El ginkgo del claustre de sant Domènec

Si us acosteu al claustre de sant Domènec, situat dins l’actual Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, hi trobareu un jove ginkgo, acompanyat d’uns xipresos i un llorer.  

Aviat farà quatre anys i amb motiu de l’inesperat traspàs d’en Rafel Llussà, degà de la Facultat de Lletres, es va penjà, per homenejar-lo, d’aquest arbre la traducció catalana del poema de J.W.Goethe composat el 15 de setembre de 1815 i que porta el nom de l’arbre: “Ginkgo biloba”

Aquesta fulla que em cria
l’arbre xinès al jardí
un arcà secret confia
a qui es plau a aprofundir.

És potser una criatura
que bo i sola s’ha escindit?
O en són dues que han pres cura
de fondre’s en un delit?

La resposta a aquest misteri
fa l’enigma lluminós:
no sents al meu cant aeri
que sóc un i alhora dos?

Aquest poema el va recitar, en alemany i català, el Dr. Joan Vergés i la fulla del ginkgo apareixia en el targetó que es va repartir al final de l’acte d’homenatge que la Facultat de Lletres va organitzar per despedir el seu degà. Tot, seguit, us convido a endinsar-vos o aprofondir en la seva història i simbolisme.


El Ginkgo (Ginkgo biloba) és un arbre de la família de les ginkgoàcies, que prové dels boscos caducifolis de la Xina oriental. Aquest arbre s’adjetitvitza amb la paraula relictual ja que durant el Mesozoic, és a dir fa més de 200 milions d’anys, s’estenia per Amèrica, Europa, Àsia i Austràlia, però poc a poc el seu hàbitat va quedar reduït a les muntanyes de Tiammu, a l’est de la Xina, on forma bosquets entremig de caducifolis i coníferes. Es creu que aquest és el seu hàbitat natural ja que és l’únic indret on apareixen petits rodals de ginkgos. Aquesta afirmació presenta els seus dubtes ja que el ginkgo porta més de 2000 mil anys plantat-se pels temples, palaus i jardins de l’est d’Àsia i es difícil saber on comença la naturalitat i on acaba la mà humana.

El ginkgo és un arbre que pertany a les gimnospermes, és a dir, al mateix grup que els pins i els avets. Ara bé, el ginkgo no fa pinyes i l’únic tret de semblança amb les gimnospermes és la forma de desenrotllament de l’arbre ja que presenta un creixement monopòdic, és a dir,  que creix sempre per la seva gemma terminal. El resultat d’aquest tipus de desenvolupament és que l’arbre presenta una morfologia piramidal. D’altra part, és un arbre que té una crescuda molt lenta, només cal tenir present que tarda 10 anys en arribar als 10 m d’alçada. D’altra part és un arbre d’una llarga longevitat. En alguns monestirs de la Xina i del Japó se n’han trobat peus mil·lenaris. Les fulles, característiques i inconfusibles, són caduques, llargament peciolades, en forma de ventall, d’un color verd brillant i amb uns nervis molt prims disposats radialment. Les flors masculines i femenines es troben en peus diferents i per aquest motiu diem que es tracta d’un arbre dioic. El fruit és globular i penja d’un llarg peduncle.


El Ginkgo és també l’arbre dels cent noms. A la Xina se l’anomenava l’arbre de l’avi i del nét ja que, producte del seu lent creixement, l’avi plantava l’arbre i el net se’n menjava els  fruits. També pren el nom de l’arbre dels 40 escuts ja que va ser el preu que va pagar el 1780 un comerciant francès per cada arbre comprat a Anglaterra. Sota el regnat de Lluís XVI el ginkgo se’l coneixia com l’arbre del cel o l’arbre de les pagodes, producte dels seus orígens asiàtics.

El Ginkgo es considera un arbre sagrat a la Xina, Corea i Japó i simbolitza, producte de que és un arbre dioic, la unitat dels punts oposats, és a dir, del nord i el sud, de l’actiu i el passiu, del Yin i el Yang i, a la vegada, és portador de l’esperança, la memòria i la immortalitat.

Des de fa segles que els ginkgos més vells, situats en monestirs, són arbres venerats i acostumaven a estar rodejats per una corda de palla d’arròs trenada que també s’utilitzava per rituals de purificació i que s’anomenava  Shimenawa.El ginkgo del temple de Yon Mun a Corea té un diàmetre de més de 4m i es calcula que té 1.100 anys. El del temple de Sendai al Japó s’estima que en té 1.250 anys. 

