Els arbres de les Rambles de Barcelona

Les rambles de Barcelona són el passeig arbrat més antic i més emblemàtic de la ciutat. Abans de res, cal tenir clar que la paraula rambla fa referència a la llera d’una riera, és a dir, un espai pedregós i arenós per on circula un curs d’aigua discontinu. Es tractava de la riera d’en Malla que baixava de Collserola i que va ésser un curs funcional fins el 1447. Ho demostra el fet que al llarg dels segles XIV i XV es van construir dos ponts per creuar-la i que la muralla anomenada de Jaume I, va aixecar-se sobre la llera alta i feia de dic de contenció per evitar les inundacions a la ciutat medieval. Amb la construcció de la muralla del Raval que acabava a les Drassanes, al llarg dels segles XIII i XIV s’interromp la penetració d’aigües i, juntament amb la desviació de la riera d’en Malla, seguint la vall de la muralla fins arribar a mar; aquest espai es converteix en un areny sec, més tard en una esplanada i, finalment, en una zona de passeig. Per cert, quan s’enderroquen les muralles que envoltaven la ciutat, a mitjans del segle XIX, tornen a produir-se episodis d’inundacions al casc antic. Una de les més importants va ésser la del 1862.

Amb l’enderrocament de la muralla medieval interior que separava la ciutat vella del Raval, entre el 1768 i el 1772, deixem de parlar d’una riera i es començar a utilitzar el mot Rambles, que, poc a poc, es converteix en el carrer més ample de la ciutat emmurallada i en la zona de passeig més important de la ciutat fins que el 1802  s’inaugura el passeig de l’Esplanada.

Tot i que es té constància documental que des del 1548 s’han plantat arbres en aquest espai, la primera gran plantació té lloc el 1700 quan es van plantar quatre fileres d’arbres. Aquest fet representa la primera plantació en alineació d’arbres de la ciutat. El Consell de Cent ordena als dos encarregats de les obres municipals i de la supervisió de les obres particulars, la plantació, el regatge i el manteniment d’una “arboleda” a la Rambla. L’arbre triat va ésser l’àlber (Populus alba). Davant de les dificultats de regar aquests arbres, amb l’aigua dels pous de convents i particulars, es demana construir un conducte que dugués aigua del rec comtal al capdamunt de la Rambla. El 1703 van obtenir del Reial Patrimoni, ens titular del rec comtal, la concessió de l’aigua i a finals del 1704 la feina estava acabada. A les cròniques de Bruniquer ens apareix ja una referència a aquests arbres: “A 2 de Juliol 1703, en Concell de cent se tracta de fer una fibla en lo Rech Condal pera conduhir la aygua pera regar los arbres de la Rambla”.

Aquests primers arbres van ésser tallats durant la guerra de successió i plantats de nou deu anys més tard, formant una doble avinguda d’àlbers i oms. Cal tenir present que el 1670 es van plantar les primeres alineacions d’arbres a París. Es tracta de les plantacions que van donar lloc al parc de les Tulleries, encarregat per Lluís XIV al seu jardiner en cap A. Le Notre. A les Rambles, es van anar succeint diferents plantacions en els diferents trams de les Rambles i s’hi van plantar acàcies, freixes i oms. Per exemple, entre desembre de 1777 i març de 1778 al llarg del passeig s’obriren quatre fileres de sots i es plantaren prop d’un miler de pollancres. Aquests treballs van ésser planificats pels enginyers militars. Francisco de Zamora que visita el Principat i va enviar, el 1798, qüestionaris als municipis diu: “La Rambla…hay hileras de árboles…piso muy bueno y muy llano, no tiene otra cosa particular sinó ser el paseo más concurido” La veritat era que les Rambles era el carrer més ample de la ciutat emmurallada i el que gaudia d’un bon arbrat, fet que no passava en cap altre via de la ciutat.

Es conserven els dibuixos del pla i projecte de Cermeño (1772-1782) de la Rambla de Barcelona on es preveia una nova alineació dels edificis del nou passeig així com la plantació de diferents fileres d’arbres. Al voltant d’aquest nou eix s’aixequen noves construccions, com el Palau de la Virreina (1778) o el Palau Moja (1784). Cal remarcar que aquest passeig estava reclòs ja que tenia una caserna a Canaletes, que es va demolir el 1843 i una altra a les Drassanes. Quan s’enderroquen les muralles i Barcelona deixar d’ésser una plaça forta, les Rambles prenen un major protagonista en la vida barcelonina i al seu voltant s’aixequen institucions emblemàtiques, com el teatre del Liceu que s’inaugura el 1847.

El 1798 tots els arbres entre el pla de la Boqueria i les Drassanes van ser arrancats i, tot seguit, s’inicia la construcció d’una andana central elevada amb graons de pedra als accessos i bancs de pedra, fanals d’oli i dues fileres d’arbres de ribera, és a dir, pollancres. Els dos carrils laterals es dedicaven al pas de les cavalleries, els quals més endavant van ésser empedrats. La remodelació de la rambla de sant Josep va començar a la tardor del 1800 i va acabar la primavera de l’any següent. De les quatre fileres d’arbres que tenia, van arrencar les més properes a les edificacions

Els plàtans d’ombra (Platanus hispànica), que són els arbres emblemàtics d’aquest espai, no es planten fins el 1861 i es té constància que van venir de la Devesa de Girona, tal com s’esmenta en el diari La Corona del 28 de novembre de 1861: “Ayer tarde se acabaron plantando a toda prisa en la Rambla los plátanos que dijimos haber sido traídos de Girona” Actualment hi ha 256 plàtans d’ombra en aquest espai i alguns d’ells tenen més de 150 anys. N’hi ha alguns que s’han catalogat com a arbres d’interès local ja que es van plantar entre el 1870 i el 1879.

