El massís del Pollino

Us vull convidar a visitar el massís del Pollino, situat al sud de la península itàlica, a cavall de la Basilicata i la Calabria. Quin interès té aquest territori que va merèixer ésser declarat Parc Nacional ? D’una part, permet una aproximació agradable i fàcil a la muntanya mediterrània ja que els cims són suaus i arrodonits i tenen unes alçades molt assequibles: la serra Dolcedorme, (2.267m) el monte Pollino, (2.248 m) la serra del Prete, (2.181 m) o la serra de Crispo, (2.054 M) i, d’altra part, es tracta d’unes muntanyes amb un nivell de conservació excel·lent, en les quals  ens trobem arbres monumentals, boscos madurs i espècies arbòries de gran interès geobotànic. Alguns dels autors que han escrit guies i monografies sobre aquest massís muntanyós, descriuen aquest conjunt de serres com un territori salvatge, on costa visualitzar la petjada de l’activitat humana. Aquest fet permet, amb més facilitat, gaudir espiritualment de la muntanya ja que, caminar per una terra quasi salvatge, afavoreix que el cos i l’ànima s’uneixin a l’entorn. Potser, aquests desitjos són més fàcils de complir ja que som a la muntanya d’Apolo; doncs, segons una de les teories sobre l’origen del  topònim és que prové de mons Apollineus, és a dir, la muntanya d’Apolo, que era el déu de la salut.


El massís del Pollino és un territori càrstic. Per tant, en ell ens apareixen totes les morfologies lligades a les roques calcàries, com grotes, congostos, dolines, embornals o brolladors. A la serra de Dolcedorme també es pot visualitzar la petjada del glaciarisme, tant en les formes erosives, com és el cas d’un circ glaciar, com en les morfologies sedimentàries com són els dipòsits morrèncis o els blocs erràtics.


L’orientació dels vessants permet passar del món mediterrani a les formacions centroeuropees que se succeixen amb l’alçada, així en els vessants obacs, la vegetació evoluciona dels alzinars bassals als boscos de roures i castanyers i posteriorment a les fagedes, que en alguns espais frescals es barregen amb els avets. Als cims de les principals serres ens apareix la joia de la corona que també és el símbol del parc nacional: el pi loricato (Pinus heldreichii) Aquest pi, que també creix als Balcans i arriba fins al món Olimp, és una espècie que només creix a les crestes calcàries sense arribar formar boscos sinó simplement arbres que creixen de forma aïllada. Actualment hi ha uns dos mil peus d’aquesta espècie que, majoritàriament es localitzen a la serra di Crispo, a la serra de Dolcedorme i al monte Pollino. A les zones més meridionals està creixent amb una gran vitalitat ja que s’han comptabilitzat un miler de nous plançons. Una de les característiques d’aquest arbre és que té un creixement molt lent i els estudiosos han certificat que alguns exemplars sobrepassen el miler d’anys. Per tant, en aquestes serres podem gaudir dels pins més vells d’Europa. Observar aquests pins isolats als cims d’aquestes serres és com contemplar un gegant que es manté dret des de segles, resistint, fred i calor, tempestes i vents…
Per tots aquests motius l’Edgar Tarres i jo hem organitzat, entre els dies 18 i 23 de setembre, un viatge per gaudir i conèixer dels arbres i boscos d’aquestes serres. Trobaràs tota la informació a www.mindfulkit.com

Visitar un gegant. Amb la col·laboració de M Mercè Bruguera-Barbany

Aquest dies s’ha fet realitat un petit somni: abraçar un dels “pini loricati” que viuen al massís del Pollino i que, segons els experts, s’acosten al miler d’anys de longevitat. 
Vam sortir, la Mercè i jo, del santuari de la Madona del Pollino, acompanyats d’un insigne forestal italià, en Gianni i la Nunzia, la seva dona, cap a la Serra di Crispo (2053 m). Feia  un vent considerable i el cel estava ben tapat, però la il·lusió d’arribar a la carena va fer que obviéssim totes les dificultats i tiréssim endavant embolcallats ben aviat d’una bella fageda que esmorteïa la ventada. Al cap de més de dues hores de caminar entre aquests faigs i avets blancs, arribats a un bell prat on pastaven cavalls i embolcallats de narcisos, vam visualitzar la carena de la serra i al seu damunt, ben isolats, es retallaren  els pins, objecte de la nostra caminada i que, al seu torn, són l’emblema del parc nacional del Pollino. Encara va caldre caminar una bona estona més sobre la neu primaveral enfilant-nos vers el pendís, empesos pel fort vent per arribar a la nostra fita. 
A la carena de la serra di Crispo també se l’anomena “El jardí del Déus” ja que, passejar entre aquests arbres, és com bellugar-se entre gegants mitològics. Aquesta sensació prové del fet que els nostres germans arbres creixen a l’espadat de manera isolada, sempre verds, amb un tronc rectíssim, unes arrels poderoses, algunes d’elles a l’aire, i les branques perpendiculars i separades les unes de les altres. Tot plegat desplega una forta i contagiosa energia i una sensació de potència i longevitat extraordinàries.


