Cazarabet conversa amb Josep Gordi Serrat

Josep apropar-se a la natura, i als seus neguits,  escrivint cartes a personatges reials, però també ficticis…ja garantitza , d´entrada, una lectura diferent. És com ensenyar-te la natura des d´una mena de mirada o congost diferent. Per què vas triar aquesta mena de manera de fer?

Feia dos anys que havia publicat: “Natura i espiritualitat” i volia trobar un registre diferent per tal d’arribar a un públic més ampli. Per aquest motiu em vaig llençar, per primera vegada, a escriure un text que està a cavall entre l’assaig i la novel·la.

-Pel títol, quasi o gairebé ,podem adivinar que l´ésser humà s´ha allunyat massa de la natura. Ho veus així?

Si, ens n’hem allunyat, i no ho dic jo, ho diuen molts estudiosos. Hi ha qui parla fins i tot d’un trastorn provocat pel dèficit de natura. És a dir, la vida urbana pot generar un trastorn fruit de l’allunyament físic dels ritmes naturals. Cada cop, però, hi ha més moviments de persones que aposten per sortir a passejar i a caminar per la natura. A la meva ciutat, Mollet del Vallès, per exemple, tenim Gallecs, un espai rural on centenars de persones van diàriament a caminar, passejar, en bicicleta… En el fons tots tenim la necessitat de retrobar-nos amb la mare natura.

-Amb la lectura d´aquest llibre , i de la manera més senzilla i plàcida, voldries que l´ésser humà tornés a la natura, però sense soroll?

Si, perquè la natura és un camí, com ho és la vida mateixa i a mida que vas avançant vas aprenent. A mi la natura m’ha ensenyat, sobretot, humilitat i, en conseqüència, a posar-me al meu lloc. A vegades, crec que ens sentim molt superiors a tot, com si estiguéssim damunt d’un pedestal o tinguéssim una gran dosi de supèrbia. La natura et recorda que només ets una petita fulla que circula per l’aigua i que anirà a parar al mar, on es farà malbé i s’acabarà sedimentant en un fons marí.  Comprens que tot segueix el seu camí, nosaltres inclosos, i avui hi som i demà no hi serem, tot canvia constantment, tot passa.

-Quan escrius aquest llibre en qui o en què penses?

Penso en totes aquelles persones que no volen viure la natura pendent del rellotge, el mòbil, la càmera fotogràfica, la música i per tant, desitgen gaudir de tots els valors i sensacions que tant bé descriu Joan Maragall en el seu famós poema sobre la fageda d’en Jordà i, en conseqüència, gaudir del verd com d’aigua endins, profund i clar o de la quietud que ens pot fer agafar un dolç oblit de tot el món fins a sentir-nos presoners del silenci i de la verdor.

Dit, amb altres paraules, em dirigeixo a que vulgui escoltar-me  i pensi que cal tornar a connectar-nos amb el nostre entorn natural ja sigui per qüestions de salut o per raons humanistes, és a dir, per aprendre a situar-nos correctament en el món.

-Penso que la millor relació amb la natura és la que va poc a poc; la que no és massa agressiva, la que interacciona amb ella amb el silenci, el respecte al 100%.Què ens pots reflexionar?

Els venecians a la novia l’anomenen “amorosa” i aquesta dita l’aprofito per dir: Oi, que quan desitgeu veure la vostra amorosa hi aneu sols i no voleu que vinguin els amics, doncs a la natura, de tant en tant, cal saber  anar-hi en solitud per tal de viure-la, des de la intimitat i amb plenitud.

Una de les millors formes de connectar íntimament amb la natura és nedar, preferiblement a mar obert, ja que és una experiència de comunió total amb la natura. A mi m’agrada nedar mar endins. Comences sentin-te indefens, allà flotant com un bri de palla a sobre d’un enorme mar. Llavors és quan apareixen les pors i les angoixes. Em dic: “I si em ve una rampa? Estic aquí tot sol, si crido, ningú em sentirà”. Allà t’enfrontes amb tu mateix i quan aconsegueixes relaxar-te i nedes de forma compassada amb la respiració, sents aquesta comunió. Ets Ú amb el mar i la natura.

-A més, és la millor manera d´aprendre de la natura…perquè a cada excursió,  passeig,  sortida tindrem , amb nosaltres, una lliçó i de les que es queden, sempre, amb nosaltres?

