El bosc sagrat de la Santa Bauma

Hi ha boscos que presenten, abans d’anar-hi, unes notables expectatives. Aquest és el cas del forest de la Santa Bauma, del qual diverses fonts me n’havien parlat per la seva monumentalitat i bellesa. 
Finalment, a finals de juliol, va arribar el moment d’endinsar-me en aquell somniat paratge. Des de la llunyania, em va sorprendre que la boscúria s’estenia al peu d’una espectacular cinglera que, en el seu punt més elevat, arribava als 1148 m  i on se situava la capella dels Àngels.


En aquesta obaga, orientada al nord, la frescor i la humitat han permès créixer arbres i plantes pròpies d’altres contrades d’europa, com el faig, el pi roig, el boix grèvol… Per tant, sota l’espadat del massís de la Santa Baumaes desenvolupa un món amagat, ple de tresors, de gegants ben antics… que contrasta amb la vegetació de la plana o la solana on creixen les plantes adaptes a la sequedat estival, com les alzines, els pins blancs, les brolles i les garrigues. Cal tenir present que som a només 40 quilòmetres de la costa mediterrània. 


En un dia de calor canicular aquest contrast s’accentua i un té la sensació d’endinsar-se en un paradís de frescor. Quan es comença a caminar pel camí empedrat que porta a la Santa Bauma, primer de tot, apareixen les alzines i els roures, alguns de dimensions colossals i, a mig camí, t’has de fregar els ulls ja que davant teu tens un faig que s’enlaira per damunt dels 20 metres i més amunt t’apareix un pi roig que s’enfila recte cap a la llum. El teu caminar lent per la pendent i per l’espectacle dels arbres s’acaba quan damunt teu s’aixeca un vertical penya-segat calcari i sota seu apareix la Santa Bauma. En aquesta cova la llegenda explica que ja va haver-hi un primer espai de culte a Àrtemis, deessa grega de la natura primigènia i salvatge, i segles més tard, Maria Magdalena, després d’evangelitzar la Provença, s’hi va retirar durant més de trenta anys a pregar i fins el dia de la seva mort, l’any 75. Per tant, som davant d’un espai sagrat de llarga tradició i que al cap de poc temps de morir Maria Magdalena es va convertir en el lloc de peregrinació que encara conserva. Actualment està custodiat per una comunitat dominica que a la plana té una hostatgeria. 
Pel fet del caràcter sagrat de la cova i de ser un lloc de peregrinació en el decurs dels segles, aquesta obaga ha gaudit, tret del període revolucionari, d’un important grau de respecte per part de la població local i del poder polític i eclesiàstic. Per exemple el pontífex Bonifaci VIII va decretar, el 1299, un edicte segons el qual qui en tallés un arbre seria excomunicat. Primer va ésser reserva reial de caça i actualment és un bosc comunal i, a la vegada, un parc natural. Aquesta situació fa que alguns estudiosos qualifiquin aquest espai forestal com a relictual o fins i tot fòssil.
Us en recomano una visita, us agradarà!


Tane Mahuta. Lord of forest

Fa uns mesos, el meu bon amic Jesús va dir-me que faria una estada de recerca a Nova Zelanda. Ràpidament, vaig dir-l’hi: Ves a veure en Tane, el senyor del bosc, l’arbre sagrat dels maoris. Coneixia la seva història de llegir-la en el llibre de Thomas Pakenham: “Le tour du monde en 80 arbres 


El dia 20 de maig de 2019, amb motiu de la meva darrera lliçó com a professor de geografia de la Facultat de Lletres fa fer-me un gran regal: la crònica de la coneixença de Tane, escrita a mà i entregada dins d’una carta. A continuació us reprodueixo el text. 
“La primera visita al Tane Mahuta va ser el 8 d’abril de 2018. Vam unir-nos a una visita nocturna amb guies maoris. L’inici de l’itinerari començava a l’entrada del “Waipoa forest”, en el camí que porta cap a les “four sisters”.

