Què és un espai sagrat?

Aquest passat estiu, mentre pedalàvem per la vall del Sarca, al Trentino italià, en direcció al llac de Garda,  ens van adonar de la presència, a peu de camí, d’un cartell que deia: “Eremo de San Paolo” Ens vam aturar a llegir-lo. El rètol ens convidava a seguir un corriol que s’endinsava en un alzinar per arribar a un eremitori que estava construït a redós d’una bauma i que tenia a l’exterior uns bonics frescos dedicats al sant sopar i a la vida de sant Pau. El lloc era encisador ja que respirava una gran pau al trobar-se en un indret on confluïen l’alzinar i un imponent espadat calcari.

Quan vam retornar al nostre allotjament, vaig cercar informació vers aquest eremitori i em vaig adonar que era molt antic ja que es tenia constància que l’esglesiola s’havia consagrat al llarg del segle XII. Per tant, en aquest indret, al llarg de segles, hi havia hagut algun religiós pregant. Ara, simplement, és un element patrimonial de la província del Trentino on s’acosten visitants curiosos, escaladors…

Davant d’aquesta realitat, em vaig preguntar: l’espai que hem visitat és un espai sagrat? I tot seguit em plantejo: què és un espai sagrat? Consulto l’enciclopèdia i llegeixo que un espai sagrat és aquell que està vinculat a la divinitat. Tot seguit, llegeixo, l’estudiós de les religions, Mircea Eliade[1] que explica que el sagrat es manifesta en objectes, en el temps i en l’espai. En referència a l’espai sagrat esmenta que ha de posseir propietats, qualitativament, diferents a l’espai profà, és a dir, signes i símbols especials. Per tant, diferencia entre un espai profà i un de sagrat. El mateix autor, esmenta que el caràcter sagrat pot venir per dos camins. El primer és perquè es tracta d’un espai on s’hi ha manifestat una hierofania, es a dir, una revelació́ de la divinitat, com pot ésser l’aparició de la Verge. És el que succeeix en els santuaris. El segon, és quan som davant d’un lloc imponent i inabastable per l’ésser humà, on la natura mostra la seva grandesa i manifesta la seva immensitat d’allò̀ diví que hi ha dins seu: les altes muntanyes, les coves i cavernes, les selves i boscos, el mar, les tempestes, el sol i la lluna, l’arc de Sant Martí, la nit i les estrelles, les cascades, les fonts…

Davant d’aquesta visió dual de la realitat, apareix la visió no dual del món, on tot és sagrat. Aquesta és la visió dels pobles indígenes i de l’església ortodoxa cristiana d’Orient. A tall d’exemple d’aquesta visió unitària podem reproduir les paraules, pronunciades el 1854, pel cap indígena Si’Ahl, segons Ted Perry[2]: “Cada part d’aquesta terra és sagrada per al meu poble. Cada fulla de resplendent, cada riba amable, cada boira dels boscos frondosos, cada clariana i cada insecte brunzidor són sagrats en la memòria i en l’experiència del meu poble

A tall de conclusió m’adono que la societat occidental ha anat reduint la concepció del sagrat a espais concrets, sobretot, lligats a edificis, es a dir, santuaris o ermites. Encara som a temps de sobreposar-nos a aquesta visió reduccionista del sagrat i sentir-nos, cada cop que caminen per muntanyes, per dins dels boscos, prop de la platja o resseguint un curs fluvial, que tot el que ens envolta és sagrat i, com a tal, cal respectar-lo i estimar-lo.

 

 

 

 

 

[1] ELIADE, Mircea (2012) El sagrat i el profà, Fragmenta editorial, Barcelona.

[2] PIGEM, Jordi (2019) Si’ Ahl/Ted Perry. Cada part d’aquesta terra és sagrada per al meu poble, Akiara books, Barcelona.