Al Japó aquest arbre era plantat a les entrades dels temples i pels samurais simbolitzava la promesa de la immortalitat que rebrien si s’havien comportat honorablement en la vida i el combat. Aquest simbolisme del ginkgo com a arbre immortal s’engrandí després de que va sobreviure a la bomba d’Hiroshima. Quan el 16 d’Agost de 1945 la bomba atòmica va ser llançada sobre la ciutat es va pensar que no havia quedat res viu. En canvi, vuit mesos després al costat de les restes d’un ginkgo es va trobar que en sortia un nou rebrot. Avui dia aquell rebrot s’ha convertit en un arbre de 16 m que simbolitza la pau i l’esperança.

D’altra part, la imatge de les fulles del ginkgo emportades pel vent o donant forma als pentinats són un motiu repetit dins dels anomenats Ukiyo-e que retrataven escenes de la vida tradicional japonesa dels segles XVIII i XIX. Actualment ens apareix el ginkgo com a símbol de la ciutat de Seul i de la Universitat d’Osaka.

L’ús medicinal de les fulles i  fruits apareix esmentat en els llibres de medicina xinesa tradicional; s’atribueixen al ginkgo efectes beneficiosos sobre el cor i els pulmons. Actualment existeixen plantacions de ginkgos dutes a terme per a la indústria farmacèutica, per tal d’aprofitar els seus compostos químics. Els fruits del ginkgo són presents a la cadena alimentària asiàtica ja que sempre s’han recollit i es mengen bullits o fregits. També s’han utilitzat en la cerimònia del té o com a complement per beure sake.

El botànic i metge alemany Engelbert Kaempfer (1651-1716)  que va ser un empleat de la Companyia Holandesa de les Índies Orientals que va arribar al Japó el 1689. Va romandre en aquest país dos anys. Visitant monestirs va trobar-se el ginkgo bilobaque, en aquell moment, només es coneixia com a registre  fòssil. Per tant, té l’honor de ser el primer científic occidental en descriure aquesta espècie. De ben segur que els científics xinesos, japonesos o coreans ja la coneixien. Cal tenir present, tal com em recorda l’amic Josep Maria Mallarach, que la medicina tradicional xinesa o el feng-xui són ciències, no pas “coneixements ecològics tradicionals” com de vegades, des d’Occident, despectivament se’ls anomena.

Aprendre a parlar amb les plantes, de Marta Orriols

Aquest llibre, després de llegir-lo la meva mare, em va caure a les mans amb la màxima: “no t’agradarà”! 

Doncs la veritat és que feia molt de temps que un text no m’atrapava amb tanta força. Sabia que tractava sobre la pèrdua d’un ésser estimat: el company i  d’altres morts familiars ben doloroses i l’única cosa que em va empènyer a llegir-lo era la curiositat vers quin paper tindrien les plantes en aquesta dramàtica història. Ara bé, la força de la protagonista -que narra la història en primera persona- t’absorbeix i sense adonar-te’n vas submergint-te i fent teves totes les seves contradiccions, pors i, sobretot, tot el seu dolor i incomprensió per entendre el gir que pateix la seva vida. 


Però tornem a les plantes. Les plantes, que donen títol al llibre, eren les del seu company i després del primer estiu sense ell i d’oblidar-se d’engegar el rec automàtic, les troba totes mig mortes i ella mateixa accepta que: “només sobreviuen les kènties, les cintes i el taronger”. Davant d’aquest terrabastall recorda les paraules del seu company que deia que som només una part del planeta i que tant el regne animal com el vegetal mereixen la nostra atenció i pensa que si l’esperit del seu home encara rondava per la terra segur que estarà enmig de plantes. A partir d’aquesta evidència, proclama: “No us penso deixà morir”!
La història de la Paula amb les plantes de la terrassa d’en Mauro, apareix i desapareix, però forma part del dol que pateix la protagonista. En un cert moment, recorda que ell deia que parlar amb les plantes era un acte íntim i transformador, un acte de fe per aquells que no creuen en els miracles i la Paula anota a la seva llista de reptes: “Aprendre a parlar amb les plantes”.
Finalment, el llibre, com el dol, acaba amb la renovació de totes les plantes de la terrassa per tal que una altra persona, que ocuparà el seu pis, les cuidi i s’acomiada d’elles, tot dient: “Hi estareu bé, aquí. Val la pena, viure. A vegades costa, no us enganyaré, però us prometo que val la pena.”
En conclusió i tal com demanen Edicions del Periscopi, que aposten per la bona literatura en català, us recomano que llegiu, Aprendre a parlar amb les plantesde Marta Orriols. De ben segur que us agradarà més que molt!