Tot començà al capvespre, encara amb una mica de llum. Entràvem al bosc de kauris més gran de les terres del nord de Nova Zelanda. La sensació inicial va ser d’estar davant d’un bosc de torres rectes, unes torres natives. Ens vam aturar per veure els dos tipus de llavor (o parts mascle i femella) que fan possible el naixement d’un kauri i en vam veure un petit de dos anys.
El Kauri és un arbre que creix molt lentament. A mida que ens endinsàvem en el bosc, es va fer de nit. Només la lluna ens guiava entre el silenci i la foscor. Un cop arribats i davant el Tane Mahuta, les guies maoris van començar a cantar. Va ser un moment tendre, especial, màgic… Estàvem enmig de la foscor, notant la humitat del bosc i només guiats per les estrelles. Amb tot i això, es podia intuir la silueta del Tane Mahuta i la seva gran amplada.
En la cosmologia maori, Tane és el fill de Ragimi, el pare del cel i de Papatuamuku, la mare terra. Pels maoris, els kauris són sagrats perquè connecten la terra amb el cel i, quan morim, la nostra ànima puja pel seu tronc fins arribar al cel.
Al matí següent vam tornar a veure el Tane Mahuta amb la llum d’un dia molt solejat. Vam accedir per una altre entrada. Ara vam poder apreciar coses diferents a les viscudes el dia anterior: la seva escorça llisa, l’esveltesa d’un tronc cilíndric i pràcticament recte; i a la part superior les seves branques.
Actualment els Kauris estan en perill. No se sap del tot cert la causa, però es pensa que un fong transportat en el fang de les sabates dels visitants, fa malbé les seves delicades arrels. Per això a les entrades del bosc hi ha raspalls desinfectants
El Tane Mahuta és el senyor del bosc. Té uns 2000 anys i les seves dimensions són de 17,7 metres d’alçada, 13,8 metres de perímetres i un volum de 244,5 metres cúbics”
Gràcies Jesús !!!


L’arbre d’Hipòcrates i els 10 anys de la Facultat de Medicina de la UdG

El passat 28 de març, es va celebrar un senzill i emotiu acte als jardins de les Àligues, per festejar els 10 anys de la creació de la  Facultat de Medicina de la Universitat de Girona. 

Sempre he defensat que els rituals, sobretot si van lligats a elements naturals, ens retornen els valors i els ritmes de la natura, de la qual tots  i cada un de nosaltres formem part. 

L’acte va consistir en la plantació d’un plàtan (Platanus orientalis) per fer memòria de l’arbre llegendari d’Hipòcrates que, des de fa més de 2500 anys, es conserva a l’illa grega de Kos i, paral·lelament, descobrir un bust del pare de la medicina que inclou la inscripció: “Primun non nocere”, és a dir, “abans de res, no fer mal.” 

A moment d’ara, l’autèntic esqueix del plàtan de Kos es troba a la Facultat de Medicina, sota la cura del seu personal per tal que es desenvolupi, creixi i d’aquí un temps pugui ser plantat al jardí de l’edifici de les Àligues. Cal assenyalar que només sis universitats en el món tenen un arbre descendent del plàtan de Kos.


Però quina és la importància de plantar un arbre i recordar Hipòcrates ? Segons la tradició, el pare de la medicina ensenyava els seus alumnes sota l’ombra del plàtan, fa més de dos mil·lenis. D’aquests ensenyaments  neix el jurament i el moviment hipocràtic. Per tant, la Facultat de Medicina de la UdG no només commemora els seus deu anys d’existència, sinó que, segons Joan Sans, els seu Degà, assumeix i reivindica, amb quest gest simbòlic, els principis del moviment hipocràtic com una font d’on han de beure i on s’han d’inserir les arrels dels futurs metges. Tal com diu Joan Sans: “Ens cal reintroduir aquests valors (humanistes) a la medicina, perquè portem molts anys estant massa atents a la part més tècnica.”
Nikos Kastanos, representant de l’Associació Moviment pel llegat Hipocràtic, Quim Salvi, rector de la Universitat de Girona, Joan Sans, Degà de la Facultat de Medicina i Rosa Núria Alexandre, presidenta del Consell Social de la UdG

Kořeny, un bon nou amic d’Ànima de Natura! A càrrec de Maria Pellicer

Aquest és el nom d’un bon amic amb qui ens vam conèixer a primera hora d’un dilluns de tardor. Ara us explico el nostre primer dia junts.