Estimada Amazònia, ens diu que tot està connectat

Del 16 al 24 de maig el papa Francesc convida a celebrar la Setmana Laudato si’. Una campanya global per rellançar el missatge de l’encíclica sobre la cura de la casa comuna coincidint amb el cinquè aniversari de la seva publicació. La invitació arriba tres setmanes després que el pontífex hagi publicat l’exhortació Estimada Amazònia. Dels quatre capítols o somnis que presenta el text –el social, el cultural, l’ecològic i l’eclesiàstic– voldria comentar el missatge del somni ecològic. Un somni que precisament segueix l’estela de l’encíclica Laudato si’.

El sínode celebrat a Roma durant la tardor ja va servir per girar la mirada cap a aquest territori, molt pressionat per governs i empreses. El gran pulmó de la terra que Charles Darwin va qualificar com a “Grandesa sublim”. Amb Estimada Amazònia, Francesc fa una primera i rellevant afirmació: l’indissociable lligam entre l’ecologia natural i la humana. És a dir, que tot està connectat. I que no es pot parlar de conservació de la biodiversitat sense tenir present que aquestes terres són habitades, des de temps ancestrals, per pobles indígenes que han estimat i custodiat, curosament, els seus hàbitats fins l’actualitat.

Establir límits infranquejables

Aquesta associació és imprescindible per entendre l’equilibri que ha existit al llarg de segles a la selva amazònica. Malmetre els hàbitats –les aigües, el subsòl, els boscos…– o actuar sobre les tribus indígenes, es trencar una harmonia que és resultat de viure l’entorn com si fos la pròpia mare que acull, alimenta i ensenya i, per tant, sentint-se part de la unitat.

El sant Pare recalca que actuar contra la terra i la gent que l’habita és actuar contra la creació i, a la vegada, contra l’equilibri planetari. En conseqüència, defensar la natura i els pobles indígenes amazònics és quelcom que ens interpel·la a tots. Per aconseguir-ho, el text proposa definir un sistema normatiu internacional que estableixi límits infranquejables per les empreses i els governs.

M’agrada molt la incorporació del concepte contemplació: “Aprenent dels pobles originaris podem contemplar l’Amazònia i no només analitzar-la, per reconèixer el preciós misteri que ens supera”. I la crida, que fa Francesc, per tal que despertem el sentit contemplatiu que Déu va posar dins nostre i com l’ús d’aquesta actitud pot afavorir la comunió amb l’entorn.

L’ecologia integral a la vida quotidiana

Aquesta necessària conversió interior que ens demana ens ha de fer cridar pel futur d’aquesta terra i sortir de la nostra indiferència. No oblidem que els místics afirmen que la contemplació de la natura és l’únic camí de comunió amb Déu. Pels monjos contemplatius, l’escala per acostar-se a la divinitat té diferents esglaons: la lectura, la pregària, la meditació i dalt de tot la contemplació. Incorporar aquest conjunt d’activitats a la nostra vida quotidiana, de ben segur, que ens permetrà apropar-nos a la vivència de l’ecologia integral i, en conseqüència, ens ajudarà a ésser menys consumistes, més serens, respectuosos i fraternals amb la natura.

El pontífex conclou aquest capítol fent referència a que l’església amb la seva llarga experiència espiritual, amb la seva renovada consciència sobre el valor de la creació, amb la preocupació per la justícia, amb la seva tradició educativa… de ben segur que pot ajudar a afavorir la protecció dels pobles i ecosistèmics amazònics. Esperem que aquest somni sigui algun dia una realitat.

De què ha servit el Sínode de l’Amazònia?

El gener del 2018 el papa Francesc va visitar l’Amazònia i com a resultat d’aquesta estada i dels greus problemes ambientals i socials que afecten la seva conca, la tardor del 2019 ha tingut lloc a Roma el Sínode de bisbes per l’Amazònia. Fins i tot, dins dels museus vaticans hi ha una interessant exposició titulada ‘Mater Amazonia. La respiració profunda del món‘, que posa l’èmfasi en la riquesa cultural i espiritual dels seus pobles i en l’enorme valor ambiental que té aquesta conca en l’equilibri climàtic del planeta.

