Etiqueta: Arbres i espiritualitat

Josep apropar-se a la natura, i als seus neguits,  escrivint cartes a personatges reials, però també ficticis…ja garantitza , d´entrada, una lectura diferent. És com ensenyar-te la natura des d´una mena de mirada o congost diferent. Per què vas triar aquesta mena de manera de fer?

Feia dos anys que havia publicat: “Natura i espiritualitat” i volia trobar un registre diferent per tal d’arribar a un públic més ampli. Per aquest motiu em vaig llençar, per primera vegada, a escriure un text que està a cavall entre l’assaig i la novel·la.

-Pel títol, quasi o gairebé ,podem adivinar que l´ésser humà s´ha allunyat massa de la natura. Ho veus així?

Si, ens n’hem allunyat, i no ho dic jo, ho diuen molts estudiosos. Hi ha qui parla fins i tot d’un trastorn provocat pel dèficit de natura. És a dir, la vida urbana pot generar un trastorn fruit de l’allunyament físic dels ritmes naturals. Cada cop, però, hi ha més moviments de persones que aposten per sortir a passejar i a caminar per la natura. A la meva ciutat, Mollet del Vallès, per exemple, tenim Gallecs, un espai rural on centenars de persones van diàriament a caminar, passejar, en bicicleta… En el fons tots tenim la necessitat de retrobar-nos amb la mare natura.

-Amb la lectura d´aquest llibre , i de la manera més senzilla i plàcida, voldries que l´ésser humà tornés a la natura, però sense soroll?

Si, perquè la natura és un camí, com ho és la vida mateixa i a mida que vas avançant vas aprenent. A mi la natura m’ha ensenyat, sobretot, humilitat i, en conseqüència, a posar-me al meu lloc. A vegades, crec que ens sentim molt superiors a tot, com si estiguéssim damunt d’un pedestal o tinguéssim una gran dosi de supèrbia. La natura et recorda que només ets una petita fulla que circula per l’aigua i que anirà a parar al mar, on es farà malbé i s’acabarà sedimentant en un fons marí.  Comprens que tot segueix el seu camí, nosaltres inclosos, i avui hi som i demà no hi serem, tot canvia constantment, tot passa.

-Quan escrius aquest llibre en qui o en què penses?

Penso en totes aquelles persones que no volen viure la natura pendent del rellotge, el mòbil, la càmera fotogràfica, la música i per tant, desitgen gaudir de tots els valors i sensacions que tant bé descriu Joan Maragall en el seu famós poema sobre la fageda d’en Jordà i, en conseqüència, gaudir del verd com d’aigua endins, profund i clar o de la quietud que ens pot fer agafar un dolç oblit de tot el món fins a sentir-nos presoners del silenci i de la verdor.

Dit, amb altres paraules, em dirigeixo a que vulgui escoltar-me  i pensi que cal tornar a connectar-nos amb el nostre entorn natural ja sigui per qüestions de salut o per raons humanistes, és a dir, per aprendre a situar-nos correctament en el món.

-Penso que la millor relació amb la natura és la que va poc a poc; la que no és massa agressiva, la que interacciona amb ella amb el silenci, el respecte al 100%.Què ens pots reflexionar?

Els venecians a la novia l’anomenen “amorosa” i aquesta dita l’aprofito per dir: Oi, que quan desitgeu veure la vostra amorosa hi aneu sols i no voleu que vinguin els amics, doncs a la natura, de tant en tant, cal saber  anar-hi en solitud per tal de viure-la, des de la intimitat i amb plenitud.

Una de les millors formes de connectar íntimament amb la natura és nedar, preferiblement a mar obert, ja que és una experiència de comunió total amb la natura. A mi m’agrada nedar mar endins. Comences sentin-te indefens, allà flotant com un bri de palla a sobre d’un enorme mar. Llavors és quan apareixen les pors i les angoixes. Em dic: “I si em ve una rampa? Estic aquí tot sol, si crido, ningú em sentirà”. Allà t’enfrontes amb tu mateix i quan aconsegueixes relaxar-te i nedes de forma compassada amb la respiració, sents aquesta comunió. Ets Ú amb el mar i la natura.