La bella dama i la sequoia, a càrrec de M Mercè Bruguera-Barbany i Josep Gordi

La vida, sovint , t’ofereix girs inesperats, sorpreses, alegries… 
Quan viatges, si repeteixes llocs coneguts, sovint, fas teu, de mica en mica, el territori que retrobes any rere any. Per les nostres llargues estades al Trentino, que duren ja fa alguns anys, hem anat aprofundint la mirada de l’entorn més proper. Partint d’un coneixement més general i geogràfic, pots arribar a un coneixement més particular i íntim. Per aquest fet, passejant pels encimbellats carrers de Povo, embadalits per les belles vil·les escampades ací i allà, mostra d’uns temps d’estiueigs reculats, només a l’abast de les grans fortunes que hi arribaven cercant la fresca i la pau de la muntanya. Al llarg d’aquestes passejades, sempre havíem admirat la magnífica sequoia de la vil·la Lubich, una bella casa del segle XVIII. Aquest magnífica espècie orna alguns dels jardins i espais més emblemàtics d’aquesta i altres terres properes. Les portaren, des de Califòrnia, durant el segle XIX seduïts per la seva magnificència i longevitat. 


La nostra, la de la vil·la Lubich, sobresurt per damunt de la resta dels arbres del jardí i la seva alçada i silueta la fan inconfusible, admirable… és un arbre seductor que ens havia portat a contemplar-la tant des de l’exterior, com des de la porta del jardí, que mantenen sempre oberta, en gran part perquè, potser, volen fer partícips els caminants discrets de la seva singularitat arbòria . Sempre ens havíem delit per poder apropar-nos-hi discretament, per palpar-la i gaudir-ne  les rugositats i immortalitzar-la amb les nostres càmeres per endur-nos-en una bella imatge a tall de record. 
Una setmana enrere, un bon amic, coneixedor del nostre interès pels arbres i per aquest jardí, va parlar amb la senyora de la casa per si ens permetia entrar-hi per observar-la sense presses fugisseres. Per sorpresa nostra, li va respondre que gustosament ens ensenyaria el jardí i ens parlaria de la sequoia. 
A l’hora fixada entràvem per la porta del jardí, -ara ja sense angúnies furtives-. Al fons hi havia l’esplèndida  casa i davant de la porta d’entrada, la senyora ens hi esperava. Una senyora prima, amb una bella tofa de cabells blancs, elegant dins de la seva discreció estival –texans i camisa a quadres- una cigarreta a la mà i més de vuitanta anys viscuts. 
Un cop exercitats els rituals de cortesia, ben necessaris entre estranys i amfitrions que els reben agradosament i evidenciant-se, ja des de les primeres paraules, un interès comú, la dama va iniciar la conversa prioritzant parlar-nos primer de la vil·la, situada en un turó, amb Trento als seus peus. Des de principis del noucents, explicà, era propietat de la seva família, però tal com indicava la data de damunt de la porta principal, 1748, la reforma més important es va fer al llarg del segle XVIII, encara que els seus orígens es remunten al segle XVI i al moment del Concili de Trento. 
Tot seguit, la nostra conversa i passejada va dirigir-se cap als arbres del jardí, on hi havien magnífics til·lers, cedres, avets i per damunt de tot la sequoia gegant. Aquesta sequoia mesura uns 31,5 metres d’alçada i el seu verd intents així com el seu port piramidal la fan resplendir per damunt de tota la resta. A mesura que ens hi vam anar apropant, ens va meravellar –una vegada més-  el seu tronc: a peu de terra feia 8 metres de circumferència i a un metre i mig d’alçada en fenia 6. 