A la missa que va tancar el Sínode, el papa Francesc deia: “molts testimonis ens han explicat que és possible mirar la realitat d’una altra manera, amb les mans obertes, com un do, habitant la creació no com un medi per ésser explotat sinó com la casa que cal protegir”. I en el discurs final del Sínode, el pontífex feia referència a la dimensió ecològica amb aquestes paraules: “La consciència ecològica ens fa denunciar l’explotació compulsiva, la destrucció del medi i, en aquest sentit, l’Amazònia és un símbol”. Per tant, Francesc subratlla el valor ecològic d’aquest espai i la necessitat de mirar la Natura amb una mirada més àmplia.

El pes ecològic d’aquest territori també queda recollit dins el títol i el text final del Sínode: “Amazònia: Nous camins per a l’església i per a una ecologia integral”.

Sense dubtes, banalitats ni ambigüitats

Abans d’endinsar-nos en alguns dels conceptes que presenta el text del Sínode, convé respondre a la pregunta: per què l’església mira, amb uns altres ulls, cap a aquesta terra? Perquè davant de l’emergència climàtica en què vivim, denunciada per milers de científics i institucions, no pot haver-hi dubtes, banalitats o ambigüitats. Després de la publicació de l’encíclica Laudato Si’ era el moment de passar dels grans principis a la concreció dels problemes ecològics en territoris claus i les terres amazòniques són un dels espais més tensionats del nostre planeta.

Cal tenir present que als boscos amazònics es concentra la major biodiversitat del planeta i que el paper que tenen les seves masses forestals afecta l’equilibri climàtic mundial. D’altra part, en aquesta gran conca hidrogràfica, no només hi ha un problema ecològic, sinó també un de cultural i social. En aquests 7’5 milions de quilòmetres quadrats que té la conca amazònica viuen 33 milions de persones, dels quals 2’5 són indígenes, que tenen la seva pròpia cosmovisió on l’estima i el respecte per la Natura hi té un paper clau. Es tracta de persones que, a partir d’unes pràctiques antiquíssimes i de no sentir-se propietaris de la terra sinó custodis, han aconseguit viure en equilibri amb ells mateixos, la terra i el transcendent.

D’altra part, si tenim present que amb els incendis i les tales abusives ja s’ha perdut una cinquena part de la massa forestal i que milers de persones s’han vist violentades per marxar de les seves terres ancestrals per reconvertir boscos en pastures, obrir carreteres, centrals hidroelèctriques o explotacions mineres, el conflicte ambiental i social queda clarament reflectit.

Centrem-nos en les persones i, recordem, que els més de 400 pobles indígenes cada dia viuen més amenaçats per la violència de grups armats il·legals que no només han generat l’expulsió dels indígenes, sinó també la violència contra les dones, el tràfic de persones… Un reflex d’aquesta dramàtica situació és el gran nombre d’activistes i religiosos assassinats. A l’esmentada exposició ‘Mater amazonia’ hi ha les fotografies d’alguns dels religiosos que han deixat la vida per defensar els indígenes i la seva terra.

Valors ambientals i de justícia social

Davant d’aquesta realitat que és resultat de l’arribada del model de desenvolupament depredador occidental a unes terres que s’havien mantingut en equilibri gràcies al sentiment de pertinença de la població autòctona a la Natura que era concebuda com una mare que ens ensenya i ens ajuda, de què serveix el Sínode?

Abans de res, per girar la mirada cap a aquestes terres que tenen un gran valor pel planeta i cap els més desafavorits que hi viuen, però no per canviar-los sinó, simplement, per defensar-los. També per mirar-nos a nosaltres mateixos i prendre consciència de que vol dir l’ecologia integral.