La simbologia del plàtan és variada i antiga. A la mitologia grecollatina  ens relata que hi havia dos gegants, Otos i Efialtes, que tenien dues germanes: Pacratis i Plàtan. Davant dels excessos d’aquests dos gegants, els deus van decidir la seva  mort i Plàtan, trista per la mort dels seus germans es va transformar en arbre. Si visiteu l’illa grega de Kos, podreu admirat l’arbre llegendari d’Hipòcrates, pare de la medecina, que es conserva des de fa més de 2500 anys en una plaça d’un dels seus pobles. Es tracta d’un plàtan (Platanus orientalis) Quina és la importància d’aquest arbre? Segons la tradició, el pare de la medicina ensenyava als seus alumnes sota l’ombra del plàtan, fa més de dos mil·lenis. Una tercera simbologia és la de l’arbres de la llibertat. Tot va començar el 1776 amb les protestes contra l’Stamp Act, el decret que feia pagar un impost per qualsevol publicació emesa en les colònies americanes que depenien de la monarquia britànica. Els colons van veure la imposició com una mena de control de censura i un atemptat contra les seves llibertats. A l’agost d’aquell any, un nombrós grup de gent es va congregar sota un gran om que hi havia a Orange Street, a Boston, per protestar contra l’Stamp Act. Els que més endavant es van anomenar els Fills de la llibertat, van penjar d’aquell arbre l’efígie del funcionari reial que imposava el nou tribut. Va ser l’inici de la resistència contra la metròpoli opressora. Algú va col·locar una placa en el tronc, amb l’expressió “Arbre de la Llibertat”. Havia nascut un dels símbols de la propera revolució.

La importància dels arbres, com a emblema i símbol identitari de la revolució es va exacerbar a partir de la revolució francesa. Les tropes revolucionàries napoleòniques van exportar la tradició de plantar arbres. Durant el segle XIX, a França, en èpoques de rauxa revolucionària, com a 1848, va rebrotar la dèria pels arbres de la llibertat. Amb el temps, plantar-los més que un acte reivindicatiu va esdevenir una forma de reforçar els valors cívics que hi havia darrera de la idea de llibertat, que tan havien costat aconseguir. A Catalunya després de la Revolució Gloriosa de 1868 es van plantar diferents arbres de la llibertat en els places dels pobles, com el que hi ha a Llançà. A Barcelona se’n va plantar un solemnement a la plaça Universitat, l’onze de febrer de 1869, el matí que s’anava a proclamar la Constitució de 1869. A Gràcia se’n plantà un altre a la plaça del Sol.

Units per a salvar la figuera de Sant Antoni de Calonge. A càrrec de Karina Vizcaino

Vaig tenir la sort de participar en un esdeveniment en el qual tres entitats socials d’un poble: ciutadania, consistori i una empresa constructora ens vam unir per a salvar un arbre, en concret una figuera centenària de Sant Antoni de Calonge.

Un dia, vaig veure un rètol que indicava que s’estava a punt de construir uns apartaments en una antiga finca on hi havia una magnífica figuera. Construcció i destrucció és un clàssic en aquesta zona de l’Empordà. Recordo que cada dia que passava per davant, veia aquell rètol i pensava aquell impressionant arbre condemnat a desaparèixer. Vaig sentir: “Me ha tocado. No puc ignorar més aquesta situació que s’està presentant davant dels meus ulls. No sóc capaç de girar el cap i mirar a una altra banda”.

Sabia que necessitava aliats i que calia parlar amb les persones que posseïen el poder i la capacitat de dir que sí o que no a la salvació de la figuera. El meu objectiu era ésser la representant d’aquell arbre dintre del món humà i donar-li la possibilitat de seguir vivint. Necessitava una mirada pura i neta per ser la millor, justament,  de la puresa i de la netedat de la Natura.

En aquell moment era a punt de començar la campanya electoral municipal del 2019. La primera iniciativa va ésser enviar correus a tots els grups municipals explicant la situació i la necessitat de salvar la figuera. Afortunadament, em vaig sentir molt recolzada per la meva estimada Eulàlia Puig, presidenta de l’Associació de Dones del Baix Empordà, de la qual formo part.

Aquesta campanya va arribar al mateix alcalde de Calonge, que en aquells moments, era el Sr. Jordi Soler. Sortosament, em va dir que es comprometia a intentar salvar-la, i no tant sols això, em va comentar que coneixia al constructor i que li parlaria perquè accedís a deixar-nos trasplantar-la. La meva sorpresa va ser que al cap de pocs dies el Sr. Jordi Soler em va dir que els constructors també havien dit que sí i que al setembre es faria el trasplantament.

Però tot hauria estat així de senzill si no hagués passat  una circumstància i és que el Sr. Jordi Soler va deixar de ser l’alcalde i va entrar un altre equip de govern. Jo em vaig dir, Déu meu, he d’intentar que el compromís de salvar aquesta figuera no quedi en paper mullat. En aquell moment, començava una nova unió de voluntats per a salvar a aquesta figuera. Jo patia, volia que se salvés, intentava que la meva acció no s’impregnés de massa tossudesa o de massa duresa. Havia de ser, simplement, una “artífex o servidora” d’aquesta  experiència i necessitava a tothom.  La figuera necessitava a tots els bàndols. Vaig iniciar de nou contactes i converses amb els representants municipals.

Vaig reunir-me amb en Norbert Botella, el nou regidor de medi ambient. Sincerament no crec  en els polítics, no crec gaire en les paraules i el fet  que en Norbert em parlés molt que sí, que ajudaria a la figuera, no feia que jo hi confiés gaire. Però la veritat és que hi va posar tota la voluntat ja que va actuar i va complir el que anava prometent. Va fer de mediador i s’hi  va implicar. No menteixo, si dic públicament, que em sento profunda i absolutament agraïda amb ell. I sóc conscient, que la seva voluntat no va sorgir d’un interès polític o econòmic, sinó que s’originava en els seus valors i sensibilitat. A més a més, es va salvar també un magnolier i una palmera washingtoniana. Confesso que això va ser iniciativa d’ell.

Precisament, en Norbert em va presentar a en Jaume Pelegrí, representant de la constructora. Crec que aquest home em va tocar una mica el cor i em va generar un eixamplament dels meus conceptes humans. Ell es dedica al món de la construcció, però ha viatjat molt i ha estat en contacte amb diferents cultures. Un home d’una extremada sensibilitat i senzillesa.