A Ànima de Natura vivim a i amb la natura, al mig del Montseny. S’acosta l’època de Nadal i fruit de la globalització sabem que ha acabat sent tradició adornar amb un arbre les cases dels pobles i les ciutats. És bonic pensà que l’arbre entra a les nostres llars. Els arbres – que jo sàpiga- creixen a la natura, i no acostumen a desenvolupar-se al mig dels menjadors. Així que els hem d’acabar comprant. Ja feia dies que veiem traginar arbrets amunt i avall, i des de la masia ens preguntàvem què faríem respecte aquesta tradició sense trobar una resposta clara que ens ressonés dins nostre.
A la masia ens acostumem a aixecar d’hora, ben d’hora. En Marcel va sortir quan encara era de nit i passant per la carretera va veure aquest bon amic del que us parlo abandonat al voral sense especificar-me on exactament, però que era petit i que feia goig. Li sabia greu no poder parar a recollir-lo, però era massa perillós fer-ho de nit. 



En Koreny, a la seva nova casa




Més tard, ja de dia, vaig sortir de la masia i amb el temps just davant d’un dia que m’esperava anant amunt i avall amb el cotxe. No esperava veure’l, però casualment (o no!) també me’l vaig acabar trobant, però aquest cop no vaig poder evitar parar-me i convidar-lo a pujar al cotxe. Em digué; “Estic abandonat, acull-me”. La meva sorpresa era que no era pas petit, però no li podia dir pas que no a un bon amic que es troba abandonat a la carretera, i més si hi cabia al cotxe encara que estiguéssim estrets, no creieu? 






El dia va passar, i ell, sense protestar per com l’havia col·locat em va acompanyar durant tot el dia dins del cotxe i quan vaig arribar de nou a la masia, i ja de nit, vaig sentir que no havia estat gens sola, tot al contrari, em va acompanyar durant tot viatge un bon amic i em sentí molt ben acompanyada. Fins i tot, es pot dir que vam teixir una estreta relació després de tantes hores junts al cotxe. Va ser una sensació tant màgica com bonica. 






Des de llavors que l’hem plantat a la Masia, i ens ha dit el seu nom: Kořeny. Significa “arrel” en txec, les arrels que precisament no té (al nostre país), i així hem procedit per fer honor al seu nom i arrelar-lo de nou allí d’on prové; la natura! Ara ja podem dir, que tenim un arbre de Nadal al jardí de casa, però no és un arbre qualsevol, és l’amic Kořeny! 



TU, com ell, si vols arrelar-te a la natura que som, saps que a la Masia Anima de Natura també hi seràs molt benvingut!





www.animadenatura.cat

La Maria i en Marcel, una parella encantadora!


Lluís Duch, alguns records de les seves lliçons a la Facultat de Lletres de la UdG


Em sento afortunat d’haver escoltat, la major part, de les lliçons que va impartir Lluís Duch el novembre de 2017 a la sala de graus de la Facultat de Lletres, convidat per la Càtedra Ferreter Mora[1]i que portaven per títol: “Sortida del laberint. Una trajectòria biograficointel·lectual”
Va parlar de Montserrat, de les diferents estades en universitats alemanyes, de política i religió, del mite i el símbol… Tenia un parlar pausat, tranquil i sempre assegut darrera la taula i amb els seus papers a les mans. També vaig poder saludar-lo a l’hora del cafè, entre lliçó i lliçó i, vaig comprovar que era una persona austera en el vestir, molt cordial i assequible. 


Atresorava una immensa erudició, però no defugia, com a antropòleg i monjo de Montserrat, els grans temes que afecten l’ésser humà en l’actualitat. També va parlar, encara que poc, de les relacions entre la societat i la natura. Recordo aquestes interessants frases: A la societat actual hi ha una deseducació dels sentits corporals, que són bàsics per viure la natura. La natura, actualment, està a disposició de l’ésser humà sense cap sentiment de responsabilitat. A Europa, la persona és cada cop més important i la natura s’ha convertit en un magatzem. Ja no hi ha aire de família entre la natura i la persona. Viure amb harmonia amb els ritmes naturals genera viure sense presa. Les màquines són les que generen presa ja que tenen un ritme mecànic no biològic.