De forma clara i senzilla, aquest concepte implica una nova forma d’entendre les nostres relacions amb la Natura, tant a nivell planetari com local. El fet clau és sentir-se part d’ella i no separat i, sobretot, mai per damunt seu. Si experimentem aquest sentiment, la Natura es convertirà en un espai d’aprenentatge i d’estima cap al medi, tots els éssers vius i el cosmos. Aquesta visió unitària també afecta a totes les persones que formen part d’aquesta Natura. Per tant, no es tracta només de defensar els valors ambientals, sinó també la justícia social. Si prenen consciència del nostre lloc, cal replantejar-se les nostres decisions quotidianes a nivell energètic, de consum, de mobilitat… i entendre que cal respectar i estimar tots els cicles i ritmes de la Natura amb el desig de preservar o custodiar la casa de tots i de la qual en forma part l’Amazònia.

El bosc sagrat de la Santa Bauma

Hi ha boscos que presenten, abans d’anar-hi, unes notables expectatives. Aquest és el cas del forest de la Santa Bauma, del qual diverses fonts me n’havien parlat per la seva monumentalitat i bellesa.

Finalment, a finals de juliol, va arribar el moment d’endinsar-me en aquell somniat paratge. Des de la llunyania, em va sorprendre que la boscúria s’estenia al peu d’una espectacular cinglera que, en el seu punt més elevat, arribava als 1148 m  i on se situava la capella dels Àngels.

En aquesta obaga, orientada al nord, la frescor i la humitat han permès créixer arbres i plantes pròpies d’altres contrades d’europa, com el faig, el pi roig, el boix grèvol… Per tant, sota l’espadat del massís de la Santa Baumaes desenvolupa un món amagat, ple de tresors, de gegants ben antics… que contrasta amb la vegetació de la plana o la solana on creixen les plantes adaptes a la sequedat estival, com les alzines, els pins blancs, les brolles i les garrigues. Cal tenir present que som a només 40 quilòmetres de la costa mediterrània.

En un dia de calor canicular aquest contrast s’accentua i un té la sensació d’endinsar-se en un paradís de frescor. Quan es comença a caminar pel camí empedrat que porta a la Santa Bauma, primer de tot, apareixen les alzines i els roures, alguns de dimensions colossals i, a mig camí, t’has de fregar els ulls ja que davant teu tens un faig que s’enlaira per damunt dels 20 metres i més amunt t’apareix un pi roig que s’enfila recte cap a la llum. El teu caminar lent per la pendent i per l’espectacle dels arbres s’acaba quan damunt teu s’aixeca un vertical penya-segat calcari i sota seu apareix la Santa Bauma. En aquesta cova la llegenda explica que ja va haver-hi un primer espai de culte a Àrtemis, deessa grega de la natura primigènia i salvatge, i segles més tard, Maria Magdalena, després d’evangelitzar la Provença, s’hi va retirar durant més de trenta anys a pregar i fins el dia de la seva mort, l’any 75. Per tant, som davant d’un espai sagrat de llarga tradició i que al cap de poc temps de morir Maria Magdalena es va convertir en el lloc de peregrinació que encara conserva. Actualment està custodiat per una comunitat dominica que a la plana té una hostatgeria.

Pel fet del caràcter sagrat de la cova i de ser un lloc de peregrinació en el decurs dels segles, aquesta obaga ha gaudit, tret del període revolucionari, d’un important grau de respecte per part de la població local i del poder polític i eclesiàstic. Per exemple el pontífex Bonifaci VIII va decretar, el 1299, un edicte segons el qual qui en tallés un arbre seria excomunicat. Primer va ésser reserva reial de caça i actualment és un bosc comunal i, a la vegada, un parc natural. Aquesta situació fa que alguns estudiosos qualifiquin aquest espai forestal com a relictual o fins i tot fòssil.

Us en recomano una visita, us agradarà!

