UN ESTIU DE FOC

Aquests mesos estivals venen, lamentablement, marcats per la petjada dels incendis. Alguns són  ben propers, com el de la Ribera d’Ebre que va calcinar unes 6000 ha de bosc, matollars i conreus i que ha transformat totalment el paisatge d’aquestes terres o el de la illa de Gran Canària que ha cremat més de 9000 ha, la major part en espais naturals protegits i que també tindrà una greu repercussió vers els paisatges del centre de l’illa. Ara bé, els més greus s’han produït en dos dels grans biomes forestals del món: el bosc boreal i la selva tropical. A Sibèria es calcula que s’han cremat, segons Greenpeace, 12 milions d’hectàrees forestals, les quals han generat una emissió a l’atmosfera de més de 166 milions de tones d’anhídrid carbònic, així com la deposició de les cendres en el gel i l’efecte del foc sobre el permagel fets que també afavoreixen l’escalfament global. La situació a la selva amazònica, que és la llar del 80% de la biodiversitat del planeta és, també,  molt greu ja que durant les tres primeres setmanes d’agost s’han detectat més 70.000 focus d’incendis, més del doble que les detectades l’any passat. Algunes veus apunten que darrera l’augment d’aquests focs s’hi amaga la mà dels agricultors i els ramaders. Es diu que ho fan per guanyar més terres al bosc i, al mateix temps, obtenir veloçment el vistiplau dels seus interessos vista la inacció del govern del president Bolsonaro. 


Certament, l’espai forestal és el gran perjudicat d’aquest estiu i de retruc el clima i el futur del planeta. La desforestació té una estadística llarga en el temps  i sembla no tenir aturador. Cal tenir present que és la  culpable del 20% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle.
Malgrat aquests desastres ambientals que acceleren l’escalfament de la Terra, hom té la sensació que el conjunt de la societat no pren prou consciència ni promou les accions necessàries per fer front a aquesta dramàtica situació. Només cal recordar que, segons el baròmetre del CIS, els temes ambientals no apareixen  pas dins de les 10 primeres preocupacions de la societat espanyola. Per què és produeix aquesta manca de preocupació entre la població? L’escriptor nord-americà Jonathan Safran Foer, que  acaba de publicar el llibre Podemos salvar el mundo antes de cenar,explica, abans de presentar-nos la seva recepta per lluitar conra el canvi climàtic, que potser existeix un problema de comunicació i de percepció a l’entorn de la crisi ecològica que viu la Terra.  Ell afirma que, sense una bona història al darrere, no es convenç ningú i que, per tant, els informes, les previsions dramàtiques, les dades, les gràfiques, les imatges de satèl·lit, les pel·lícules colpidores sobre la fusió de les  glaceres segurament  no són suficients i potser, fins i tot, són contraproduents. 
Certament, hi ha un excés de catastrofisme en els temes relacionats amb el canvi climàtic quan, el debat de veritat, si volem aturar la dinàmica actual, va molt més enllà dels incendis i la desforestació i està relacionat directament amb el model econòmic de la major part dels països del món i en la responsabilitat dels seus governants. 
Per tant, caldrà esforçar-se a explicar, des de l’emotivitat, la senzillesa, la veritat… una bona i veritable història que suggestioni, sense banalitzar, el conjunt de la societat. No és un repte fàcil però cal prendre nous camins que s’allunyin del catastrofisme, que ens facin prendre consciència que el futur del planeta està en joc, que el tenim a les nostres mans i destacar, per sobre de qualsevol altre fet, que  cal passar a l’acció tant a nivell personal com familiar, d’organitzacions polítiques, socials i d’altres per exercir un paper actiu des d’ara mateix i sens treva. El compte enrere ja fa temps que ha començat!

L’arbre d’Hipòcrates i els 10 anys de la Facultat de Medicina de la UdG

El passat 28 de març, es va celebrar un senzill i emotiu acte als jardins de les Àligues, per festejar els 10 anys de la creació de la  Facultat de Medicina de la Universitat de Girona. 

Sempre he defensat que els rituals, sobretot si van lligats a elements naturals, ens retornen els valors i els ritmes de la natura, de la qual tots  i cada un de nosaltres formem part. 

L’acte va consistir en la plantació d’un plàtan (Platanus orientalis) per fer memòria de l’arbre llegendari d’Hipòcrates que, des de fa més de 2500 anys, es conserva a l’illa grega de Kos i, paral·lelament, descobrir un bust del pare de la medicina que inclou la inscripció: “Primun non nocere”, és a dir, “abans de res, no fer mal.” 

A moment d’ara, l’autèntic esqueix del plàtan de Kos es troba a la Facultat de Medicina, sota la cura del seu personal per tal que es desenvolupi, creixi i d’aquí un temps pugui ser plantat al jardí de l’edifici de les Àligues. Cal assenyalar que només sis universitats en el món tenen un arbre descendent del plàtan de Kos.


Però quina és la importància de plantar un arbre i recordar Hipòcrates ? Segons la tradició, el pare de la medicina ensenyava els seus alumnes sota l’ombra del plàtan, fa més de dos mil·lenis. D’aquests ensenyaments  neix el jurament i el moviment hipocràtic. Per tant, la Facultat de Medicina de la UdG no només commemora els seus deu anys d’existència, sinó que, segons Joan Sans, els seu Degà, assumeix i reivindica, amb quest gest simbòlic, els principis del moviment hipocràtic com una font d’on han de beure i on s’han d’inserir les arrels dels futurs metges. Tal com diu Joan Sans: “Ens cal reintroduir aquests valors (humanistes) a la medicina, perquè portem molts anys estant massa atents a la part més tècnica.”
Nikos Kastanos, representant de l’Associació Moviment pel llegat Hipocràtic, Quim Salvi, rector de la Universitat de Girona, Joan Sans, Degà de la Facultat de Medicina i Rosa Núria Alexandre, presidenta del Consell Social de la UdG

Els incendis i la seva geografia de les emocions

El passat dijous 29 de maig, en el Museu del Suro de
Palafrugell, va celebrar-se el seminari: “Els incendis i la seva geografia de
les emocions”, organitzat per la Càtedra de Geografia i Pensament Territorial
de la UdG i el Museu del Suro de Palafrugell, on es va poder escoltar
representants dels bombers, ADF, enginyers de forest, la propietat, experts i
un alcalde que  va explicar les seves
vivències quan, recentment, un incendi va arribar a envoltar el seu poble.

