Sensibilitat vegetal

Em ve de gust relacionar dos fets que, de forma casual o causal, s’han produït amb pocs dies de diferència. El primer és la lectura del llibre, “Biodiversos” que és la transcripció d’un diàleg entre Stefano Mancuso i Carlo Petrini i, el segon és una conversa que vaig tenir amb en Joan Miret, pagès de la vall del Corb. Què tenen en comú aquestes dues xerrades? Doncs, que parlen del mateix, una a escala planetària i l’altre a nivell local.
De la primera conversa m’agradaria subratllar que tant Mancuso, com Petrini coincideixen en el fet que cal canviar de paradigma respecte a com entenem l’agricultura, el consum d’aliments i les relacions amb la Naturalesa. 
De forma molt sintètica assenyalen que, en comptes de produir més, cal fer-ho de forma més eficaç, sense malbaratar i amb respecte i estima vers els vegetals, els animals i el conjunt de la Naturalesa. 
El consum ha d’estar lligat a l’agricultura, la ramaderia i la pesca a nivell de proximitat, qualitat i manteniment dels paisatges que hem heretat al llarg de generacions.
Respecte a les relacions amb la natura, comenten que, com a humans, cal deixar de sentir-se el centre del món, ésser més humils i cercar el sentiment d’unitat amb el nostre entorn natural. 
És molt curiós que les dues personalitats també coincideixin en el fet que, si volem parlar amb algú que entengui de plantes no busquem un científic sinó un pagès, és a dir, una persona que les conrea, conviu amb elles i les estima.
La conversa amb en Joan Miret, que us reprodueixo tot seguit, va ser possible gràcies a  Marta Bellpuig, tècnica d’Agroxarxa, empresa de serveis d’Unió de Pagesos i alumna del Postgrau sobre Valors i Significats Espirituals de la Natura (www.fundacioudg.org


Miret gestiona una finca amb milers de fruiters, majoritàriament pomeres i també pereres, així com un interessant hort familiar. Una de les primeres frases de la conversa que em va impactar va ser quan va dir: “tot el que fem està interconnectat
Com et dius ?
Jo soc lo Joan Miret Bonell, fill del Poal i als cinc anys ja anava, a les sis del matí, al tros amb tota la família. Per tant, jo he nascut fent de pagès i moriré com a tal.
Sempre has tingut fruiters ?
No, els fruiters els vaig començar a plantar  quan tenia setze anys, després d’adonar-me que la finca familiar ,dedicada només a les hortalisses, no tenia gaire futur.
I quins arbres vas plantar ?
Vaig començar plantant pomeres i després pereres. A casa hi havia de tot: cereals, hort, una petita granja de porcs…i va caldre prendre una decisió entre els animals i el camp. I vaig dedicar-me a plantar més arbres fruiters fins a ocupar la totalitat de la finca, però després vaig començar a arrendar més terres fins arribar a les 25 hectàrees actuals, és a dir, uns 50.000 arbres. Ara bé, com que jo mateix em vaig fer el planter, et puc dir que els conec tots. Tu has dit: els meus arbres. Ara bé, soc jo qui els pertanyo ja que jo sóc el seu cuidador. Em sento connectat, totalment, amb les meves plantes

Quan vas fer el canvi cap a un cultiu ecològic ?
Aquest ha estat un procés llarg. Un dia un bon amic em va presentar algú que tenia altres inquietuds en el món agrícola ja que sabia que jo no em sentia a gust amb el que feia.
Per què no estaves a gust ?
Per a mi és molt important donar de menjar a la meva família i per aquest motiu a l’hort no hi afegia cap compost químic. Per a mi aquesta és una tasca sagrada. D’altra part, en els meus camps em tocava fer molts tractaments i no em sentia a gust amb el que feia. I, un bon dia, vaig començar a deixar de fer coses i fer proves,   com abandonar tota la fertilització química i començar un sistema a partir de fer compost. Poc a poc t’adones que tot va més a poc a poc i que perds capacitat de collita. Parlo amb persones i començo a fer cursos per entendre què vol dir una agricultura ecològica. Quan t’adones de les relacions que hi ha entre les plantes i els fongs, de tot el que passa dins del sòl… se m’obre un món i començo a fer biofertilitzants i cercar fongs al bosc i portar-los al meu camp.
Imagino que no tot ha estat fàcil, oi ?
Doncs no, a la cooperativa on portava la fruita comencen a queixar-se per la quantitat i el tipus de fruita que fas. Però en canvi, jo tenia molt clar que no volia tornar enrere. El meu objectiu, com a pagès, és alimentar persones no enriquir-me. També és cert que fins l’any passat que va ser una bona collita i vaig vendre bastants quilos no tenia clar si podria sortir-me’n. 
En tot això que expliques, intueixo que també hi havia un cert patiment caps als arbres.
Si, perquè hi ha un vincle intens entre els arbres i jo. Molts dies quan em desperto, una de les primeres activitats que faig és sortir a caminar entre els fruiters i penso què he de fer al llarg del dia, però ho faig al costat de la meva natura més pròxima. Per a mi el meu jardí és el meu hort ja que d’ell surten les plantes que alimenten la meva família. Quan miro una planta, noto com està, què li passa…per tant, m’hi sento connectat. Quan sóc al camp em sento connectat amb els arbres i necessito, almenys un cop per setmana, passar per totes les parcel·les per saber com estant els arbres. Quan surto de viatge, el primer que faig quan arribo és agafar la moto i córrer a passejar-me entre els meus arbres, per saber com estan i què em diuen. Aquesta relació que tenim, on jo els cuido i ells em donen el seu fruit, la visc com a resultat d’una connexió íntima.
Quan passeges per entre els fruiters un matí qualsevol, què sents ?
Doncs, mira,  si els arbres pateixen jo pateixo i si els arbres els noto feliços jo també ho estic. Si els falta quelcom jo intento procurar-ho. Hi ha matins que,amb la  companyia  de tècnics, estem tot el matí mirant els arbres per entendre que els passa. Si això no és estar connectat !!!
Tot el que expliques, marca la teva professió ?
Per fer agricultura ecològica has de tenir molt clar que la connexió entre tu i la natura és molt forta i es converteix en una manera de viure ja que has de fer un munt de sacrificis, com anar a collir fruita on hi participa tota la família. Aquesta activitat per a mi té un gran valor.
Quan reculls la fruita, ho vius amb un sentiment de gratitud ?
Tot va lligat i té conseqüències i, per tant, em sento agraït i content de collir la fruita d’uns arbres que he cuidat. 
Com vius la natura ?
El més important és sentir-me connectat amb els vegetals i notar les vibracions de les plantes. Per exemple, en un angle d’un dels meus camps vaig plantar quatre xops i els he vist créixer. Són com quatre fills i, en ocasions, em recolzo en els seus troncs i els miro i penso que grans que s’han fet. Amb els anys accepto millor tot el que prové de la natura, com la mateixa meteorologia. L’acceptació de l’adversitat et fa avançar com a persona. Quan acceptes, et sents millor amb tu mateix i els altres. D’altra part, m’adona que no utilitzo el rellotge. M’aixeco amb el vol de les orenetes i segueixo el cicles de la natura. Hi ha moments que necessito tocar l’herba, regar descalç, veure com estan les plantes, contemplar i a l’hivern, quan tot està en repòs, canvio la meva actitud i cerco un temps per reposar i tancar el cicle. Quan  acabo la campanya de collir, agafo la bicicleta i marxo uns dies a pedalar sol.
Tocaven les vuit del vespre i el sol anava de baixa, era el moment de deixar de parlar i anar a caminar entre els pomers.

