Joan Miró i els arbres

El dilluns 31 d’octubre “La Vanguardia” publicava un interessant article de Josep Massot titulat: “L’arbre de Miró” que prenia com a punt de partida una estampa de l’arbre genealògic de la família Miró que durant anys havia estat penjat en una de les parets de casa seva. Si ens entretenim a observar aquest quadre ens adonarem que apareixen dos tipus d’arbres.

En primer terme sobresurt una rectilínia i esplendorosa alzina, per on s’enfila l’heura, que té penjats del tronc i les seves branques els noms dels avantpassats familiars i al costat un rebrot amb els noms Joan i Maria Dolors, que són els noms del pintor i de la seva única filla.

Al fons de la pintura, encara que amb un to molt atenuat, s’endevinen els xiprers de l’ermita de Sant Joan del Codolar, situada al peu del Montsant. Per tant, dos arbres plenament mediterranis.

Que el pintor conserves aquesta estampa tota la vida la converteix en una de les primeres fonts de la simbologia de l’arbre per Joan Miró. Per tant, no és d’estranyar que quan pinta el quadre: “La masia” ubiqui en el centre de la composició de nou un arbre. J. Massot afirma que el que l’interessava al pintor era la imatge de l’arbre que arrela a la seva terra i de la qual neix la vida.

Joan Miró era un nen poc parlador, però que dibuixava molt. Cal assenyalar que el 1906 va passar un estiu a casa dels avis a Cornudella del Montsant i va passejar amb el seu quadern de notes pels camins del Priorat. Es conserven dibuixos seus de l’ermita i els xiprers de Sant Joan del Codolar.

La presència de l’arbre, amb una concepció animista, apareix també en una carta del 1923: “Animals monstruosos i angelicals. Arbres amb orelles i ulls. I pagesos amb barretina i escopeta i fumant una pipa. Tots els problemes pictòrics resolts” i molt anys més tard, el 1980, diu: “quan veig un arbre…puc sentir que l’arbre em parla

És fantàstic comprovar com les pintures, els paisatges i el arbres viscuts a la infantesa es converteixen en un record vital i senzill que ressorgeix, periòdicament, com a font d’inspiració.

Geografia sagrada

Acabo de llegir el llibre de Fiorenzo Degasperi: “Trekking dello spirito in Trentino” Es tracta d’un conjunt d’itineraris agrupats en dos blocs: caminar pel sagrat i caminar per un dia com si fos un segle. Els encapçalaments d’aquests dos apartats són una veritable declaració d’intencions vers quins són els objectius del text: posar en contacte els caminants amb la geografia sagrada, és a dir, la natura, d’aquesta regió alpina i entendre el camí, no només com un sender, sinó com un espai on el caminar pot esdevenir un pelegrinatge i, a la vegada, un mitja per assaborir pas a  pas els boscos que rodegen els corriols, les panoràmiques que pots gaudir des d’una cruïlla, la pau i el goig de l’arribada a un santuari.

Tal com diu l’autor, l’itinerari és també el medi per conèixer l’entorn, per contemplar la natura des d’una altra mirada i per harmonitzar el nostre interior amb l’exterior. En conseqüència, el mateix fet de caminar, pas rere pas, es converteix en una escola per aprendre a estar amb un mateix i per endinsar-se en la contemplació del sagrat, que comprèn tant el camí, com les capelles o esglesioles que apareixen en algunes cruïlles i, evidentment, el santuari on el caminant reposa, prega pels seus o llegeix històries dels místics que van viure en aquell indret pregant per tothom i contemplant la natura com un camí per acostar-se al transcendent.

En definitiva, cal valorar i redescobrir la geografia sagrada que és molt present a tot Europa i entendre-la no només com el conjunt de monestirs, esglésies o santuaris, sinó també com la xarxa de camins per la qual han transitat milers de persones al llarg de la història i al caminar sentir que trepitgem terra sagrada.

