Una nova setmana de la custòdia s’acosta

D’aquí poques setmanes tindrà lloc la segona
setmana europea de custòdia del territori, la qual se celebrarà entre el 26 de
setembre i el 5 d’octubre. Aquesta iniciativa s’emmarca dins del projecte
europeu Land Life (http://www.landlifeweek.eu/ca
)
Cada cop que arriba a les meves mans una
notícia sobre la custòdia del territori, a part de sentir una gran alegria,
penso que cada vegada hi ha més persones que tenen cura i interès per la terra,
és a dir, pel seu entorn i, sobretot, que ho fan cercant les majors complicitats
possibles.  Per tant, teixint llaços o
fent nusos. Fixem-nos en les definicions d’aquestes dues paraules. Un nus és un
entrellaçament estret de les parts d’un o més cossos flexibles que generalment
s’estreny en estirar de llurs caps, i una de les accepcions de llaç és lligam o
vincle. En conclusió els llaços i els nusos ens entrellacen, ens lliguen o ens
uneixen.
 

Entre els nusos d’aquest xiprer hi creix una figuera

Aquestes paraules m’han fet venir al cap una
interessant història que em va explicar fa temps l’islamòleg Halil Bárcena. En
el poble turc de Haccibektas hi ha la tomba del savi dervix Haci Bektash Veli.
Un cop a l’any es fa un pelegrinatge ja que es tracta d’un sant molt venerat.
Un dels rituals que la gent fa és lligar trossos de tela a les branques dels
arbres que envolten la tomba, és a dir, els avis o els pares deixen un tela
lligada a l’arbre amb un nus. Per què ho fan ? Normalment per demanar salut o
felicitat pels seus ja que són en lloc sant i, a més a més, els arbres són un
element de connexió entre el cel i la terra. A la vegada, tota demanda també genera
un compromís amb els teus i les teves creences. Per tant, fixeu-vos quin valor
més gran pot tenir el simple gest de fer un nus en un arbre.

Per tot plegat, us demanaria que teixiu nusos
o establiu llaços amb la nostra mare terra i amb totes les persones que en
tenen cura i la respecten. Una bona manera de fer-ho és acostar-se als actes
d’aquesta setmana europea de la custòdia. Possiblement, hi coneixereu persones
o activitats que us poden ajudar a estrènyer els llaços o fer més forts els
nusos que ens uneixen amb la terra i amb tots els éssers que hi viuen.

L’arbre de la custòdia creix !!!

D’aquí a pocs
dies, entre el 28 de setembre i el 7 d’octubre, comença la Setmana Europea de la Custòdia (http://www.landlifeweek.eu/ca ). Per
promoure el nombre d’actes que es desenvoluparan per diferents espais europeus
s’ha creat una magnífica campanya titulada: Connecta’t amb la natura (http://pinterest.com/landlifeweek/connect-with-nature/
 ) que pretén, segons els organitzadors:
retrobar-se amb els petits plaers que
ens proporciona el contacte amb la natura: Escoltar els sons del vent entre les
fulles d’un bosc de tardor, sentir la calor del sol sobre la pell, acomiadar un
grup d’orenetes que es reuneixen per reprendre el viatge d’hivern, descobrir la
immensitat del paisatge des del cim d’una muntanya, caminar descalç sobre
l’herba fresca, recollir un ram d’espígol agraint el seu perfum, plantar, regar
i cuidar una tomaquera i recollir-
ne els seus tomàquets i degustar-los al
voltant d’una taula amb bona companyia”.
Parlant de
petits plaers us voldria explicar dues experiències entrelligades:
La primera
és de ja fa  uns quants anys, quan  vaig tenir la fortuna d’acompanyar una estona Miquel
Martí i Pol en una visita que va fer a Mollet del Vallès. Vaig esser-hi durant  la visita que el poeta féu a Gallecs.  Per il·lustrar la importància paisatgística i
mediambiental  d’aquest espai, vaig
llegir-li un fragment de Pau Vila que explicava com el geògraf contemplava la
plana vallesana en els anys trenta.
En travessar sovint d’un cantó a l’altre, la
terra vallesana, en tots els temps de l’any i a totes les hores del dia, sempre
la veiem igualment atractívola amb el seguit de canviants que donen els seus
panorames i els seus paisatges; a cada tombant de camí, a cada revolt de ruta,
a cada relleix de muntanya, us trobeu amb la gràcia d’un joc de ratlles, de
llums i de colors que us donen un aspecte nou al paisatge
Al cap dels
anys, en recordar-ho,  em demanava  per què 
havia escollit  precisament aquell
text i me’n vaig adonar, en rellegir-lo, que Pau Vila escrigué el text prosístic,
geogràfic, impregnant-lo d’un alat to poètic, deliciós i que, per tant,  podia arribar amb facilitat a la fina
sensibilitat del nostre poeta.