Sentir l’arbre, a càrrec d’Anna Ylla-Català Passola

El passat 7 i 8 de juliol, l’Edgar Tarrés i jo, vam organitzar un cap de setmana pels boscos del Montseny titulat:Natura i Harmonia. Dins d’aquest cap de setmana, férem un bany de bosc en una fageda amb castanyers monumentals. Quan dirigeixo un bany de bosc estableixo, com a eixos de treball, que cal fomentar el diàleg i la intimitat entre els arbres i els participants. Sempre els demano que busquin o es deixin triar per un arbre, és a dir, que caminin pel bosc en silenci i tranquil·litat fins que  algun arbre els cridi de manera especial i s’estableixi un vincle, normalment instantani, sentit, intuïtiu… El segon aspecte a treballar és la comprensió de l’arbre, la seva diferència, les seves peculiaritats… i el tercer és dialogar amb ell, com vulguin, de la manera que la companyonia de l’arbre els faci sentir. En acabar aquesta estona , fem una recapitulació sentida i sincera, entre tots els participants per compartir com han viscut l’experiència, què han sentit, què han descobert… sorgeixen sentiments i pensaments molt nous, molt creatius, íntims, viscuts. Després d’haver-nos escoltat, cloem l’activitat  dins del mateix bosc que ja no és percebut ben bé de la mateixa manera que quan hi hem entrat. La mirada i el vincle són intensos i ben diferents, el bosc, l’arbre escollit han estat singularitzats per sempre.

El que ara llegireu són les reflexions de l’ Anna Ylla-Català Passola que va participar en aquest bany de bosc i a qui vaig demanar que escrivís les seves impressions. Gràcies Anna per fer-ho i voler-ho compartir amb tothom!
No us descriure el màgic bosc a on vaig tenir la sort de batejar-me, ni l’ arbre que vaig escollir per confiar les meves pors, ni els preàmbuls que vaig fer fins arribar a parlar amb ell. Avui vull compartir amb vosaltres el diàleg que vaig acabar tenint amb el meu castanyer centenari.   
Tot va començar preguntant-me : QUE EM VOLS DIR? QUE EM VOLS DIR ?
 I em varen venir a la ment tres paraules claus de l’ explicació que acabava de fer un Josep : INMOVIL, FOTOSÍNTESIS I ARRELS.
Primer de tot, vaig pensar quines coses creia que volia que romanguessin INMOVILS a la meva vida i quines altres, jo podia fer alguna cosa per canviar-les.
No vull renunciar a ser qui soc i vull sentir-me orgullosa de mi mateixa ( acceptar-se a un mateix es la clau de la felicitat) tot i que, soc conscient que haig de seguir treballant per continuar creixent com a persona. Però si que puc millorar en no prejutjar, puc tenir la ment mes oberta e intentar entendre altres punts de vistes, entendre altres maneres de fer i de viure. 
En quan a la FOTOSÍNTESIS de l’ humanitat , ja fa molt temps que  tinc clar que es base en L’ AMOR. En donar i rebre, en cedir i compartir. 
I pensant amb les ARRELS, tinc la certesa que les meves arrels son la meva família. Arribat aquest punt, us haig d’ explicar que el meu arbre no te un tronc únic, sinó que està format per molts troncs que pugen i alguns d’ ells s’ entrellacen. Tant bon punt el vaig veure, el primer que vaig pensar, va ser amb la meva família i els meus amics i lo important que eren per mi. 
En segon lloc, mirant al meu voltant, observant tot el bosc vaig anar buscant paral·lelismes entre els atributs del meu arbre i jo. 
Un arbre fa ombra, un arbre fa “por” ( penso en els arbres dels contes), un arbre busca la llum, un arbre es pot cremar, un arbre pot estar buit per dintre, un arbre hiverna, un  arbre rebrota…. 
El meu arbre transmet fortalesa, el meu arbre es majestuós, el meu arbre te personalitat. El meu arbre em fa companyia, el meu arbre em transmet pau. 
Vull ser FORTA com ell, voldria tenir la capacitat d’ HIVERNAR cert problemes que no em deixen ser feliç del tot, voldria tenir la capacitat de REBROTAR, de tornar a néixer amb mes força.
Voldria tenir clar quina es la LLUM que em guia. 
Voldria ser mes AUTOSUFICIENT, creure mes en les meves potencialitats. 
Per altre banda, hauria de saber RELATIVITZAR mes els paranys, com el foc. Un bosc  es pot cremar, però com que no depèn del meu arbre el fet de que un dia aquest bosc es cremi, el meu arbre  no viu amb por, al contrari. Per aquest motiu, hauria de saber agafar distancia envers aquelles coses que no podem canviar i aprendre a conviure amb elles. 
Una altre idea que em va venir al cap es que en el fons, en aquesta vida ESTEM MOLT SOLS, com cadascun del arbres d’ aquest bosc, però per altre banda  tot i que un a un no som res,  tots els arbres junts, fan un bosc que transmeten molta SEGURETAT.
Per aquest motiu, voldria SER UN REFERENT per algú, de la mateixa manera que ara aquest castanyer esta essent un referent per mi. 
Per acabar, també vaig pensar amb les parts “curatives” de l’ arbre. L’ escorça, les fulles, els fruits, les arrels .Però no vaig aprofundir  gaire mes… 
Dir-vos que a la meitat de la meva conversa, a poc a poc em vaig descalçar i vaig apropar-me tímidament buscant escalf i vaig abraçar-me a un del troncs que podria donar la volta amb el braç. Vaig estar una estona acariciant-lo, i al final abans de marxar vaig fer-li un petó, li vaig dir adéu i sense fer soroll vaig enfilar el camí de tornada amb ganes de tornar-hi un altre dia”

L’avet de Nadal d’Alsàcia

Aquests darrers dies hem gaudit dels paisatges de l’Alsàcia
i ens ha sorprès el gran nombre de mercats de Nadals que hi ha tant a les
ciutats, com Estrasburg o Còlmar, com els petits pobles situats al peu de les
muntanyes dels Vosges, com Kaysersberg o Riquewihr. A tots ells l’arbre de
Nadal és omnipresent i no és gens estrany ja que a la vila de Selestat hi ha el
document més antic que parla del guarniment d’un arbre de Nadal, en concret es
tracta d’un text del 1521 guardat als arxius municipals. A partir del 1870
l’avet es converteix en l’arbre de Nadal i la tradició de guarnir-lo s’estén
per tot Europa. No es estrany que tot això succeís a l’Alsàcia, doncs aquesta
regió s’estén entre les suaus muntanyes dels Vosges on els avets creixen entre
els faigs i els roures i l’ampla i prospera vall del Rin.