-A més, és la millor manera d´aprendre de la natura…perquè a cada excursió,  passeig,  sortida tindrem , amb nosaltres, una lliçó i de les que es queden, sempre, amb nosaltres?

Amb el pas dels anys, m’he adonat que m’estava perdent alguna cosa, que em faltava quelcom. I aleshores vaig aprofundir en la natura com un espai de mestratge, on un hi pertany, com una mena de retorn a la casa primera que hem tingut tots els humans. L’espai natural va ser la primera llar: les coves, les balmes, els arbres… De fet, encara hi ha gent que viu com ho feien al paleolític. La natura ha estat la nostra primera casa i, també, per a molta gent, el seu primer temple, el primer espai de comunicació amb el misteri i amb la dimensió transcendent del món. A mida que he anat conreant aquesta nova mirada he descobert en la natura un munt de tresors. Ha estat tot un aprenentatge!

-Amic Josep d´un temps per ací s´han ficat molt de moda les mainades, les sortides amb curses amb BTT o a peu per la natura, però no un a un o amb petits grups d´amics o demés…Moltes vegades és massiu.Com ho veus?. No és una manera de “saturar” cert entorn?

Penso que mai ha anat tanta gent a fer activitats a la natura, com curses de muntanya, de mountain bike, excursionisme, passejades…però poques vegades aquests usuaris es deixen imbuir dels valors inherents als paisatges naturals, és a dir, que no deixen de ser “urbanites” i, en conseqüència, viuen la natura pendent del rellotge, el mòbil, la càmera fotogràfica, la música i per tant, es perden tots els valors i sensacions inherents a l’espai natural i que abans ja he mencionat.

-S´han de regularitzar les visites a certs llocs perquè ja sabem que allà on entra l´ésser humà deixa, sovint, un impacte, més aviat, negatiu…

Certament, cal regularitza l’entrada als espais naturals protegits; tal com succeeix a tots els Parcs Nacionals dels Estats Units i en alguns dels països europeus. Penso, en la visita que vaig fer a la reserva forestal integral del bosc de Bielowietza acompanyat d’un guia i que va durar més de quatre hores i al llarg de la qual només van creuar-nos amb tres persones. Va ser una experiència que no oblidaré mai, tant per bellesa del bosc com per la calma i la tranquil·litat de la visita.

-La natura és un lloc de retrobament amb nosaltres mateixos i , no sé, amb nosaltres com a gènesis en lo personal, en lo antropològic i ,també, en lo social i en les nostres relacions. Com ho veus?

Per mi  la natura m’ha ensenyat el sentit de la paraula ‘comunió’. És cert que tenim un pas efímer per aquest món i que som ben poca cosa, però a la vegada formem part d’una comunitat de persones i d’una comunitat natural molt gran amb la qual interactuen constantment. Fa uns anys vaig publicar un llibre sobre els arbres perquè, per a mi, els arbres son companys de viatge. Transitem junts per aquesta vida. L’arbre és un símbol omnipresent en missatges comercials, en logos d’universitats, d’empreses, etc., perquè té un valor universal, un variat simbolisme, una forta permanència i alçada que pot associar-se a la comunicació, el creixement, l’ajuda, l’associacionisme…

-Perquè, a més, la trobada amb la natura és un lloc d ´inspiració i la natura un lloc que per ella mateixa, inspira, no ?. Què ens pots comentar?

Primer de tot, abans de trobar inspiració a la natura, cal freqüentar-la, convertint-la en un acte habitual a la nostra vida, de la mateixa manera que anem al mercat o a prendre un cafè en un bar. Allò que hom és capaç de practicar durant dos mesos seguits, s’incorpora de manera natural a la vida. Després, cal recuperar el concepte del ‘badar’. A la natura hem d’anar a encantar-nos, a perdre el temps, hem d’aprendre a no esperar res. Cal anar-hi sense presses de cap mena. Cal buidar-nos per deixar que la natura ens ompli. Després, de ben segur, que arribarà la inspiració.

-Bé, amic cada estació està feta per a una mena de personalitat o per a cercar en cadascú de nosaltres quelcom específic?

