Etiqueta: Paisatge

Avui, 3 de maig de 2020, he vist una imatge que recordaré i que il·lustra el moment que vivim. Eren les vuit del matí, l’autopista AP-7 a l’alçada de Mollet del Vallès, anava quasi buida i pels camins de Gallecs hi havia centenars de persones, separades entre elles, caminant, corrent o pedalant i formant una llarga filera que s’estenia per tota la carena.

Tots participàvem del gran desig de retrobar-nos amb la Natura, amb els colors i les olors de la primavera, amb els magnífics horitzons que ens ofereix la plana vallesana. Durant més de quaranta dies, les entrades a l’espai natural de Gallecs han estat tancades amb una cinta de la policia municipal. Sempre he pensat que això era un contrasentit: hem pogut caminar entre les prestatgeries dels supermercats i no hem pogut caminar enmig de camps i boscos. Per a mi la Natura és també un aliment indispensable i necessari.

Pensem-hi tot seguit. Quins valors atresora la Natura que la converteixen en indispensable, sanadora, necessària sempre i en tot moment? Abans que cap altra consideració, hem de recordar que la Natura ens aporta salut física, mental i espiritual. Cada dia hi ha més estudis científics que avalen l’anterior afirmació.

A  Catalunya fa uns mesos que es va aprovar una declaració sobre la interdependència entre salut i natura [1], on es diu: “El contacte directe amb la natura pot, entre altres beneficis: millorar l’estat general de salut i augmentar la vitalitat física, millorar l’equilibri i el benestar psicològics, millorar la interacció i la cohesió social, fomentar la capacitat de meravella, el sentit d’unitat i pertinença…”.

De rigorosa actualitat són les recerques científiques que giren a l’entorn dels provats beneficis dels banys de bosc, és a dir, de passejar per boscos madurs, ja que han demostrat que les persones que realitzen assíduament aquestes passejades, podem millorar el seu sistema immunològic, reduir l’estrès i millorar la funció cardiovascular.

La passejada tranquil·la per la Natura també ens pot fer adonar d’altres valors que atresoren els espais naturals. Un d’ells és el sentiment de humilitat i de pertinença al sistema natural, és a dir, nosaltres som Natura i, com una espècie més de l’ecosistema, restem sotmesos als ritmes i els cicles naturals i, al mateix temps, als perills i les adversitats. Ramon Folch escriu [2] que la CoVid-19 és una més de les pandèmies que s’han produït al llarg de la història de la humanitat i, per cert, molt menys dolosa que d’altres que han provocat milions de morts. Per tant, el principal problema de l’actual virus és que ha trencat, en el nostre  imaginari, el convenciment de viure dins d’un santuari de seguretat sanitària. Per tant, el problema és que, sobretot, aquesta pandèmia està afectant el primer món i la seva activitat econòmica. Per tant, no som ni tant poderosos ni tan intocables com ens podríem arribar a pensar!

Molts estudiosos del comportament humà afirmen que el contacte quotidià amb la Natura pot afavorir o inspirar sentiments sublims, és a dir, que la calma i la tranquil·litat que sentim mentre passegem per un bosc ens pot fer adonar que, darrera tanta bellesa, a part de la mà del pagès, el ramader o el silvicultor, pot néixer un sentiment d’unió, de connexió i d’amor vers tot el que ens envolta. Pensem per un moment el que ens ofereix un arbre qualsevol des de la seva immobilitat: un espai on aixoplugar-nos, on escoltar els animalons que poblen els entorns, destacant-ne per sobre de tot els ocells; un espai on sentir-nos agombolats i recolzats, un lloc per viure l’arrelament amb la mare Terra, un indret on enlairar la mirada… i tot a la nostra disposició sense demanar res a canvi. Com deia Verdaguer en un poema que parlava de la predicació dels ocells de Sant Francesc: “que amor amb amor se paga”.