En aquest punt del relat, necessito presentar un altre actor d’aquest procés: Badger Hannibal, establert a Palamós i de sang guaraní. De la seva mà, vaig aprendre que tots els éssers de la Natura es poden comunicar. Amb el seu magisteri i el seu exemple, vaig traspassar barreres creades per conceptes mentals i educatius i vaig començar simplement a entregar-me a l’experiència de la fusió i de la comunicació amb els altres regnes de la Natura, és a dir, el mineral, el vegetal i l’animal. Som un Tot. Si realment això forma part dels nostres preceptes culturals, filosòfics i religiosos, com pot ser que no els exercim? Com pot ser que no creguem que aquest tipus d’experiències són possibles? Jo et garanteixo que són possibles.

Aquests aprenentatges en van permetre comunicar-me amb la figuera. Necessitava parlar amb ella. Necessitava explicar-li quina era la situació a la qual s’enfrontava i necessitava sobretot, preparar-la pel procés agressiu, intens i exigent a què s’hauria de sotmetre si volia sobreviure. Ella seria la que patiria la situació més crítica i més cruenta. Necessitava assegurar-me que ella, també diria un sí davant aquella situació.

Un altre personatge d’aquesta història és l’Anael Hervás, que ha desenvolupant el mètode Innatur per a entrenar a persones que volen comunicar-se amb la Natura. Ella, complementava les comunicacions que jo feia amb la Figuera. També em va ajudar a parlar amb els tècnics de la Generalitat.

Nosaltres volíem preparar d’alguna manera a la figuera davant el procés al que es veuria sotmesa, amb la poda i la posterior excavació al voltant de les seves arrels.

Van ser diverses comunicacions amb la figuera, a cada pas que s’obria, per a preparar-la, perquè ella sentís que estàvem cuidant dels seus interessos. Recordo un dia que vaig ser jo la que es va comunicar amb la figuera. Jo li explicava que seria trasplantada i que hauria de marxar del terreny on actualment vivia. Ella em responia: “No entenc des del meu ser figuera perquè he de marxar. Jo, com a figuera, no entenc el concepte de “partir” per a viure en un altre lloc.”

En Jaume Pelegrí, el constructor, en una de les nostres trobades, a la finca on vivia la figuera, em va preguntar: Karina i què diu la figuera de tot això? I li vaig respondre que la figuera no entenia per què havia de marxar d’allà. En Jaume va fer un seriós silenci mentre em mirava i després del que per a ell va ser el seu temps, em va dir: “Digues-li a la figuera, que aquí on viu ara, està sola; els propietaris de la finca van morir ja fa temps i ningú gaudeix de la seva presència, però allà on anirà n’hi haurà moltes persones que podran visitar-la, ser a prop d’ella i que ella podrà inspirar i alegrar a tothom que se li apropi. Que no es preocupi que intentarem cuidar-la en tot moment”.

Jo, literalment, em vaig quedar sense paraules. Vaig sentir, que estan canviant coses al món que vivim. Potser és possible, la unió, la trobada dels extrems antagònics.

Us podria explicar més coses, d’aquesta història. Reunions entre tots els implicats. Lluita entre els homes, els diners. L’espera del temps adequat pel trasplantament també va ser un pols entre les voluntats implicades. Tothom perdia diners, esperant que la figuera estigués preparada per a la poda i el trasplantament.

Per a acabar us comparteixo una de les últimes converses que vaig tenir amb la figuera. Un dia, ja en ple confinament, i on dintre del meu cap, ballaven moltes informacions i desinformacions, pensant amb el futur de la humanitat i l’equilibri amb la Natura i també sobre el salt que sembla que arribarà aviat amb l’avanç de la tecnologia, vaig contactar amb la figuera. Em va compartir això, que per a mi és vaticini i enteniment: “Primer em van arribar imatges on veia a la Figuera a l’antic solar i com posteriorment era transportada amb humans i màquines al nou lloc on viu ara i em deia:Fixa’t Karina, gràcies a l’acció de l’home i de les maquines, la meva realitat és una altra i estic prosperant en aquesta nova Terra”.

Va ser tan fort aquell missatge per a mi, perquè de nou vaig entendre com la Natura comprèn que la Vida passa per a l’homeòstasi, la confluència, fugir dels extrems, la barreja, l’equilibri del desequilibri, l’ordre que arriba després de l’estat de caos i l’acceptació profunda.

L’arbre i el virus. A càrrec de Josep Gordi Serrat- M Mercè Bruguera-Barbany

Aquest títol us pot semblar l’inici d’una faula i, en bona mesura, podria ser així ja que  proposem que feu l’exercici de pensar en un arbre, un d’aquells que us trobeu o us heu trobat en algun moment de la vostra vida i del qual en teniu una experiència ben particular i intensa. O, simplement,  el que més us enamori, el que més us comuniqui, per, tot seguit,  intentar incorporar al vostre ésser part de la força que us transmet el seu record o la seva contemplació quotidiana. Fem-ho amb l’objectiu d’integrar una alta dosi de fortalesa al nostre cos la qual ens ajudi a plantar cara a aquest enemic invisible que ara ens amenaça.

Aquests dies de confinament a casa ens agradaria que, per un moment, penseu en aquest arbre i/o en els arbres en general, i que rumieu  quines són les grans diferències que hi ha entre nosaltres i ells. Podríem pensar en la seva immobilitat enfront de la nostra mobilitat, per exemple? Certament, l’arbre queda arrelat a la Terra i es projecta al cel a partir del seu tronc i la seva capçada a la recerca de llum però també es mou, i no pas poc, a nivell de les seves arrels, fulles i tiges. Arribats ací, és el moment de recordar que l’arbre, com la resta de vegetals, tenen un munt d’enemics: herbívors disposats a menjar-se les seves fulles i fruits, ocells disposats a perforar la seva escorça i un munt d’insectes preparats per foradar el magnífic tronc i cruspir-se´n tot el verd. Per altra banda, també és cert que tenen aliats i amics, podem pensar en els fongs que, sota terra, lliguen els seus filaments amb les arrels dels arbres i també en els ocells que disseminen arreu les seves llavors.