Seguir el canvi estacional ens permetrà entendre què ens vol transmetre la natura. Saber què vol dir l’hivern. Què suposa el ressorgiment de la primavera, les primeres flors. També és molt interessant caminar de nit. Tot el que sigui sortir de la quotidianitat ens permet viure intensament l’experiència del nostre entorn natural.

-Ens pots fer cinc cèntims d´allò en que vas treballant ara?

Ara estic acabant un text sobre els arbres i l’espiritualitat.

Benvolguts,

Abans de res vull expressar que per mi és un honor i una enorme alegria que la XCT hagi inclòs dins dels actes de presentació de la Setmana de la Natura la presentació del meu llibre: “Tornar a la natura” i que com a complement a les meves paraules fem una passejada per la fageda d’en Jordà i així lliguem la lectura amb la natura. En conseqüència, també vull agrair als responsables del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa el fet d’haver-nos aixoplugat a Can Jordà i programar l’esmentada caminada, al llarg de la qual m’agradaria proposar-vos posar en practica alguns dels consells esmentats en el meu llibre.

Les meves paraules volen ser un viatge per diferents personatges que són presents, directament o indirectament, entre les pàgines del meu llibre.

El primer d’ells és Stefano Mancuso, professor de la Universitat de Florència i membre del Laboratori Internacional de Neurobiologia Vegetal (www.linv.org) Mancuso, en el seu imprescindible llibre: “Verde brillante. Sensibilità e intelligenza del mondo vegetale” afirma que malgrat que les plantes no tenen ulls, nas, orelles o cervell, poden veure, sentir, comunicar-se i fins i tot gaudir d’intel·ligència, sobretot si tenim present com a definició d’intel·ligència, la capacitat de resoldre problemes. Per tant, aquest científic ens convida a superar les dues característiques que majoritàriament associem a les plantes: immobilitat i insensibilitat i a pensar que simplement són éssers vius diferents a nosaltres, però que mereixen més atenció per part nostre ja que, entre altres funcions fan de vas de comunicació entre el sol i el conjunt dels animals. Per tant, tenen una funció universal. Dit amb paraules més clares: sense els vegetals no hauria altres espècies. A més a més, estudis recents han demostrat que les plantes són sensibles, es comuniquen entre elles i amb els animals, dormen, tenen memòria per saber com han d’actuar davant de certs perills, saben processar informació del seu entorn natural per adaptar-se i establir un comportament apropiat. En conseqüència, segons Mancuso, té sentit parlar d’intel·ligència vegetal i de neurobiologia vegetal.

Mancuso té un altre llibre titulat: “Uomini che amano le piante” en el qual explica la relació  de diferents personatges de la historia amb les plantes. Un d’ells és el filòsof francès Jean-Jacques Rousseau. El filòsof que des de jove es va convertir en un gran aficionat a la Botànica. Ell mateix escriu, en una carta dirigida a un amic: “”Un dia d’aquests en convertiré en una planta, em sembla que ja em surten les arrels”. Producte d’aquesta passió va escriure un manual de Botànica que es publicà pòstumament i que és resultat d’unes cartes dirigides a la filla d’una amiga per explicar-li les característiques i bondats de les plantes i per aquest motiu el manual es titula: “Cartes elementals sobre la Botànica” i es pot considerar el primer manual de caire divulgatiu sobre la botànica ja que està escrit amb un llenguatge molt amè i planer. Per tant, no és gens estrany que algun dels seus textos es dirigeixi als joves, d’aquesta manera: «Jove, alça’t i camina perquè és en el camí, en l’excursió a peu pels camps, pels boscos, per les muntanyes on et retrobaràs, on seràs autènticament tu, on et podràs refer de les ferides i els esgarips de l’ànima». En el llibre: “Discursos. Professió de Fe” esmenta la natura com una escola, com un retorn al paradís, a la veritat inmaculada: “Oh home, de qualsevol contrada que siguis, siguin les que siguin les teves opinions, escolta; heus aquí la teva història, tal com he cregut llegir-la, no als llibres dels teus semblants, que són mentiders, sinó a la natura, que mai no menteix. Tot el que serà d’ella serà vertader”