L’avet, segon la mitologia grega, era l’arbre
dedicat  a Àrtemis, deessa de la Lluna,
la vida salvatge i per tant dels boscos i les selves, protectora de les dones i
de la fecunditat. Per tant, no és estrany que els cristians associessin aquest
arbre al naixement de Crist, data que també coincideix amb els solstici
d’hivern i per tant, en el moment que el sol torna a guanyar presència ja que
el dia es fa més llarg. A més a més, amb contrast amb la resta dels arbres
caducifolis de la regió, l’avet és perennifoli, és a dir sempre verd i, en
conseqüència, promesa de renaixença i de vitalitat.

El darrer dia de la nostra estada a l’Alsàcia vam anar
a passejar pel bosc de Haguenau. Es tracta d’un immens bosc planicial ja que té
una extensió de 20.000 Ha i està format per rodals de faig, pi roig, bedoll,
avets i roures penols. Es tracta d’un espai habitat des de fa milers d’anys tal
com testimonien els centenars de túmuls i necròpolis cèltiques. A l’època
medieval  si van instal·lar ermitans i
monestirs. Aquest fet li ha donat el sobrenom de “bosc sant”

En un moment de la nostra passejada pel bosc de
Haguenau ens va sobtar trobar-nos amb un petit avet guarnit amb elements
nadalencs i un cartell al costat que ens desitjava: Bones Festes i Pau sobre la
terra als homes i dones de bona voluntat. Mai ens havia succeït res semblant i
vam pensar que realment érem dins d’un bosc ben especial !!!


Una casa de fusta a Tiana, a càrrec de Francesc Giró

Com a resposta al meu post: El Trentino, una
terra que estima la fusta, en Francesc Giró em va enviar aquest comentari.
Posteriorment em va enviar una imatge de la seva casa per il·lustrar les seves
paraules. Gràcies Francesc !

“La meva casa al Maresme (Tiana) també és de
fusta de pi i avet del Pirineu i la capa exterior és de làrix, ja que no
requereix cap tipus de manteniment. Com la casa del teu conegut, primer té un
color intens groc-taronja i amb el temps es va tornant més fosca i grisa,
integrant-se perfectament en el paisatge. Ja fa 4 anys que hi vivim i n’estem
molt contents. Al nostre país només ens imaginem cases de fusta a les
muntanyes, però a Califòrnia sempre n’han construït a la vora del mar i en
clima mediterrani. Funciona perfectament. Ah! i no tenim ni aire acondicionat
ni ventiladors. No ens cal… Fixeu-vos que les zones amb una tonalitat més
gris, tenen el mateix color que el mur vell de pedra i ciment de la masia.


Caminar descalç pel bosc.

Cada dia hi ha més propostes per viure
el bosc amb els sentits i deixar la raó o els pensaments, per un dia,
desendollats, tal com ens deia F. Pessoa:

Jo no tinc filosofia: tinc sentits…
Si parlo de la Natura no és pas perquè sàpiga
què és,
ans perquè l’estimo, i l’estimo per això,
perquè qui estima mai no sap què cosa estima
ni sap per què estima, ni què cosa és
estimar…
Estimar és l’eterna innocència,
i l’única innocència és no pensar…
A Itàlia n’he trobat dos exemples.
El primer (www.ilboscoincantatoostano.com) ens proposa
diferents itineraris per viure el bosc de forma diferent. Un d’ells és anar
descalç per dins del bosc sota diferents substrats: pedres, fusta, terra,
escorça… i que es presenta com una veritable aventura naturalística, la qual
porta per subtítol: Avui les sabates tenen el dia lliure !!!

La segona es localitza a la localitat
alpina de Moena (
www.moena.it) on un forestal ens pot acompanyar a
caminar descalços per diferents senders forestals per tal de gaudir de totes
les sensacions que ens ofereix el bosc.

Presentació del llibre: “Tornar a la natura” a Guissona, a càrrec de Montse Villaró.

De les diferents presentacions del llibre: “Tornar a la natura”, la que va
tenir lloc a la biblioteca de Guissona, el 9 de juny, en guardo un especial
record. Primer per la gran amabilitat de la Montse Villaró que va escriure unes
immerescudes paraules de presentació i després va preparar-se unes adequades
preguntes per tal de fer entendre les característiques del llibre als assistents.
També va ser molt amable al preparar un ikebana per la presentació. Per tot
plegat i, malgrat que han passat unes mesos, vull recuperar alguns fragments
d’aquella presentació a Guissona.

Així començava la presentació de la Montserrat: “Jo vaig conèixer en Josep,
en un lloc on la NATURA és la més absoluta de les protagonistes: al santuari  del Miracle de Solsona. Vam tenir la sort de
coincidir-hi en un taller de Natura i Espiritualitat a l’any 2013. Ell estava a
punt de publicar un llibre sobre “Natura i Espiritualitat” i la imatge
 que més recordo d’aquell encontre és veure’l llargues estones assegut en
un banc, sota els magnífics roures que hi ha a l’arribada del Miracle. Era una
entranyable imatge.

Desprès d’aquell encontre vam intercanviar alguns correus i missatges, però
no ens havíem tornat a veure fins el darrer cap de setmana de maig d’enguany,
en que vam compartir de nou una estada al Miracle per gaudir i aprendre de
l’art floral japonès o Ikebana, que tenia lloc al santuari, que sempre ens ha
donat aixopluc i ens ha embolcallat de silenci, de bellesa i d’harmonia.

En Josep Gordi és un apassionat de la Natura i un enamorat dels arbres. En
el seu llibre escriu : “Embadalir-me davant d’un arbre isolat enmig d’un Prat
és quelcom quasi instintiu” Ha escrit nombrosos articles i llibres sobre Natura
i sobre els arbres. Entre els seus darrers treballs és de destacar el llibre
publicat l’any 2011 : “ Els arbres mediterranis. Un recorregut pels seus valors
culturals i espirituals” i l’any 2013, el llibre “Natura i Espiritualitat a
Catalunya. Deu converses. Deu passejades i deu consells per viure la natura amb
plenitud ». Quan es va publicar aquest llibre en Josep escrivia : “
En el fons el que desitjo és desvetllar quelcom que està encallat dins la vostra
consciencia i generar un anhel, un desig perquè aprengueu a viure el vostre
entorn d’una altra manera , és a dir , amb una mirada més ampla, amb un altre
somriure, amb un altre tipus de familiaritat….”