Com a coordinador del seminari, vaig demanar als
ponents que abans d’escriure, miressin endins i parlessin de les seves emocions
viscudes al voltants dels incendis. La veritat, és que un cop acabat el
seminari, dono fe que els participants van parlar amb el cor més que amb el
cervell. Tot seguit, us esmentaré, a títol personal, algunes paraules dels
ponents.

L’enginyer de forest, David Meya, va explicar la forta
pressió que pateix dels dirigents de l’administració quan es produeix un
incendi a la seva demarcació ja que volen informes i dades quasi al mateix
moment que s’apaguen les darreres flames. Em va agradar molt que expliqués, que
en moltes ocasions ha viscut el pas del foc com un dol ja que en més d’una
vegada les flames s’han endut per endavant finques ben gestionades o actuacions
forestals per prevenir el foc. Una de les seves conclusions és que ha passat a
viure la seva feina amb més humilitat.

Els bombers van ser el col·lectiu més present en els
seminari, fet que assenyala, al meu entendre, el gran desig de comunicar-se que
tenien. La presentació va anar a càrrec d’Edgar Nebot I Lluís Regincós, però en
el debat van participar activament altres membres del cos. Del conjunt
d’intervencions vull destacar-ne les següents idees. El cos pateix una gran
pressió dels seus càrrecs i a la vegada del polítics i dels mitjans de
comunicació quan es troba davant d’un incendi de difícil control. Aquesta
situació genera un estrès molt considerable. En aquest sentit cal tenir present
que recentment un jutge ha considerat el suïcidi d’un bomber com un accident
laboral. D’altra part els bombers insisteixen en presentar-se com personals
normals[1]
que pateixen emocions i sentiments, els quals, a vegades, són de culpa o
d’impotència, però mai volen ser considerats com herois. En darrer lloc, vull
ressenyar una interessant proposta que presentaven a tall de conclusió: cal
canviar l’actual paradigma de l’extinció d’incendis i treballar cap un nou
model que es fonamenti en l’autoprotecció i el blindatge dels pobles i les
urbanitzacions.

Tot seguit va parlar Josep López, l’alcalde de
Colomers que va explicar les emocions de la nit en que el foc va entrar i
passar per damunt del seu poble. Va ressenyar que el foc de nit mana ja que la
seva visió és més punyent i acabes tenint un sentit molt gran d’impotència.

També va ser molt interessant escoltar les reflexions
d’una propietària forestal del massís de les Gavarres, que després de repassar
les vivències i emocions que els estius deixava en els seus avis i en els seus
pares, va explicar les seves sensacions. Per exemple i, en referència als seus
familiars, va explicar que si s’arribava a la tardor sense haver patir cap
incendi  s’obria una ampolla de cava per
celebrar-ho. També ella viu la mateixa incertesa i per aquest motiu col·labora amb
l’ADF de la seva zona. Fins i tot, va manifestar que és possible que algun dia
li toqui veure cremar la seva finca.
En darrer lloc, va parlar en Gaspar Sagués en
representació d’una de les ADF del massís d eles Gavarres i va explicar la
importància del voluntariat en la prevenció i extinció d’incendis i la
necessitat de comunicar-se i coordinar-se amb els bombers. Al llarg del debat
va quedar constància que aquests dos col·lectius treballen plegats i tenen, com
a mínim en aquesta àrea geogràfica, una bona sintonia.


El debat que va tenir lloc després de les ponències va
molt ric en aportacions i va continuar a la tarda sobre la recent àrea cremada
de Vall-llòbrega, acompanyats d’Oriol Granyer tècnic del Consorci de les
Gavarres.



[1] Lluís Regincós Deia en un tuït: “Ben cert, ens fan herois, però no ho
som, res més lluny de la realitat…patim com tothom, però hem de mirar de no
exterioritzar-ho”