Finalment, la Natura també ens permet connectar, a partir del silenci, amb el misteri, el transcendent, el sublim…

Espero que d’aquesta enyorança vers la Natura que tots hem viscut neixi una actitud més respectuosa i amorosa vers el nostre entorn d’una manera clara i evident. Que el retorn de tots plegats sigui, abans que cap altra cosa, un retorn considerat i amatent.

[1] http://www.custodiaterritori.org/mm/file/2019/190130_declaracio_salutinatira_def.pdf
[2] https://www.pensem.cat/noticia/103/superfluitat/pandemica

Fa molts anys que conec els pares d’en Nicola. Un dia van explicar-me que el seu fill, que és arquitecte tècnic, s’havia comprat un petit terreny, a més de mil metres d’alçada, a la vall dels Mocheni (Trentino, Itàlia) on hi havia les restes dels murs que havien format part d’una baita, és a dir, d’una borda de muntanya. La meva pregunta va ésser quasi instantània: Què vol fer-ne? i la seva resposta, també va ser ràpida: doncs, reconstruir la baita seguint les pautes de construcció tradicionals i fer-ho amb les seves mans, sense llogar ningú i sense demanar cap hipoteca.

Es tractava de dedicar el temps lliure i els diners estalviats a reconstruir aquest edifici característic de muntanya. De cop i volta, vaig començar a entendre el sentit de tot plegat. Un noi de quaranta anys que es passa un munt d’hores davant de l’ordinador i que estima la muntanya volia passar de treballar digitalment a fer-ho manualment, és a dir, volia passar a aixecar el seu propi edifici.

He de confessar que aquesta iniciativa va coincidir amb la lectura del llibre de Paolo Cognetti, Les vuit muntanyes, on la zona de muntanya dels prats i les baites es converteix en el refugi del protagonista que fuig de la ciutat. En Nicola no vol fugir, simplement vol experimentar el plaer de treballar com a paleta, com a picapedrer i després com a fuster per aixecar la seva baita i demostrar a tothom que es pot treballar seguint les tècniques tradicionals si un vol.

Una tranquil·la tarda d’aquest agost, acompanyat dels seus pares, vaig pujar –hi per parlar amb en Nicola.

Josep. -Em pots explicar que és una baita? 

Nicola. -Una baita és una casa de muntanya que s’utilitza estacionalment, es a dir, a l’estiu. Per tant, es caracteritza per la seva simplicitat i, en conseqüència, no hi ha calefacció sinó una estufa de llenya, ni electricitat. Com a tret distintiu, cal ressenyar que està construïda amb tècniques de la gent de la muntanya: els murs del primer nivell són de pedra i, en canvi, el segon pis és tot de fusta, normalment de làrix i d’avet.

J.  -Quina utilitat tenien aquests dos nivells?

N.  -Tradicionalment, a la planta baixa hi havia una petita zona utilitzada com a vivenda, on es menjava i es dormia i al costat un gran espai per als animals. En canvi, tot el segon pis era un gran magatzem per a l’herba. Normalment, s’aprofitava el desnivell de la muntanya per fer coincidir l’entrada del segon pis amb el nivell del terra per tal de facilitar l’entrada de l’herba.

J.  -Per tant, era una edificació pensada per l’època en que els animals pasturaven pels prats montans?

N.  -Així era. Als llocs de grans pastures de muntanya encara es troben enormes baites amb petitíssims espais per viure les persones.

J.  -Imagino que la baita que estàs construint no seguirà aquesta estructura funcional ?

N.  -Certament, està pensada per utilitzar-la com a vivenda ocasional o per fer-hi activitats. De moment, tots els esforços van dedicats a la construcció ja que encara hi ha molta feina.