Jo penso que tot això és el que justament aconsegueix amb el llibre:
“Tornar a la Natura” que ara tenim entre les mans i del que avui parlarem, d’una
manera planera, familiar, però profunda. En Josep ens vol acompanyar en el camí
a seguir per ser a prop de la natura, per viure-la, per sentir-la dins nostre,
per tal de poder arribar a fer una veritable comunió entre un mateix i la
natura. L’autor ho escriu així : “ Només es tracta d’ensenyar un camí i
aprendre a caminar, de bellugar-se tranquil·lament, en silenci, i amb els
sentits ben oberts. Si som capaços d’unir a poc a poc el nostre interior amb el
batec de la natura, avançarem envers la comunió i l’harmonia amb el nostre
entorn”

El millor doncs, és que passem ara a parlar amb en Josep Gordi, del seu
llibre : del què i el com, del què diu i el per què ho diu. 

BONA TARDA, JOSEP ¡!!

Comencem doncs, i parlem primer una mica de de tu.

Com et definiries a tu mateix?

A nivell professional, per damunt de tot sóc un docent. Com a persona, un
home tranquil, que intenta gaudir del que l’envolta. Si hagués de posar un
adjectiu a la meva vida seria “passió”


Una frase que t’acompanyi

Intentar viure el moment amb la màxima plenitud i amb la consciència de que
cada moment és únic. Viure el present amb la màxima força i plenitud.

A què es deu la teva gran passió per la naturalesa?

Sempre he estat en contacte amb ella. Vinc d’una família nombrosa, en la
que jo era el gran de cinc germans i, a més, vivíem amb els avis i un oncle. A
casa érem una gentada. Els caps de setmana sortíem amb els pares a esbargir-nos
pels boscos del Vallès. Cal tenir present que als anys seixanta, pels voltants
de Mollet del Vallès encara hi havia molta vinya i espais agrícoles. Per això,
els edificis singulars que s’han mantingut a Mollet, bàsicament, son masies.
Més tard vaig exercir de monitor d’esplai i em vaig convertir en tot un
excursionista, fet que em va permetre conèixer bé el país, sobretot les seves
muntanyes. Sempre he estat vinculat, d’una manera o altre, a la naturalesa i
m’imagino que, en part, per això, he acabat estimant-la tant.


Ara parlem l’estructura del teu llibre.
D’on et va sorgir la idea
d’estructurar el teu llibre, no ja tant com un assaig – que també ho és – 
sinó amb un estil més novel·lat i amb un redactat “epistolari”, de correus
electrònics intercanviats entre dos amics….

Cercava un registre literari més entretingut i captivador que el d’un
assaig. La conversa entre dos amics que tenen dos papers diferents ja que un fa
el paper de mestre i l’altre d’alumne, em semblava una possibilitat que donava
molt de joc.

Parlem ara de les FOTOS : són realment PRECIOSES ¡! 
Per què les fotos ?, quin
significat, quin pes, hi tenen en la trama del teu llibre ?

La vida, moltes vegades, és plena de regals. Fa uns anys vaig conèixer
l’Albert Gusi i ràpidament van aparèixer interessos comuns, com l’amor per la
natura, gaudir del silenci, el joc… Quan el llibre va estar enllestit li vaig
trametre el text per si creia oportú afegir una fotografia per cada capítol. La
seva proposta va ser tant potent que es va convertir en un element de la
relació epistolar i va deixar de ser una simple il·lustració.

Entrem ara, Josep, a parlar de la temàtica  del llibre  : LA NATURA.

Si haguessis de resumir el que t`ha ensenyat la naturalesa, què diries?

El primer que t’ensenya la natura és que estàs en un camí. El camí és la
vida mateixa i a mida que vas avançant vas aprenent. M’ha ensenyat, sobretot,
humilitat i, en conseqüència, a posar-me al meu lloc. A vegades, ens sentim
molt superiors a tot, com si estiguéssim damunt d’un pedestal. La natura et
recorda que només ets una petita fulla que circula per l’aigua i que anirà a
parar al mar, on es farà malbé i acabarà sedimentant en un fons marí.  Comprens que tot segueix el seu camí,
nosaltres inclosos, i avui hi som i demà no hi serem, tot canvia constantment,
tot passa.

Una gran lliçó…

Si, i també m’ha ensenyat el sentit de la paraula comunió. És cert que
tenim un pas efímer per aquest món i que som ben poca cosa, però a la vegada
formem part d’una comunitat de persones i d’una comunitat natural molt gran que
es interactuen constanment. Fa uns anys vaig publicar un llibre sobre els
arbres perquè, per a mi, els arbres son companys de viatge. Transitem junts per
aquesta vida. L’arbre és un símbol omnipresent en missatges comercials, en
logos d’universitats, d’empreses… perquè té un valor universal, un variat
simbolisme, una forta permanència i alçada que pot associar-se a la
comunicació, el creixement, l’ajuda, l’associacionisme…

Ens parles de badar, del SANT BADAR, expressions sempre en boca del monjo
de Montserrat Vicenç Santamaria, que tots dos tenim la gran sort de conèixer i
també esmentes en Josep Maria Espinàs, al que qualifiques com “un dels grans
badocs de casa nostre” i ens dones un consell : “ Si voleu connectar amb
la Natura cal que sortiu de casa amb l’objectiu clar de no arribar enlloc i la
ferma voluntat de , senzillament , deixar-vos endur per l’espectacle natural”

Però què vol dir badar?

La natura pot ser la nostra mestra. Embadalir-se és contemplar i la
contemplació és un dels instruments dels místics per unir-se a Déu. Per tant,
la contemplació enmig de la natura pot ser un camí d’unió amb allò més elevat.
De fet, les meditacions solen fer-se en espais tancats, però quan es fan en
espais oberts, en un bosc, per exemple, es tornen molt més potents

Dues preguntes en una: Si et consideres una persona espiritual i si creus
que aquesta connexió amb la naturalesa implica necessàriament l’activació d’un
element espiritual?

Sí, a la primera, i penso que sí, a la segona. Ara bé, cal distingir
aquesta connexió amb un element espiritual del que hom entén per religió. Penso
que els agnòstics, els no creients, també poden gaudir d’aquests valors
espirituals que transmet la natura. No cal associar-los sempre amb un Déu.
Podem sentir la força espiritual de la naturalesa des del pur agnosticisme.
L’espiritualitat és en tothom. Una cosa és ser ateu i no seguir cap doctrina i
és respectable. Però, independentment del que una persona cregui o deixi de
creure, pot sentir i viure aquesta comunicació amb alguna cosa més gran que
ell, digues-li transcendència, digues-li espiritualitat, digues-li com vulguis.
La natura té ànima i quan t’hi vincules estretament la sents i te la fas teva
des del teu interior no només de la raó.

Com t’imagines una societat on les persones visquessin en harmonia amb la
naturalesa?