Afortunadament ens resten els nombrosos llibres que ha publicat. Descansa en pau.



[1]Es poden visualitzar a la web de la cátedra: www.catedraferretermora.cat

La tardor, una lliçó per la vida.

Ara que la tardor meteorològica ha arribat, és un bon moment per aprofundir en el seu simbolisme. Aquesta estació genera, sobretot, en els boscos de fulla caduca, l’inici de la caiguda dels fruits, com les castanyes, i del fullatge. Aquest procés provoca que molts d’aquests arbres, com els cirerers, els aurons, les moixeres o els faigs ens regalin tot un esclat de colors que passa dels verds estivals, als ocres, als vermells, als auris… Els boscos montans és converteixen en una festa pels ulls i pel nas ja que el sotabosc s’omple de bolets. Per tant, abans d’entrar a la letargia hivernal, molts arbres i arbustos es vesteixen amb els seus millors vestits per tal de tancar el joiós estiu i preparar-se pel llarg i fred hivern. 

Si volem aprendre d’aquest cicle estacional ens cal, com diu Vicenç Santamaria, monjo de Montserrat, vestir-nos de nuesa, és a dir, saber desprendre’ns de les nostres millors teles i cercar dins nostre l’essència del que som, per preparar-nos pel llarg hivern i tornar a esclatar a la primavera on ens tornarem a vestir amb les nostres millors gales. La nuesa de l’arbre després de perdre totes les seves fulles i fruits, ara ja colgats sota terra és una lliçó de que hi ha un temps per fruir externament i un altre per cercar l’essència que hi ha dins nostre. Com diu en Vicenç: “La tardor que és el final, al mateix temps és l’inici. En el moment que sabem despendre’ns del nostre propi esclat, com fan els arbres a la tardor, que es despullen, es desprenen de pigmentació… comença la retrobada amb la teva essencialitat. Fer aquest pas, genera que la mort aparent que representa la tardor es converteixi en un nou inici”

Una nova espiritualitat naturalística laica

Des de fa uns anys s’està desenvolupant una nova espiritualitat naturalística laica que té com objectiu viure la Natura com un espai per trobar la pau interior o per millorar la salut. Només cal tenir present l’enorme quantitat d’articles de revistes [1], diaris [2], programes de ràdio[3]o llibres[4]que parlen d’aquesta temàtica i que promouen un acostament a la Natura i, sobretot, als boscos.
Roberto Mercurio[5]en el seu bloc afirma que els nous guies o ideòlegs d’aquesta espiritualitat naturalística laica han substituït els vells confessors eclesiàstics, producte de l’ambient de secularització que viu la societat occidental i dels diferents escàndols que ha protagonitzat l’església catòlica. Ara bé, la nova litúrgia fonamentada amb el silenci, la lentitud, l’obertura dels sentits, la meditació o la contemplació; encara que té clars lligams amb els escrits dels autors nord-americans de la segona meitat del segle XIX, com Henry David Thoreau o John Muir, té també moltes similituds amb l’eremitisme religiós mil·lenari, amb la vida monacal contemplativa o amb les pràctiques espirituals dels diferents pobles indígenes. Per exemple, si llegiu aquest fragment, de l’eremita búlgar, sant Joan de Rila (876-946):
No he trobat cap home aquí, només animals salvatges i un bosc impenetrable. Em vaig establir sol enmig d’aquests animals i el cel era el meu refugi, el meu llit la terra i l’aliment les herbes
Trobareu moltes similituds amb els escrits de Thoreau o Muir ja que des de l’agnosticisme o la fe, la  Natura ens permet posicionar-nos com a persones en les coordenades que hi ha entre el cel i la terra i, a la vegada, trobar resposta a les grans preguntes existencials: quins són els nostres orígens, quin és el nostre lloc en el nom, la nostra identitat, el valor de la mort… Per tant, el bosc-temple, ja sigui des del laïcisme o l’espiritualitat religiosa ens fa sentir part de la creació o de la casa comuna que és la Natura i de la qual tots en formem part i, a la vegada, sota el sostre verd o recolzat en les columnes-troncs dels arbres aprendrem a viure millor les nostres necessitats quotidianes i integrar noves actituds, com el silenci, les ombres, la llum, la solitud, la malaltia, la bellesa, la por…
Si no volem que les noves fórmules que promou l’espiritualitat naturalística laica: com abraçar un arbre, o respirar calmadament l’atmosfera forestal es converteixin en activitats efímeres o producte d’una moda; no només necessitem continuïtat sinó entendre que per moltes tradicions religioses i per tots els pobles indígenes la Natura s’escriu en majúscules ja que és sagrada.