Amb el pas dels anys, m’he adonat que m’estava perdent alguna cosa, que em faltava quelcom. I aleshores vaig aprofundir en la natura com un espai de mestratge, on un hi pertany, com una mena de retorn a la casa primera que hem tingut tots els humans. L’espai natural va ser la primera llar: les coves, les balmes, els arbres… De fet, encara hi ha gent que viu com ho feien al paleolític. La natura ha estat la nostra primera casa i, també, per a molta gent, el seu primer temple, el primer espai de comunicació amb el misteri i amb la dimensió transcendent del món. A mida que he anat conreant aquesta nova mirada he descobert en la natura un munt de tresors. Ha estat tot un aprenentatge!

-Amic Josep d´un temps per ací s´han ficat molt de moda les mainades, les sortides amb curses amb BTT o a peu per la natura, però no un a un o amb petits grups d´amics o demés…Moltes vegades és massiu.Com ho veus?. No és una manera de “saturar” cert entorn?

Penso que mai ha anat tanta gent a fer activitats a la natura, com curses de muntanya, de mountain bike, excursionisme, passejades…però poques vegades aquests usuaris es deixen imbuir dels valors inherents als paisatges naturals, és a dir, que no deixen de ser “urbanites” i, en conseqüència, viuen la natura pendent del rellotge, el mòbil, la càmera fotogràfica, la música i per tant, es perden tots els valors i sensacions inherents a l’espai natural i que abans ja he mencionat.

-S´han de regularitzar les visites a certs llocs perquè ja sabem que allà on entra l´ésser humà deixa, sovint, un impacte, més aviat, negatiu…

Certament, cal regularitza l’entrada als espais naturals protegits; tal com succeeix a tots els Parcs Nacionals dels Estats Units i en alguns dels països europeus. Penso, en la visita que vaig fer a la reserva forestal integral del bosc de Bielowietza acompanyat d’un guia i que va durar més de quatre hores i al llarg de la qual només van creuar-nos amb tres persones. Va ser una experiència que no oblidaré mai, tant per bellesa del bosc com per la calma i la tranquil·litat de la visita.

-La natura és un lloc de retrobament amb nosaltres mateixos i , no sé, amb nosaltres com a gènesis en lo personal, en lo antropològic i ,també, en lo social i en les nostres relacions. Com ho veus?

Per mi  la natura m’ha ensenyat el sentit de la paraula ‘comunió’. És cert que tenim un pas efímer per aquest món i que som ben poca cosa, però a la vegada formem part d’una comunitat de persones i d’una comunitat natural molt gran amb la qual interactuen constantment. Fa uns anys vaig publicar un llibre sobre els arbres perquè, per a mi, els arbres son companys de viatge. Transitem junts per aquesta vida. L’arbre és un símbol omnipresent en missatges comercials, en logos d’universitats, d’empreses, etc., perquè té un valor universal, un variat simbolisme, una forta permanència i alçada que pot associar-se a la comunicació, el creixement, l’ajuda, l’associacionisme…

-Perquè, a més, la trobada amb la natura és un lloc d ´inspiració i la natura un lloc que per ella mateixa, inspira, no ?. Què ens pots comentar?

Primer de tot, abans de trobar inspiració a la natura, cal freqüentar-la, convertint-la en un acte habitual a la nostra vida, de la mateixa manera que anem al mercat o a prendre un cafè en un bar. Allò que hom és capaç de practicar durant dos mesos seguits, s’incorpora de manera natural a la vida. Després, cal recuperar el concepte del ‘badar’. A la natura hem d’anar a encantar-nos, a perdre el temps, hem d’aprendre a no esperar res. Cal anar-hi sense presses de cap mena. Cal buidar-nos per deixar que la natura ens ompli. Després, de ben segur, que arribarà la inspiració.

-Bé, amic cada estació està feta per a una mena de personalitat o per a cercar en cadascú de nosaltres quelcom específic?

Seguir el canvi estacional ens permetrà entendre què ens vol transmetre la natura. Saber què vol dir l’hivern. Què suposa el ressorgiment de la primavera, les primeres flors. També és molt interessant caminar de nit. Tot el que sigui sortir de la quotidianitat ens permet viure intensament l’experiència del nostre entorn natural.

-Ens pots fer cinc cèntims d´allò en que vas treballant ara?

Ara estic acabant un text sobre els arbres i l’espiritualitat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>