Els incendis forestals a l’estiu de 2012. Reflexions finals

Al voltant del virulent i catastròfic incendi
de l’Alt Empordà hem assistit, a un interessant debat als mitjans de
comunicació, que, malauradament, es repeteix cada vegada que hi ha un estiu “negre”.
Els debats que s’han desencadenat, com
sempre, han girat a l’entorn de tres grans eixos:
1.   
Per què, cíclicament, patim estius amb  grans incendis forestals que s’alternen amb
períodes estivals amb poca superfície cremada ?
2.   
Què cal fer perquè no tornem a viure
situacions tan dramàtiques com la d’aquest passat estiu ?
3.   
Què cal fer amb el paisatge cremat ?
Vers la primera pregunta, tots els estudiosos
i experts estan d’acord en que la principals causa cal cercar-la en el canvi
paisatgístic que ha viscut aquest país, com tots els països europeus
mediterranis, en els darrers 60 anys. Aquesta evolució paisatgística ha generat
un territori amb grans continuïtats forestals que tenen una elevada càrrega de
combustible, fragmentat per nombroses infraestructures i assentaments de
població i amb una activitat agrària, ramadera i silvícola en retrocés. El
resultat, producte també de la climatologia i el relleu, és un país amb una
elevada vulnerabilitat al risc d’incendi, que es veurà accentuada en les
properes dècades pel canvi climàtic que estem vivint.
Respecte a les causes, cal fer una primera
reflexió: res canviarà en els propers anys. Seguirem instal·lats en aquest
cicle capriciós i malèfic el qual genera que, després d’anys d’elevada
efectivitat en l’extinció, ens arriba un de catastròfic. A vegades, crec que
aquesta situació s’agreujarà en els propers anys com a resultat dels canvis en
la climatologia i per la reducció pressupostària de l’administració.
Pel que fa  a la segona pregunta, la primera resposta que
em ve a la ment en els actuals moments de retirada de l’administració en temes
ambientals és que la situació dels boscos l’ha de resoldre el mercat, és a dir,
la iniciativa privada. Us posaré un senzill exemple. Aquesta setmana he anat a
comprar llenya per a l’estufa que tenim a casa. En Xavi que s’ha presentat com
a silvicultor m’ha donat les gràcies ja que la meva compra, ha dit, esta ajudan
a gestionar els boscos i a reduir el risc d’incendi. Ara bé, també és cert que
un petit gest no té un gran valor ja que els grans incendis han cremat finques
molt ben gestionades i no tothom té una estufa de llenya. Per tant, fins que
l’ús de la llenya i l’estella no es generalitzin com a combustibles per a cases,
masies, restaurants a partir d’estufes o calderes de biomassa no avançarem amb
pas ferm.
Cal tenir present que Catalunya té una
superfície arbrada d’1,3 milions d’hectàrees que representa el 41% de la
superfície del país. Aquesta massa arbrada té un increment anual de 3,5 milions
de m3 de biomassa. D’aquest increment anual, els aprofitaments forestals només
en consumeixen el 30%. La principal conclusió de la lectura d’aquestes dades és
que any rere any en els boscos s’acumula més biomassa. Aquest fet provoca, a la
vegada, que s’incrementi el risc d’incendis, però també evidencia que tenim un
recurs natural renovable poc aprofitat.
Aquestes reflexions no impliquen que
l’administració no hagi de continuar 
treballant per integrar el risc d’incendi en la planificació
territorial, que es mantinguin les franges de seguretat al voltant de
carreteres i urbanitzacions, que es facin cremes controlades… Ara bé,
insisteixo en el fet que el paper capdavanter de l’administració en els temes
ambientals està en reculada, producte, sobretot, de la migradesa de recursos i
de les prioritats polítiques i socials les quals generen que les qüestions
lligades al sector social ocupin un lloc preeminent en les decisions
pressupostàries. Veiem-ne un parell d’exemples.
El primer fa referència a la reducció pressupostària
que ha patit el cos de Bombers. Aquesta situació ha generat moltes declaracions
dels representants del cos de Bombers, de les Associacions de Defensa Forestal
(ADF) i dels voluntaris forestals. Potser un dels fets més rellevants d’aquest
procés és el vídeo que es va fer, a mitjans de febrer, de la declaració al
Parlament de Catalunya dels caps del cos de bombers després de la seva  compareixença a l’hemicicle. En aquest
declaració els bombers ja alertaven de que es presentava un estiu difícil
producte de la reducció d’hores de treball que patiria el cos i que
contrastaria amb l’augment de la circulació motoritzada en espais naturals
producte de l’aprovació de la Llei Omnibus. La seva conclusió era que s’haurien
de dedicar, sobretot, a la salvaguardar de les persones i que no podrien
garantir, com ells voldrien, el medi forestal. 
Pel que fa a les moltes declaracions que s’han produït aquest estiu, una
de les més desagradables va ser la que va fer el Ministre d’Agricultura el 16
d’agost on criticava les retallades fetes per les comunitats autònomes en les
partides dedicades a la prevenció i extinció d’incendis. Talment si ell fos
d’un altre planeta i el seu govern no tingués cap responsabilitat en les
polítiques de retallades.

En segon lloc, cal tenir present que la
reculada pública en el sector forestal ve de més enrere. Quan llegeixo que, des
de la premsa, aquest estiu es reclama que es fomenti un gran pacte forestal que
comprengui vàries legislatures i que tingui un ampli consens, penso en el que
va aprovar el Parlament de Catalunya el 6 d’agost de 1998 en el titulat: “Debat
del foc”. Aquell dia es van aprovar 94 resolucions del Parlament que instaven el
govern a desenvolupar accions concretes en la prevenció i extinció dels
incendis. Només vull referir-me a dues d’elles.
La primera deia que calia dotar adequadament
el Pla de Política Forestal de Catalunya (PPFC). Aquesta demanda feta 14 anys
enrere contrasta amb el fet que només hem gaudit d’un PPFC i que fou el primer
(1994-2004). El segon PPFC, malgrat que va estar en exposició publica, encara
no ha estat aprovat definitivament pel Parlament de Catalunya. Per tant fa més
de 6 anys que aquest país viu sense PPFC, el qual, d’acord amb la Llei Forestal
de Catalunya, té la finalitat de poder realitzar una política forestal
integral.
La segona resolució instava el govern a
prendre mesures per incentivar la creació d’empreses dedicades a l’extracció de
llenya de bosc i a la seva transformació amb els objectius següents: creació de
llocs de treball i  reducció de la
càrrega de combustible dels boscos. Cal esmentar que aquest objectiu també el
perseguia el Pla de creació de cooperatives de conservació forestal que va promoure
el conseller de treball Joan Rigol (1980-84) i que no va tenir gaire èxit.
Aquest mateix any la primera “Fira de
Biomassa Forestal de Catalunya”, celebrada el 23 i 25 de febrer a Vic, també
perseguia el mateix objectiu. Per tant, passen els anys i sembla que sempre
estem allà mateix.
Respecte al darrer tema de reflexió: Què cal
fer amb el paisatge cremat ? Els experts es mostren d’acord amb el fet que en
el bosc mediterrani, és a dir alzinars i suredes, el millor és no fer-hi res ja
que la major part d’espècies tenen estratègies per sobreposar-se al pas del
foc. Només cal passejar-se aquesta tardor per la zona cremada de l’Alt Empordà
per adonar-se que la major part de suros han rebrotat des de la capçada, fet
que genera una gran esquitxada verda enmig de la negror predominant. Pel que fa
a les pinedes que no tenen la capacitat de rebrollar, el millor és tallar els
arbres per vendre la fusta encara que sigui a un preu misèrrim i deixar el bosc
lliurat a la seva regeneració natural, a partir del rebrot dels peus d’alzines,
suros i d’altres arbustos i la germinació de les llavors de pins i d’altres
espècies que hi ha en el sòl o arriben de boscos propers no cremats.