A la serra di Crispo és on hi ha una de les majors concentracions d’aquests pins del massís del Pollino. Viuen en un terreny calcari, en un espai molt ventat i gèlid a l’hivern, ni el faig es veu capaç de competir-hi. Són uns veritables gegants que endinsen les seves arrels per les esquerdes de les roques calcàries i d’aquesta manera cerquen la necessària aigua per viure i, tanmateix,  se subjecten per resistir les més que difícils condicions hivernals de la carena a més de dos mil metres d’alçada.

El “pino loricato” és el Pinus leucodermis  o Pinus heldreichii. Pren aquest nom en italià perquè la seva escorça està formada per plaques que recorden la “lorica” que era la peça de la malla metàl·lica que portaven els legionaris de l’antiga Roma. La seva àrea de distribució s’estén per les muntanyes del sudest d’Europa. A Itàlia només els trobareu  al massís del Pollino, bé sigui a la banda de la Basilicata o a la calabresa, però també es localitzen als Balcans i arriben fins el Mont Olimp de l’actual Grècia.

Ha estat emocionant arribar-hi, veure’n la meravellosa escorça i poder-li dir, a cau d’orella, com en són de valents, meravellosos i admirables!

La visió dels arbres de Joan Miró (1ªpart)

Joan Miró va néixer el dilluns 20 d’abril de 1893 a la ciutat de Barcelona. Afortunadament els seus avis vivien a Cornudella del Montsant i Mallorca i, aquest fet, va permetre que de nen, Miró fes diferents estades  a l’illa de Mallorca i al peu de la serra del Montsant. Els dies passats en aquests espais van permetre que entres en contacte amb la natura i la visques quotidianament i badoqueges davant d’un còdol, un insecte, una herbeta o un arbre. La seva mare va conservar alguns dibuixos de l’ermita i els xipresos de sant Joan del Codolar, situada al peu del Montsant. El seu biògraf[1]conclou que aquestes experiències van generar: “una íntima identificació amb la natura, el cel estrellat, les pedres, els arbres, els insectes, els animals...” El mateix Miró també reconeix la petjada d’aquests paisatges: “Em sento més identificat amb el nen que feia dibuixos a Cornudella o Palma
Un altre fet que marca les relacions de Joan Miró amb la natura és l’adquisició per part de la família d’una finca rústica a  Mont-roig del Camp el 1911, que tenia una masia aixecada per un indià que havia fet fortuna a Cuba. Aquell mateix any Miró contrau el tifus i la família decideix traslladar el fill a la masia[2]acabada de comprar per ajudar-lo a recuperar la salut. Certament, el jove Miró va refer-se i aquest fet va fer que s’estableixi un fort vincle emocional entre els paisatges de Mont-roig i el pintor. Ell mateix ho reconeix: “Vaig sanar immediatament. El paisatge em va produir un enorme impacte
 

Paisatge dels voltants de Mont-roig del camp

Resultat de les vivències infantils a Mallorca i a Cornudella de Montsant i de les diferents estades que farà al llarg de la seva vida a la masia de Mont-roig del Camp on instal·larà un dels seus estudis, Joan Miró estableix uns vincles molt intensos amb els paisatges i, sobretot, amb els arbres. Només cal llegir la vivència i el valor de l’arbre per Miró: “Per mi, un arbre no és un arbre, una cosa que pertany a la categoria vegetal, sinó una cosa humana, una cosa viva” o “Fins i tot un arbre és mitològic. Un arbre no és un objecte vegetal. És una cosa humana, un bell arbre que respira i que entén, que està enamorat dels seus brots quan els seus brots es converteixen en flors, de les seves flors quan es converteixen en fruits, que lluita contra el vent i que t’estima” o “Quan veig un arbre, per exemple un garrofer, sento que l’arbre em parla. Té ulls. Hi pots parlar. L’arbre és humà” i finalment: “Quan viatjo duc sempre en el maletí un sobre amb una garrofa de Mont-roig; per mi és una cosa quasi religiosa
 