D’entrada, crec que ningú ens pot ni ens ha d’obligar a cercar la unió amb
la naturalesa. Penso que és una opció personal, l’elecció d’un camí. Ara bé,
posats a fer un exercici d’imaginació, si bona part de la societat no visqués
tan desconnectada de la naturalesa, penso que, en general, ens desplaçaríem,
majoritàriament, a peu o en bicicleta. La manera de moure’ns és una cosa molt
important. Fins ara, els americans ens han marcat el model: hi ha un espai on
vivim i dormim, un espai on treballem, un espai on ens divertim, un espai on
mengem, un espai on comprem, un espai on anem a missa… I l’element que uneix
tot això és el cotxe. Per a mi, un món millor seria aquell on la gent es
desplacés més a peu, en bicicleta o en transport públic. Les ciutats tindrien
més espai per a les persones i menys per als cotxes. També s’utilitzarien altres
fonts d’energia menys contaminants, com la biomassa. En un món on la gent fos
més sensible amb la naturalesa, es miraria d’estalviar en recursos,
gestionar-los de manera més eficient i intel·ligent. En general, penso que no
hauríem pas de renunciar a les comoditats i avantatges del món actual, només
caldria una mica més de respecte i sentit comú. De moment, aquest sentit, que
és el menys comú dels sentits, no es veu per enlloc. Estem deixant una petjada
de brutícia letal al planeta. El filòsof Jordi Pigem deia en una entrevista
recent: “El titànic s’enfonsa i ens dediquem a caçar pokemons a coberta” i ell
mateix preconitza que la societat del futur serà postmaterialista o no serà i
en aquest sentit, les opinions del monjo de Montserrat  Vicenç Santamaria,
que, en parlar del transcendent, del misteri, afirma «  Cal saber veure
allà on no veiem rés” prenem més valor.

Ens expliques que : “Viure la natura plenament, amb plenitud, vol dir que
la seva vivència ens ha d’omplir, que ens ha de sadollar els sentits, que ha de
permetre que ens sentim en comunió amb el nostre entorn….”
I, com ho fem això Josep ??

Abans de res, amb persistència, és a dir, convertint la natura, en un acte
habitual a la nostra vida, de la mateixa manera que anem al mercat o a prendre
un cafè en un bar. Allò que hom és capaç de practicar durant dos mesos seguits,
s’incorpora de manera natural a la nostra quotidianitat. Després, cal promoure,
tal com dèiem, el concepte del ‘badar’. A la natura hem d’anar a encantar-nos,
a perdre el temps, hem d’aprendre a no esperar res. Cal anar-hi sense presses
de cap mena. Cal buidar-nos per deixar que la natura ens ompli. Això ens
permetrà entendre què ens vol transmetre la natura. Saber què vol dir l’hivern.
Què suposa el ressorgiment de la primavera, les primeres flors. Per tant, poc a
poc, el contactar amb la natura es pot convertir en un espectacle joiós i que
ens ompli.


I fins aquí la nostra conversa amb en Josep Gord. Ha estat tot un plaer. I
penso que les respostes que has anat desgranant, hauran fet venir a tothom
ganes de llegir “TORNAR A LA NATURA”…. Jo us el recomano, sincerament i us
recomano llegir el seu DECÀLEG, tenir-lo molt i molt present, posar-lo en
pràctica  per poder INICIAR EL CAMÍ….per PODER CAMINAR …. FER CAMÍ….

Cazarabet conversa amb Josep Gordi Serrat

Josep
apropar-se a la natura, i als seus neguits,  escrivint cartes a personatges
reials, però també ficticis…ja garantitza , d´entrada, una lectura diferent.
És com ensenyar-te la natura des d´una mena de mirada o congost diferent. Per
què vas triar aquesta mena de manera de fer?

Feia dos anys que havia publicat: “Natura i
espiritualitat” i volia trobar un registre diferent per tal d’arribar a un
públic més ampli. Per aquest motiu em vaig llençar, per primera vegada, a
escriure un text que està a cavall entre l’assaig i la novel·la.

-Pel títol,
quasi o gairebé ,podem adivinar que l´ésser humà s´ha allunyat massa de la
natura. Ho veus així?

Si, ens n’hem allunyat, i no ho dic jo, ho
diuen molts estudiosos. Hi ha qui parla fins i tot d’un trastorn provocat pel
dèficit de natura. És a dir, la vida urbana pot generar un trastorn fruit de
l’allunyament físic dels ritmes naturals. Cada cop, però, hi ha més moviments
de persones que aposten per sortir a passejar i a caminar per la natura. A la
meva ciutat, Mollet del Vallès, per exemple, tenim Gallecs, un espai rural on
centenars de persones van diàriament a caminar, passejar, en bicicleta… En el
fons tots tenim la necessitat de retrobar-nos amb la mare natura.

-Amb la lectura
d´aquest llibre , i de la manera més senzilla i plàcida, voldries que l´ésser
humà tornés a la natura, però sense soroll?

Si, perquè la natura és un camí, com ho és la
vida mateixa i a mida que vas avançant vas aprenent. A mi la natura m’ha
ensenyat, sobretot, humilitat i, en conseqüència, a posar-me al meu lloc. A
vegades, crec que ens sentim molt superiors a tot, com si estiguéssim damunt
d’un pedestal o tinguéssim una gran dosi de supèrbia. La natura et recorda que
només ets una petita fulla que circula per l’aigua i que anirà a parar al mar,
on es farà malbé i s’acabarà sedimentant en un fons marí.  Comprens que tot segueix el seu camí,
nosaltres inclosos, i avui hi som i demà no hi serem, tot canvia constantment,
tot passa.


-Quan escrius
aquest llibre en qui o en què penses?

Penso en totes aquelles
persones que no volen viure la natura pendent del rellotge, el mòbil, la càmera
fotogràfica, la música i per tant, desitgen gaudir de tots els valors i
sensacions que tant bé descriu Joan Maragall en el seu famós poema sobre la
fageda d’en Jordà i, en conseqüència, gaudir del verd com d’aigua endins,
profund i clar o de la quietud que ens pot fer agafar un dolç oblit de tot el
món fins a sentir-nos presoners del silenci i de la verdor.

Dit, amb altres
paraules, em dirigeixo a que vulgui escoltar-me 
i pensi que cal tornar a connectar-nos amb el nostre entorn natural ja
sigui per qüestions de salut o per raons humanistes, és a dir, per aprendre a
situar-nos correctament en el món.


-Penso que la
millor relació amb la natura és la que va poc a poc; la que no és massa
agressiva, la que interacciona amb ella amb el silenci, el respecte al 100%.Què
ens pots reflexionar?

Els venecians a la novia
l’anomenen “amorosa” i aquesta dita l’aprofito per dir: Oi, que quan desitgeu
veure la vostra amorosa hi aneu sols i no voleu que vinguin els amics, doncs a
la natura, de tant en tant, cal saber 
anar-hi en solitud per tal de viure-la, des de la intimitat i amb
plenitud.

Una de les millors formes de connectar íntimament
amb la natura és nedar, preferiblement a mar obert, ja que és una experiència
de comunió total amb la natura. A mi m’agrada nedar mar endins. Comences
sentin-te indefens, allà flotant com un bri de palla a sobre d’un enorme mar.
Llavors és quan apareixen les pors i les angoixes. Em dic: “I si em ve una
rampa? Estic aquí tot sol, si crido, ningú em sentirà”. Allà t’enfrontes amb tu
mateix i quan aconsegueixes relaxar-te i nedes de forma compassada amb la respiració,
sents aquesta comunió. Ets Ú amb el mar i la natura.