Els incendis forestals a l’estiu de 2012. L’extinció del foc de l’Alt Empordà.

La declaració d’un incendi, el diumenge 22 de
juliol a la una del migdia a la Jonquera, va ser l’inici d’un foc que, empès
per la forta tramuntana, va generar unes conseqüències catastròfiques ja que
deixà: dues persones mortes,  afectà 17
municipis,  calcinà 13.000 ha,  provocà nombrosos danys materials i es van
tardar 5 dies per poder controlar-lo.
Per entendre algun dels perquès d’aquestes
magnituds, cal recordar que el foc, iniciat en un pàrquing de la Jonquera, va recórrer
12 quilòmetres en només quatre hores i va tenir, en algun moments, una
velocitat de 7,7 km/h. Per aquest fet i pel territori per on va córrer, el Grup
de Reforç d’Actuacions Forestals (GRAF) en el seu informe sobre aquest incendi,
el qualifica d’incendi de cinquena generació, és a dir, que es tracta d’un gran
incendi forestal amb un comportament extremadament ràpid i virulent que
travessa una zona urbanitzada. En conseqüència, les primeres hores de l’incendi
i davant de la impossibilitat de fer-hi front van dedicar-se a l’evacuació de
persones, confinaments i protecció d’elements vulnerables. A l’esmentat informe
es parla de 600 elements vulnerables: 17 nuclis urbans, granges, masos,
autopista AP-7, repetidors…
La resta dels dies i en funció de les
condicions meteorològiques imperants els bombers van dedicar-se a l’extinció
ofensiva de l’incendi actuant, sobretot, en els punts crítics amb més potencial
d’èxit. Cal remarcar que l’incendi va tenir una extrema dificultat en la seva
extinció perquè es movia en àrees amb una important presència d’elements antròpics.
Per aquests motiu els bombers, en les seves conclusions, remarquen la
necessitat d’integrar la prevenció dels incendis en l’ordenació del territori.
El greu problema per dur a la pràctica aquesta afirmació és que, al meu
entendre,  l’administració funciona com
els carrils d’una piscina, és a dir, cada nedador va pel seu i té prohibit
entrar en el del costat i, en ocasions, neda, volgudament, amb un estil diferent.
Per aquest motiu, quan els bombers parlen d’ordenació del territori ho fan en
el marc dels documents de l’administració forestal, com els Plans d’Ordenació
dels Recursos Forestals (PORF). Ara bé, l’ordenació del territori neda per un
altre carril: la dels documents urbanístics, que planifiquen i permeten
l’execució de carreteres, urbanitzacions…
Un altre element interessant que evidencia
l’informe dels GRAF és que la velocitat amb la qual arribaven les informacions
i demandes als gestors de l’emergència va ser molt més gran que la capacitat de
prioritzar, transmetre i supervisar les ordres, per tant, una gran quantitat de
decisions es van haver de prendre a peu del foc, encara que es recolzaven en
una estratègia comuna.

El foc sempre ens deixa paisatges desolats

La fundació Pau Costa (www.paucostafoundation.org) va
recollir 24 articles que analitzaven l’incendi de l’Alt Empordà i ha estudiat
els temes que hi apareixien. Tot seguit relacionaré algunes idees, extretes del
treball de la fundació, que fan referència a l’extinció del foc. La primera és
que en una part dels textos apareix el concepte: “capacitat d’extinció”. Sobre
aquest tema cal recordar que l’actual estratègia del cos de bombers davant d’un
incendi forestal és la ràpida i contundent reacció d’atac a totes les ignicions
i en totes les localitzacions i situacions meteorològiques. L’eficàcia
d’aquesta metodologia és alta. Ara bé quan l’equilibri entre la força extintora
i el comportament del foc és clarament favorable a la segona variable, el
sistema és col·lapsa  i som a les portes
d’un gran incendi forestal (GIF). Cal també recordar la definició de GIF, el
qual és aquell incendi que té una velocitat i intensitat de flama que supera la
capacitat d’extinció i acostuma a cremar més de 500 ha.
Aquesta situació genera el que els experts
anomenen: “paradoxa de l’extinció”, és a dir, que el sistema operatiu abans
descrit permet extingir el 98% dels incendis però el 2% restant acaba cremant
el 90% de la superfície.
Una altra dada interessant que esmenten les
persones de la Fundació Pau Costa és que cap articulista fa referència al cos
econòmic que ha suposat apagar l’incendi de l’Alt Empordà. Tampoc s’esmenta que
el 80 % dels recursos de l’administració es dediquen a l’extinció del focs i
tant sols un 20% a la prevenció activa.
La resumida descripció de com va funcionar
l’extinció de l’incendi del qual parlem posa de manifest els grans problemes
que hi ha en el control dels incendis a Catalunya i la possibilitat que algun
foc es converteixi en un GIF.
Mirem-nos-los. Un primer problema el
trobem  en les grans continuïtats
forestals existents i les situacions meteorològiques. Cal remarcar que en
l’escenari actual de canvi climàtic en que vivim, any a any, augmenten els dies
de risc extrem de foc forestal, al llarg dels quals es poden generar velocitats
de foc que superin, en algun moment, la capacitat d’extinció, és a dir, que cap
mitja aeri o terrestre pugui actuar amb eficàcia.
En segon lloc, el fet que entremig d’aquestes
grans continuïtats forestals existeixen, en ocasions, un gran nombre d’elements
vulnerables (nuclis urbans, masies, granges…) incrementa les necessitats dels
mitjans d’extinció de protegir-los i per tant redueix el nombre d’efectius
destinats a contenir el foc.
Finalment, la simultaneïtat de focs és un
altre element que pot afavorir la creació d’un GIF ja que divideix els efectius
d’extinció.
Després del foc torna la vida al bosc.