La sequoia del cementiri de la Seu d’Urgell

Fa uns dies, l’amic i company de la Facultat de Lletres de la UdG, Xavier Antich va enviar-me unes fotografies de la sequoia del cementiri de la Seu d’Urgell. A tots dos ens emocionen aquests arbres i els recordem d’ haver-los gaudit, en tot els seu esplendor, a les muntanyes nord-americanes.


Les sequoies gegants (Sequoiadendrum giganteum) són arbres provinents de les muntanyes de Califòrnia i es caracteritzen per tenir una escorça de color vermellós, una gran alçada, fulles perennes i una capçada cònica. Producte del seu ràpid creixement, elegància i longevitat van introduir-se a Europa com a arbre ornamental, sobretot, pels jardins de les vil·les. Al Trentino hi ha constància que, a mitjans del segle XIX, van plantar-se els primers exemplars de sequoies en palauets i vil·les. A Catalunya també tenim constància de la plantació d’aquests arbres a principis del segle XX. A Can Casades, al cor de la vall de Santa Fe del Montseny se’n van plantar tres pels anys vint i a la masia Masjoan, a la comarca d ela Selva, està documentat que es va plantar una sequoia el 1911, la qual és un dels arbres més espectaculars de Catalunya.


Arribats a aquest punt, podríem preguntar-nos què fa una sequoia en un cementiri? Per respondre aquesta pregunta hem consultat dos tractats de botànica funerària. El primer és el que va escriure Celestí Barallat el 1885 i que es titula: “Principis de botànica funerària” Barallat no esmenta la sequoia però deixa molt clar que: “Si el lloc de repòs per als difunts ha de tenir un aspecte grandiós i no pas mesquí, cal que s’assembli als boscos sagrats de l’antiguitat” i “El verd és l’emblema de la regeneració primaveral i per això simbolitza la immortalitat de l’ànima” Per tant, la sequoia, tant per l’alçada com pel caràcter perennifoli de les seves fulles compleix els requisits de Barallat. Els segon tractat que he consultat és el han escrit  R.Mercurio i C.Mercurio i que es titula: “Alberi sacri” Aquests autors tampoc esmenten la sequoia, però coincideixen amb els principis de Barallat i emfatitzen que els arbres aïllats tenen un elevat valor simbòlic. Per tot plegat,  la sequoia del cementiri de la Seu d’Urgell compleix, clarament, la funció d’embellir un recinte funerari i per la seva morfologia i el caràcter perennifoli presenta el mateix simbolisme que el xiprer.

La testa florida

Aquests dies he tingut el goig de visitar en el nou Museu de Ciències Naturals de la ciutat de Trento (Itàlia) una mostra de l’artista Margherita Leoni titulada: “Pau Brasil. Il mito verde di Margherita Leoni” Es tracta d’un recorregut per la pintura naturalística d’aquesta artista italiana resultat de la seva immersió en la flora de l’Amazònia al llarg de 10 anys. El títol fa referència a la “Caesalpina echinata” que és un arbre atlàntic, amenaçat d’extinció i que ha donat nom a l’estat de Brasil.

L’objectiu de l’exposició no és només endinsar-se en la flora brasilenya sinó, sobretot, fomentar un discurs de coneixença i respecte cap al món natural. L’autora ens proposa una reflexió vers la natura:

Representem el món natural que veiem, però no el que percebem, ni el que sentim. Tenim necessitat de veure’l engegantit per comprendre el seu valor i la seva unitat. Ens convé aturar-nos i escoltar-lo, per sentir-nos prop seu

L’exposició es divideix en cinc apartats: Contemplació, Paradís perdut, Llavors-Ésser Natura, El Mite dels Indis del Brasil, Éssers humans-Plantes. En aquesta darrera part l’autora, per tal de cercar la comunió entre persones i plantes, pinta éssers humans amb els caps plens de flors. Aquest fet m’ha fet pensa en la cançó 7a de colors de Pau Riba, de la qual us convido a llegir-ne el següent fragment:

Ha plogut sobre el meu cap
hi ha crescut herba molt fresca
i he sortit a passejar
la testa florida i verda
perquè també s’hi han fet flors
com si jo fos una gerra
després ha sortit el sol
i he sentit olor de terra.