J.  -Per quin motiu has decidit refer una baita de la qual només restaven els murs ?

N.  -Abans de res, perquè estimo la muntanya i com que està lluny de la ciutat és un espai magnífic per passejar-hi i gaudir del meu temps lliure. D’altra part, com que la meva feina és dibuixar i fer càlculs per aixecar nous edificis i això implica estar davant de la pantalla de l’ordinador un munt d’hores, em venia molt de gust enlairar una construcció de muntanya amb les meves mans i seguint les tècniques tradicionals, és a dir, utilitzar les pedres de les runes per refer els murs i comprar fusta per  alçar el segon pis i el sostre.

J.  -Per quin motiu vas decidir treballar amb fusta de làrix?

N.  -En aquesta vall, la major part de les baites estan fetes amb làrix. També n’hi ha algunes construïdes amb fusta d’avet. Aquests dos arbres creixen per aquestes muntanyes properes. Ara bé, el làrix és una fusta molt resistent a l’aigua, als insectes, ofereix escalfor a l’interior i té una llarga vida. En definitiva és una fusta immillorable.

J.  -És veritat que la fusta de làrix canvia de color amb el pas dels anys?

N. -Així és,  del color grogós de la fusta fresca passa a tenyir-se totalment de color gris.

J. -Per cert, el sostre també serà de teules de làrix. Com són aquestes teules?

N.- Una teula de làrix és un peça d’un centímetre de gruix, uns trenta cm de llargada i uns 10 d’amplada. Té la particularitat que no s’ha fet en una serradora sinó que es fa amb la destral, és a dir, una a una a partir d’un tauló. D’aquesta manera es garanteix que la fibra de la fusta no es trenqui i així té una gran resistència a l’aigua quan plou. L’aigua s’escorre ràpidament teulada avall.

J.  -Fer el sostre seguint aquesta tècnica no és gaire comú, oi?

N.  -Certament, i la raó és estrictament econòmica. Afortunadament per  a mi, la passada tardor, una ventada va tirar a terra milers d’arbres. Vaig demanar permís a l’ajuntament per veure si podia utilitzar alguns d’aquests troncs caiguts i, en respondre’m afirmativament, ho vaig començar a fer. M’he estalviat un grapat de diners.

J.  -Per tant, les teules les fas tu?

N.  -Si i es tracta d’un treball molt lent i laboriós !

J.  -Per què has decidit de només comptar amb l’ajuda de la família a l’hora d’aixecar aquesta baita, en comptes de contractar un parell de treballadors que t’ajudin?

N.  -Per damunt de tot, perquè m’agrada treballar amb les mans i després d’un jornada davant d’una pantalla, moure pedres o taulons de fusta pot esdevenir, fins i tot, relaxant. D’altra part, l’experiència de construir una baita m’ha ajudat a dissenyar-ne d’altres. El més interessant seria, un cop acabada, tornar-la a desmuntar i refer-la de nou i, de ben segur, que evitaria molts dels erros comesos. Respecte a la no contractació de personal, és un tema econòmic. No vull endeutar-me per pagar salaris. D’altra part, no hi ha treballadors especialitzats en tècniques tradicionals. Em caldria, primer de tot, ensenyar-los.

J.  -Per tant, podem dir que estàs aprenent un nou ofici?

N.  -Jo més aviat diria que un vell ofici. Pensa que l’ única persona d’aquesta vall que m’ajuda a resoldre dubtes té vuitanta anys i encara fa algunes feines.

J.  -Quan temps et manca per acabar-la?

N.  -Aquest és el tercer any que hi treballo. Recorda que només hi dedico el meu temps lliure. Algunes setmanes només hi treballo un dia! Crec que en un any i mig estarà acabada.

J.  -Quina sensació et produeix sentir-te envoltat de fusta?

N.  -Una vivència molt agradable ja que estimo la fusta i, d’altra part, un sentiment de seguretat ja que, aquesta baita construïda amb fusta de làrix és, possiblement, un dels edificis   més segurs que existeixen. Cal tenir present que és totalment resistent als temporals de pluja o vent i, fins i tot, als terratrèmols. A més a més, té una molt llarg vida.