Una garrofa en un garrofer



[1]Massot, Josep (2018) Joan Miró. El nen que parlava amb els arbres, Galàxia Gutenberg, Barcelona.
[2]Aquesta masia s’ha rehabilitat per la Fundació Miró i està a punt d’obrir les seves portes al públic. Paral·lelament s’ha creat una ruta paisatgística que permet visualitzar els indrets que van inspirar obres del pintor.

Una casa de fusta a Tiana, a càrrec de Francesc Giró

Com a resposta al meu post: El Trentino, una
terra que estima la fusta, en Francesc Giró em va enviar aquest comentari.
Posteriorment em va enviar una imatge de la seva casa per il·lustrar les seves
paraules. Gràcies Francesc !

“La meva casa al Maresme (Tiana) també és de
fusta de pi i avet del Pirineu i la capa exterior és de làrix, ja que no
requereix cap tipus de manteniment. Com la casa del teu conegut, primer té un
color intens groc-taronja i amb el temps es va tornant més fosca i grisa,
integrant-se perfectament en el paisatge. Ja fa 4 anys que hi vivim i n’estem
molt contents. Al nostre país només ens imaginem cases de fusta a les
muntanyes, però a Califòrnia sempre n’han construït a la vora del mar i en
clima mediterrani. Funciona perfectament. Ah! i no tenim ni aire acondicionat
ni ventiladors. No ens cal… Fixeu-vos que les zones amb una tonalitat més
gris, tenen el mateix color que el mur vell de pedra i ciment de la masia.


El Trentino, una terra que estima la fusta

Dies enrere vaig pedalar entre el llac de
Ledro i el d’Idro i al llarg del recorregut em va sobtar observar un gran
nombre d’indústries dedicades a la fusta. Hi havia serradores que feien palets,
altres, elements pels parcs i jardins, com taules, bancs, jardineres fetes a
partir de troncs… també hi havia empreses dedicades a la construcció de
sostres de fusta i, en darrer lloc, n’hi havia que feien taulers per altres
indústries.
Tota aquesta activitat és producte que
aquesta província italiana és rica en frondosos boscos d’avets, làrixs,
faigs… i que la fusta és tradicionalment utilitzada en la construcció
d’edificis residencials. Per exemple, la major part de cases tenen les teulades
de fusta, encara que sobre d’elles hi trobem teules, també totes les cases
també presenten les portes, les escales i els porticons de les finestres sempre
de fusta.  Molts edificis industrials recents
han utilitzat la fusta en la seva estructura o en el seu exterior, com embelliment.
D’altra part, la major part dels elements d’ús públic que se situen al costat
dels carrils bici com dels camins també són de fusta: bancs, taules,
banderoles, ponts (fotografia 1)… Finalment, l’administració també utilitza
la fusta en molts dels seus edificis més recents. Un cas paradigmàtic és la
cobertura de les andanes de l’estació de tren de Pergine que també és de fusta
(fotografia 2) i que ha convertit un element molt simple, com la cobertura
d’una andana per protegir-se de la pluja, en quasi una obra d’art .
 

Fotografia 1

Com a darrer cas admirable en la utilització
de la fusta, us vull explicar el cas de la reconstrucció, per part d’una
amistat, d’una “baita” és a dir, una borda d’alta muntanya. Aquestes
construccions, normalment, tenen dos cossos. El primer és de pedra i en ell se
situava la vivenda o, a vegades, la cort 
pels animals; o totes dues funcions. Damunt seu s’aixecava un segon cos
tot de fusta on es guardava l’herba, fet normalment amb troncs de làrix que
s’amaven encaixant fins arribar a l’alçada òptima per cloure l’edificació amb
un sostre també de fusta.  Aquest amic
que s’està construint aquesta “baita” ja ha encarregat tots els troncs de làrix
i m’ensenyava altres construccions més antigues on la fusta de làrix ha agafat
un bellíssim color ocre producte de l’exposició, al llarg dels anys, de la
fusta al sol (fotografia 3). Després de sentir-lo, no vaig poder evitar de
pensar quin amor per la fusta. En cap cas em va parlar de diners només que amb
el pas dels anys espera gaudir dels canvis de tonalitats de la fusta de làrix
que utilitzaria.
 