Fixa’t jo, quin cap més verd
quina enveja, quina enveja!
papallones i ocellets
s’hi posen, i les abelles
Fixa’t jo, quin cap més verd
quina enveja, quina enveja!

El vent m’ha dut grans de blat
i com que ja és primavera
les espigues s’han llevat
per damunt dels brins de l’herba
i han cobert les flors del foc
car també han crescut roselles
i per fer-me un cap tot d’or
el sol m’ha pansit la gespa.

Fixa’t jo, quin cap més groc
quina enveja, quina enveja!
papallones i ocellots
s’hi posen, i les abelles
Fixa’t jo, quin cap més groc
quina enveja, quina enveja!

Soc vertical

Però m’estimaria més ser horitzontal.
No sóc cap arbre amb les arrels dins la terra
xuclant minerals i amor matern
perquè cada març esponerosa brosti,
ni tinc la bellesa d’un jardí amb flors
que faci que m’emplenin d’ohs, i espectacularment em pintin
ignorant que aviat m’esfullaré.
Comparat amb mi, un arbre és immortal
i una tija en flor no és alta, però és més vistosa,
i d’un en voldria la longevitat i la gosadia de l’altra
Aquesta nit, a la llum infinitesimal de les estrelles,
els arbres i les flors han estat escampant la seva fresca olor.
Em passejo entre ells però cap no se n’adona.
De vegades penso que quan dormo
dec assemblar-m’hi a la perfecció
-els pensaments abaltits.
Per a mi és més natural, ajaguda.
Aleshores el cel i jo conversem obertament,
i seré útil quan definitivament m’ajegui;

llavors els arbres sí que podran tocar-me, i les flors tindran temps per a mi.

Sylvia Plath / Montserrat Abelló

L’arbre de la vida i de la fortuna

Dies enrere vaig adonar-me en mig de la classe que una noia
portava un penjoll molt curiós al voltant del coll. Des de lluny em va semblar
que tenia la forma d’un arbre. Un cop acabada la lliçó vaig preguntar-li quin
tipus de penjoll portava i va dir-me que duia l’arbre de la vida i que aquesta
joia era un regal dels seus avis per tal que tingues sort a la vida. Tot seguit
i amb gran amabilitat em va deixar fotografiar-lo.

Em va semblar un fet molt curiós, regalar una joia en forma d’arbre
per desitjar bona fortuna. Està clar que l’arbre és un dels grans símbols d ela
humanitat i que l’arbre de la vida apareix en quasi totes les tradicions
religiosos i en molts relats folklòrics. En aquest bloc n’he parlat en més d’una
ocasió sobre el seu simbolisme. Ara bé, he de reconèixer que és la primera vegada
que veig l’arbre de la vida en una persona jove i regalat per una persona gran
per aconseguir felicitat i fortuna al llarg de la vida.


El simbolisme dels arbres a través de la visió de l’Esther. A càrrec de David Fernández.

Tinc el plaer de presentar-vos a l’Esther de la Cruz, artista plàstica, llicenciada en Bellas Arts. Ha exposat en llocs com Barcelona, Madrid, Cuenca, Gijón i pel que sé en els pròxims mesos a Girona.


Els seus projectes creatius, tant en l’àmbit de la creació digital com en la pintura, versen sobre conceptes relacionats amb la natura, la versatilitat del temps, la captació del so en la imatge i la representació de sensacions a través del color. Sinestèsia, naturalesa i identitat són els fonaments significatius de la seva obra.

Posseïdora d’una gramàtica particular, que es fa molt evident en la seva pintura, observem una visió nostàlgica cap a la natura, el color i la textura, donant molta importància a elements naturals com els arbres.

