Etiqueta: Visites i viatges

Una laboriosa recerca, que va sortir a la llum fa un any, dirigida per un professor en ciències forestals de la Universitat de la Tuscia (Basilicata, Itàlia) ha determinat que un Pinus leucodermis que creix al massís del Pollino té 1.230 anys i, en conseqüència, és un dels arbres més vells d’Europa. Els investigadors l’hi han posat el nom d’Italus, en memòria d’un rei que governava aquestes terres a l’edat de bronze. Es tracta d’un arbre d’uns 10 metres d’alçada, amb el seu cimal mort i amb un diàmetre de 160 cm.

Al massís del Pollino hi ha una de les majors concentracions d’aquests pins a Itàlia. Viuen en un terreny calcari, en un espai molt ventat i gèlid a l’hivern, ni el faig es veu capaç de competir-hi. Són uns veritables gegants que endinsen les seves arrels per les esquerdes de les roques calcàries i d’aquesta manera cerquen la necessària aigua per viure i, tanmateix,  se subjecten per resistir les més que difícils condicions hivernals de la carena a més de dos mil metres d’alçada.

El “pino loricato” és el Pinus leucodermis  o Pinus heldreichii. Pren aquest nom en italià perquè la seva escorça està formada per plaques que recorden la “lorica” que era la peça de la malla metàl·lica que portaven els legionaris de l’antiga Roma. La seva àrea de distribució s’estén per les muntanyes del sud est d’Europa. A Itàlia només els trobareu  al massís del Pollino, bé sigui a la banda de la Basilicata o a la calabresa, però també es localitzen als Balcans i arriben fins el Mont Olimp de l’actual Grècia.

Stefano Mancuso, en un article al diari La República (maig 2018), qualifica aquest pi de veritable fòssil vivent i esmenta que supera en 200 anys un altre pi de la mateixa espècie, anomenat Adone i que es va localitzar a la frontera entre Grècia i Albània. Ara bé, Mancuso remarca que aquests arbres mil·lenaris se situen molt lluny del veritable rei en longevitat d’Europa, el Old Tjikko, que es un avet vermell (Picea abies) que s’ha localitzat a Suècia i que es calcula que té 9.550 anys.

Us vull convidar a visitar el massís del Pollino, situat al sud de la península itàlica, a cavall de la Basilicata i la Calabria. Quin interès té aquest territori que va merèixer ésser declarat Parc Nacional ? D’una part, permet una aproximació agradable i fàcil a la muntanya mediterrània ja que els cims són suaus i arrodonits i tenen unes alçades molt assequibles: la serra Dolcedorme, (2.267m) el monte Pollino, (2.248 m) la serra del Prete, (2.181 m) o la serra de Crispo, (2.054 M) i, d’altra part, es tracta d’unes muntanyes amb un nivell de conservació excel·lent, en les quals  ens trobem arbres monumentals, boscos madurs i espècies arbòries de gran interès geobotànic. Alguns dels autors que han escrit guies i monografies sobre aquest massís muntanyós, descriuen aquest conjunt de serres com un territori salvatge, on costa visualitzar la petjada de l’activitat humana. Aquest fet permet, amb més facilitat, gaudir espiritualment de la muntanya ja que, caminar per una terra quasi salvatge, afavoreix que el cos i l’ànima s’uneixin a l’entorn. Potser, aquests desitjos són més fàcils de complir ja que som a la muntanya d’Apolo; doncs, segons una de les teories sobre l’origen del  topònim és que prové de mons Apollineus, és a dir, la muntanya d’Apolo, que era el déu de la salut.

El massís del Pollino és un territori càrstic. Per tant, en ell ens apareixen totes les morfologies lligades a les roques calcàries, com grotes, congostos, dolines, embornals o brolladors. A la serra de Dolcedorme també es pot visualitzar la petjada del glaciarisme, tant en les formes erosives, com és el cas d’un circ glaciar, com en les morfologies sedimentàries com són els dipòsits morrèncis o els blocs erràtics.

L’orientació dels vessants permet passar del món mediterrani a les formacions centroeuropees que se succeixen amb l’alçada, així en els vessants obacs, la vegetació evoluciona dels alzinars bassals als boscos de roures i castanyers i posteriorment a les fagedes, que en alguns espais frescals es barregen amb els avets. Als cims de les principals serres ens apareix la joia de la corona que també és el símbol del parc nacional: el pi loricato (Pinus heldreichii) Aquest pi, que també creix als Balcans i arriba fins al món Olimp, és una espècie que només creix a les crestes calcàries sense arribar formar boscos sinó simplement arbres que creixen de forma aïllada. Actualment hi ha uns dos mil peus d’aquesta espècie que, majoritàriament es localitzen a la serra di Crispo, a la serra de Dolcedorme i al monte Pollino. A les zones més meridionals està creixent amb una gran vitalitat ja que s’han comptabilitzat un miler de nous plançons. Una de les característiques d’aquest arbre és que té un creixement molt lent i els estudiosos han certificat que alguns exemplars sobrepassen el miler d’anys. Per tant, en aquestes serres podem gaudir dels pins més vells d’Europa. Observar aquests pins isolats als cims d’aquestes serres és com contemplar un gegant que es manté dret des de segles, resistint, fred i calor, tempestes i vents…