Els incendis forestals a l’estiu del 2012 a Catalunya. Les dades.

Ara que s’ha
acabat l’estiu és un bon moment per fer balanç del que ha passat a nivell
meteorològic, dels incendis i de les controvèrsies i discussions que s’han
derivat dels focs i de l’ús del bosc.
Si llegim el
butlletí climàtic estacional de l’estiu del 2012 (
www.meteocat.cat) ens adonarem, ràpidament, que el passat
estiu ha estat càlid i eixut a gairebé tot el territori català. Pel que fa a
les temperatures ha estat un dels estius més càlids dels darrers anys. S’han
patit diferents onades de calor producte de l’entrada d’aire del nord d’Àfrica,
com les dels dies 17, 18 i 19 de juliol o les dels dies 9, 10 i 11 d’agost. En
aquests dies d’agost es van assolir valors extrems, com els 41,2ºC de Batea o
els 41,8 ºC de Seròs. Ara bé, l’episodi de calor més important va tenir lloc entre
els dies 17 i 23 d’agost, el qual va afectar especialment les terres
pirinenques. Segons la sèrie termomètrica de l’Observatori de l’Ebre que
s’inicià el 1905 aquest ha estat el tercer estiu més càlid d’aleshores ençà.
Respecte a
les precipitacions, l’estiu del 2012 ha estat sec a pràcticament tot Catalunya.
L’estació meteorològica que ha recollit més aigua ha estat la d’Espot amb 324,8
mm i la més eixuta la de  l’illa de Buda
amb només 12,4 mm. A l’observatori de l’Ebre la precipitació recollida l’estiu
del 2012 ha estat, aproximadament, una tercera part de la precipitació mitjana.
El més preocupant és que aquest és l’11è estiu consecutiu en que la
precipitació acumulada és inferior a la mitjana.
Pel que fa
als incendis, aquest ha estat un any negre per a tota la conca mediterrània.
Començarem repassant les sèries històriques d’incendis a l’Alt Empordà,
Catalunya, l’Estat Espanyol i els països europeus mediterranis, amb l’objectiu
de situar les dades actuals dins del seu context.


La comarca
de l’Alt Empordà, quan més risc d’incendi pateix és en situacions estivals de vent
del nord, és a dir, quan la tramuntana entra amb força i afecta un territori
sec, calorós i que té un mantell forestal important. Això és el que va passar
el 19 de juliol de 1986, quan les flames van devorar 25.000 ha de superfície
forestal i el juliol d’aquest any en el qual,  el foc que va començar a la Jonquera, va
cremar 13.000 ha. I què passa la resta dels anys ? Doncs que s’alternen
períodes amb poques hectàrees cremades amb anys en el que foc s’escapa, com el
1973 en que es van cremar  5.133,5 ha o
el 1978 amb 10.637 ha. En conclusió, aquest any s’ha viscut el segon pitjor any
des del 1965 en quan a superfície cremada.
Si sumem
tota la superfície cremada en el període 1965-2011 obtindrem 71.974 ha i si
tenim present que la superfície de la comarca és de 134. 243 ha ens adonarem
que en els 46 anys analitzats s’ha cremat una superfície que supera la de la
meitat de la comarca. I si comparem les anteriors dades amb la superfície
forestal de la comarca del 1993 que era de 81.779 ha, ens adonarem que en els
46 anys comptabilitzats s’ha cremat un equivalen al 88% del total de la
superfície forestal comarcal.
Si ens
remuntéssim al període 1909-1935, gràcies a un estudi que analitzava les
notícies d’incendis a la premsa[1],
ens adonaríem que hi apareixen molt municipis de l’Alt Empordà afectats per
incendis, com: Agullana, que va patir un incendi el 1923 o la Jonquera que va
sofrir focs els anys 1911, 1919, 1928 i 1933. Per tant, al llarg de tot el
segle XX i principis del XXI els incendis sempre han estat presents a l’Alt
Empordà.


    

Al conjunt
de Catalunya, els focs tenen el mateix comportament que hem descrit per la
comarca de l’Alt Empordà, és a dir, s’alternen períodes amb poques hectàrees
cremades per any amb pics de creixements extraordinaris.
Si ens fixem
en la gràfica que analitza l’evolució de la superfície forestal cremada
entre  1986 i el 2011 ens adonarem que hi
ha dos any que sobresurten per damunt dels altres: el 1986 amb 65.811 ha i el
1994 amb 76.625 ha cremades. Consultant estadístiques d’incendis més antigues
es manté la mateixa dinàmica i ens apareixen el 1983 amb 24.064 ha cremades i
el 1978 amb 31.603 ha calcinades com a anys més catastròfics. Aquest any portem
unes 18.000 ha calcinades, dada que significa que ens trobem en el pitjor any
des del 1994.
Una
conclusió que en podem extreure d’analitzar aquestes dades és que: un nombre
petit d’incendis, que es produeixen en pocs anys, són responsables de la major
part de la superfície cremada. Només cal tenir present que, si sumem la
superfície cremada en els anys 1986 i 1994, que equival a 139.436 ha,
observarem que aquesta xifra representa el 56,3% de la superfície total cremada
entre 1986 i 2011.
D’altra
part, entre el 1986 i el 2011 s’han cremat a Catalunya 247.493 ha. Si comparem
la superfície cremada a Catalunya i a la comarca de l’Alt Empordà ens adonarem
que el que s’ha cremat entre 1986i el 2011 a l’Alt Empordà representa el 15,3%
del total de Catalunya.