Davant d’aquesta realitat, l’arbre ha aconseguit sobreviure i ocupar bona part de les terres continentals i, al mateix temps, ser l’ésser viu més longeu, com també el  que pot arribar a acumular més biomassa. Només cal que tingueu present que una sequoia gegant pot arribar a pesar tant com un Boieng 747, mentre s’enfila fins els cent metres d’alçada i pot viure més de dos mil anys.  Tota aquesta meravella es magnifica si pensem que neix d’una minsa llavor que pesa només uns grams.

Ara ens toca demanar-vos, com és que ha aconseguit aquest èxit tan espectacular malgrat la seva aparent immobilitat? La resposta és ben senzilla i prou complexa, doncs a partir d’una “estructura modular”, és a dir, l’arbre posseeix aquesta meravellosa capacitat de regenerar-se si alguna part del seu cos queda malmesa o desapareix. Fins i tot, hi ha arbres que, després d’un incendi, tot i perdre la seva part aèria, tenen la capacitat de rebrotar de la soca tal i com fan les alzines, els roures i els suros ho fan des de la capçada, i, per tant, tornen  a créixer i reneixen.

Una sequoia gegant.
Una sequoia gegant.

A partir d’aquestes evidències ja ens apareix la primera gran lliçó: una estructura centralitzada –com la nostra, on tot passa pel cervell- és menys eficaç que una estructura descentralitzada, com la seva. Penseu que totes les cèl·lules de l’arbre tenen quasi les mateixes capacitats, és a dir, poden veure, sentir, comunicar-se i, fins i tot, pensar, si entenem el pensar arbori com la capacitat de resoldre els problemes que li van sorgint en el seu longeu devenir vital.

D’altra part, hi ha dos verbs clau que posen un punt més de claror en aquest meravellós triomf dels arbres en el món natural: comunicar i cooperar. Els científics, tenen cada dia més evidències – a partir d’estudis seriosos i molt suggerents- de les capacitats comunicatives dels arbres entre ells, sobretot a partir de la disposició olfactiva de les cèl·lules, les quals poden desxifrar les substàncies volàtils que emeten altres arbres encara que n’estiguin allunyats. Pel que fa a la cooperació, l’exerceixen  a partir de les arrels d’uns arbres els quals  entren en contacte amb les arrels d’altres i amb els micelis que viuen en el sòl, tot  intercanviant-se nutrients que els ajuden a viure més i millor i a recolzar els més febles. Aquesta magnífica realitat ens fa entendre de manera ben clara  que no som davant d’un conjunt d’individus aïllats sinó d’una comunitat profundament arrelada, mai millor dit.

Per tot plegat, què podem aprendre dels arbres en aquest moment de confinament i por que estem vivint aquests dies? El primer és que no som ni millors ni superiors respecte a cap altra espècie del planeta i, per tant, que potser ha arribat el moment de  viure amb més humilitat i respecte vers el nostre entorn.

La clau de l’èxit que perseguim aquests dies, com  els arbres, es fonamentaria en desenvolupar més i millor bones estratègies comunicatives i cooperatives. Ara que s’ha reduït la nostra mobilitat, hem assistit a un augment de les comunicacions digitals que ens fan descobrir acompanyaments impensats. També  sortim als balcons a aplaudir per solidaritzar-nos amb els qui ens ajuden posant en perill la seva salut o xiulant i picant cassoles per aquells que actuen en contra del bé comú. Aquests dies ens n’adonem molt més i millor, que som i hem de ser més comunitat i que cal fomentar-la. Fixem-nos també, com davant d’un perill invisible però mortífer, hem estat capaços de cooperar i canviar, amb pocs dies, les nostres conductes col·lectives. Aquest fet ens pot fer sentir, potser,  més optimistes davant dels reptes ambientals que segueix tenint el nostre estimat planeta. Per tant, tal com fan molts éssers vius, potser ja hem après un xic més que la clau de volta no és només competir sinó, sobretot, cooperar dins la família,  la societat i aprendre aquestes lliçons per perpetuar-les tot millorant-les  per a quan s’acabi el confinament.

El ginkgo del claustre de sant Domènec

Si us acosteu al claustre de sant Domènec, situat dins l’actual Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, hi trobareu un jove ginkgo, acompanyat d’uns xipresos i un llorer.

Aviat farà quatre anys i amb motiu de l’inesperat traspàs d’en Rafel Llussà, degà de la Facultat de Lletres, es va penjà, per homenejar-lo, d’aquest arbre la traducció catalana del poema de J.W.Goethe composat el 15 de setembre de 1815 i que porta el nom de l’arbre: “Ginkgo biloba”

Aquesta fulla que em cria
l’arbre xinès al jardí
un arcà secret confia
a qui es plau a aprofundir.

És potser una criatura
que bo i sola s’ha escindit?
O en són dues que han pres cura
de fondre’s en un delit?

La resposta a aquest misteri
fa l’enigma lluminós:
no sents al meu cant aeri
que sóc un i alhora dos?

Aquest poema el va recitar, en alemany i català, el Dr. Joan Vergés i la fulla del ginkgo apareixia en el targetó que es va repartir al final de l’acte d’homenatge que la Facultat de Lletres va organitzar per despedir el seu degà. Tot, seguit, us convido a endinsar-vos o aprofondir en la seva història i simbolisme.

El Ginkgo (Ginkgo biloba) és un arbre de la família de les ginkgoàcies, que prové dels boscos caducifolis de la Xina oriental. Aquest arbre s’adjetitvitza amb la paraula relictual ja que durant el Mesozoic, és a dir fa més de 200 milions d’anys, s’estenia per Amèrica, Europa, Àsia i Austràlia, però poc a poc el seu hàbitat va quedar reduït a les muntanyes de Tiammu, a l’est de la Xina, on forma bosquets entremig de caducifolis i coníferes. Es creu que aquest és el seu hàbitat natural ja que és l’únic indret on apareixen petits rodals de ginkgos. Aquesta afirmació presenta els seus dubtes ja que el ginkgo porta més de 2000 mil anys plantat-se pels temples, palaus i jardins de l’est d’Àsia i es difícil saber on comença la naturalitat i on acaba la mà humana.