En l’àmbit de la pintura, la natura és representada a través de metàfores que serveixen per a la construcció del jo. Tant la sèrie “Ego” com “Ciclo” aprofundeixen en temes relacionats amb la formació d’una identitat a través de l’experiència de la vida. Aqui teniu alguns exemples:

Sèrie Ego
“El yo ante los demás”
Acrílic sobre llenç
81 x 85 cm
Sèrie Ego
“El yo ante su función”
Acrílic sobre llenç
73 x 100 cm
Sèrie Ciclo
Acrílic sobre taula
70 x 70 cm
Sèrie Ciclo
Acrílic sobre taula
150 x 50 cm

L’artista escriu sobre aquestes sèries de la següent manera: “els esdeveniments ens formen i modelen, davant d’ells, reaccionem, de vegades contradient als nostres desitjos, i qüestionem si les nostres accions són correctes o incorrectes per viure en societat. Per aquest motiu els elements naturals estan presents per indicar que la vida és cíclica, avança i canvia conformant de la mateixa manera que l’aire erosiona el creixement d’un arbre “.

En els seus treballs d’art digital, l’important no és representar l’instant de l’entorn natural, sinó fer conscient l’espectador que tot és fugaç i canviant. Parlem de naturalesa cíclica, fins i tot rítmica. Projectes com “Link_up”, “Nature”, i “Three / tree” parlen sobre el pas del temps, que marceix fulles, nua arbres i els embelleix una altra vegada amb l’arribada de la primavera. Però tot i els cicles de la natura, tot canvia, res roman igual a l’any anterior. D’aquí aquest sentiment de nostàlgia, en veure que encara que l’entorn es manté, l’essència evoluciona.

“Three/tree”
Art digital

Sèrie Link_up
Art digital

Sèrie Link_up
Art digital

Sèrie Link_up
Art digital

Els treballs de l’Esther de la Cruz es poden veure en el següent bloc: www.estherdelacruz.com
També podeu tenir accés el seu dossier d’art sobre arbres i natura en aquest enllaç: Dossier Esther

Els arbres de Comadira

Dies enrere vaig poder admirar, a l’Espai Volart de la Fundació  Vila Casas a Barcelona, la magnífica exposició de Narcís Comadira: “Obres amb arbres i altres vegetals”  Es tracta d’unes pintures on la geometria i el traç gruixut hi tenen una gran importància. Només cal tenir present com defineix un arbre l’artista[1]:
Són vius i s’estan quiets. Tenen arrels i creixen amunt. Fan ombra, protegeixen un sotabosc de plantes menudes. Alguns perden la fulla, però la recuperen cada primavera. Floreixen i fruiten
 
Coincideixo amb en Josep M. Fonalleres quan diu[2]
que: “la pintura, com també afirma Comadira, no vol explicar res, sinó commoure i ell aconsegueix aquesta fita gràcies a l’explicita tensió entre l’arbre –que és natura, però alhora construcció, estructura- i l’arquitectura, que intervé i participa en la naturalesa
a partir de la voluntat humana
 
Certament, els arbres de les pintures de Comadira commouen, però a la vegada, per mi, evoquen paisatges llunyans i propers, sensacions i emocions viscudes . Per exemple, l’obra titulada: Paisatge (Fotografia 1) em fa pensar amb Meteora i les moles de conglomerats coronades per monestirs ortodoxes. En canvi, les obres: paisatge gris i grisos (fotografies 2 i 3) em fan recordar les valls dels vessants de la serralada de l’Atles, amb palmeres i oliveres aïllades enmig de vessants sense verdor.
Fotografia 1
 
Per tot plegat, no us perdeu una suggerent i commovedora exposició que situa a l’arbre, com actor principal o secundari, de la majoria de les obres exposades i no oblideu que els arbres són un fidel amic de mil viatges i quietuds.
 