    Font: www.magrana.es
Si observem
les dades de l’evolució de la superfície forestal cremada a l’Estat Espanyol
entre 1991 i 2011, comprovarem que també ens hi apareix una distribució
totalment aleatòria, és a dir, que s’alternen anys catastròfics, com el 1991
amb 227.898 ha cremades o el 1994 amb 410.503 ha, amb períodes amb xifres molt
més baixes. Aquest any la superfície total cremada  a l’Estat Espanyol també la poden qualificar
de catastròfica ja que des de principis d’any fins al 16 de setembre s’havien
cremat 184.831 ha, xifra que no es s’havia donat des del 2006.
Finalment, si
ens fixem en la informació de la Taula 1, el fet més destacable, al meu
entendre, és que en 25 anys s’han cremat 12 milions d’hectàrees als països
europeus mediterranis. Eduard Plana[1],
investigador del Centre Tecnològic Forestal de Catalunya, que ha estudiat amb
més detall la problemàtica dels incendis, explica que tots els països
mediterranis presenten una distribució com la que s’ha explicat per a Catalunya
i l’Estat Espanyol. Per exemple el 2003 va ser un any catastròfic per França,
el 2000 per Grècia i el 2003 i el 2005 van ser anys amb molts incendis a
Portugal.
Taula 1 Superfície cremada als països de l’Europa
mediterrània (1980-2006)

Superfície
mitjana
cremada
Portugal
Espanya
França
Itàlia
Grècia
Total
1980-1989
74.489
244.788
39.157
148.485
52.417
559.331
1990-1999
102.203
161.323
22.695
108.890
44.108
439.219
2000-2005
189.532
129.106
32.078
76.764
36.610
464.090
1980-2005
108.582
188.265
31.156
118.303
45.932
492.238
Total1980-2005
2.714.547
4.706.633
778.900
2.957.572
1.148.298
12.305.950


[1] Plana, Eduard
(2006): Los incendios forestales en Catalunya. Una propuesta de política
transversal,  Treball de recerca del
doctorat de Ciències Ambientals de la UAB.

[1] Lloret,F.
, Bendinelli,I. (2005): “Els incendis forestals a Catalunya de principis de
segle XX a partir de fonts periodístiques” Orsis, 20, pp.83-91

Els focs de l’Alt l’Empordà. La història es repeteix.

Aquests dies, des de
la llunyania, he seguit, amb el cor encongit, les notícies de l’evolució dels
focs de l’Alt Empordà. He llegit informacions de les víctimes mortals, els
ferits, les cases, granges i hectàrees forestals cremades. He escoltat el
testimoni colpidor de les persones que tenien al foc a prop i de la impotència
que sentien davant de la virulència de les flames empeses per la tramuntana. De
tot el que he llegit i escoltat hi ha hagut un declaració que m’ha colpit
especialment ja que explicava que ell era una persona que havia viscut
l’incendi del 1986 al massís de les Alberes i que deia: “la història es repeteix”.
Certament, aquests
darrers dies un té la sensació que tot es repeteix: les informacions
periodístiques cercant el drama humà, les declaracions dels polítics, les
imatges de les flames i el fum que tot ho impregna i que converteixen el cel en
un fons gris i roig. Fins i tot, penso que aquest article ja ha estat escrit.
Doncs amb motiu d’un important incendi a les Alberes a l’any 2000, vaig
escriure un text titulat: “Després de les cendres”. També és possible que es
repeteixi el mateix esquema periodístic de tots els grans incendis: primer, ens
veiem colpejats per l’impacte de la força de les flames i el seu efecte sobre
els persones, les activitats econòmiques i el paisatge; després vénen les
promeses dels polítics, ara sense diners, que expliquen tot el que volen
canviar per tal que una catàstrofe com aquesta no torni a succeir; en tercer
lloc, vindrà l’anàlisi de fons envers les causes i conseqüències d’aquest gran
incendi i, finalment, en poques hores ens oblidaren de tot plegat i seguirem
pendent del calvari de les xifres econòmiques i les confrontacions entre els polítics.
La visió del foc el diumenge a la tarda des l’autopista. Foto: Laia Aris

Només voldria expressar
quatre breus reflexions a l’entorn del que ha passat a les muntanyes de l’Alt
Empordà ja que hi ha milers de pàgines escrites sobre els incendis forestals a
la Mediterrània per estudiosos, polítics i periodistes.
La primera reflexió
és un agraïment a l’ingent tasca dels bombers, voluntaris forestals i de les
ADF, exercit, policia i a totes aquelles persones que s’han enfrontat a les
flames i s’han dedicat a ajudar els altres. Gràcies !
La segona qüestió  a la qual vull fer referència és que, cal
acceptar que vivim en un país vulnerable, és a dir, que existeixen grans
continuïtats forestals creuades per centenars de quilometres d’eixos viaris,
ferroviaris i de xarxa elèctrica per on circulen cotxes, camions, tractors,
trens, motos… i sempre amb una persona al volant. No existeix el risc zero i
per tant cal acceptar que, si no canvien de soca i arrel, els paràmetres de la
gestió forestal sempre estarem sotmesos a la generació de grans incendis
forestals, sobretot, en dies estivals de fort vent, molta calor i baixa
humitat.
La tercera reflexió
fa referència als efectes ambientals dels focs. Entre altres qüestions, només
voldria esmentar que caldria que algú calculés quina quantitat de carboni que
estava retingut en els vegetals s’ha alliberat a l’atmosfera. Després de
dedicar grans quantitat d’hores a escriure i promoure estratègies per lluitar
contra el canvi climàtic, en poques hores un té la sensació de que no hem ajudat
gens l’atmosfera.
En darrer lloc,
malgrat la convicció que vivim en territori altament vulnerable i que està
condemnat a ser-ho més davant de les perspectives de canvi climàtic, m’envaeix el
següent sentiment: com a societat estem fallant als arbres i els boscos ja que
ells que ens ofereixen ombra, frenen l’erosió, ens donen fruits, reïna, ens
embelleixen la vida i així atenuem els nostres pesars… només ens tenen a
nosaltres per defensar-los.