-A més, és la
millor manera d´aprendre de la natura…perquè a cada excursió,  passeig,  sortida tindrem , amb nosaltres, una lliçó i
de les que es queden, sempre, amb nosaltres?

Amb el pas dels anys, m’he adonat que
m’estava perdent alguna cosa, que em faltava quelcom. I aleshores vaig
aprofundir en la natura com un espai de mestratge, on un hi pertany, com una
mena de retorn a la casa primera que hem tingut tots els humans. L’espai natural
va ser la primera llar: les coves, les balmes, els arbres… De fet, encara hi
ha gent que viu com ho feien al paleolític. La natura ha estat la nostra
primera casa i, també, per a molta gent, el seu primer temple, el primer espai
de comunicació amb el misteri i amb la dimensió transcendent del món. A mida
que he anat conreant aquesta nova mirada he descobert en la natura un munt de
tresors. Ha estat tot un aprenentatge!

-Amic Josep d´un
temps per ací s´han ficat molt de moda les mainades, les sortides amb curses
amb BTT o a peu per la natura, però no un a un o amb petits grups d´amics o
demés…Moltes vegades és massiu.Com ho veus?. No és una manera de “saturar” cert
entorn?

Penso que mai ha anat
tanta gent a fer activitats a la natura, com curses de muntanya, de mountain
bike, excursionisme, passejades…però poques vegades aquests usuaris es deixen
imbuir dels valors inherents als paisatges naturals, és a dir, que no deixen de
ser “urbanites” i, en conseqüència, viuen la natura pendent del rellotge, el
mòbil, la càmera fotogràfica, la música i per tant, es perden tots els valors i
sensacions inherents a l’espai natural i que abans ja he mencionat.

-S´han de
regularitzar les visites a certs llocs perquè ja sabem que allà on entra
l´ésser humà deixa, sovint, un impacte, més aviat, negatiu…

Certament, cal regularitza l’entrada als espais naturals
protegits; tal com succeeix a tots els Parcs Nacionals dels Estats Units i en
alguns dels països europeus. Penso, en la visita que vaig fer a la reserva
forestal integral del bosc de Bielowietza acompanyat d’un guia i que va durar
més de quatre hores i al llarg de la qual només van creuar-nos amb tres
persones. Va ser una experiència que no oblidaré mai, tant per bellesa del bosc
com per la calma i la tranquil·litat de la visita.

-La natura és un
lloc de retrobament amb nosaltres mateixos i , no sé, amb nosaltres com a gènesis
en lo personal, en lo antropològic i ,també, en lo social i en les nostres
relacions. Com ho veus?

Per mi 
la natura m’ha ensenyat el sentit de la paraula ‘comunió’. És cert que
tenim un pas efímer per aquest món i que som ben poca cosa, però a la vegada
formem part d’una comunitat de persones i d’una comunitat natural molt gran amb
la qual interactuen constantment. Fa uns anys vaig publicar un llibre sobre els
arbres perquè, per a mi, els arbres son companys de viatge. Transitem junts per
aquesta vida. L’arbre és un símbol omnipresent en missatges comercials, en
logos d’universitats, d’empreses, etc., perquè té un valor universal, un variat
simbolisme, una forta permanència i alçada que pot associar-se a la
comunicació, el creixement, l’ajuda, l’associacionisme…


-Perquè, a més,
la trobada amb la natura és un lloc d ´inspiració i la natura un lloc que per
ella mateixa, inspira, no ?. Què ens pots comentar?

Primer de tot, abans de trobar inspiració a
la natura, cal freqüentar-la, convertint-la en un acte habitual a la nostra
vida, de la mateixa manera que anem al mercat o a prendre un cafè en un bar.
Allò que hom és capaç de practicar durant dos mesos seguits, s’incorpora de
manera natural a la vida. Després, cal recuperar el concepte del ‘badar’. A la
natura hem d’anar a encantar-nos, a perdre el temps, hem d’aprendre a no
esperar res. Cal anar-hi sense presses de cap mena. Cal buidar-nos per deixar
que la natura ens ompli. Després, de ben segur, que arribarà la inspiració.

-Bé, amic cada
estació està feta per a una mena de personalitat o per a cercar en cadascú de
nosaltres quelcom específic?

Seguir el canvi estacional ens permetrà
entendre què ens vol transmetre la natura. Saber què vol dir l’hivern. Què
suposa el ressorgiment de la primavera, les primeres flors. També és molt
interessant caminar de nit. Tot el que sigui sortir de la quotidianitat ens
permet viure intensament l’experiència del nostre entorn natural.


-Ens pots fer
cinc cèntims d´allò en que vas treballant ara?


Ara estic acabant un text sobre els arbres i
l’espiritualitat.

.

Text de presentació del llibre: Tornar a la natura, dins l’acte de presentació de la setmana de la natura.

Benvolguts,
Abans de res vull expressar que per mi és un
honor i una enorme alegria que la XCT hagi inclòs dins dels actes de
presentació de la Setmana de la Natura la presentació del meu llibre: “Tornar a
la natura” i que com a complement a les meves paraules fem una passejada per la
fageda d’en Jordà i així lliguem la lectura amb la natura. En conseqüència,
també vull agrair als responsables del Parc Natural de la Zona Volcànica de la
Garrotxa el fet d’haver-nos aixoplugat a Can Jordà i programar l’esmentada
caminada, al llarg de la qual m’agradaria proposar-vos posar en practica alguns
dels consells esmentats en el meu llibre.