La senyora ens explicà que tota la vida havia vist créixer aquell arbre, que  segons alguns documents va ser plantat a mitjans del segle XIX, tal com va succeir en altres vil·les alpines. També afegí que, a finals del nou-cents l’arbre va patir els efectes d’un llamp, però les actuacions silvícoles efectuades van donar resultat i l’arbre  va refer-se admirablement, malgrat que va perdre un xic de la seva alçada, es lamentava, tot i que després va recuperar el seu vigor.
Un cop acabades les explicacions, la senyora em va demanar de parlar en privat prop de l’arbre i va preguntar-me, com si jo fos un metge i la sequoia el pacient, com veia l’arbre. Estava preocupada pel fet que en els darrers mesos algunes petites branques havien caigut. Em va entendrir la preocupació i l’estima de la senyora, -tan fràgil malgrat la seva vivacitat i admirable entusiasme- per aquella immensa sequoia i dins meu se’m va fer evident que després que ella i jo marxéssim d’aquest món, segurament  l’arbre seguiria allà, majestuós, fent de veritable rei del jardí. 
Vaig tranquil·litzar la senyora respecte de la salut de la seva estimada sequoia i l’hi vaig explicar que, feia uns anys, havíem vist a Califòrnia sequoies gegants que tenien més de dos mil anys, prop d’un centenar de metres d’alçada i que algunes tenien cremada una part del tronc, fet que indicava que havien  resistit més d’un incendi i tot i així, seguien allà. El seu arbre, tan cuidat i estimat en totes les seves manifestacions no podia pas tenir un destí pitjor que aquells cosins germans seus, durs i resistents de l’altra banda del món. 
Vaig concloure que la sequoia és un arbre molt dur,  d’una gran longevitat i que  aquella bella sequoia del seu estimat jardí i  que “només” tenia uns cent cinquanta anys d’edat  i trenta-un metres d’alçada se la podia considerar una jovincella de totes totes.
Ella va somriure’m diria que amb alleujament  i, d’aquesta manera, em va agrair les meves tranquil·litzadores paraules. Poc a poc ens vam anar separant de l’ombra benèfica d’aquell esplèndid arbre; la intensitat de la llum solar començava a baixar i s’atenuava en  filtrar-se entre les branques dels arbres d’aquell bonic jardí que regentava aquella vital i agradable dama  que estimava i patia pels bells arbres que l’havien acompanyada tota la vida. 
Després va voler compartir amb nosaltres un bocí més d’intimitat i ens convidà a entrar a ca seva… però aquesta seria tota una altra història.

La sequoia i el jove graduat

Aquestes paraules parteixen de la meva
intervenció, com a degà de la Facultat de Lletres, a l’acte de graduació del
passat 10 de novembre de 2017. Passats uns dies he decidit revisar-les per tal
de publicar-les en aquest bloc.


Us vull explicar una senzilla faula vegetal.
Sabeu quina és l’espècie amb major biomassa del planeta ? Doncs, la sequoia
gegant que creix a les muntanyes de Califòrnia.
Una de les sequoies gegants més conegudes és
l’anomenada general Sherman que porta aquest nom en honor al general William T.
Sherman que va participar a la guerra civil americana (1861-1865) i que va
fer-se famós com a estratega i també perquè va formar part del bàndol dels
vencedors.
Aquesta sequoia, situada al Parc Nacional de
les Sequoies, té 1.487 metres cúbics de biomassa i per tant, pesa com un Boeing
747, arriba als 84 metres d’alçada i perquè un llamp fa afectar el cimal de
l’arbre ja que hi ha sequoies que arriben als cent metres. Tingueu present que
un dels edificis més alts de la ciutat de Girona és la torre Girona amb 42 metres
d’alçada, doncs la nostra sequoia fa el doble d’alçada que l’esmentada torre
Girona. Una altra dada interessant és que aquest arbre fa 31 metres de diàmetre
a la base del tronc i es creu que va créixer a partir d’una llavor que només pesava
uns 6 mil·ligrams i que va germinar entre els segles VIII i IV aC. i , en
conseqüència té més de 2000 anys d’existència.
La longevitat d’aquest gran arbre es producte
del seu robust tronc i de l’ampla escorça que compta amb una important
quantitat de tanins i altres substàncies químiques que impedeix que sigui
atacat pels insectes i que a la vegada el protegeixen dels focs que
esporàdicament cremen a nivell de la superfície del bosc aprofitant la gran
quantitat de fusta morta existent i les tempestes seques estivals.
Per tant, les claus d’aquesta longevitat cal
cercar-les a la seva alimentació i, sobretot, a la seva bona estratègia per resistir
els atacs dels insectes i del foc.
Benvolguts graduats i seguin el símil
vegetal, sense cap de mena de dubte vosaltres ja no sou ni llavors ni plançons
sinó uns jovenets arbres que comenceu a obrir les vostres branques, a treure
les primeres flors i donar els primers fruits.
Si voleu créixer rectes i alts com la sequoia
us convé alimentar-vos bé i el millor aliment per la gent de lletres és la
lectura. Nuncio Ordine, professor de la Universitat de la Calàbria i autor del
prestigiós manifest La utilitat de
l’inútil
, i que ha publicat recentment un llibre titulat,  Clàssics
per a la vida. Una petita biblioteca ideal