Incendis d’hivern

Un estudiós dels incendis acostumava a acabar les seves ponències amb una imatge on es veia un bosc nevat i, en primer terme, un cartell que deia: Perill d’incendi. Aprofitava aquesta imatge per explicar que l’òptima política preventiva per reduir el risc d’incendi s’ha de dur a terme abans que arribi l’eixut estival i, per tant, al llarg dels mesos hivernals. Malauradament, aquest hivern els bombers han de dedicar-se a lluitar contra el foc. En una setmana s’han cremat unes 1200 ha a les serres pirinenques en diferents  localitats i al voltant de 400 ha en el massís de l’Ardenya.

Les principals causes d’aquest episodi de focs cal cercar-les en prolongada sequera que patim, la baixa humitat i el fort vent. Anem per parts. L’escassetat de precipitacions ve de lluny, però aquesta tardor i hivern han estat particularment eixuts. Per exemple, el desembre del 2011 només va ploure un 5% del que és normal, al gener només van caure un 20% de les precipitacions mitjanes i al febrer les precipitacions van ser només un 10%  de la mitjana climàtica. Alguns meteoròlegs comenten que ens trobem davant d’una de les sequeres més greus del que portem de segle. El principal causant d’aquesta situació és que el temps anticiclònic ha estat el predominant en els darrers mesos i en diverses ocasions hem estat afectats per anticiclons que ens han portat aire fred siberià acompanyat de fortes ventades del nord. Per exemple, aquesta setmana la tramuntana que ha afectat l’Empordà ha generat cops de vent que han superat els 90 km/hora. En conclusió, la manca de pluges i els continus vents del nord han provocat que la vegetació visqui una situació d’estrés hídric molt delicada que la fa molt vulnerable.

L’escassetat d’aigua, en un escenari de canvi climàtic on cal ubicar tot el que succeeix, ens situa davant d’una primavera i un estiu que ens pot portar a viure un altre any catastròfic en incendis. Cal no oblidar que encara hi ha zones boscoses que tenen una gran quantitat d’arbres caiguts de les nevades de fa dos anys i que els boscos segueixen augmentant en superfície i volum. Segons dades del CREAF, entre 1989-90 a 2000-01 el volum de fusta al bosc (volum amb escorça) ha augmentat un 35%, és a dir un augment mitjà de 2,12 Mm3/any. En el mateix període els aprofitaments han representat un 0,78Mm3/any.

Les consideracions que hem interioritzar de cara als propers mesos són que caldrà extremar les mesures preventives respecte l’ús del foc, tal com ja s’està fent i difondre entre la població la necessitat d’extremar les conductes a l’entorn dels boscos.

A llarg termini s’imposa una reflexió més contundent vers l’ús i la gestió de l’aigua, així com la necessitat de realitzar de forma continuada una gestió preventiva de les masses boscoses per reduir el risc d’incendi.

Després del foc torna la vida

Mes reflexions sobre boscos i foc a Yellowstone. Per Francesc Giró.

L’agost de 1988 vaig anar a Califòrnia amb una beca d’intercanvi per passar un any al Departament de boscos i gestió dels recursos a Berkeley. En arribar, em vaig trobar en ple debat sobre la política del Servei de Parcs Nacionals de no intervenir en els incendis d’origen natural. En el cas de Yellowstone es van ajuntar diversos incendis d’origen natural, però també antròpic i llavors es va decidir intervenir. La no arribada de les pluges de finals d’estiu va agreujar la situació i d’aquí l’efecte devastador d’aquells focs.
A l’estiu de l’any següent varem decidir visitar el parc nacional. Era el mes de juny i a les zones més altes i obagues encara hi havia una mica de neu. A la resta del parc es respirava l’arribada de l’estiu i el verd lluent del sotabosc contrastava amb la negror dels troncs cremats. Alguns eren drets i d’altres ajaguts a terra per nevades i ventades de l’hivern, i totalment pelats, sense ni una branca. Apart de la riquesa faunística del parc i la facilitat d’observar multitud d’espècies de mamífers, hi va haver dos fets que ens van sorprendre.
Pineda de Pinus contorta de Yellowstone a l’estiu de 2008
Un va ser la reacció del Servei de Parcs. Van modificar tots els centres d’informació i interpretació per explicar el rol del foc, els incendis, les conseqüències i com afectaria el paisatge, la fauna i la flora en el futur. Una reacció ràpida i lògica. Van aprofitar aquest esdeveniment per explicar al gran públic el rol del foc en els ecosistemes. Em va sorprendre gratament ja que feia només 3 anys que hi havia hagut el gran incendi de Montserrat. Recordo que llavors l’administració competent va reaccionar plantant una alineació d’arbres al llarg de la carretera que puja al Santuari, per intentar establir una pantalla visual. Ja em va semblar una reacció ridícula i encara més quan vaig veure com s’havia gestionat una catàstrofe a Yellowstone.
El segon fet, que també té a veure amb els incendis catastròfics va ser que dins el Parc Nacional varem veure rodals de bosc madur preciosos, amb una estructura diversa de classes d’edat dels arbres i peus magnífics de diversos centenars d’anys d’edat. A no gaires quilòmetres es podien veure rodals absolutament homogenis amb tots els arbres de la mateixa classe d’edat, tal com si es tractés d’una plantació. El millor de tot és que tots dos eren totalment naturals. L’un era el resultat d’un incendi natural de feia uns 60 o 80 anys, mentre que l’altre potser feia més de 300 anys que no es cremava. Això em va fer veure que quan es discuteix sobre com han de ser els boscos, com s’han de gestionar, etc, ningú té la raó i tothom la té. És tant natural una estructura madura com una pineda homogènia i pel que fa a la gestió, tot s’hi val. Depèn de perquè vulguem el bosc i dels bens i serveis que vulguem que ens proporcioni.