Les meves paraules volen ser un viatge per
diferents personatges que són presents, directament o indirectament, entre les
pàgines del meu llibre.
El primer d’ells és Stefano Mancuso, professor
de la Universitat de Florència i membre del Laboratori Internacional de
Neurobiologia Vegetal (www.linv.org) Mancuso, en el seu imprescindible llibre:
Verde brillante. Sensibilità e intelligenza
del mondo vegetale
” afirma que malgrat que les plantes no tenen ulls, nas,
orelles o cervell, poden veure, sentir, comunicar-se i fins i tot gaudir
d’intel·ligència, sobretot si tenim present com a definició d’intel·ligència,
la capacitat de resoldre problemes. Per tant, aquest científic ens convida a
superar les dues característiques que majoritàriament associem a les plantes:
immobilitat i insensibilitat i a pensar que simplement són éssers vius
diferents a nosaltres, però que mereixen més atenció per part nostre ja que,
entre altres funcions fan de vas de comunicació entre el sol i el conjunt dels
animals. Per tant, tenen una funció universal. Dit amb paraules més clares:
sense els vegetals no hauria altres espècies. A més a més, estudis recents han
demostrat que les plantes són sensibles, es comuniquen entre elles i amb els animals,
dormen, tenen memòria per saber com han d’actuar davant de certs perills, saben
processar informació del seu entorn natural per adaptar-se i establir un
comportament apropiat. En conseqüència, segons Mancuso, té sentit parlar
d’intel·ligència vegetal i de neurobiologia vegetal.
Mancuso té un altre llibre titulat: “Uomini
che amano le piante
” en el
qual explica la relació  de diferents
personatges de la historia amb les plantes. Un d’ells és el filòsof francès
Jean-Jacques Rousseau. El filòsof que des de jove es va convertir en un gran
aficionat a la Botànica. Ell mateix escriu, en una carta dirigida a un amic: “”Un dia d’aquests en convertiré en una
planta, em sembla que ja em surten les arrels
”. Producte d’aquesta passió va
escriure un manual de Botànica que es publicà pòstumament i que és resultat
d’unes cartes dirigides a la filla d’una amiga per explicar-li les
característiques i bondats de les plantes i per aquest motiu el manual es
titula: “Cartes elementals sobre la
Botànica
” i es pot considerar el primer manual de caire divulgatiu sobre la
botànica ja que està escrit amb un llenguatge molt amè i planer. Per tant, no
és gens estrany que algun dels seus textos es dirigeixi als joves, d’aquesta
manera: «Jove, alça’t i camina perquè és
en el camí, en l’excursió a peu pels camps, pels boscos, per les muntanyes on
et retrobaràs, on seràs autènticament tu, on et podràs refer de les ferides i
els esgarips de l’ànima
». En el llibre: “Discursos. Professió de Fe” esmenta la natura com una escola, com
un retorn al paradís, a la veritat inmaculada: “Oh home, de qualsevol contrada que siguis, siguin les que siguin les
teves opinions, escolta; heus aquí la teva història, tal com he cregut
llegir-la, no als llibres dels teus semblants, que són mentiders, sinó a la
natura, que mai no menteix. Tot el que serà d’ella serà vertader
Parlant de francesos
voldria esmentar la pel·lícula dels directors Jacques Perrin i Jacques Cluzaud:
Les saisons” que és una magnífica i
preciosa història sobre l’evolució del paisatge d’Europa des de la darrera
glaciació i el paper de l’ésser humà. A part de recomanar-vos, ferventment,
aquest film, m’agradaria subratllar dues frases del sintètic guió. La primera
fa referència a la vida com a viatge i esmenta que els nostres companys
d’aquest preciós viatge són la resta dels éssers vius. Per tant, s’estableix un
parentiu quasi fraternal entre totes les espècies ja que participen del mateix
itinerari. La segona idea que em va frapar és la necessitat, no només de
concebre totes les espècies com a companys de viatge, sinó d’establir amb elles
una nova aliança que ens permetin respectar-les i estimar-les per tal que el
camí sigui llarg.
Per acabar vull
parlar-vos del poeta Joan Maragall i de la fageda d’en Jordà. En un pujolet que
hi ha a l’entrada de la fageda, tot venint de l’aparcament de can Serra hi ha
un monòlit que duu la següent dedicatòria: “Sagrat
a la memòria de Joan Maragall
” Aquest monòlit el van portar els olotins en
un carro tirat per bous després de la mort del poeta i la tala de la fageda
monumental que va conèixer el poeta. Al seu peu si ha posat el poema: “La fageda d’en Jordà” que esmento en el
capítol titulat: Caminar en silenci pel bosc. Ara bé, el que m’agradaria
recalcar i comentar és la paraula sagrat que apareix en el monòlit. Per què
apareix aquesta paraula ? Doncs, senzillament perquè el poeta era una persona
creient i devot de sant Francesc d’Assís que entenia i relacionava la natura
amb la creació i per tant calia considerar-la sagrada i en conseqüència lloar i
respectar-la
En conclusió, el
llibre “Tornar a la natura” de clara inspiració rousseauniana és una invitació
a tornar a cercar les connexions, sensorials i vivencials, amb el nostre entorn
natural i a reapendre  ritmes més lents
que ens permetin tornar-nos a encantar, encisar i estimar a nosaltres mateixos,
que també som natura, i als nostres companys de viatge. El llibre també ens
proposa anar més enllà. Tal com diu Jordi Pigem, la interpretació materialista
de la realitat es queda curta per entendre i gaudir de tot el passa al nostre
entorn, o dit d’una altra manera: no només hem de practicar l’amor a la
saviesa, sinó la saviesa de l’amor i amb aquesta obrir el nostre cor a la
natura per aprendre a escoltar la veu del silenci subtil.
Moltes gràcies !!

Text de la presentació del llibre: “Tornar a la Natura” feta per Anna Fité

Bona tarda,

Moltes vegades anem conduint i sense adonar-nos-en ens
acostem massa al cotxe del davant, o passem de la velocitat permesa… I ens va
molt bé trobar de tant en tant aquells rètols que et recorden (per la teva
seguretat 😉 que respectis la distància o que no pots córrer a més de tants
quilòmetres per hora… I això que ja ho sabíem, que ho tenim clar des que ens
van donar el carnet, però sovint les circumstàncies del moment, les presses
diàries, la dispersió del pensament, fa que ens n’oblidem o que no siguem cent
per cent conscients del que estem fent i… ens passem la ratlla, amb el risc
que això comporta per la nostra vida. Per això ens va molt bé, com us deia,
trobar de tant en tant els rètols-recordatoris: ai, sí, és veritat! Sí o no? Doncs…

Benvinguts a la presentació de l’últim llibre de Josep
Gordi, Tornar a la natura, que és un
recordatori –necessari, imprescindible!- per a la nostra supervivència.

I ara anem  al
llibre: he començat posant l’exemple del rètol-recordatori perquè és el que
vaig pensar quan vaig acabar de llegir aquest llibre. Mira que sabem com ens
convé rodejar-nos de natura, bocabadar amb la natura, respirar natura,
carregar-nos les piles enmig de la natura… Però… Quants dies fa que no trepitgeu
gespa (i a poder ser amb els peus descalços), o que no us heu mullat els peus
al riu, o que no heu bufat llavors de l’herba anomenada dents de lleó després de demanar un desig?  

Josep Gordi ens fa un toc d’alerta sobre les
conseqüències que té per  a nosaltres el
fet d’allunyar-nos cada vegada més de la naturalesa i en molts casos, per
desgracia, fins i tot de donar-li l’esquena (i ja no diguem menysprear-la, contaminar-la,
perjudicar-la).
Perquè és evident que una gran part de la humanitat viu
totalment desconnectada de la natura: metres enlaire de la terra, l’herba; kilòmetres
lluny del primer camp sembrat, florit… i a molts dies o mesos de distancia del
moment en que podrà veure el mar, un riu, un llac… Hi ha moltíssimes persones
(imagineu-vos els nens!) que surten de casa, pugen a l’ascensor, baixen fins al
pàrking, deixen els fills a la porta de l’escola, van fins al lloc de treball,
aparquen el cotxe al pàrking i a l’hora de plegar desfan el camí, que acabava
novament al pàrking de casa. (!!!) Un dia, i l’endemà, i el següent, i
l’altre… Tenim un dèficit de natura.
I necessitem, com l’aire que respirem!, recarregar-nos urgentment. Com la
bateria del mòbil, que no dura més d’un dia.