Fotografia 2

Podria explicar-vos molts més exemples
d’utilització de la fusta en les edificacions públiques o privades que em
permeten concloure diem que aquesta terra estima la fusta.
Fotografia 3

Geografia sagrada

Acabo de llegir el llibre de Fiorenzo
Degasperi: “Trekking dello spirito in Trentino” Es tracta d’un conjunt
d’itineraris agrupats en dos blocs: caminar pel sagrat i caminar per un dia com
si fos un segle. Els encapçalaments d’aquests dos apartats són una veritable
declaració d’intencions vers quins són els objectius del text: posar en
contacte els caminants amb la geografia sagrada, és a dir, la natura, d’aquesta
regió alpina i entendre el camí, no només com un sender, sinó com un espai on
el caminar pot esdevenir un pelegrinatge i, a la vegada, un mitja per assaborir
pas a  pas els boscos que rodegen els
corriols, les panoràmiques que pots gaudir des d’una cruïlla, la pau i el goig
de l’arribada a un santuari.
Tal com diu l’autor, l’itinerari és també el
medi per conèixer l’entorn, per contemplar la natura des d’una altra mirada i
per harmonitzar el nostre interior amb l’exterior. En conseqüència, el mateix
fet de caminar, pas rere pas, es converteix en una escola per aprendre a estar
amb un mateix i per endinsar-se en la contemplació del sagrat, que comprèn tant
el camí, com les capelles o esglesioles que apareixen en algunes cruïlles i,
evidentment, el santuari on el caminant reposa, prega pels seus o llegeix
històries dels místics que van viure en aquell indret pregant per tothom i
contemplant la natura com un camí per acostar-se al transcendent.
En definitiva, cal valorar i redescobrir la
geografia sagrada que és molt present a tot Europa i entendre-la no només com
el conjunt de monestirs, esglésies o santuaris, sinó també com la xarxa de
camins per la qual han transitat milers de persones al llarg de la història i
al caminar sentir que trepitgem terra sagrada.

La sequoia del cementiri de la Seu d’Urgell

Fa uns dies, l’amic i company de la Facultat
de Lletres de la UdG, Xavier Antich va enviar-me unes fotografies de la sequoia
del cementiri de la Seu d’Urgell. A tots dos ens emocionen aquests arbres i els
recordem d’ haver-los gaudit, en tot els seu esplendor, a les muntanyes
nord-americanes.


Les sequoies gegants (Sequoiadendrum
giganteum) són arbres provinents de les muntanyes de Califòrnia i es
caracteritzen per tenir una escorça de color vermellós, una gran alçada, fulles
perennes i una capçada cònica. Producte del seu ràpid creixement, elegància i
longevitat van introduir-se a Europa com a arbre ornamental, sobretot, pels
jardins de les vil·les. Al Trentino hi ha constància que, a mitjans del segle
XIX, van plantar-se els primers exemplars de sequoies en palauets i vil·les. A
Catalunya també tenim constància de la plantació d’aquests arbres a principis
del segle XX. A Can Casades, al cor de la vall de Santa Fe del Montseny se’n
van plantar tres pels anys vint i a la masia Masjoan, a la comarca d ela Selva,
està documentat que es va plantar una sequoia el 1911, la qual és un dels
arbres més espectaculars de Catalunya.