Parlant de francesos voldria esmentar la pel·lícula dels directors Jacques Perrin i Jacques Cluzaud: “Les saisons” que és una magnífica i preciosa història sobre l’evolució del paisatge d’Europa des de la darrera glaciació i el paper de l’ésser humà. A part de recomanar-vos, ferventment, aquest film, m’agradaria subratllar dues frases del sintètic guió. La primera fa referència a la vida com a viatge i esmenta que els nostres companys d’aquest preciós viatge són la resta dels éssers vius. Per tant, s’estableix un parentiu quasi fraternal entre totes les espècies ja que participen del mateix itinerari. La segona idea que em va frapar és la necessitat, no només de concebre totes les espècies com a companys de viatge, sinó d’establir amb elles una nova aliança que ens permetin respectar-les i estimar-les per tal que el camí sigui llarg.

Per acabar vull parlar-vos del poeta Joan Maragall i de la fageda d’en Jordà. En un pujolet que hi ha a l’entrada de la fageda, tot venint de l’aparcament de can Serra hi ha un monòlit que duu la següent dedicatòria: “Sagrat a la memòria de Joan Maragall” Aquest monòlit el van portar els olotins en un carro tirat per bous després de la mort del poeta i la tala de la fageda monumental que va conèixer el poeta. Al seu peu si ha posat el poema: “La fageda d’en Jordà” que esmento en el capítol titulat: Caminar en silenci pel bosc. Ara bé, el que m’agradaria recalcar i comentar és la paraula sagrat que apareix en el monòlit. Per què apareix aquesta paraula ? Doncs, senzillament perquè el poeta era una persona creient i devot de sant Francesc d’Assís que entenia i relacionava la natura amb la creació i per tant calia considerar-la sagrada i en conseqüència lloar i respectar-la

En conclusió, el llibre “Tornar a la natura” de clara inspiració rousseauniana és una invitació a tornar a cercar les connexions, sensorials i vivencials, amb el nostre entorn natural i a reapendre  ritmes més lents que ens permetin tornar-nos a encantar, encisar i estimar a nosaltres mateixos, que també som natura, i als nostres companys de viatge. El llibre també ens proposa anar més enllà. Tal com diu Jordi Pigem, la interpretació materialista de la realitat es queda curta per entendre i gaudir de tot el passa al nostre entorn, o dit d’una altra manera: no només hem de practicar l’amor a la saviesa, sinó la saviesa de l’amor i amb aquesta obrir el nostre cor a la natura per aprendre a escoltar la veu del silenci subtil.

Moltes gràcies !!

Moltes vegades anem conduint i sense adonar-nos-en ens acostem massa al cotxe del davant, o passem de la velocitat permesa… I ens va molt bé trobar de tant en tant aquells rètols que et recorden (per la teva seguretat 😉 que respectis la distància o que no pots córrer a més de tants quilòmetres per hora… I això que ja ho sabíem, que ho tenim clar des que ens van donar el carnet, però sovint les circumstàncies del moment, les presses diàries, la dispersió del pensament, fa que ens n’oblidem o que no siguem cent per cent conscients del que estem fent i… ens passem la ratlla, amb el risc que això comporta per la nostra vida. Per això ens va molt bé, com us deia, trobar de tant en tant els rètols-recordatoris: ai, sí, és veritat! Sí o no? Doncs…

Benvinguts a la presentació de l’últim llibre de Josep Gordi, Tornar a la natura, que és un recordatori –necessari, imprescindible!- per a la nostra supervivència.

I ara anem  al llibre: he començat posant l’exemple del rètol-recordatori perquè és el que vaig pensar quan vaig acabar de llegir aquest llibre. Mira que sabem com ens convé rodejar-nos de natura, bocabadar amb la natura, respirar natura, carregar-nos les piles enmig de la natura… Però… Quants dies fa que no trepitgeu gespa (i a poder ser amb els peus descalços), o que no us heu mullat els peus al riu, o que no heu bufat llavors de l’herba anomenada dents de lleó després de demanar un desig?

Josep Gordi ens fa un toc d’alerta sobre les conseqüències que té per  a nosaltres el fet d’allunyar-nos cada vegada més de la naturalesa i en molts casos, per desgracia, fins i tot de donar-li l’esquena (i ja no diguem menysprear-la, contaminar-la, perjudicar-la).