Per això penso, suggereixo i recomano que, a part de
prescriure la lectura obligatòria d’aquest llibre, les autoritats pertinents facin
milers de fotocòpies d’aquesta portada,
destacant sobretot el títol, i les pengin per tot arreu. Perquè així, mirem on
mirem, sempre trobarem davant dels nassos aquest recordatori Tornar a la natura, tan imprescindible
pel nostre benestar i la nostra salut (física i mental). I segur que cada
vegada direm: ai, sí! Però necessitem que ens ho vagin recordant. Perquè actualment
els humans vivim en una gran contradicció, ja que tots el tenim a l’abast el
remei per a millorar-los,  el nostre
benestar i la nostra salut. I gratuïtament!
·       
Contacte GRATUIT! amb la
natura
·       
Plantes remeieres
GRATUITES! de la natura.

I en canvi ens passem la vida anant de cal metge a la
farmàcia i alguns passant també de tant en tant pel psiquiatre buscant
solucions químiques pels nostres mals. I això que només necessitem una recepta.
I sabem quina és. I la tenim a l’abast: tornar la natura.
Doncs això és el que ens regala el Josep Gordi amb aquest
llibre: no una, sinó una pila de receptes amb el fantàstic ingredient base de
la natura i ens proposa variants
suggerents i atractives. Ara ens en parlarà.

Però abans acabo aquesta breu presentació parlant de la
part formal del llibre, és a dir, el recurs que utilitza l’autor per fer-nos
arribar el seu discurs. Un recurs molt encertat i actual, que és el dels mails
que s’envien dos amics, el Bernat i la Maria (als quals després s’hi afegeix
l’Aïna), per reflexionar que sobre la natura i el present i el futur del medi
natural. Això permet a l’autor utilitzar un llenguatge senzill i pedagògic  i a més, 
(segons la meva opinió) li permet també dividir-se en dos alter-egos amb
els que podem identificar-nos els lectors; perquè l’un, el Bernat, és el més
introduït i docte amb el tema i l’altra, la Maria, tot i que té prou
coneixements i vivències relacionades amb la natura i comparteix la filosofia
del Bernat, seria una mica més com nosaltres, que tenim ben clara la teoria,
però les circumstàncies familiars i/o professionals no ens permeten portar-la a
la practica tan sovint i tan bé com voldríem.

El contingut pot fer pensar més en una conferència o
sèrie d’articles sobre el tema de tornar a la natura, però Josep Gordi ha
trobat una bona fórmula que és la de la semi-ficció:  posa el ganxo de l’intercanvi de mails entre dos bons amics, noi i noia a més a
més ;), i això afegeix una motivació més a la lectura, ja de per sí prou
interessant. És a dir,  aporta la
informació que vol donar a través de mails informals i això li permet abocar-la
de manera aparentment espontània i sense que faci feixuga la lectura. Així pot
citar articles, reflexions i opinions de reconeguts experts en temes de natura,
educació i espiritualitat, al mateix temps que inclou fragments de poemes o
cites literàries.
Un altre ganxo que ha trobat l’autor és el d’acabar cada
mail del Bernat i la Maria amb una foto que tingui a veure o el seu
subconscient relacioni amb el tema diferent que tracten cada vegada. Unes fotos
també molt suggerents, de l’Albert Gusi.
Per tot plegat, un consell: Compreu, llegiu, regaleu i
recomaneu aquest llibre de receptes per gaudir de la natura. Us trobareu molt
millor! 😉
Anna Fité
Presentació a La Llar del Llibre
Sabadell, 11 de maig de 2016

Laudato si’, un cant al retrobament amb la natura

L’encíclica del Papa Francesc és un compendi
de molts temes: un repàs als problemes ambientals del planeta, una reflexió
sobre el paper de la creació en els textos bíblics, la necessitat d’una
ecologia integral…però, al meu entendre i per damunt de tot, és una
interpel·lació personal per relacionar-nos millor amb l’entorn natural, els
altres i amb nosaltres mateixos.
Al llarg del text apareix, de tant en tant,
la figura de sant Francesc d’Assís ja que el sant  Pare va prendre el seu nom com a guia. En el
mateix començament es reprodueixen uns versos pertanyents al càntic de les criatures, escrit el 1224
en llengua úmbrica: “Laudato si’, mi
signore, per sora nostra matre Terra, la quale ne sustenta et governa
” (Lloat
sies, Senyor, per la nostra germana, la mare Terra, la qual ens sustenta i
governa) i en el primer capítol després d’esmentar les aportacions d’altres
pontífexs diu que sant Francesc és l’exemple per excel·lència  del que vol dir practicar l’ecologia integral
ja que va viure amb joia i meravellosa harmonia amb Déu, els altres, la natura
i amb ell mateix. També les reflexions i la vida de sant Francesc ens demostren
que són del tot inseparables les preocupacions per la natura, els pobres i la
pau interior. Una altra ensenyament imprescindible és que cal acostar-se a la
naturalesa com un esplèndid llibre de Déu que ens parla i ensenya; i un dels
més grans ensenyaments que cal interioritzar és el de la humilitat i
fraternitat cap a tots els éssers vivents.
 

L’eremo delle carceri


He dedicat les primeres línies d’aquest text a
parlar de sant Francesc perquè crec que tota l’encíclica esta amarada de
franciscanisme i que és des de l’exemple de sant Francesc que el Papa Francesc
ens interpel·la a canviar i millorar.
Com ? Primer de tot, sentim-nos natura!  i, en conseqüència, foragitant de dins nostre
qualsevol sentiment de domini vers els altres i la natura. Expulsat
l’antropocentrisme ens cal fomentar una altra mirada vers el món que ens
envolta que és la nostra casa comuna on vivim nosaltres i han de viure els
nostres descendents. Aquesta nova òptica ha de generar canvis en els nostres
estils de vida que tinguin present el consum, l’energia, l’educació … i, a la
vegada, es fonamentin en una espiritualitat ecològica que alimenti la passió
per tenir cura dels altres i de la mare naturalesa ja que en el fons som
simples custodis de la creació.
Aquesta nova espiritualitat ens ha permetre
reconciliar-nos amb el nostre entorn, sentir-nos agraïts per la bellesa que ens
rodeja i que es manifesta en una sortida o posta de sol, en posar, un dia
calorós d’estiu, els peus en un rierol d’aigua freda o escoltant el cant del
picot. El mateix sant Pare ens diu que la natura és plena de paraules d’amor
que simplement hem de saber contemplar serenament.

Tota aquesta interpel·lació neix del
convenciment que el paradigma tecnològic no té solucions per tot i per tant cal
aconseguir una conversió ecològica activa, fonamentada en principis culturals i
espirituals, que incideixi en la gestió responsable dels recursos naturals. El
gran i urgent repte és protegir la nostra casa comuna i que aquesta ha de ser
una preocupació de tota la família humana amb l’objectiu d’aconseguir un
veritable desenvolupament sostenible integral.