Tane Mahuta. Lord of forest

Fa uns mesos, el meu bon amic Jesús va dir-me que faria una estada de recerca a Nova Zelanda. Ràpidament, vaig dir-l’hi: Ves a veure en Tane, el senyor del bosc, l’arbre sagrat dels maoris. Coneixia la seva història de llegir-la en el llibre de Thomas Pakenham: “Le tour du monde en 80 arbres

El dia 20 de maig de 2019, amb motiu de la meva darrera lliçó com a professor de geografia de la Facultat de Lletres fa fer-me un gran regal: la crònica de la coneixença de Tane, escrita a mà i entregada dins d’una carta. A continuació us reprodueixo el text.

“La primera visita al Tane Mahuta va ser el 8 d’abril de 2018. Vam unir-nos a una visita nocturna amb guies maoris. L’inici de l’itinerari començava a l’entrada del “Waipoa forest”, en el camí que porta cap a les “four sisters”.

Tot començà al capvespre, encara amb una mica de llum. Entràvem al bosc de kauris més gran de les terres del nord de Nova Zelanda. La sensació inicial va ser d’estar davant d’un bosc de torres rectes, unes torres natives. Ens vam aturar per veure els dos tipus de llavor (o parts mascle i femella) que fan possible el naixement d’un kauri i en vam veure un petit de dos anys.

El Kauri és un arbre que creix molt lentament. A mida que ens endinsàvem en el bosc, es va fer de nit. Només la lluna ens guiava entre el silenci i la foscor. Un cop arribats i davant el Tane Mahuta, les guies maoris van començar a cantar. Va ser un moment tendre, especial, màgic… Estàvem enmig de la foscor, notant la humitat del bosc i només guiats per les estrelles. Amb tot i això, es podia intuir la silueta del Tane Mahuta i la seva gran amplada.

En la cosmologia maori, Tane és el fill de Ragimi, el pare del cel i de Papatuamuku, la mare terra. Pels maoris, els kauris són sagrats perquè connecten la terra amb el cel i, quan morim, la nostra ànima puja pel seu tronc fins arribar al cel.

Al matí següent vam tornar a veure el Tane Mahuta amb la llum d’un dia molt solejat. Vam accedir per una altre entrada. Ara vam poder apreciar coses diferents a les viscudes el dia anterior: la seva escorça llisa, l’esveltesa d’un tronc cilíndric i pràcticament recte; i a la part superior les seves branques.

Actualment els Kauris estan en perill. No se sap del tot cert la causa, però es pensa que un fong transportat en el fang de les sabates dels visitants, fa malbé les seves delicades arrels. Per això a les entrades del bosc hi ha raspalls desinfectants

El Tane Mahuta és el senyor del bosc. Té uns 2000 anys i les seves dimensions són de 17,7 metres d’alçada, 13,8 metres de perímetres i un volum de 244,5 metres cúbics”

Gràcies Jesús !!!

L’arbre d’Hipòcrates i els 10 anys de la Facultat de Medicina de la UdG

El passat 28 de març, es va celebrar un senzill i emotiu acte als jardins de les Àligues, per festejar els 10 anys de la creació de la  Facultat de Medicina de la Universitat de Girona.

Sempre he defensat que els rituals, sobretot si van lligats a elements naturals, ens retornen els valors i els ritmes de la natura, de la qual tots  i cada un de nosaltres formem part.

L’acte va consistir en la plantació d’un plàtan (Platanus orientalis) per fer memòria de l’arbre llegendari d’Hipòcrates que, des de fa més de 2500 anys, es conserva a l’illa grega de Kos i, paral·lelament, descobrir un bust del pare de la medicina que inclou la inscripció: “Primun non nocere”, és a dir, “abans de res, no fer mal.”

A moment d’ara, l’autèntic esqueix del plàtan de Kos es troba a la Facultat de Medicina, sota la cura del seu personal per tal que es desenvolupi, creixi i d’aquí un temps pugui ser plantat al jardí de l’edifici de les Àligues. Cal assenyalar que només sis universitats en el món tenen un arbre descendent del plàtan de Kos.