Arribats a aquest punt, podríem preguntar-nos
què fa una sequoia en un cementiri? Per respondre aquesta pregunta hem
consultat dos tractats de botànica funerària. El primer és el que va escriure
Celestí Barallat el 1885 i que es titula: “Principis
de botànica funerària
” Barallat no esmenta la sequoia però deixa molt clar
que: “Si el lloc de repòs per als difunts
ha de tenir un aspecte grandiós i no pas mesquí, cal que s’assembli als boscos
sagrats de l’antiguita
t” i “El verd
és l’emblema de la regeneració primaveral i per això simbolitza la immortalitat
de l’ànima
” Per tant, la sequoia, tant per l’alçada com pel caràcter
perennifoli de les seves fulles compleix els requisits de Barallat. Els segon
tractat que he consultat és el han escrit  R.Mercurio i C.Mercurio i que es titula: “Alberi sacri” Aquests autors tampoc
esmenten la sequoia, però coincideixen amb els principis de Barallat i
emfatitzen que els arbres aïllats tenen un elevat valor simbòlic. Per tot
plegat,  la sequoia del cementiri de la
Seu d’Urgell compleix, clarament, la funció d’embellir un recinte funerari i
per la seva morfologia i el caràcter perennifoli presenta el mateix simbolisme
que el xiprer.

La testa florida

Aquests dies he tingut el goig de visitar en
el nou Museu de Ciències Naturals de la ciutat de Trento (Itàlia) una mostra de
l’artista Margherita Leoni titulada: “Pau Brasil. Il mito verde di Margherita
Leoni” Es tracta d’un recorregut per la pintura naturalística d’aquesta artista
italiana resultat de la seva immersió en la flora de l’Amazònia al llarg de 10
anys. El títol fa referència a la “Caesalpina echinata” que és un arbre
atlàntic, amenaçat d’extinció i que ha donat nom a l’estat de Brasil.
L’objectiu de l’exposició no és només
endinsar-se en la flora brasilenya sinó, sobretot, fomentar un discurs de
coneixença i respecte cap al món natural. L’autora ens proposa una reflexió
vers la natura:
Representem
el món natural que veiem, però no el que percebem, ni el que sentim. Tenim
necessitat de veure’l engegantit per comprendre el seu valor i la seva unitat.
Ens convé aturar-nos i escoltar-lo, per sentir-nos prop seu


L’exposició es divideix en cinc apartats:
Contemplació, Paradís perdut, Llavors-Ésser Natura, El Mite dels Indis del
Brasil, Éssers humans-Plantes. En aquesta darrera part l’autora, per tal de
cercar la comunió entre persones i plantes, pinta éssers humans amb els caps
plens de flors. Aquest fet m’ha fet pensa en la cançó 7a de colors de Pau Riba,
de la qual us convido a llegir-ne el següent fragment:
Ha plogut sobre el meu cap
hi ha crescut herba molt fresca
i he sortit a passejar
la testa florida i verda
perquè també s’hi han fet flors
com si jo fos una gerra
després ha sortit el sol
i he sentit olor de terra.
Fixa’t jo, quin cap més verd
quina enveja, quina enveja!
papallones i ocellets
s’hi posen, i les abelles
Fixa’t jo, quin cap més verd
quina enveja, quina enveja!
El vent m’ha dut grans de blat
i com que ja és primavera
les espigues s’han llevat
per damunt dels brins de l’herba
i han cobert les flors del foc
car també han crescut roselles
i per fer-me un cap tot d’or
el sol m’ha pansit la gespa.
Fixa’t jo, quin cap més groc
quina enveja, quina enveja!
papallones i ocellots
s’hi posen, i les abelles
Fixa’t jo, quin cap més groc
quina enveja, quina enveja!


  

Muir Woods, un magnífic bosc de sequoies vermelles

Hi ha boscos que atresoren importants valors
naturals i culturals. Aquest és el cas del monument nacional Muir Woods, situat
al nord Califòrnia, molt a prop de la ciutat de Sant Francisco. Es tracta d’un notable
reducte de “sequoia sempervirens
situat en un fons de vall i que va ser salvat de l’explotació fustanera i
protegit el 1908. Actualment està gestionat pel Servei de Parcs Nacionals dels
Estats Units.
La peculiaritat d’aquest bosc és que hi predominen
les sequoies vermelles i per aquest motiu els americans l’anomenen “redwood” ja que l’escorça d’aquesta
sequoia presenta unes tonalitats vermelloses. Uns altres trets característics
d’aquest bosc són l’alçada dels seus arbres i la seva edat. Al tractar-se d’un
bosc protegit des de fa més de cent i, per tant, exclòs dels intensos
aprofitaments fustaners de la segona meitat del XIX que van afectar notablement
les serralades costaneres de la costa oest, molts arbres superen, àmpliament,
els 40 metres i trobem molts exemplars multicentenaris. Una darrera
peculiaritat és que alguns arbres monumentals apareixen format petits grups ja
que aquestes sequoies tenen la capacitat de brotar des de les arrels. Per tant,
des d’un punt de vista naturalístic es tracta d’un bosc excepcional i que presenta
moltes característiques d’un bosc natural, és a dir, una gran quantitat de
fusta morta pel terra, arbres de diferents diàmetres i alçades i existència de
grups d’arbres molt vells.