El ginkgo és un arbre que pertany a les gimnospermes, és a dir, al mateix grup que els pins i els avets. Ara bé, el ginkgo no fa pinyes i l’únic tret de semblança amb les gimnospermes és la forma de desenrotllament de l’arbre ja que presenta un creixement monopòdic, és a dir, que creix sempre per la seva gemma terminal. El resultat d’aquest tipus de desenvolupament és que l’arbre presenta una morfologia piramidal. D’altra part, és un arbre que té una crescuda molt lenta, només cal tenir present que tarda 10 anys en arribar als 10 m d’alçada. D’altra part és un arbre d’una llarga longevitat. En alguns monestirs de la Xina i del Japó se n’han trobat peus mil·lenaris. Les fulles, característiques i inconfusibles, són caduques, llargament peciolades, en forma de ventall, d’un color verd brillant i amb uns nervis molt prims disposats radialment. Les flors masculines i femenines es troben en peus diferents i per aquest motiu diem que es tracta d’un arbre dioic. El fruit és globular i penja d’un llarg peduncle.

El Ginkgo és també l’arbre dels cent noms. A la Xina se l’anomenava l’arbre de l’avi i del nét ja que, producte del seu lent creixement, l’avi plantava l’arbre i el net se’n menjava els  fruits. També pren el nom de l’arbre dels 40 escuts ja que va ser el preu que va pagar el 1780 un comerciant francès per cada arbre comprat a Anglaterra. Sota el regnat de Lluís XVI el ginkgo se’l coneixia com l’arbre del cel o l’arbre de les pagodes, producte dels seus orígens asiàtics.

El Ginkgo es considera un arbre sagrat a la Xina, Corea i Japó i simbolitza, producte de que és un arbre dioic, la unitat dels punts oposats, és a dir, del nord i el sud, de l’actiu i el passiu, del Yin i el Yang i, a la vegada, és portador de l’esperança, la memòria i la immortalitat.

Des de fa segles que els ginkgos més vells, situats en monestirs, són arbres venerats i acostumaven a estar rodejats per una corda de palla d’arròs trenada que també s’utilitzava per rituals de purificació i que s’anomenava  Shimenawa.El ginkgo del temple de Yon Mun a Corea té un diàmetre de més de 4m i es calcula que té 1.100 anys. El del temple de Sendai al Japó s’estima que en té 1.250 anys.

Al Japó aquest arbre era plantat a les entrades dels temples i pels samurais simbolitzava la promesa de la immortalitat que rebrien si s’havien comportat honorablement en la vida i el combat. Aquest simbolisme del ginkgo com a arbre immortal s’engrandí després de que va sobreviure a la bomba d’Hiroshima. Quan el 16 d’Agost de 1945 la bomba atòmica va ser llançada sobre la ciutat es va pensar que no havia quedat res viu. En canvi, vuit mesos després al costat de les restes d’un ginkgo es va trobar que en sortia un nou rebrot. Avui dia aquell rebrot s’ha convertit en un arbre de 16 m que simbolitza la pau i l’esperança.

D’altra part, la imatge de les fulles del ginkgo emportades pel vent o donant forma als pentinats són un motiu repetit dins dels anomenats Ukiyo-e que retrataven escenes de la vida tradicional japonesa dels segles XVIII i XIX. Actualment ens apareix el ginkgo com a símbol de la ciutat de Seul i de la Universitat d’Osaka.

L’ús medicinal de les fulles i  fruits apareix esmentat en els llibres de medicina xinesa tradicional; s’atribueixen al ginkgo efectes beneficiosos sobre el cor i els pulmons. Actualment existeixen plantacions de ginkgos dutes a terme per a la indústria farmacèutica, per tal d’aprofitar els seus compostos químics. Els fruits del ginkgo són presents a la cadena alimentària asiàtica ja que sempre s’han recollit i es mengen bullits o fregits. També s’han utilitzat en la cerimònia del té o com a complement per beure sake.

El botànic i metge alemany Engelbert Kaempfer (1651-1716)  que va ser un empleat de la Companyia Holandesa de les Índies Orientals que va arribar al Japó el 1689. Va romandre en aquest país dos anys. Visitant monestirs va trobar-se el ginkgo bilobaque, en aquell moment, només es coneixia com a registre  fòssil. Per tant, té l’honor de ser el primer científic occidental en descriure aquesta espècie. De ben segur que els científics xinesos, japonesos o coreans ja la coneixien. Cal tenir present, tal com em recorda l’amic Josep Maria Mallarach, que la medicina tradicional xinesa o el feng-xui són ciències, no pas “coneixements ecològics tradicionals” com de vegades, des d’Occident, despectivament se’ls anomena.

Aprendre a parlar amb les plantes, de Marta Orriols

Aquest llibre, després de llegir-lo la meva mare, em va caure a les mans amb la màxima: “no t’agradarà”!

Doncs la veritat és que feia molt de temps que un text no m’atrapava amb tanta força. Sabia que tractava sobre la pèrdua d’un ésser estimat: el company i  d’altres morts familiars ben doloroses i l’única cosa que em va empènyer a llegir-lo era la curiositat vers quin paper tindrien les plantes en aquesta dramàtica història. Ara bé, la força de la protagonista -que narra la història en primera persona- t’absorbeix i sense adonar-te’n vas submergint-te i fent teves totes les seves contradiccions, pors i, sobretot, tot el seu dolor i incomprensió per entendre el gir que pateix la seva vida.

Però tornem a les plantes. Les plantes, que donen títol al llibre, eren les del seu company i després del primer estiu sense ell i d’oblidar-se d’engegar el rec automàtic, les troba totes mig mortes i ella mateixa accepta que: “només sobreviuen les kènties, les cintes i el taronger”. Davant d’aquest terrabastall recorda les paraules del seu company que deia que som només una part del planeta i que tant el regne animal com el vegetal mereixen la nostra atenció i pensa que si l’esperit del seu home encara rondava per la terra segur que estarà enmig de plantes. A partir d’aquesta evidència, proclama: “No us penso deixà morir”!