Però quina és la importància de plantar un arbre i recordar Hipòcrates ? Segons la tradició, el pare de la medicina ensenyava els seus alumnes sota l’ombra del plàtan, fa més de dos mil·lenis. D’aquests ensenyaments  neix el jurament i el moviment hipocràtic. Per tant, la Facultat de Medicina de la UdG no només commemora els seus deu anys d’existència, sinó que, segons Joan Sans, els seu Degà, assumeix i reivindica, amb quest gest simbòlic, els principis del moviment hipocràtic com una font d’on han de beure i on s’han d’inserir les arrels dels futurs metges. Tal com diu Joan Sans: “Ens cal reintroduir aquests valors (humanistes) a la medicina, perquè portem molts anys estant massa atents a la part més tècnica.”

Nikos Kastanos, representant de l'Associació Moviment pel llegat Hipocràtic, Quim Salvi, rector de la Universitat de Girona, Joan Sans, Degà de la Facultat de Medicina i Rosa Núria Alexandre, presidenta del Consell Social de la UdG.
Nikos Kastanos, representant de l’Associació Moviment pel llegat Hipocràtic, Quim Salvi, rector de la Universitat de Girona, Joan Sans, Degà de la Facultat de Medicina i Rosa Núria Alexandre, presidenta del Consell Social de la UdG.

Kořeny, un bon nou amic d’Ànima de Natura! A càrrec de Maria Pellicer

Aquest és el nom d’un bon amic amb qui ens vam conèixer a primera hora d’un dilluns de tardor. Ara us explico el nostre primer dia junts.

A Ànima de Natura vivim a i amb la natura, al mig del Montseny. S’acosta l’època de Nadal i fruit de la globalització sabem que ha acabat sent tradició adornar amb un arbre les cases dels pobles i les ciutats. És bonic pensà que l’arbre entra a les nostres llars. Els arbres – que jo sàpiga- creixen a la natura, i no acostumen a desenvolupar-se al mig dels menjadors. Així que els hem d’acabar comprant. Ja feia dies que veiem traginar arbrets amunt i avall, i des de la masia ens preguntàvem què faríem respecte aquesta tradició sense trobar una resposta clara que ens ressonés dins nostre. A la masia ens acostumem a aixecar d’hora, ben d’hora. En Marcel va sortir quan encara era de nit i passant per la carretera va veure aquest bon amic del que us parlo abandonat al voral sense especificar-me on exactament, però que era petit i que feia goig. Li sabia greu no poder parar a recollir-lo, però era massa perillós fer-ho de nit.

En Koreny, a la seva nova casa.
En Koreny, a la seva nova casa.

Més tard, ja de dia, vaig sortir de la masia i amb el temps just davant d’un dia que m’esperava anant amunt i avall amb el cotxe. No esperava veure’l, però casualment (o no!) també me’l vaig acabar trobant, però aquest cop no vaig poder evitar parar-me i convidar-lo a pujar al cotxe. Em digué; “Estic abandonat, acull-me”. La meva sorpresa era que no era pas petit, però no li podia dir pas que no a un bon amic que es troba abandonat a la carretera, i més si hi cabia al cotxe encara que estiguéssim estrets, no creieu?

El dia va passar, i ell, sense protestar per com l’havia col·locat em va acompanyar durant tot el dia dins del cotxe i quan vaig arribar de nou a la masia, i ja de nit, vaig sentir que no havia estat gens sola, tot al contrari, em va acompanyar durant tot viatge un bon amic i em sentí molt ben acompanyada. Fins i tot, es pot dir que vam teixir una estreta relació després de tantes hores junts al cotxe. Va ser una sensació tant màgica com bonica.

