Visitar un gegant. Amb la col·laboració de M Mercè Bruguera-Barbany

Aquest dies s’ha fet realitat un petit somni: abraçar un dels “pini loricati” que viuen al massís del Pollino i que, segons els experts, s’acosten al miler d’anys de longevitat. 
Vam sortir, la Mercè i jo, del santuari de la Madona del Pollino, acompanyats d’un insigne forestal italià, en Gianni i la Nunzia, la seva dona, cap a la Serra di Crispo (2053 m). Feia  un vent considerable i el cel estava ben tapat, però la il·lusió d’arribar a la carena va fer que obviéssim totes les dificultats i tiréssim endavant embolcallats ben aviat d’una bella fageda que esmorteïa la ventada. Al cap de més de dues hores de caminar entre aquests faigs i avets blancs, arribats a un bell prat on pastaven cavalls i embolcallats de narcisos, vam visualitzar la carena de la serra i al seu damunt, ben isolats, es retallaren  els pins, objecte de la nostra caminada i que, al seu torn, són l’emblema del parc nacional del Pollino. Encara va caldre caminar una bona estona més sobre la neu primaveral enfilant-nos vers el pendís, empesos pel fort vent per arribar a la nostra fita. 
A la carena de la serra di Crispo també se l’anomena “El jardí del Déus” ja que, passejar entre aquests arbres, és com bellugar-se entre gegants mitològics. Aquesta sensació prové del fet que els nostres germans arbres creixen a l’espadat de manera isolada, sempre verds, amb un tronc rectíssim, unes arrels poderoses, algunes d’elles a l’aire, i les branques perpendiculars i separades les unes de les altres. Tot plegat desplega una forta i contagiosa energia i una sensació de potència i longevitat extraordinàries.


A la serra di Crispo és on hi ha una de les majors concentracions d’aquests pins del massís del Pollino. Viuen en un terreny calcari, en un espai molt ventat i gèlid a l’hivern, ni el faig es veu capaç de competir-hi. Són uns veritables gegants que endinsen les seves arrels per les esquerdes de les roques calcàries i d’aquesta manera cerquen la necessària aigua per viure i, tanmateix,  se subjecten per resistir les més que difícils condicions hivernals de la carena a més de dos mil metres d’alçada.

El “pino loricato” és el Pinus leucodermis  o Pinus heldreichii. Pren aquest nom en italià perquè la seva escorça està formada per plaques que recorden la “lorica” que era la peça de la malla metàl·lica que portaven els legionaris de l’antiga Roma. La seva àrea de distribució s’estén per les muntanyes del sudest d’Europa. A Itàlia només els trobareu  al massís del Pollino, bé sigui a la banda de la Basilicata o a la calabresa, però també es localitzen als Balcans i arriben fins el Mont Olimp de l’actual Grècia.

Ha estat emocionant arribar-hi, veure’n la meravellosa escorça i poder-li dir, a cau d’orella, com en són de valents, meravellosos i admirables!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>