que gira a l’entorn de la necessària relectura  dels clàssics a través dels anys per la seva
atemporalitat i mestratge i perquè corroboren aquella justa afirmació que diu
que  els bons llibres obren horitzons i
ens ajuden a caminar per la vida.  
Una altra font d’alimentació és la formació.
Genis Roca, exestudiant d’història de la nostra facultat i actualment president
de l’empresa Roca Salvatella, els quals són experts en la transformació digital
dels negocis, ens deia en la lliçó inaugural de la Facultat de Lletres del curs
passat: “La informàtica i el fet digital
estan transcendint més enllà d’allò estrictament tècnic i estan transformant la
societat,…, tot serà reconsiderat i redefinit
” Per tant, en un món ple
d’incerteses la formació contínua essent un element o un aliment
imprescindible.
Ara bé no només cal alimentar-se sinó que
també cal protegir-se, tal com fa la sequoia amb la seva escorça vermellosa.
Albert Einstein va escriure milers de cartes. Una de les més famoses és la que
va escriure a la seva filla, en la qual esmenta que hi ha una força,
extremadament poderosa, a la qual la ciència no ha trobat explicació i que
governa totes les altres: la força universal de l’amor. L’amor és llum ja que
tot ho il·lumina, l’amor és gravetat ja que fa que totes les persones sentin
atracció unes per les altres, l’amor és potencia ja que multiplica el millor
que tenim. Per tant, la millor protecció és estimar-vos a vosaltres tal com
sou, estimar el planeta del qual formeu part, la societat dins la qual heu
crescut, la família que us ha recolzat, els amics que us han ajudat, els llibres
que heu llegit… en definitiva, recordeu que l’amor és la quinta essència de
la vida i, en conseqüència, no oblideu mai de practicar la força i les bondats
de l’amor i que tingueu molta sort !

Les plantes estan de moda

Al suplement dominical: “La lettura” del “Corriere
della Sera” del 20 d’agost, em va encuriosir un article titulat: “Ultime
notizie sull’origene delle piante” escrit per Telmo Pievani. L’articulista
explicava com s’han espavilat les plantes per colonitzar noves terres a partir
de la disseminació de les llavors, que són les veritables mestres naturals de
la dispersió ja que poden viatjar per l’espai i també pel temps; doncs les
llavors poden entrar en un estat de letargia i despertar al cap de dècades o
segles. Per comprovar l’extraordinari valor d’aquests elements de la planta,
s’explicava el cas de la
Sequoia
giganteum
, que és l’ésser viu amb major biomassa del planeta. En concret,
la sequoia anomenada general Sherman, pesa com un Boeing 747 i arriba als 84
metres d’alçada. Es creu que va créixer a partir d’una llavor que pesava uns 6 mil·ligrams
entre els segles VIII i IV a.C. Aquestes reflexions i exemples provenen del
llibre de Jonathan Silver- town:
La vita segreta dei semi  (traduït per Daria Restani i editat per
Bollati Boringhieri el 2010 )

Un dels fets més curiosos de l’article del
dominical és que presenta un apartat bibliogràfic molt complert on es
relacionen els llibres editats més recentment que parlen amb una vocació divulgativa
de les plantes.
Coneixia els següents treballs d’Stefano
Mancuso: Verde brillante. Sensibilità e intelligenza del mondo vegetale
escrit amb Alessandra Viola i publicat el 2013 per Giunti. També havia llegit: Uomini
che amano le piante. Storie di scienziati del mondo vegetale
(Giunti, 2014)
i aquest agost estic llegint: Plant revolution. Le piante hanno già
inventato il nostro futuro
, editat també per Giunti aquest 2017.
Altres treballs interessants, esmentats dins
d’aquest apartat bibliogràfic, són els de Renato Bruni, professor de Botànica i
Biologia Farmacèutica de la Universitat de Parma: Erba volant. Imparare
l’innovazione dalle piante
(Codice edizioni, 2015). Aquest any Bruni ha publicat
a la mateixa editorial: Le piante sono brutte bestie.
Un altre
interessant autor esmentat és Michael Pollan, científic americà, que ha
publicat: La botanica del desiderio. Il mondo visto dalle piante (traduït
per Giuditta Ghio i editat per il Saggiatore, 2005). Un altre llibre que
parla de la sensibilitat de les plantes, és el de Daniel Chamovitz, biòleg de
la universitat de Tel Aviv: Guida ai sensi nel mondo vegetale (traduït
per Pier Luigi Gaspa i editat per Raffaello Cortina, 2013).
Finalment cal
esmentar el llibre escrit el 1862 pel pare de la teoria de l’evolució Charles
Darwin (1809- 1882): I vari espedienti mediante i quali le orchidee vengono
impollinate dagli insetti (
edició a càrrec de Bruno Barsella e Roberto
Dell’Orso,  traduït per Giovanni
Canestrini e Lamberto Moschen i editat per Ets, 2009)
Com us deia, molts
interessants llibres per llegir que ens parlen de les plantes des d’altres
òptiques.