[1]A tall d’exemple només esmentarem dos exemples:
La revista CuerpoMente, en el número 315, titula el seu editorial: “Doctor Bosque” i després dedica el seu dossier als “Baños de bosque”
La revista Le Point, en el numero 2356 del 2017, dedicat un monogràfic als: “Les arbres. Leurs surprenants bienfaits”

[2]La Vanguardia del 29 de setembre de 2014 treia un article titulat: “Menys pastilles i més passejos pel bosc”

[3]El programa de Catalunya Ràdio, L’ofici de viure, ha dedicat un parell de programes a parlar del llenguatge dels arbres i els banys de bosc

[4]Miyasaki;Y. Shirin-yoku. Baños curativos del bosque, Ed. Blume
Lavrijse,A. Shirin-yoku. Sumergirse en el bosque, Ed. Lince
Mencagli;mM. Nieri,M. La terapia segreta degli alberi, Ed. Sperling & Kupfer

[5]www.robertomercurio.wordpress.com

Agrair el nou dia

Aixecar-se de bon matí, quan la foscor encara reina sobre el cel i només un fil vermell s’entreveu a llevant, és un esforç altament recomanable que us omplirà de goig si la meteorologia us acompanya. 
Gaudir de la sortida del sol és un espectacle de llum i d’energia que us farà sentir vius i agraïts per poder començar un nou dia. En aquests moments, ja sigui en solitud o en companyia, us proposo que penseu que en aquella mateixa hora hi ha al món milions de persones pregant i que bona part de les seves pregàries són d’agraïment per poder obrir els ulls davant d’un nou dia, per sentir-se estimats per la comunitat o la família, per gaudir de la manifestació del sagrat o per formar part de la creació i, per tant, de la Natura.
Per meravellar-se d’aquest acte teofànic us aconsello que ho feu en silenci, deixant que els vostres pensaments circulin com els núvols, que gaudiu de la fresca o del vent de la matinada i si sentiu el crit agut de la gralla, tingueu present que us assenyala que cal estar atent a tot el que succeeix davant dels vostres ulls, és a dir, que eviteu qualsevol distracció i contempleu com, poc a poc, s’aixeca el disc solar. Reverencieu aquest moment amb les mans obertes i dirigides a l’astre solar, doneu gràcies per un nou dia i per sentir-se, amb tota la humilitat i respecte, que formeu part de la Natura.
No oblideu seguir i viure amb intensitat, tots els cicles diaris i estacionals. Aquesta és una pràctica que us recomano incorporar a les vostres vides ja que és molt enriquidora i alliçonadora. Tot arriba en el seu moment, el fred, la calor, la nevada, un suau plugim, una terrible ventada… i recordeu que la Natura és converteix en la mesura de tot. El gran aprenentatge és redueix a trobar-se a si mateix tot trobant l’entorn natural. Viure al si de la Natura és com viure al costat de la saviesa i, per tant, tot s’aprèn per proximitat i vivència. En conclusió, us suggereixo viure oberts a la Natura i aprendre d’ella que és la nostra gran mestra i així ho estat des dels primers pobladors de la terra fins l’actualitat. Apreneu els seus cicles i ritmes, així com els valors que es desprenen de la seva dinàmica: hi ha moments dolorosos i altres de goig.