Des de llavors que l’hem plantat a la Masia, i ens ha dit el seu nom: Kořeny. Significa “arrel” en txec, les arrels que precisament no té (al nostre país), i així hem procedit per fer honor al seu nom i arrelar-lo de nou allí d’on prové; la natura! Ara ja podem dir, que tenim un arbre de Nadal al jardí de casa, però no és un arbre qualsevol, és l’amic Kořeny!

TU, com ell, si vols arrelar-te a la natura que som, saps que a la Masia Anima de Natura també hi seràs molt benvingut!

www.animadenatura.cat
www.animadenatura.cat

 

La Maria i en Marcel, una parella encantadora!
La Maria i en Marcel, una parella encantadora!

Lluís Duch, alguns records de les seves lliçons a la Facultat de Lletres de la UdG

Em sento afortunat d’haver escoltat, la major part, de les lliçons que va impartir Lluís Duch el novembre de 2017 a la sala de graus de la Facultat de Lletres, convidat per la Càtedra Ferreter Mora[1]i que portaven per títol: “Sortida del laberint. Una trajectòria biograficointel·lectual”

Va parlar de Montserrat, de les diferents estades en universitats alemanyes, de política i religió, del mite i el símbol… Tenia un parlar pausat, tranquil i sempre assegut darrera la taula i amb els seus papers a les mans. També vaig poder saludar-lo a l’hora del cafè, entre lliçó i lliçó i, vaig comprovar que era una persona austera en el vestir, molt cordial i assequible.

Atresorava una immensa erudició, però no defugia, com a antropòleg i monjo de Montserrat, els grans temes que afecten l’ésser humà en l’actualitat. També va parlar, encara que poc, de les relacions entre la societat i la natura. Recordo aquestes interessants frases: A la societat actual hi ha una deseducació dels sentits corporals, que són bàsics per viure la natura. La natura, actualment, està a disposició de l’ésser humà sense cap sentiment de responsabilitat. A Europa, la persona és cada cop més important i la natura s’ha convertit en un magatzem. Ja no hi ha aire de família entre la natura i la persona. Viure amb harmonia amb els ritmes naturals genera viure sense presa. Les màquines són les que generen presa ja que tenen un ritme mecànic no biològic.

Afortunadament ens resten els nombrosos llibres que ha publicat. Descansa en pau.

[1]Es poden visualitzar a la web de la cátedra: www.catedraferretermora.cat

La tardor, una lliçó per la vida.

Ara que la tardor meteorològica ha arribat, és un bon moment per aprofundir en el seu simbolisme. Aquesta estació genera, sobretot, en els boscos de fulla caduca, l’inici de la caiguda dels fruits, com les castanyes, i del fullatge. Aquest procés provoca que molts d’aquests arbres, com els cirerers, els aurons, les moixeres o els faigs ens regalin tot un esclat de colors que passa dels verds estivals, als ocres, als vermells, als auris… Els boscos montans és converteixen en una festa pels ulls i pel nas ja que el sotabosc s’omple de bolets. Per tant, abans d’entrar a la letargia hivernal, molts arbres i arbustos es vesteixen amb els seus millors vestits per tal de tancar el joiós estiu i preparar-se pel llarg i fred hivern.

Si volem aprendre d’aquest cicle estacional ens cal, com diu Vicenç Santamaria, monjo de Montserrat, vestir-nos de nuesa, és a dir, saber desprendre’ns de les nostres millors teles i cercar dins nostre l’essència del que som, per preparar-nos pel llarg hivern i tornar a esclatar a la primavera on ens tornarem a vestir amb les nostres millors gales. La nuesa de l’arbre després de perdre totes les seves fulles i fruits, ara ja colgats sota terra és una lliçó de que hi ha un temps per fruir externament i un altre per cercar l’essència que hi ha dins nostre. Com diu en Vicenç: “La tardor que és el final, al mateix temps és l’inici. En el moment que sabem despendre’ns del nostre propi esclat, com fan els arbres a la tardor, que es despullen, es desprenen de pigmentació… comença la retrobada amb la teva essencialitat. Fer aquest pas, genera que la mort aparent que representa la tardor es converteixi en un nou inici”