Per tots aquests motius l’Edgar Tarres i jo hem organitzat, entre els dies 18 i 23 de setembre, un viatge per gaudir i conèixer dels arbres i boscos d’aquestes serres. Trobaràs tota la informació a www.mindfulkit.com

Aquest dies s’ha fet realitat un petit somni: abraçar un dels “pini loricati” que viuen al massís del Pollino i que, segons els experts, s’acosten al miler d’anys de longevitat.

Vam sortir, la Mercè i jo, del santuari de la Madona del Pollino, acompanyats d’un insigne forestal italià, en Gianni i la Nunzia, la seva dona, cap a la Serra di Crispo (2053 m). Feia  un vent considerable i el cel estava ben tapat, però la il·lusió d’arribar a la carena va fer que obviéssim totes les dificultats i tiréssim endavant embolcallats ben aviat d’una bella fageda que esmorteïa la ventada. Al cap de més de dues hores de caminar entre aquests faigs i avets blancs, arribats a un bell prat on pastaven cavalls i embolcallats de narcisos, vam visualitzar la carena de la serra i al seu damunt, ben isolats, es retallaren  els pins, objecte de la nostra caminada i que, al seu torn, són l’emblema del parc nacional del Pollino. Encara va caldre caminar una bona estona més sobre la neu primaveral enfilant-nos vers el pendís, empesos pel fort vent per arribar a la nostra fita.

A la carena de la serra di Crispo també se l’anomena “El jardí del Déus” ja que, passejar entre aquests arbres, és com bellugar-se entre gegants mitològics. Aquesta sensació prové del fet que els nostres germans arbres creixen a l’espadat de manera isolada, sempre verds, amb un tronc rectíssim, unes arrels poderoses, algunes d’elles a l’aire, i les branques perpendiculars i separades les unes de les altres. Tot plegat desplega una forta i contagiosa energia i una sensació de potència i longevitat extraordinàries.

A la serra di Crispo és on hi ha una de les majors concentracions d’aquests pins del massís del Pollino. Viuen en un terreny calcari, en un espai molt ventat i gèlid a l’hivern, ni el faig es veu capaç de competir-hi. Són uns veritables gegants que endinsen les seves arrels per les esquerdes de les roques calcàries i d’aquesta manera cerquen la necessària aigua per viure i, tanmateix,  se subjecten per resistir les més que difícils condicions hivernals de la carena a més de dos mil metres d’alçada.

El “pino loricato” és el Pinus leucodermis  o Pinus heldreichii. Pren aquest nom en italià perquè la seva escorça està formada per plaques que recorden la “lorica” que era la peça de la malla metàl·lica que portaven els legionaris de l’antiga Roma. La seva àrea de distribució s’estén per les muntanyes del sudest d’Europa. A Itàlia només els trobareu  al massís del Pollino, bé sigui a la banda de la Basilicata o a la calabresa, però també es localitzen als Balcans i arriben fins el Mont Olimp de l’actual Grècia.

Ha estat emocionant arribar-hi, veure’n la meravellosa escorça i poder-li dir, a cau d’orella, com en són de valents, meravellosos i admirables!

Joan Miró va néixer el dilluns 20 d’abril de 1893 a la ciutat de Barcelona. Afortunadament els seus avis vivien a Cornudella del Montsant i Mallorca i, aquest fet, va permetre que de nen, Miró fes diferents estades  a l’illa de Mallorca i al peu de la serra del Montsant. Els dies passats en aquests espais van permetre que entres en contacte amb la natura i la visques quotidianament i badoqueges davant d’un còdol, un insecte, una herbeta o un arbre. La seva mare va conservar alguns dibuixos de l’ermita i els xipresos de sant Joan del Codolar, situada al peu del Montsant. El seu biògraf^[1] conclou que aquestes experiències van generar: “una íntima identificació amb la natura, el cel estrellat, les pedres, els arbres, els insectes, els animals...” El mateix Miró també reconeix la petjada d’aquests paisatges: “Em sento més identificat amb el nen que feia dibuixos a Cornudella o Palma”