J. – Moltes gràcies!

Chi è Giorgio? Bene, un buon amico che ha appena compiuto 71 anni ma che ha ancora un cuore e le gambe molto giovani. Vive a Povo, un piccolo villaggio nella collina di Trento, il capoluogo del Trentino. È un uomo semplice e affabile, un amante della sua famiglia e dei suoi amici che ha cura con affetto del suo orto e degli alberi da frutta che circondano la sua casa. E soprattutto, ciò che lo rende così buffamente singolare è il modo in cui ama e gode della montagna.

Perché parlo di lui? Semplicemente perché, grazie alla sua guida, sono tornato a GODERE, con le maiuscole, le alte montagne, mi ha aiutato a recuperare sentimenti che erano stati cancellati da tempo dalla memoria, e anche ad andare su strade di grande complessità …

È una buona idea ricordare e spiegare i saggi consigli che, camminando tra foreste e rocce, mi ha commentato, con il chiaro desiderio di essere utile a chiunque che voglia iniziarsi nell’arte di salire fino alle cime delle montagne. Non sono consigli straordinari, la loro eccezionalità deriva dal fatto che li rende espliciti con buon senso ed emozione e li articola e li pratica con una naturale e intima semplicità.

Il primo riferimento a cui accennava era che per andare in montagna è necessario alzarsi presto e riuscire ad arrivare con le prime luci all’alba ai piedi della vetta da raggiungere, o forse all’ingresso della valle che vuoi scoprire. Il motivo principale per svegliarsi nella prima ora – quando è ancora buio – è che, sebbene le previsioni del tempo prevedano una giornata limpida, se puoi raggiungere i tuoi obiettivi al mattino è molto meglio che nel pomeriggio. In alta montagna le previsioni possono essere ingannevoli e se è così, meglio in caso di pioggia o fulmini trovarsi al riparo.

Il secondo consiglio ricevuto è che quando si  sale per un canale o si segue un percorso per uno spazio di forte pendenza, o solo se si percorre una valle, bisogna stare attenti a dove si mettono i piedi e le mani , qualunque cosa sia, fallo sempre di fretta. La montagna non si muove, sarà sempre nello stesso posto per darci il benvenuto. Pertanto, è importante godersela in ogni passaggio e viverla nel modo più sicuro possibile pensando che la cosa più importante da fare è tornare a casa, felice e al sicuro.

Giorgio dice anche che devi fermarti di tanto in tanto e goderti il ​​percorso fatto, la cresta, il canale con cui sei salito o, semplicemente, la bellezza del paesaggio che ti circonda. Questo fatto ci porta al quarto passo, afferma lo spirito e vive il silenzio e la pace della valle e delle cime con la volontà di unire. Uno non è lì per conquistare qualcosa, per provare qualsiasi cosa … ma semplicemente per godere della pace della montagna che impregna il tuo cuore.

Devo confessare che la vita quotidiana di questi principi lo rende una persona felice e grata con la vita. In più di un’occasione mi ha confessato che si sente, soprattutto, un privilegiato. Questa gioia interiore si estende quando riesci a sentirlo cantare una canzone mentre cammina o sentirlo come imita il suono di un merlo o di una marmotta e, posso dirlo, come ho sentito dire che a volte rispondono.

Sebbene sia un alpinista che ha fatto le vette principali delle Alpi e alcune delle Ande, l’umiltà è caratterizzata e ricordata emotivamente dalla sua prima cima a quattordici anni con un gruppo di amici, alcuni dei quali lo hanno accompagnato per più di cinquant’anni – ieri, quando eravamo di fronte alle torri del Vajolet, ho notato come era emozionato nell’osservare la bellezza di quelle cime e come si è rivolto a me ho capito come ancora si emoziona davanti alle meraviglie della natura.

Buona fortuna per essere in grado di godere di buoni compagni per aggirare le catene montuose e le giachiai o le vedrette. Grazie Giorgio !!!