La història de la Paula amb les plantes de la terrassa d’en Mauro, apareix i desapareix, però forma part del dol que pateix la protagonista. En un cert moment, recorda que ell deia que parlar amb les plantes era un acte íntim i transformador, un acte de fe per aquells que no creuen en els miracles i la Paula anota a la seva llista de reptes: “Aprendre a parlar amb les plantes”.

Finalment, el llibre, com el dol, acaba amb la renovació de totes les plantes de la terrassa per tal que una altra persona, que ocuparà el seu pis, les cuidi i s’acomiada d’elles, tot dient: “Hi estareu bé, aquí. Val la pena, viure. A vegades costa, no us enganyaré, però us prometo que val la pena.”

En conclusió i tal com demanen Edicions del Periscopi, que aposten per la bona literatura en català, us recomano que llegiu, Aprendre a parlar amb les plantesde Marta Orriols. De ben segur que us agradarà més que molt!

La bella dama i la sequoia, a càrrec de M Mercè Bruguera-Barbany i Josep Gordi

La vida, sovint, t’ofereix girs inesperats, sorpreses, alegries…

Quan viatges, si repeteixes llocs coneguts, sovint, fas teu, de mica en mica, el territori que retrobes any rere any. Per les nostres llargues estades al Trentino, que duren ja fa alguns anys, hem anat aprofundint la mirada de l’entorn més proper. Partint d’un coneixement més general i geogràfic, pots arribar a un coneixement més particular i íntim. Per aquest fet, passejant pels encimbellats carrers de Povo, embadalits per les belles vil·les escampades ací i allà, mostra d’uns temps d’estiueigs reculats, només a l’abast de les grans fortunes que hi arribaven cercant la fresca i la pau de la muntanya. Al llarg d’aquestes passejades, sempre havíem admirat la magnífica sequoia de la vil·la Lubich, una bella casa del segle XVIII. Aquest magnífica espècie orna alguns dels jardins i espais més emblemàtics d’aquesta i altres terres properes. Les portaren, des de Califòrnia, durant el segle XIX seduïts per la seva magnificència i longevitat.

La nostra, la de la vil·la Lubich, sobresurt per damunt de la resta dels arbres del jardí i la seva alçada i silueta la fan inconfusible, admirable… és un arbre seductor que ens havia portat a contemplar-la tant des de l’exterior, com des de la porta del jardí, que mantenen sempre oberta, en gran part perquè, potser, volen fer partícips els caminants discrets de la seva singularitat arbòria . Sempre ens havíem delit per poder apropar-nos-hi discretament, per palpar-la i gaudir-ne  les rugositats i immortalitzar-la amb les nostres càmeres per endur-nos-en una bella imatge a tall de record.

Una setmana enrere, un bon amic, coneixedor del nostre interès pels arbres i per aquest jardí, va parlar amb la senyora de la casa per si ens permetia entrar-hi per observar-la sense presses fugisseres. Per sorpresa nostra, li va respondre que gustosament ens ensenyaria el jardí i ens parlaria de la sequoia.

A l’hora fixada entràvem per la porta del jardí, -ara ja sense angúnies furtives-. Al fons hi havia l’esplèndida  casa i davant de la porta d’entrada, la senyora ens hi esperava. Una senyora prima, amb una bella tofa de cabells blancs, elegant dins de la seva discreció estival –texans i camisa a quadres- una cigarreta a la mà i més de vuitanta anys viscuts.

Un cop exercitats els rituals de cortesia, ben necessaris entre estranys i amfitrions que els reben agradosament i evidenciant-se, ja des de les primeres paraules, un interès comú, la dama va iniciar la conversa prioritzant parlar-nos primer de la vil·la, situada en un turó, amb Trento als seus peus. Des de principis del noucents, explicà, era propietat de la seva família, però tal com indicava la data de damunt de la porta principal, 1748, la reforma més important es va fer al llarg del segle XVIII, encara que els seus orígens es remunten al segle XVI i al moment del Concili de Trento.

Tot seguit, la nostra conversa i passejada va dirigir-se cap als arbres del jardí, on hi havien magnífics til·lers, cedres, avets i per damunt de tot la sequoia gegant. Aquesta sequoia mesura uns 31,5 metres d’alçada i el seu verd intents així com el seu port piramidal la fan resplendir per damunt de tota la resta. A mesura que ens hi vam anar apropant, ens va meravellar –una vegada més-  el seu tronc: a peu de terra feia 8 metres de circumferència i a un metre i mig d’alçada en fenia 6.

La senyora ens explicà que tota la vida havia vist créixer aquell arbre, que  segons alguns documents va ser plantat a mitjans del segle XIX, tal com va succeir en altres vil·les alpines. També afegí que, a finals del nou-cents l’arbre va patir els efectes d’un llamp, però les actuacions silvícoles efectuades van donar resultat i l’arbre  va refer-se admirablement, malgrat que va perdre un xic de la seva alçada, es lamentava, tot i que després va recuperar el seu vigor.

Un cop acabades les explicacions, la senyora em va demanar de parlar en privat prop de l’arbre i va preguntar-me, com si jo fos un metge i la sequoia el pacient, com veia l’arbre. Estava preocupada pel fet que en els darrers mesos algunes petites branques havien caigut. Em va entendrir la preocupació i l’estima de la senyora, -tan fràgil malgrat la seva vivacitat i admirable entusiasme- per aquella immensa sequoia i dins meu se’m va fer evident que després que ella i jo marxéssim d’aquest món, segurament  l’arbre seguiria allà, majestuós, fent de veritable rei del jardí.

Vaig tranquil·litzar la senyora respecte de la salut de la seva estimada sequoia i l’hi vaig explicar que, feia uns anys, havíem vist a Califòrnia sequoies gegants que tenien més de dos mil anys, prop d’un centenar de metres d’alçada i que algunes tenien cremada una part del tronc, fet que indicava que havien  resistit més d’un incendi i tot i així, seguien allà. El seu arbre, tan cuidat i estimat en totes les seves manifestacions no podia pas tenir un destí pitjor que aquells cosins germans seus, durs i resistents de l’altra banda del món.