Ara bé, aquesta massa forestal també té
importants valors culturals. La primera fa referència al seu nom: John Muir
(1838-1914), el qual va ser un gran explorador d’Alaska i, sobretot, de
Yosemite, així com un ambientalista que va fer campanyes per promoure la
creació de parcs nacionals i també el fundador del Sierra Club que es va
convertir en una de les principals organitzacions conservacionistes dels Estats
Units. Un cop creat el parc nacional de Yosemite, del qual es compleixen 125
anys, va viuré-hi un temps en una cabana. En aquest període, en concret el
1903, va rebre la visita del president Teodor Roosevelt (1858-1919) i van fer
una cèlebre excursió de tres dies pel parc al llarg de la qual de ben segur que
van parlar de la necessitat de protegir alguns altres espais naturals i dels
beneficis que per la societat americana tenien els espais naturals protegits.
Resultat d’aquestes converses i del convenciment del president, T. Roosevelt va
crear al llarg del seu mandat 5 parcs nacionals i 18 monuments nacionals.

El segon valor cultural que atresora aquest “redwood” és que va acollir una trobada
dels representants de la primera conferència de Nacions Unides que va tenir
lloc a Sant Francisco i que va celebrar-se el maig del 1945, un mes després de
la mort del president Franklin Delano Roosevelt (1882-1945) Els motius de fer
aquesta reunió dins del bosc van ser homenatjar el president Roosevelt ja que
va ser un dels impulsors de la creació de les Nacions Unides i, a la
vegada,  era un defensor dels boscos com
espai no només per admirar els valors naturalístics sinó per aprofitar l’alçada
i la verticalitat dels grans arbres per fomentar la renovació dels desitjos i
aspiracions de les persones. Per Roosevelt el bosc era com un temple per la pau
ja que la longevitat dels arbres era un exemple a seguir per mantenir els
principis inspiradors de les Nacions Unides.

Les sequoies gegants

Ahir es va fer realitat un somni ja que vaig
tenir la joia de passejar i admirar el bosc de sequoies gegants del Parc
Nacional de les Sequoies a Califòrnia, als Estats Units. He de reconèixer que
la realitat va superar les expectatives. Mai havia vist uns arbres com les
sequoies gegants (Sequoiadendrum giganteum) que són admirables per la seva
verticalitat, alçada, majestuositat, longevitat i elegància.
L’elegància és resultat de la contundent verticalitat,
de la considerable alçada i del color rogenc del seu tronc. Tot plegat fa que
restis magnetitzat ràpidament per la seva presència. Quan apareixen formant
grups de dos o tres arbres la seva contemplació s’esdevé corprenedora.
La longevitat de l’arbre es producte del seu robust
tronc i de l’ampla escorça que compta amb una important quantitat de tanins i
altres substàncies químiques que impedeix que sigui atacat pels insectes i que
a la vegada el protegeix dels focs que esporàdicament cremen a nivell de la
superfície del bosc aprofitant la gran quantitat de fusta morta i,
majoritàriament, resultat d’una tempesta seca. Ara bé, en ocasions si que ens
apareixen els efectes del pas del foc sobre el tronc de l’arbre o l’àpex de
l’arbre mort per l’efecte d’un llamp, però malgrat aquestes cicatrius l’arbre
es manté dempeus.

En conclusió es tracta d’uns arbres únics, enormement
espectaculars i que afortunadament estant protegits des de finals del segle XIX.
Per exemplaritzar tot el que us acabo d’explicar, us esmento les principals dades
de la sequoia anomenada General Sherman que potser és l’ésser viu amb major
biomassa del món ja que té 1.487 metres cúbics de biomassa, 31 metres de
diàmetre a la base del tronc, 75 metres d’alçada (producte que un llamp va
assecar l’àpex) i uns 2200 anys d’existència. De ben segur que hi ha arbres més
alts i de més vells, però difícilment que acumulin tanta biomassa.