Reflexions sobre Yellowstone. Per Josep Maria Mallarach.

Josep Maria Mallarach va viure als EUA al llarg de set anys, durant els quals va tenir l’ocasió de visitar diverses vegades la regió de Yellowstone, de passar-hi temporades i de parlar amb totes les parts, fins i tot amb els representants de les tribus Absaloka / Crow i Shoshoni vers la gestió dels boscos i del foc. L’autor m’ha permès seleccionar alguns paràgrafs del seu treball: La llarga ombra de Yellowstone, per presentar-los com una entrada del bloc que vol ser una altra visió del tema dels incendis i el bosc a Yellowstone. Moltes gràcies Josep Maria.


“La història que s’ensenya als EUA explica que el genocidi de la població indígena autòctona va acabar amb el període colonial, i que el nou país democràtic els va respectar com a ciutadans de ple dret, deixant-los l’opció de seguir essent ells mateixos en uns territoris especialment reservats. La realitat, però, fou ben altra. Al 1776 quan les petites colònies de Nova Anglaterra es van independitzar de la corona britànica, encara subsistien als EUA un centenar de nacions indígenes, que sumaven més de 5 milions de persones i parlaven més de 700 llengües diferents. Un segle i mig més tard, s’havia extingit –llegiu exterminat- el 90% d’aquella població i s’havien eliminat dos terços de les seves llengües.
Els absàroka (mal anomenats corbs) foren una de les rares nacions índies que van decidir no lluitar contra els invasors. Per això, el Tractat de Fort Laramie (1851) els va reconèixer la sobirania de quasi tot el seu territori, d’una riquesa i bellesa extraordinàries. L’alegria va durar poc; no s’havien escolat tres decennis quan, mitjançant noves maniobres i pressions enganyoses, el govern federal els va forçar a cedir-li el 90% d’aquell territori. Així, al 1872 va poder establir-hi els parcs nacionals de Yellowstone i de Grand Tetons, envoltats d’una corona de forests nacionals. La seva tutela fou confiada al tristament famós Setè de Cavalleria, antecessor del Servei de Parcs Nacionals, que fou creat 44 anys més tard.
 El mateix any que els primers turistes intrèpids entraven a Yellowstone, la cavalleria federal hi encalçava bandes famolenques d’indígenes fugitius, com si fossin malfactors. La massacre de Woonded Knee, on l’exèrcit federal va matar centenars de dones i nens indefensos per aniquilar l’heroica resistència armada dels lakota, es va produir 30 anys després de la declaració de Yellowstone. L’establiment d’aquests parcs nacionals va comportar, doncs, la deportació i el confinament dels seus habitants i gestors seculars, en reserves creades a posta en els flamants estats de Montana i Wyoming, on encara avui malviuen els seus néts.
Praderies de Yellowstone per on pasturen els bisons
 
Ignorant la cosmologia indígena, fonamenta en la sacralitat de la natura, que és concebuda com a santuari i com a Revelació alhora, els colonitzadors, àvids d’enriquiment, només varen saber veure-hi uns recursos naturals immensos i uns territoris verges i salvatges (wilderness) tan bells que els semblaren paradisíacs. Els més lúcids van concebre la possibilitat de protegir-ne de la “civilització” les millors mostres pel “gaudi i el benefici de la gent”; però, de quina gent? evidentment, els “civilitzats” de pell blanca. En la concepció dels artífexs dels parcs nacionals, aquells paradisos no podien haver tingut habitants, havien de ser terres de ningú (terra nullius). I quan els fets els desmentien la teoria -com era gairebé sempre el cas- feien fora als habitants amb enganys, pressions o violència.
Els gestors dels parcs nacionals, convençuts de la seva superioritat racial i cultural, menyspreaven els sistemes de gestió ancestrals dels “miserables indígenes”. És així que, pel que fa a la vegetació, varen adoptar una política de “regulació natural”, basada en la no intervenció, és dir, en deixar fer les forces de la Natura. Aquesta decisió, en un territori intensament gestionat des de segles, com era Yellowstone, va portar una expansió desequilibrada de les pinedes, amb una gran acumulació de biomassa morta, que va fer que les tempestes seques de 1988 provoquessin els incendis forestals més grans de la seva història: 560.000 ha de bosc cremades en un sol any (100.000 ha més del que va cremar a tota Espanya el pitjor any del segle XX). Els incendis devastadors es van reproduir el 2000-2001, i ara mateix la major part de Yellowstone està cobert de cendres.
Com bé diu A. Chase a Playing God in Yellostone: “ignorar als indis no fou només fer mala història, sinó també mala ecologia”. Ha calgut esperar més d’un segle, perquè estudis antropològics, com l’ American Indian Ecology de J.D. Hughes, mostressin l’extraordinària efectivitat de moltes de les pràctiques tradicionals, com la gestió del foc, les artigues itinerants, o el maneig dels grans ramats de bisons, per mantenir un mosaic de paisatges d’una gran biodiversitat, productivitat i bellesa, on mai s’haurien pogut donar incendis tan immensos”.
Un parell de bisons menjant tranquil·lament