Vaig concloure que la sequoia és un arbre molt dur,  d’una gran longevitat i que  aquella bella sequoia del seu estimat jardí i  que “només” tenia uns cent cinquanta anys d’edat  i trenta-un metres d’alçada se la podia considerar una jovincella de totes totes.

Ella va somriure’m diria que amb alleujament  i, d’aquesta manera, em va agrair les meves tranquil·litzadores paraules. Poc a poc ens vam anar separant de l’ombra benèfica d’aquell esplèndid arbre; la intensitat de la llum solar començava a baixar i s’atenuava en  filtrar-se entre les branques dels arbres d’aquell bonic jardí que regentava aquella vital i agradable dama  que estimava i patia pels bells arbres que l’havien acompanyada tota la vida.

Després va voler compartir amb nosaltres un bocí més d’intimitat i ens convidà a entrar a ca seva… però aquesta seria tota una altra història

La sequoia i el jove graduat

Aquestes paraules parteixen de la meva intervenció, com a degà de la Facultat de Lletres, a l’acte de graduació del passat 10 de novembre de 2017. Passats uns dies he decidit revisar-les per tal de publicar-les en aquest bloc.

Us vull explicar una senzilla faula vegetal. Sabeu quina és l’espècie amb major biomassa del planeta ? Doncs, la sequoia gegant que creix a les muntanyes de Califòrnia.

Una de les sequoies gegants més conegudes és l’anomenada general Sherman que porta aquest nom en honor al general William T. Sherman que va participar a la guerra civil americana (1861-1865) i que va fer-se famós com a estratega i també perquè va formar part del bàndol dels vencedors.

Aquesta sequoia, situada al Parc Nacional de les Sequoies, té 1.487 metres cúbics de biomassa i per tant, pesa com un Boeing 747, arriba als 84 metres d’alçada i perquè un llamp fa afectar el cimal de l’arbre ja que hi ha sequoies que arriben als cent metres. Tingueu present que un dels edificis més alts de la ciutat de Girona és la torre Girona amb 42 metres d’alçada, doncs la nostra sequoia fa el doble d’alçada que l’esmentada torre Girona. Una altra dada interessant és que aquest arbre fa 31 metres de diàmetre a la base del tronc i es creu que va créixer a partir d’una llavor que només pesava uns 6 mil·ligrams i que va germinar entre els segles VIII i IV aC. i , en conseqüència té més de 2000 anys d’existència.

La longevitat d’aquest gran arbre es producte del seu robust tronc i de l’ampla escorça que compta amb una important quantitat de tanins i altres substàncies químiques que impedeix que sigui atacat pels insectes i que a la vegada el protegeixen dels focs que esporàdicament cremen a nivell de la superfície del bosc aprofitant la gran quantitat de fusta morta existent i les tempestes seques estivals.

Per tant, les claus d’aquesta longevitat cal cercar-les a la seva alimentació i, sobretot, a la seva bona estratègia per resistir els atacs dels insectes i del foc.

Benvolguts graduats i seguin el símil vegetal, sense cap de mena de dubte vosaltres ja no sou ni llavors ni plançons sinó uns jovenets arbres que comenceu a obrir les vostres branques, a treure les primeres flors i donar els primers fruits.

Si voleu créixer rectes i alts com la sequoia us convé alimentar-vos bé i el millor aliment per la gent de lletres és la lectura. Nuncio Ordine, professor de la Universitat de la Calàbria i autor del prestigiós manifest La utilitat de l’inútil, i que ha publicat recentment un llibre titulat,  Clàssicsper a la vida. Una petita biblioteca ideal, que gira a l’entorn de la necessària relectura  dels clàssics a través dels anys per la seva atemporalitat i mestratge i perquè corroboren aquella justa afirmació que diu que  els bons llibres obren horitzons i ens ajuden a caminar per la vida.

Una altra font d’alimentació és la formació. Genis Roca, exestudiant d’història de la nostra facultat i actualment president de l’empresa Roca Salvatella, els quals són experts en la transformació digital dels negocis, ens deia en la lliçó inaugural de la Facultat de Lletres del curs passat: “La informàtica i el fet digital estan transcendint més enllà d’allò estrictament tècnic i estan transformant la societat,…, tot serà reconsiderat i redefinit” Per tant, en un món ple d’incerteses la formació contínua essent un element o un aliment imprescindible.

Ara bé no només cal alimentar-se sinó que també cal protegir-se, tal com fa la sequoia amb la seva escorça vermellosa. Albert Einstein va escriure milers de cartes. Una de les més famoses és la que va escriure a la seva filla, en la qual esmenta que hi ha una força, extremadament poderosa, a la qual la ciència no ha trobat explicació i que governa totes les altres: la força universal de l’amor. L’amor és llum ja que tot ho il·lumina, l’amor és gravetat ja que fa que totes les persones sentin atracció unes per les altres, l’amor és potencia ja que multiplica el millor que tenim. Per tant, la millor protecció és estimar-vos a vosaltres tal com sou, estimar el planeta del qual formeu part, la societat dins la qual heu crescut, la família que us ha recolzat, els amics que us han ajudat, els llibres que heu llegit… en definitiva, recordeu que l’amor és la quinta essència de la vida i, en conseqüència, no oblideu mai de practicar la força i les bondats de l’amor i que tingueu molta sort !

Les plantes estan de moda

Al suplement dominical: “La lettura” del “Corriere della Sera” del 20 d’agost, em va encuriosir un article titulat: “Ultime notizie sull’origene delle piante” escrit per Telmo Pievani. L’articulista explicava com s’han espavilat les plantes per colonitzar noves terres a partir de la disseminació de les llavors, que són les veritables mestres naturals de la dispersió ja que poden viatjar per l’espai i també pel temps; doncs les llavors poden entrar en un estat de letargia i despertar al cap de dècades o segles. Per comprovar l’extraordinari valor d’aquests elements de la planta, s’explicava el cas de la Sequoia giganteum, que és l’ésser viu amb major biomassa del planeta. En concret, la sequoia anomenada general Sherman, pesa com un Boeing 747 i arriba als 84 metres d’alçada. Es creu que va créixer a partir d’una llavor que pesava uns 6 mil·ligrams entre els segles VIII i IV a.C. Aquestes reflexions i exemples provenen del llibre de Jonathan Silver- town: La vita segreta dei semi  (traduït per Daria Restani i editat per Bollati Boringhieri el 2010).

