada ésser.
En realitat, aquest nivell estaria format per tres capes que van juntes, perquè
no es pot entendre cap d’elles sense les altres, però cada una té la seva
pròpia personalitat: la clofolla de la història i la cultura, la psicològica i
la ideològica. Amb aquesta darrera capa, l’artista, perquè tothom que arriba
fins aquí té l’oportunitat de convertir-se en un artista del paisatge, donaria
la seva la darrera i ben personal pinzellada. Pinzellada vinculada a la mà del
pintor i a la seva capacitat i intencionalitat.
I després d’aquest darrer acte de llibertat i
alhora de singularitat, el paisatge ja estaria definitivament conformat com a
acte personal i lliure de percepció d’una realitat que ens envolta. Certament,
hi ha qui opta per reduir el paisatge a la primera capa i part de la segona,
perquè com tota simplificació o reduccionisme és més fàcil de tractar, però al
preu de perdre bona part dels seus valors. I, en el cas que ens ocupa,
precisament al preu de desmerèixer aquells aspectes relacionats amb el bagatge
cultural, amb la sensibilitat i amb la llibertat humanes que precisament són
els caràcters que donen més singularitat a la nostra espècie. 
És a dir, el procés dialèctic que s’estableix
entre el paisatge i el receptor ve determinat en funció de la clofolla o
clofolles amb la qual es relaciona i per on circula el flux d’informació. 

Reflexions sobre la circulació motoritzada a l’espai natural protegit de Gallecs.

He llegit curosament les declaracions de la
regidora de medi ambient de l’Ajuntament de Mollet del Vallès a l’entorn del
trànsit de vehicles pels camins de l’espai natural protegit de Gallecs,
(Setmanari Contrapunt de l’1 de febrer de 2013, www.contrapunt.cat ) i voldria exposar algunes reflexions per
enriquir el debat.
Abans però, voldria constatar que la regidora
o els responsables polítics i tècnics ja han fet possible el tancament a la
circulació motoritzada pel bosc de can Veire. Fet que, de ben segur,
tranquil·litzarà els passejants habituals.
Tornant al tema de l’article a l’entorn de la
circulació motoritzada pels camins de l’espai natural protegit de Gallecs, he
d’admetre que hi ha una part de les declaracions de la regidora que són, al meu
parer, si més no preocupants. Tot i que amb el plantejament general hi estic
d’acord, m’intranquil·litza que es digui que per resoldre el trànsit de
vehicles privats amb una senyalització de prohibició i l’amenaça d’una multa
sigui suficient.
No tinc prou clar si la solució definitiva
són les actuals tanques o un nou sistema de cadenes o de pivots. El que sí que
tinc clar és que per aconseguir limitar, de forma efectiva, el pas de cotxes
només s’hi pot lluitar amb fermesa, és a dir, amb barreres físiques.
Si visiteu la web de la Federació Europea
d’Espais Naturals i Rurals Metropolitans i Periurbans (
www.fedenatur.org), de la
qual el Consorci de Gallecs n’és membre, trobareu que la major part dels seus
associats són espais naturals propers a àrees urbanes i si llegiu alguns dels
documents de treball que han generat, us adonareu que la regulació del trànsit
rodat és una de les primeres preocupacions que s’han resolt per deixar clar
quin és l’espai per als cotxes i quin per a les persones i bicicletes.
En un altre ordre de coses, la meva activitat
docent lligada a l’assignatura del Màster de Medi Ambient de la Universitat de
Girona: “Bosc i societat. La planificació
dels usos socials a l’espai forestal
”, m’ha portat a llegir documents
especialitzats, escoltar tècnics i visitar espais naturals protegits catalans,
espanyols, europeus i dels Estats Units. Resultat d’aquesta experiència, he
comprovat, directament, que la regulació de la circulació motoritzada és un
dels primers temes que aborden i resolen amb claredat i eficàcia els responsables
de la gestió dels espais naturals protegits. Per tant és un tema general i comú
a les gestió dels espais protegits.
Fins i tot, la ciutat de Zurich té un lema
que diu: “és bo per la ciutat, tot el que
dificulta anar en cotxe
”. Seguint dins de l’espai urbà, recordeu que a la
ciutat de Mollet del Vallès, quan s’ha volgut crear una àrea peatonal o evitar,
de forma permanent, que s’aparqui sobre les voreres, no s’ha posat només un senyal,
sinó que s’han establert dificultats físiques importants i definitòries a
l’entrada dels cotxes.
A l’espai natural de Gallecs passen els anys
i sembla que anem enrere. Setmanalment freqüento els camins d’aquest espai i
puc afirmar que han augmentat considerablement el nombre de cotxes que circulen
pels camins i que, en ocasions, obliguen els caminants i esportistes a vigilar
i estar atents. Si, tal com diu la regidora en un altre escrit (Setmanari Contrapunt de 8
de febrer de 2013) l’espai natural de Gallecs és visitat anualment per 700.000
persones, ¿no seria ja hora que d’una vegada per totes la circulació motoritzada
estigués regulada de forma clara i definitiva per sempre més ?
Es porten molts anys de gestió en aquest espai
natural protegit de Gallecs i el que calen són accions clares i efectives i no
declaracions triomfalistes ja que queda molta feina per fer i molts temes per
resoldre encara.
Camí de Gallecs a la primavera