Perquè és evident que una gran part de la humanitat viu totalment desconnectada de la natura: metres enlaire de la terra, l’herba; kilòmetres lluny del primer camp sembrat, florit… i a molts dies o mesos de distancia del moment en que podrà veure el mar, un riu, un llac… Hi ha moltíssimes persones (imagineu-vos els nens!) que surten de casa, pugen a l’ascensor, baixen fins al pàrking, deixen els fills a la porta de l’escola, van fins al lloc de treball, aparquen el cotxe al pàrking i a l’hora de plegar desfan el camí, que acabava novament al pàrking de casa. (!!!) Un dia, i l’endemà, i el següent, i l’altre… Tenim un dèficit de natura. I necessitem, com l’aire que respirem!, recarregar-nos urgentment. Com la bateria del mòbil, que no dura més d’un dia.

Per això penso, suggereixo i recomano que, a part de prescriure la lectura obligatòria d’aquest llibre, les autoritats pertinents facin milers de fotocòpies d’aquesta portada, destacant sobretot el títol, i les pengin per tot arreu. Perquè així, mirem on mirem, sempre trobarem davant dels nassos aquest recordatori Tornar a la natura, tan imprescindible pel nostre benestar i la nostra salut (física i mental). I segur que cada vegada direm: ai, sí! Però necessitem que ens ho vagin recordant. Perquè actualment els humans vivim en una gran contradicció, ja que tots el tenim a l’abast el remei per a millorar-los,  el nostre benestar i la nostra salut. I gratuïtament!

• Contacte GRATUIT! amb la natura
• Plantes remeieres GRATUITES! de la natura.

I en canvi ens passem la vida anant de cal metge a la farmàcia i alguns passant també de tant en tant pel psiquiatre buscant solucions químiques pels nostres mals. I això que només necessitem una recepta. I sabem quina és. I la tenim a l’abast: tornar la natura.

Doncs això és el que ens regala el Josep Gordi amb aquest llibre: no una, sinó una pila de receptes amb el fantàstic ingredient base de la natura i ens proposa variants suggerents i atractives. Ara ens en parlarà.

Però abans acabo aquesta breu presentació parlant de la part formal del llibre, és a dir, el recurs que utilitza l’autor per fer-nos arribar el seu discurs. Un recurs molt encertat i actual, que és el dels mails que s’envien dos amics, el Bernat i la Maria (als quals després s’hi afegeix l’Aïna), per reflexionar que sobre la natura i el present i el futur del medi natural. Això permet a l’autor utilitzar un llenguatge senzill i pedagògic  i a més,  (segons la meva opinió) li permet també dividir-se en dos alter-egos amb els que podem identificar-nos els lectors; perquè l’un, el Bernat, és el més introduït i docte amb el tema i l’altra, la Maria, tot i que té prou coneixements i vivències relacionades amb la natura i comparteix la filosofia del Bernat, seria una mica més com nosaltres, que tenim ben clara la teoria, però les circumstàncies familiars i/o professionals no ens permeten portar-la a la practica tan sovint i tan bé com voldríem.

El contingut pot fer pensar més en una conferència o sèrie d’articles sobre el tema de tornar a la natura, però Josep Gordi ha trobat una bona fórmula que és la de la semi-ficció:  posa el ganxo de l’intercanvi de mails entre dos bons amics, noi i noia a més a més ;), i això afegeix una motivació més a la lectura, ja de per sí prou interessant. És a dir,  aporta la informació que vol donar a través de mails informals i això li permet abocar-la de manera aparentment espontània i sense que faci feixuga la lectura. Així pot citar articles, reflexions i opinions de reconeguts experts en temes de natura, educació i espiritualitat, al mateix temps que inclou fragments de poemes o cites literàries.

Un altre ganxo que ha trobat l’autor és el d’acabar cada mail del Bernat i la Maria amb una foto que tingui a veure o el seu subconscient relacioni amb el tema diferent que tracten cada vegada. Unes fotos també molt suggerents, de l’Albert Gusi.

Per tot plegat, un consell: Compreu, llegiu, regaleu i recomaneu aquest llibre de receptes per gaudir de la natura. Us trobareu molt millor! 😉

Anna Fité
Presentació a La Llar del Llibre
Sabadell, 11 de maig de 2016