La bioinspiració

Stefano Mancuso en el seu darrer llibre: Plant revolution. Le piante hanno già
inventato il nostro futuro
[1], ens
defineix el concepte bioinspiració com aquella actitud que observa la natura
com un model a imitar per resoldre problemes tecnològics actuals. Ell mateix
reconeix que aquest mètode ja l’havia utilitzat Leonardo da Vinci (1452-1519)
Quina és la nova mirada que promou Mancuso ? Doncs direccionar la nostra
observació cap al món vegetal. Per què ? Senzillament perquè les plantes són un
model a seguir ja que consumeixen poca energia, tenen moviments lents, la seva
estructura és modular, poden ser molt robustes i longeves, tenen una
intel·ligència distributiva (al contrari de la centralitzada dels animals) i es
comporten com una colònia. La combinació de totes aquestes característiques
permet a les plantes adaptar-se a ambients hostils i colonitzar el sòl a partir
del desenvolupament del sistema radicular que les permet sobreviure i estabilitzar-se.
Per tot plegat, si algú  vol projectar quelcom robust, energèticament sostenible
i adaptable a un medi canviant; res millor que dirigir la mirada cap a les
plantes. Bona idea !!!



[1] Mancuso, Stefano (2017) Plant revolution. Le piante hanno già
inventato il nostro futuro
, Giunti, Milano.

El mestratge dels arbres

L’ Ajuntament de Trento (Itàlia) ha publicat,
recentment, un llibre titulat:
Alberi
maestri nella città di Trento
. Fullejant-lo pot semblar un curós catàleg
d’arbres monumentals de Trento i els seus voltants. Ara bé, si llegim, atentament,
les paraules introductòries t’adones que el treball vol anar molt més enllà ja
que no només ens facilita la localització correcta i les característiques
botàniques i dendromètriques de l’arbre, sinó que també ens parla de la seva
història. En el fons, el que desitja tant l’editor com l’autor i el fotògraf és
que ens acostem als arbres i no només per admirar-los. Doncs, per què ?
  Senzillament, perquè els observem des d’una
altra òptica o amb una mirada més àmplia. Per exemple, com a custodis del temps
ja que han crescut en silenci al bell mig de les places o al costat de palaus o
esglésies. En conseqüència, són veritables protagonistes muts del pas del temps
i han viscut l’evolució de la ciutat o els canvis de la societat. Per tant,
mereixen la nostra estima, afecte i atenció. Per aquest motiu, el llibre porta
com a títol: Arbres mestres. Senzillament, perquè tenim molt per aprendre
d’ells: la seva vitalitat silenciosa, la tossuderia en cercar sempre la llum,
la seva fortalesa, bellesa o simplement la seva ombra amiga.

Com exemple d’arbre mestre, us vull parlar
del til·ler que hi ha a la plaça del Duomo de Trento. No es tracta d’un arbre
monumental ja que es va plantar el 1985 i només té 13,5 m d’alçada. Ara bé, es
tracta del tercer til·ler que es planta en el mateix lloc. El 1967 va ser
tallat un gros til·ler que apareix en pintures del vuit-cents  i un cop a terra es van contar els anells del
tronc i tenia uns tres-cents anys. Podem preguntar-nos, per què es torna a
plantar la mateixa espècie d’arbre. Senzillament, perquè des de segles els
ciutadans de Trento es reunien sota el til·ler, que era l’únic arbre de la
plaça, per parlar i discutir de les qüestions personals o del problemes de la
ciutat . També es té notícia que fins a principis del nou-cents sota aquest
arbre es reunien les noies joves del Belluno i el Veneto que cercaven feina en
cases particulars. També sota seu començava el mercat i hi havia la tradició de
subhastar els bens de les persones arruïnades. Per aquest motiu: “finere soto
el tiglio” tenia, en la parla popular, un trist significat i fins i tot, un punt
d’advertiment.