VI Seminari Turisme i Paisatge. L’art en el paisatge

Avui 18 de maig s’ha celebrat a Alpens el VI
Seminari “Turisme i Paisatge. L’art en el paisatge,” que ha coincidit amb la XI
Trobada Internacional de Forjadors.
En aquest seminari que he coordinat i en el
qual he parlat dels boscos i art hi h participat l’artista del “poligonès”
(Gusi dixit) occidental, Albert Gusi (
www.albertgusi.com
) que ens ha explicat diferents projectes d’intervenció artística sobre el paisatge
com : la translació del camp del Barça a sant Jaume de Frontanyà o la nova
explosió del volcà Montsacopa a Olot. La seva interessant i divertida
intervenció ens ha deixat algunes perles que fan referència a les relacions
entre turisme i paisatge: ens aboquen
galledes de paisatge, el paisatge és l’aparador o el paisatge és consum.
 Tot seguit ha parlat Francesc Muñoz, Director
del Màster en Intervenció i Gestió del paisatge de la UAB (http://geografia.uab.es/paisatge
). En el seu parlament, Muñoz ens ha explicat les principals característiques
del “land art “i  la  importància de l’art en la intervenció i  gestió del paisatge tant rural com urbà. La
principal argumentació a la importància de la intervenció artística en el
paisatge ha estat molt suggerent: l’art sempre ens interroga.
En darrer lloc, ha
parlat de  Joan Vila Puig, artista visual i membre del col·lectiu Sitesize
(http://www.sitesize.net/)
que ha reflexionat sobre les relacions entre l’art, el paisatge i el turisme.
Ha il·lustrat els seus arguments amb treballs realitzats a Sabadell i Valls.

L’arbre de Vulcano, un dels treballs de la trobada de forjadors a Alpens

El jardí de Giverny

Aquest estiu s’ha fet realitat un dels meus somnis: visitar, en companyia de la meva dona i els nostres amics Jaume i Maite, el jardí on va viure i treballar Claude Monet, el pare de l’impressionisme. En realitat es tracta de la casa i del jardí restaurats – que es van inaugurar el 1980- on havia viscut el pintor amb els seus. Els hereus, posteriorment, cediren casa i jardí a l’Acadèmia de Belles Arts i es creà  la Fundació Claude Monet que gestiona l’espai (www.fondations-monet.com ) i que té com a objectiu bàsic la difusió de la vida i obra del gran pintor. El complex que es visita inclou també el taller on treballava.
El jardí resta dividit en dos àmbits principals: l’espai de les flors i els arbres fruiters i l’estany envoltat d’arbres de ribera. El primer àmbit  quedà organitzat en  parterres farcits  d’una gran varietat de flors: rosers, gladiols, azalees, glicines, margarides, marcòlics… Es tracta d’un espai molt geomètric on els camins de grava estableixen una sèrie de cossos rectangulars que combinen flors i arbres fruiters als marges i als angles. Passejar per entre aquests parterres és submergir-te en un embriagador caminar ple de perfums, colors vius i amb poques ombres i molt de sol. El jardí dels estanys és tota una altra cosa: és  un lloc ple d’ombres regalades pels grans arbres de ribera que envolten els canals i els estanys. En aquest àmbit és on gaudireu d’algunes de les imatges més conegudes que el pintor va immortalitzar en els seus quadres, tals i com: el pont japonès i, especialment, els meravellosos nenúfars  nedant  sobre l’estany  els quals van generar la sèrie pictòrica de les Nympheas. La presència abundosa de l’aigua ha permès el desenvolupament d’uns arbres de ribera de dimensions espectaculars, com els salzes blancs, els freixes, els pollancres, els verns i algun til·ler perdut enmig de la frondositat.
Parterres de flors
L’estany
Un espai de gran interès per comprendre l’obra del pintor, és la casa on va viure entre el 1883 i el 1926. El primer que ens sobtarà és la gran quantitat de gravats japonesos- anomenats ukiyo-e – que retraten escenes de la vida quotidiana japonesa o paisatges del Japó rural del segle XIX magníficament plasmats  pels grans artistes del segle XIX com Hokusai i Hiroshige.  Aquesta estima pel món japonès té la seva repercussió en l’estructura del jardí de l’aigua i en gran part de l’obra pictòrica de Monet així com en la d’altres pintors com és el cas del mateix Vincent Van Gogh. En segon lloc, convé entretenir-se en el saló, el menjador i la cuina. Tres estances ben diferents, tant pel que fa als colors predominants com  a la decoració i a l’atmosfera que es respira.
El tercer espai d’interès de la visita és el taller del pintor avui reconvertit en botiga on podreu observar les reproduccions dels seus quadres i relacionar, ràpidament,  natura i art.
Visitar Giverny en un dia assolellat d’estiu és una delícia pels sentits i, a la vegada, una immersió en el  món de colors i perfums que va envoltar Claude Monet en les seves estades en aquest jardí prop del Sena i de Paris. Tanques els ulls en qualsevol dels racons del jardí i t’imagines en aquest indret el pintor davant del seu cavallet sentint la calor i gaudint de les formes que els nenúfars o les branques dels salzes i desmais generaven sobre l’aigua i si t’hi esforces un bell xic, podreu sentir la veu de la seva garrida dona que des de la finestra de la cuina que crida: Claude, a dinar !!!

La capçada d’un desmai
El jardí des de la finestra de la cuina