El pacifisme de Sant Francesc d’Assís

Avui 4
d’octubre és la festivitat de sant Francesc d’Assís. Hi ha molt motius per acostar-se a la seva
figura: l’estima i fraternitat per totes les espècies de la Natura, l’amor per
la pobresa,la seva humilitat i docilitat, l’estima a la figura de Jesús, l’estricte
seguiment de l’evangeli…, però n’hi ha un de lamentable actualitat: el seu
pacifisme.
Avui, un
molt bon amic: Josep Mañà, envia a un grup de persones que estimem la natura un
bonic text de Sant Francesc que il·lustra el seu pacifisme:
Senyor, fes-me un instrument de la Teva pau.
Allà on hi ha odi, deixa’m sembrar amor; allà on hi ha injuria, perdó; allà on
hi ha dubte, fe; allà on hi ha aflicció, esperança; allà on hi ha fosca, llum;
allà on hi ha tristor, joia.
Oh, Mestre Diví, concedeix-me que no cerqui
esser consolat sinó consolar, no ésser comprès sinó comprendre; no ésser
estimat sinó estimar. Perquè és en donar que rebem, és en perdonar que som
perdonats, és en morir que naixem a la vida eterna

Un remarcable fet que
reflecteix aquesta actitud pacifista o d’apòstol de la pau és la trobada amb el
sultà Malek el-Kamelel el 1219 en plena creuada. Cal remarcar que es presentà davant dels
soldats del sultà vestit amb el seu senzill hàbit, les mans aixecades i amb
l’únic desig de dialogar. Un gran exemple !!!
El Sant Pare
Benedicte XVI diu sobre la trobada de sant Francesc amb el sultà, que es
produeix en una època d’enfrontament entre cristians i musulmans i que sant
Francesc va anar-hi armat només amb la seva fe i la seva humilitat i així va aconseguir iniciar el camí del diàleg. 

La presència de sant Francesc i els seus
fra menors travessant el camp de batalla per anar a parlar amb el sultà ha
estat descrita en nombroses cròniques i pintures. En moltes d’aquestes pintures
apareix sant Francesc amb el seu senzill hàbit, cenyit amb una corda i amb una
actitud humil i dòcil i davant seu el sultà assegut tot escoltant les seves
paraules. Què bonic dialogar !!!

El càntic del germà sol o de les criatures i Verdaguer

 Producte de la seva estada per les terres
d’Orient Sant Francesc va contreure una greu infecció als ulls.-que afecta amb
més virulència a les persones anèmiques i
 
desnutrides .- com era el cas del sant. El resultat d’aquest virus és
que genera un tel que dificulta la visió. El biògraf Tomàs Gálvez ens explica
que a la tornada a la Porciúncula van preparar-li una cel·la fosca per
alleugerir-li el dolor. El tragí de frares per aquest espai va aconsellar
traslladar-lo al monestir de sant Damià. Cal tenir present que el sant també
patia de dolors a l’estómac i al fetge producte de la seva desnutrició i
d’haver patit les febres de la malària. Sant Francesc va estar-se alguns mesos
a les fosques a sant Damià i amb forts dolors als ulls i altres parts del cos.
Enmig d’aquesta situació, un bon dia el es va concentrar i va recitar el càntic
de les criatures o del germà sol.
Ell mateix, deia, que cada matí amb la
sortida del sol, totes les persones hem de lloar a Déu davant de l’enorme
espectacle de la Natura i comprendre la joia que és la viure enmig de la
naturalesa. Per tant, neix un llenguatge, un cant, una celebració, un respecte
i una estima.
El sant canta a la Natura i a tots els seus
éssers perquè la viu amb harmonia còsmica. Tomàs de Celano, escriu d’ell:
Seria
molt llarg, gairebé impossible, recollir i descriure tot el que el gloriós pare
Francesc féu i ensenyà en vida entre nosaltres. Com descriure el seu inefable
amor per les creatures de Déu i amb quina dolçor contemplava en elles la
saviesa, la potència i la bondat del Creador ? per aquesta raó, quan mirava el
sol, la lluna, les estrelles i tot el firmament, el seu ànim s’inundava de goig
D’aquesta concepció neix el seu càntic de les
criatures o càntic del germà Sol, del qual us reproduïm un fragment.
Lloat sigueu, Senyor amb totes les creatures
especialment missenyor el germà sol,
el qual és dia i per ell ens il·lumineu.
I ell és bell i radiant amb gran esplendor,
de Vós, Altíssim, porta significació.
Lloat sigueu, Senyor meu,
per la germana lluna i els estels,
en el cel els heu fet clars, preciosos i bells.
Lloat sigueu, Senyor meu, pel germà vent
i per l’aire, l’ennuvolat i el serè, i tot temps,
pel qual a les vostres creatures doneu sosteniment.
Lloat sigueu, Senyor meu, per la germana aigua,
la qual és molt útil i humil i preciosa i casta.
Lloat sigueu, Senyor meu, pel germà foc,
pel qual ens il·lumineu de nit
i és bell i juganer i robust i fort.
Lloat sigueu, Senyor meu,
per la germana nostra mare terra,
la qual ens sosté i governa i produeix fruits diversos
amb flors acolorides i herba.