Parlar amb els arbres

Acabo de llegir l’interessant llibre d’Hope
Jahren:
La memòria secreta de las hojas[1]. És un
text que repassa la vida d’aquesta científica americana, considerada una de les
100 persones més influents del món. M’ha agradat molt que en el seu epíleg,
després de constatar com la civilització industrial ha devastat els ecosistemes
vegetals a la recerca de més volum, potència i varietat d’aliment, medicines i
 fusta que intenta aconseguir de les plantes;
ens recomani el simple gest de plantar un arbre. Ara bé, no una espècie arbòria
de creixement ràpid i que floreixi vistosament; sinó no tot el contrari. En
aquest sentit proposa plantar un arbre de creixement lent,
 com un dels roures americans o, fins i tot,
l’alzina del sud que creix a les serres interiors de Califòrnia. Per què ?
Senzillament, per què podràs establir-hi una relació familiar amb ell i podràs
mirar-lo cada dia, observar que fa, intentar veure el món des del seu punt de
vista. Fins i tot Jahren et recomana: intenta fer d’arbre ? i, en conseqüència,
pensar que desitja ? quines coses l’importen ? i, pensa les possibles
respostes. Parla del teu arbre als teus amics, als teus veïns, ensenya fotos
seves, escriu aquest diàleg… En definitiva, segueix parlant amb el teu
d’arbre i d’ell amb els teus familiars i coneguts i quan les persones posin els
ulls en blanc i et diguin, cordialment, si no et falta un bull, pensa que vas
pel bon camí.


Sequoia giganteum



[1] Jahren, Hope (2016) La memoria secreta de las hojas, Ed.
Paidós, Barcelona.

Boscos saludables

Etapes per aconseguir
una òptima comunicació amb els arbres i els boscos[1]
Per aconseguir la
vivència sanadora o saludable de la passejada per un bosc madur crec que
caldria seguir quatre etapes o passos.
  1. La primera és la reunió prèvia.

No és pot començar una
passejada per un bosc madur sense deixar clar que ens cal un canvi d’actitud i
tenir presents unes normes de relació entre el grup i amb l’entorn. El canvi
d’actitud es fonamenta, com a mínim, en la humilitat, és a dir, cal sentir-se en
un pla d’igualtat respecte a tots els éssers vius que conformen el bosc. Per
tant, ens cal baixar del pedestal i oblidar la possible supèrbia que
condiciona, en ocasions, la nostra observació de l’entorn natural.
Imaginen-nos, que abans d’entrar al bosc calgués passar un túnel, o un pont, o una
passera o obrir simplement una porta que ens obligui a deixar certes actituds i
entra nets al bosc. En conseqüència, cal preparar-nos per una immersió o, dit
amb altres paraules, cal preparar-nos per submergir-nos en el verd forestal.
M’agrada la similitud
d’entrar al bosc amb la de submergir-se dins el mar. Per què ? Perquè
submergir-se significa sentir-se engolit, estar dins d’un nou medi que et fa
estar atent al teu cos, als teus companys, al guia, a l’entorn i, el més
interessant és que tot això es fa en silenci. El submarinista no pot parlar,
però ha de comunicar-se amb els companys, el guia i, sobretot, ha d’estar atent
a les seves pulsacions, ha d’asserenar-se, a d’interpretar, correctament, les
indicacions dels que l’envolten,  les
senyals del fons marí. Entrar en un bosc hauria de ser com submergir-se, és a
dir, entrar en un altre marc de relacions i percepcions.
Per aconseguir una
immersió en el verd forestal cal preparar-se i tenir continuïtat. Per tant, la
reunió prèvia ha de servir per fer entendre la necessitat de canviar d’actitud
respecte a la nostra relació, com espècie, amb la natura i per pactar com ens
hem de relacionar un cop s’iniciï l’activitat.
Des de la meva opinió el
desitjable seria que un cop acabi la reunió prèvia, el silenci s’apoderi de
nosaltres ja que el silenci et dona predisposició i actitud. Pe reforçar
aquesta predisposició al silenci podem llegir un fragment del poema de la
fageda d’en Jordà de Maragall. No oblidem que el silenci és una altra forma de
llenguatge que aguditza els sentits i cal aprendre a viure’l positivament, no
com una imposició sinó com un pacte ja que el manteniment del silenci ens
ajudarà a anar sense preses.

2.La  passejada contemplativa

Crec que pot ser molt
útil plantejar-se que l’aproximació o una part de la passejada dins del bosc
sigui en solitud i silenci i, per tant, contemplativament ja que ens pot
preparar el nostre cos i ment per viure amb plenitud el bosc. Hi ha dos fets
clau per aconseguir un bon funcionament de la passejada contemplativa. El
primer és tenir el sentiment de grup i, en conseqüència, cal no perdre mai de vista
la persona que va davant. El segon és intentar acompassar la nostra respiració
amb el caminar. En aquest sentit pot ésser molt útil realitzar conjuntament
abans de començar la caminada diferents exercicis de relaxació dels nostre cos.
Hi ha autors que fins i tot proposen caminar meditant per tal d’intentar
aconseguir la comunió del silenci interior amb l’exterior.