Un altre fet que marca les relacions de Joan Miró amb la natura és l’adquisició per part de la família d’una finca rústica a  Mont-roig del Camp el 1911, que tenia una masia aixecada per un indià que havia fet fortuna a Cuba. Aquell mateix any Miró contrau el tifus i la família decideix traslladar el fill a la masia^[2] acabada de comprar per ajudar-lo a recuperar la salut. Certament, el jove Miró va refer-se i aquest fet va fer que s’estableixi un fort vincle emocional entre els paisatges de Mont-roig i el pintor. Ell mateix ho reconeix: “Vaig sanar immediatament. El paisatge em va produir un enorme impacte”

Resultat de les vivències infantils a Mallorca i a Cornudella de Montsant i de les diferents estades que farà al llarg de la seva vida a la masia de Mont-roig del Camp on instal·larà un dels seus estudis, Joan Miró estableix uns vincles molt intensos amb els paisatges i, sobretot, amb els arbres. Només cal llegir la vivència i el valor de l’arbre per Miró: “Per mi, un arbre no és un arbre, una cosa que pertany a la categoria vegetal, sinó una cosa humana, una cosa viva” o “Fins i tot un arbre és mitològic. Un arbre no és un objecte vegetal. És una cosa humana, un bell arbre que respira i que entén, que està enamorat dels seus brots quan els seus brots es converteixen en flors, de les seves flors quan es converteixen en fruits, que lluita contra el vent i que t’estima” o “Quan veig un arbre, per exemple un garrofer, sento que l’arbre em parla. Té ulls. Hi pots parlar. L’arbre és humà” i finalment: “Quan viatjo duc sempre en el maletí un sobre amb una garrofa de Mont-roig; per mi és una cosa quasi religiosa”.

^[1]Massot, Josep (2018) Joan Miró. El nen que parlava amb els arbres, Galàxia Gutenberg, Barcelona.

^[2]Aquesta masia s’ha rehabilitat per la Fundació Miró i està a punt d’obrir les seves portes al públic. Paral·lelament s’ha creat una ruta paisatgística que permet visualitzar els indrets que van inspirar obres del pintor.

Dies enrere vaig pedalar entre el llac de Ledro i el d’Idro i al llarg del recorregut em va sobtar observar un gran nombre d’indústries dedicades a la fusta. Hi havia serradores que feien palets, altres, elements pels parcs i jardins, com taules, bancs, jardineres fetes a partir de troncs… també hi havia empreses dedicades a la construcció de sostres de fusta i, en darrer lloc, n’hi havia que feien taulers per altres indústries.

Tota aquesta activitat és producte que aquesta província italiana és rica en frondosos boscos d’avets, làrixs, faigs… i que la fusta és tradicionalment utilitzada en la construcció d’edificis residencials. Per exemple, la major part de cases tenen les teulades de fusta, encara que sobre d’elles hi trobem teules, també totes les cases també presenten les portes, les escales i els porticons de les finestres sempre de fusta.  Molts edificis industrials recents han utilitzat la fusta en la seva estructura o en el seu exterior, com embelliment. D’altra part, la major part dels elements d’ús públic que se situen al costat dels carrils bici com dels camins també són de fusta: bancs, taules, banderoles, ponts (fotografia 1)… Finalment, l’administració també utilitza la fusta en molts dels seus edificis més recents. Un cas paradigmàtic és la cobertura de les andanes de l’estació de tren de Pergine que també és de fusta (fotografia 2) i que ha convertit un element molt simple, com la cobertura d’una andana per protegir-se de la pluja, en quasi una obra d’art.

Com a darrer cas admirable en la utilització de la fusta, us vull explicar el cas de la reconstrucció, per part d’una amistat, d’una “baita” és a dir, una borda d’alta muntanya. Aquestes construccions, normalment, tenen dos cossos. El primer és de pedra i en ell se situava la vivenda o, a vegades, la cort pels animals; o totes dues funcions. Damunt seu s’aixecava un segon cos tot de fusta on es guardava l’herba, fet normalment amb troncs de làrix que s’amaven encaixant fins arribar a l’alçada òptima per cloure l’edificació amb un sostre també de fusta.  Aquest amic que s’està construint aquesta “baita” ja ha encarregat tots els troncs de làrix i m’ensenyava altres construccions més antigues on la fusta de làrix ha agafat un bellíssim color ocre producte de l’exposició, al llarg dels anys, de la fusta al sol (fotografia 3). Després de sentir-lo, no vaig poder evitar de pensar quin amor per la fusta. En cap cas em va parlar de diners només que amb el pas dels anys espera gaudir dels canvis de tonalitats de la fusta de làrix que utilitzaria.

Podria explicar-vos molts més exemples d’utilització de la fusta en les edificacions públiques o privades que em permeten concloure diem que aquesta terra estima la fusta.