Una nova espiritualitat naturalística laica

Des de fa uns anys s’està desenvolupant una nova espiritualitat naturalística laica que té com objectiu viure la Natura com un espai per trobar la pau interior o per millorar la salut. Només cal tenir present l’enorme quantitat d’articles de revistes [1], diaris [2], programes de ràdio[3]o llibres[4]que parlen d’aquesta temàtica i que promouen un acostament a la Natura i, sobretot, als boscos.

Roberto Mercurio[5]en el seu bloc afirma que els nous guies o ideòlegs d’aquesta espiritualitat naturalística laica han substituït els vells confessors eclesiàstics, producte de l’ambient de secularització que viu la societat occidental i dels diferents escàndols que ha protagonitzat l’església catòlica. Ara bé, la nova litúrgia fonamentada amb el silenci, la lentitud, l’obertura dels sentits, la meditació o la contemplació; encara que té clars lligams amb els escrits dels autors nord-americans de la segona meitat del segle XIX, com Henry David Thoreau o John Muir, té també moltes similituds amb l’eremitisme religiós mil·lenari, amb la vida monacal contemplativa o amb les pràctiques espirituals dels diferents pobles indígenes. Per exemple, si llegiu aquest fragment, de l’eremita búlgar, sant Joan de Rila (876-946):

No he trobat cap home aquí, només animals salvatges i un bosc impenetrable. Em vaig establir sol enmig d’aquests animals i el cel era el meu refugi, el meu llit la terra i l’aliment les herbes

Trobareu moltes similituds amb els escrits de Thoreau o Muir ja que des de l’agnosticisme o la fe, la  Natura ens permet posicionar-nos com a persones en les coordenades que hi ha entre el cel i la terra i, a la vegada, trobar resposta a les grans preguntes existencials: quins són els nostres orígens, quin és el nostre lloc en el nom, la nostra identitat, el valor de la mort… Per tant, el bosc-temple, ja sigui des del laïcisme o l’espiritualitat religiosa ens fa sentir part de la creació o de la casa comuna que és la Natura i de la qual tots en formem part i, a la vegada, sota el sostre verd o recolzat en les columnes-troncs dels arbres aprendrem a viure millor les nostres necessitats quotidianes i integrar noves actituds, com el silenci, les ombres, la llum, la solitud, la malaltia, la bellesa, la por…

Si no volem que les noves fórmules que promou l’espiritualitat naturalística laica: com abraçar un arbre, o respirar calmadament l’atmosfera forestal es converteixin en activitats efímeres o producte d’una moda; no només necessitem continuïtat sinó entendre que per moltes tradicions religioses i per tots els pobles indígenes la Natura s’escriu en majúscules ja que és sagrada.

[1]A tall d’exemple només esmentarem dos exemples:

La revista CuerpoMente, en el número 315, titula el seu editorial: “Doctor Bosque” i després dedica el seu dossier als “Baños de bosque”

La revista Le Point, en el numero 2356 del 2017, dedicat un monogràfic als: “Les arbres. Leurs surprenants bienfaits”

[2]La Vanguardia del 29 de setembre de 2014 treia un article titulat: “Menys pastilles i més passejos pel bosc”

[3]El programa de Catalunya Ràdio, L’ofici de viure, ha dedicat un parell de programes a parlar del llenguatge dels arbres i els banys de bosc

[4]Miyasaki;Y. Shirin-yoku. Baños curativos del bosque, Ed. Blume

Lavrijse,A. Shirin-yoku. Sumergirse en el bosque, Ed. Lince

Mencagli;mM. Nieri,M. La terapia segreta degli alberi, Ed. Sperling & Kupfer 

[5]www.robertomercurio.wordpress.com