  1. 3.   
    Comunicar-se amb els arbres

La tercera etapa  d’aquesta experiència o vivència diferent del
bosc, des del punt de vista, s’ha de recolzar en la intimitat entre la persona
i el bosc i, per tant, en el manteniment del silenci. Alguns exercicis que
podríem fer individualment i en silenci serien els següents:
  • a)   
    El primer que t’aconsello és cercar un arbre, a ser
    possible, d’unes certes dimensions i seure, recolzant-te en el tronc, sota la
    seva capçada. El tema de les dimensions de l’arbre respon al fet de poder viure
    el sentiment d’acolliment i aixopluc que genera està assegut sota la seva
    capçada. Tot seguit,   heu d’entendre
    l’estructura de l’arbre. No oblideu, tal com hem dit, que l’arbre té una
    morfologia modular, és a dir, que es divideix en tres parts: les arrels, el
    tronc i la capçada, formada per branques i fulles. Cadascuna d’aquestes parts
    té la seva funció, però formen una unitat, un tot. Per tant, cal capir que sota
    els vostres peus, l’arbre estén tot el seu aparell radicular per aconseguir
    aigua i nutrients, el qual en ocasions interacciona amb altres espècies i pot
    arribar a representar a nivell de pes (biomassa subterrània) el mateix que la
    part aèria (biomassa aèria), és a dir, que, en algunes espècies, el que pesen
    les arrels és molt semblant al pes conjunt del tronc, les branques i les
    fulles. Per tant, cal aixecar la mirada i pensar que el que hi ha per damunt
    dels teus ulls també hi és sota terra. Fes-ne un dibuix.
  • b)   
    Un segon exercici que us proposo per comunicar-vos amb
    els arbres és que t’allunyis una certa distància de l’arbre on estaves assegut
    i et descalcis per tal de sentir sobre els teus peus la força de la terra, la
    seva energia i que et sentis com un arbre.
  • c)   
    Acostat a l’arbre i obre les mans, rodeja’l i tanca els
    ulls per sentir la seva presència i la seva energia.

  1. 4.   
    Compartir experiències i vivències

Un cop acabats els
exercicis proposats és el moment de trencar el silenci i compartir els
dibuixos, el diàleg amb els arbres, les sensacions i les percepcions



[1] Aquest text és una part
de la meva intervenció en la jornada tècnica organitzada pel Parc Natural de la
Zona Volcànica de la Garrotxa i titulada: Itineraris terapèutics en boscos
madurs, celebrada  el 25 de novembre de
2016

Arbres i persones

Històricament les
plantes han estat menystingudes. Per què ? Pel seu immobilisme, la seva
suposada insensibilitat o perquè no representen un perill per l’espècie humana
a diferència dels admirats felins o d’altres depredadors. El trist paper que
tenen els vegetals davant dels animals és comprova fàcilment si tenim present
que els protagonistes de les faules quasi sempre són animals, els quals prenen
atributs dels humans, és a dir, defectes o qualitats, per tal de desenvolupar
una història, que acostuma a ser una exposició de vicis i virtuts. Per tant,
estem acostumats a identificar-nos amb els animals i en molt poques ocasions
amb els vegetals. Per tot plegat, m’ha encantat que la periodista Nereida
Carrillo en el reportatge: “El futur és sènior” del suplement: Ara diumenge
[1] del
diari Ara, identifiques el seus personatges amb arbres i com m’ha agradat tant,
us reprodueixo uns breus fragments:
La Marta és una olivera ja que té una gran resistència a la sequera i
un fruit suculent. És una espècie profundament mediterrània, amb un tronc
gruixut, ple de protuberàncies, i una copa despentinada, lliure. Si fos un
arbre, potser la Marta seria una olivera, com les que trobem despullades al seu
taller, juntament amb altres mate- rials com ara la medul·la de rotang o el vímet


L’Emili és un pi blanc que viu uns 80 anys, floreix a la primavera i
té fulles fines i flexibles d’entre 5 i 12 centímetres de llarg. El pi blanc
se sap regenerar després de les flames. Amb les altes temperatures, les pinyes
s’obren i deixen anar molts pinyons que, escampats pel vent, germinen i
regeneren el bosc de nou. Si fos un arbre, com aquell de Liniers, potser
l’Emili Cobos seria un pi blanc
El Felipe és un plataner que és un arbre de ciutat, majestuós, de gran
alçada i que floreix entre el març i l’abril. Si fos un arbre, potser Felipe
González seria un plataner, una espècie molt urbana, exquisida. A diferència
de l’arbre de Liniers, a aquest plataner no l’han talat i continua molt actiu



[1] Del 23 d’octubre de 2016