Aquest text és l’expressió sublim
i poètica, pensat per ésser cantat o declamat, de l’amor i el respecte a la
Natura. La seva atenció passa del astres del cel a la terra. Ara bé, no es
tracta només d’una lloança als astres i a tots els éssers vius, sinó que dota a
tots ells d’un vincle fraternal. Molts estudiosos d’aquest text han subratllat
la importància, el valor i el significat els adjectius que utilitza sant
Francesc per parlar del astres, els element de la terra i els éssers vius.
Fixem-nos en l’adjectivització de l’aigua:
Lloat sigueu, Senyor meu, per la germana aigua,
la qual és molt útil i humil i preciosa i casta.

Que l’aigua
sigui útil és evident, que sigui preciosa és resultat de l’acte de
meravellar-se, que sigui casta o sigui neta i per tant no contaminada resta
clar que també és un valor preuat, però que sigui humil, quan el nostre planeta
està ocupat majoritàriament per aigua fins al punt de donar-li, més recentment,
nom; pot semblar una contradicció davant de la seva grandesa real. En canvi,
per Francesc, que era un gran observador i caminador va concloure que  com l’aigua descendeix des dels cims més alts
fins als llacs o mars, aquest és un clar acte d’humilitat i, per tant mereix l’adjectiu
esmentat.

Verdaguer conclou el seu conjunt
de poesies franciscanes amb un poema titulat: Himne, en el qual es reafirma el
sentit providencial de l’aparició de Francesc, el seu amor vers el creador i la
perfecta comunió amb la Natura, tal com es posa de manifest en el seu fragment
que us reprodueixo, que és una clara síntesi de la simplicitat franciscana i de
l’harmonia que Francesc d’Assís havia entaular amb tots els éssers.
Un gran concert per vós és la natura,
d’on tots les sers fan una dolça veu;
feu un germà de cada criatura
amb l’univers per beneir Déu.
Aquesta relació fraternal entre
els éssers vius i el creador és present en altres poemes de Verdaguer. Per
exemple: Lo lliri de sant Antoni, on les plantes i Déu conversen
amigablement:
Quan les primeres plantes s’adonaren
de llurs gentils poncelles,
així a Déu parlaren:
-Senyor, quan florirem?-
i eixa resposta matinal copsaren:
-Nadala, tu esbadella’t a Betlem,
quan l’establia s’obre,
i enjoiaràs aquell bressol tan pobre.
Viola, tu, quan la quaresma ofusca
los alegres colors de la capella,
te posaràs la barretina musca;
i tu, gentil rosella,
te posaràs, per Pasqua, la vermella
Vosaltres, gentils roses,
d’una ullada de sol filles hermoses,
per lo mes de Maria,
com rosari de verges amoroses,
engarlandau la dolça Mare mia.
D’angèlica puresa testimoni,
tu, lliri blanc, espera Sant Antoni,
com ceptre d’innocència,

per florir
en sa mà i ma presència.-