 

Fotografies 2 i 3


[1] Narcís
Comadira (2015) Obres amb arbres i altres vegetals, Fundació Vila Casas,
Barcelona.
[2] Fonalleres,
J.M. (2014) “Els arbres de Comadira” El Punt Avui del 30 de gener de 1015

Josep Berga i Boix, un gran pintor d’arbres

Fa uns dies vaig tenir la fortuna de visitar
l’exposició que el Museu de la Garrotxa a Olot ha dedicat a Josep Berga i Boix.
Aquest pintor s’inscriu en la tradició pictòrica realista iniciada, al llarg de
les primeres dècades del segle XIX, per Corot i els pintors de l’escola de
Barbizon que sortien a pintar pels voltants i pel bosc de Fontainebleau. Aquest
corrent pictòric arribà a Catalunya en plena Renaixença, és a dir, en un temps
de ressorgiment de l’interès pel coneixement del folklore, la literatura, la
història i els valors naturals del paisatge a partir de l’excursionisme i la
ciència. En aquest marc i sota la influència dels pintors paisatgistes de
l’escola olotina, Josep Berga i Boix es converteix en un pintor autodidacte  que treballava, molt sovint, a l’aire lliure per copsar tota l’exuberància dels
paisatges olotins, és a dir, de les nevades, dels cels ennuvolats, de la
coloració dels camps i boscos primaverals… En moltes ocasions es tractava de
paisatges sense figures humanes per tal enaltir el paisatge o un element d’ell,
com els arbres, un bosquet o un grup de roques. Evidentment que un dels
elements que més m’ha interessat dels quadres de Berga i Boix és el
protagonisme dels arbres. Pocs pintors han dedicat tantes teles a pintar arbres
o bosquets. De ben segur que aquest fet és producte de la seva admiració, tal
com ell mateix escriu: “se destaquen de
les muntanyes en perfils i línies admirables, en figures colossals que
sorprenien


D’altra part, Berga i Boix va ésser un gran
folklorista i per tant, coneixia tot el món simbòlic lligat als arbres. Una
peça que em va interessar molt va ser: “El roure” on apareix pintat un
majestuós roure situat al costat del camí i al fons apareixen uns diminutes
figures humanes que enalteixen encara més l’arbre. Aquest quadre ha generat
molt d’interès. Adela Garcia i Toni Monturiol[1]
en un article diuen: “Segons expressions de Berga sobre el bosc i els arbres,
es pot treure la interpretació que l’artista en té una imatge quasi mitòmana. Es
podria dir que fins i tot aquí el roure està tractat com a mite, és el «tòtem
del clan», i segons Freud «en moltes circumstàncies importants, el membre del
clan procura accentuar el seu parentiu amb el tòtem, fent-se exteriorment semblant
a ell
…» Berga i Boix té una clara identificació amb aquest roure.



[1] Garcia,
Adela, Monturil, Toni (1993) “Berga i Boix: més que simples paisatges” Núm.
159.

Els arbres pintats a càrrec de Raymond Vayreda

Dies enrera vaig tenir la fortuna de conèixer l’artista i professor Raymond Vayreda i quan va l’ensenyar-me algunes imatges de la seva obra, la meva sorpresa va ser majuscula. Per aquest motiu, ràpidament, oferir aquest bloc per deixar constància de la seva creativitat. Gràcies Raymond per enviar aquest text i algunes imatges de les teves obres.


“No sabria dir-vos si jo he escollit l’arbre com a
tema d’estudi o és ell qui m’ha trobat a mi. Al mes de març del 2007 escric en
el meu quadern de dibuix:


Se sent la primavera i les primeres flors es desperten.

Enguany tenia la intenció de dibuixar i pintar muntanyes, i ho he
fet fins que els arbres m’ho han permès. M’adono que la meva voluntat no
compta, no sóc jo qui decideix el què pinto.


“L’escriptura dels arbres” m’obliga (de bon grat) a continuar.
Escric a l’ordre d’un dictat silenciós però no mut de la Natura. Em demano, què
ens volen dir els arbres? Jo de moment escolto. Intervinc només amb el pinzell
mullat de nogalina sobre el paper o amb colors sobre la fusta. Sóc mediador
d’un llenguatge que no sé què diu, d’unes formes/lletres que rebo sense opinió.


Les lletres, les paraules, les frases, continuen dibuixant-se i jo
només les sento, no les entenc, però les escric”