Qui és en Giorgio ? Doncs, un bon amic que acaba de fer 71 anys però que encara té el cor i les cames ben joves; viu a Povo, un poblet dels voltants de Trento, la capital del Trentino. Es tracta d’un home senzill, amant de la seva família i dels seus amics i que cuida, amb cura i afecte, l’hort i els arbres fruiters que envolten casa seva. I sobretot, allò que el fa tan entranyablement peculiar és com estima i gaudeix la muntanya.

Per què parlo d’ell ? Senzillament perquè, gràcies al seu guiatge, he tornat a GAUDIR, amb majúscules, de l’alta muntanya, a recuperar sensacions que feia temps que gairebé s’havien mig esborrat de la memòria, a atrevir-me per camins de gran complexitat…

Fa de bon recordar i explicar els savis consells que, tot caminant enmig de boscos i roquissars, m’ha anat comentant, amb una clara voluntat de poder ésser útil a tota persona que vulgui iniciar-se en l’art d’ascendir als cims de muntanyes amb una ben provada dificultat tècnica. No són pas consells extraordinaris, la seva excepcionalitat prové del fet que els fa explícits amb seny i emoció i els articula i practica amb una senzillesa ben natural i íntima.

La primera referència a la qual va fer esment, va ser que, per anar a la muntanya, calia aixecar-se ben d’hora i poder arribar, amb les primeres llums de l’alba, al peu del cim que es vol assolir, o potser a l’entrada de la vall que  vols descobrir. El principal motiu de despertar-se a primera hora -quan el dia és encara fosc- és que, malgrat que les previsions meteorològiques ens pronostiquin un dia clar, si pots aconseguir les teves fites al llarg del matí, és molt millor ja que les tardes a alta muntanya   poden ser enganyoses i si és així,  millor que la pluja o els llamps et trobin  aixoplugat.

El segon consell rebut és que quan t’enfiles per una canal o segueixes un sender, per un espai d’una gran verticalitat, -o simplement si camines per una vall-, cal estar atent d’on poses els peus i les mans i, sigui com sigui,  fer-ho sempre sense presses. La muntanya no es mou, sempre està  estarà al mateix lloc per acollir-nos. Per tant, és important gaudir-la en cada passa i viure-la amb la major seguretat possible. Pensar tothora  que el més important és tornar a casa content, sa i estalvi.

En Giorgio també parla que cal aturar-se de tant en tant i gaudir del camí fet, de la carena, de la canal per la qual un s’ha enfilat o, simplement, de la bellesa del paisatge que t’envolta. Aquest fet ens porta al quart pas, asserena l’esperit i viu el silenci i la pau de les valls i els cims amb la voluntat d’unió. No s’està allà per conquerir res, per demostrar res… sinó, simplement, per gaudir de la pau de la muntanya i que aquesta impregni el teu cor.

Us he de confessar que la vivència quotidiana d’aquests principis, fan d’ell una persona feliç i agraïda amb la vida. En més d’una ocasió m’ha confessat que se sent, per damunt de tot, un privilegiat. Aquesta alegria interior  s’exterioritza quan el pots escoltar cantant una cançó mentre camina o sentir com imita el so d’una merla o d’una marmota i, us puc ben afirmar com he escoltat que en alguna ocasió li responen.

Malgrat que és un muntanyenc que ha fet els principals cims del Alps i alguns dels Andes, la humilitat el caracteritza i recorda amb emoció el seu primer cim fet als catorze anys amb un grup d’amics, -alguns dels quals l’han acompanyat més de cinquanta anys- o, ahir mateix, quan vam ser davant de les torres del Vajolet, me’n vaig adonar de com s’emocionava al observar la bellesa d’aquells cims i com es girava cap a mi i em reconeixia com encara el colpien les meravelles de la Natura.

Quina sort poder gaudir de bons companys per rondar per serres i congestes. Gràcies Giorgio!!!