Un dels fets més curiosos de l’article del dominical és que presenta un apartat bibliogràfic molt complert on es relacionen els llibres editats més recentment que parlen amb una vocació divulgativa de les plantes.

Coneixia els següents treballs d’Stefano Mancuso: Verde brillante. Sensibilità e intelligenza del mondo vegetale escrit amb Alessandra Viola i publicat el 2013 per Giunti. També havia llegit: Uomini che amano le piante. Storie di scienziati del mondo vegetale (Giunti, 2014) i aquest agost estic llegint: Plant revolution. Le piante hanno già inventato il nostro futuro, editat també per Giunti aquest 2017.

Altres treballs interessants, esmentats dins d’aquest apartat bibliogràfic, són els de Renato Bruni, professor de Botànica i Biologia Farmacèutica de la Universitat de Parma: Erba volant. Imparare l’innovazione dalle piante (Codice edizioni, 2015). Aquest any Bruni ha publicat a la mateixa editorial: Le piante sono brutte bestie.

Un altre interessant autor esmentat és Michael Pollan, científic americà, que ha publicat: La botanica del desiderio. Il mondo visto dalle piante (traduït per Giuditta Ghio i editat per il Saggiatore, 2005). Un altre llibre que parla de la sensibilitat de les plantes, és el de Daniel Chamovitz, biòleg de la universitat de Tel Aviv: Guida ai sensi nel mondo vegetale (traduït per Pier Luigi Gaspa i editat per Raffaello Cortina, 2013).

Finalment cal esmentar el llibre escrit el 1862 pel pare de la teoria de l’evolució Charles Darwin (1809- 1882): I vari espedienti mediante i quali le orchidee vengono impollinate dagli insetti (edició a càrrec de Bruno Barsella e Roberto Dell’Orso,  traduït per Giovanni Canestrini e Lamberto Moschen i editat per Ets, 2009)

Com us deia, molts interessants llibres per llegir que ens parlen de les plantes des d’altres òptiques.

La bioinspiració

Stefano Mancuso en el seu darrer llibre: Plant revolution. Le piante hanno già inventato il nostro futuro[1], ens defineix el concepte bioinspiració com aquella actitud que observa la natura com un model a imitar per resoldre problemes tecnològics actuals. Ell mateix reconeix que aquest mètode ja l’havia utilitzat Leonardo da Vinci (1452-1519) Quina és la nova mirada que promou Mancuso ? Doncs direccionar la nostra observació cap al món vegetal. Per què ? Senzillament perquè les plantes són un model a seguir ja que consumeixen poca energia, tenen moviments lents, la seva estructura és modular, poden ser molt robustes i longeves, tenen una intel·ligència distributiva (al contrari de la centralitzada dels animals) i es comporten com una colònia. La combinació de totes aquestes característiques permet a les plantes adaptar-se a ambients hostils i colonitzar el sòl a partir del desenvolupament del sistema radicular que les permet sobreviure i estabilitzar-se.

Per tot plegat, si algú  vol projectar quelcom robust, energèticament sostenible i adaptable a un medi canviant; res millor que dirigir la mirada cap a les plantes. Bona idea !!!

[1] Mancuso, Stefano (2017) Plant revolution. Le piante hanno già inventato il nostro futuro , Giunti, Milano.

El mestratge dels arbres

L’ Ajuntament de Trento (Itàlia) ha publicat, recentment, un llibre titulat: Alberi maestri nella città di Trento. Fullejant-lo pot semblar un curós catàleg d’arbres monumentals de Trento i els seus voltants. Ara bé, si llegim, atentament, les paraules introductòries t’adones que el treball vol anar molt més enllà ja que no només ens facilita la localització correcta i les característiques botàniques i dendromètriques de l’arbre, sinó que també ens parla de la seva història. En el fons, el que desitja tant l’editor com l’autor i el fotògraf és que ens acostem als arbres i no només per admirar-los. Doncs, per què ?  Senzillament, perquè els observem des d’una altra òptica o amb una mirada més àmplia. Per exemple, com a custodis del temps ja que han crescut en silenci al bell mig de les places o al costat de palaus o esglésies. En conseqüència, són veritables protagonistes muts del pas del temps i han viscut l’evolució de la ciutat o els canvis de la societat. Per tant, mereixen la nostra estima, afecte i atenció. Per aquest motiu, el llibre porta com a títol: Arbres mestres. Senzillament, perquè tenim molt per aprendre d’ells: la seva vitalitat silenciosa, la tossuderia en cercar sempre la llum, la seva fortalesa, bellesa o simplement la seva ombra amiga.

Com exemple d’arbre mestre, us vull parlar del til·ler que hi ha a la plaça del Duomo de Trento. No es tracta d’un arbre monumental ja que es va plantar el 1985 i només té 13,5 m d’alçada. Ara bé, es tracta del tercer til·ler que es planta en el mateix lloc. El 1967 va ser tallat un gros til·ler que apareix en pintures del vuit-cents  i un cop a terra es van contar els anells del tronc i tenia uns tres-cents anys. Podem preguntar-nos, per què es torna a plantar la mateixa espècie d’arbre. Senzillament, perquè des de segles els ciutadans de Trento es reunien sota el til·ler, que era l’únic arbre de la plaça, per parlar i discutir de les qüestions personals o del problemes de la ciutat . També es té notícia que fins a principis del nou-cents sota aquest arbre es reunien les noies joves del Belluno i el Veneto que cercaven feina en cases particulars. També sota seu començava el mercat i hi havia la tradició de subhastar els bens de les persones arruïnades. Per aquest motiu: “finere soto el tiglio” tenia, en la parla popular, un trist significat i fins i tot, un punt d’advertiment.