La primavera a Gallecs

El passat hivern,
després de visitar l’excel·lent exposició que Perejaume va fer a la Pedrera de
Barcelona vaig llegir-me el seu brillant llibre dedicat als arbres dins l’obra Pagèsiques. Els versos i textos de
Perejaume em van resultar especialment interessants perquè, al meu entendre,
s’originen a partir de la contemplació harmoniosa  dels boscos
mediterranis propers: alzinars, suredes i pinedes de pi blanc i pi pinyoner:
A través  de la llenya entrejunta,
per un alzinar fosc, dens, inextricable,
a través dels arítjols que arriben
fins a les entrebesses dels suros,
l’autor s’enfila, obreda amunt,
amb un planter de clarianes a l’esquena
També em va
sorprendre viure els diàlegs que l’autor hi incorpora; els arbres  són els seus interlocutors i confidents i
aquest fet ens fa veure com a lectors que Ells ens desvetllen, en
contemplar-los aquesta doble realitat que porten incorporada per la seva
especial naturalesa: la botànica i la simbòlica.
En cada
arbre n’hi havia dos, un de debò i l’altre de paraula, sinó que l’arbre 
de paraula, escrit per ja no se sabia qui, quedava cada cop més aficat endins
per arribar a brotar, i, a mesura que s’anava fent alt i gros, l’arbre
s’enfortia i es desfeia de ser paraula, i havia de fer, certament, molt d’oratge
per desvetllar, en l’arbre, alguna rama indecisa encara
entre la verbor i
la verdor
Voldria també
destacar la refinada humanitat que es desprèn 
de les paraules que Perejaume els dedica, la seva admiració i estima
incondicional i l’entesa i complicitat de la persona que els observa i els
assumeix.
Tots els
arbres són fills de l’amor. D’atribució forestal i realitat pagèsica, la molta
cultura s’hi amaga, rústega del tot i embosquida . L’arbre escrit amb fulles
del seu puny i lletra, i l’arbre que m’és, l’arbre amb intenció de ser-me,
tots dos arbres són fills de l’amor
Acabem,
només  resta convidar-vos  a participar en els actes de la Setmana Europea de la Custòdia que, de
ben segur, renovellaran la passió per retrobar-vos amb la natura, per apropar-vos
de bell nou als arbres amics, per percebre’n el tacte rugós, gaudir de la força
que ens transmet la seva abraçada solidària i generosa, i ser conscients, si
cap encara més, del molt que ens ofereixen a canvi de ben poc: ombra, fruits
llenya…  Cloure comunicant-vos la joia
que s’experimenta en comprovar que cada dia hi ha més “àngels” custodis, més “vigilants”
que es connecten i estimen la meravella natural.


La fageda de la Grevolosa

Boscos i custòdia

El passat dijous 24 de novembre va tenir lloc a Sabadell la jornada: “Els arbres, els primers custodis de la terra”. Al llarg del dia vaig escoltar les opinions d’estudiosos, propietaris, tècnics de l’administració i entitats de custòdia. Em van interessar en gran manera dos temes: les reserves forestals de boscos madurs i la gran varietat d’acords de custòdia que poden establir-se entre propietaris forestals i entitats de custòdia.
Pel que fa a la primera temàtica va ésser molt edificant el que va explicar en Jaume Hidalgo del procés de creació de la xarxa de reserves forestals de les comarques gironines (www.selvans.cat). En concret, em va interessar molt el que va explicar sobre l’inventari de boscos madurs de la comarca de la Garrotxa ja que va generar que una part d’aquests rodals forestals fossin talats al saber la propietat la seva inclusió dins de l’inventari. Arribats a aquesta desagradable situació, crec que cal preguntar-se: Per què la propietat ha decidit talar els arbres dels rodals inventariats com a madurs ? Des del meu punt de vista la resposta a aquesta pregunta té tres possibles variants. La primera és la desconfiança que té la propietat vers l’administració i els estudiosos. La segona és que caldria abans d’incloure un bosc de propietat privada en un inventari que pot ser utilitzat per l’administració com a eina de consulta,  la conformitat de la propietat i a ser possible una compensació econòmica per tal que el rodal segueixi subjecte a la seva evolució natural. I la tercera és que la propietat té dret d’executar els aprofitaments fustaners que possiblement es recolzen en un PTGMF que ha estat redactat per un enginyer forestal i aprovat pel Centre de la Propietat Forestal de Catalunya.
La roureda de la rovira al terme municipal de Camprodon és un bosc que té un acord de custòdia.
Aquestes reflexions són, al meu entendre, de gran actualitat ara que acaba de fer-se pública la Xarxa de Boscos Singulars de Catalunya que té una base científica molt sòlida però desconec si es fonamenta en un acord amb la propietat. Producte de l’experiència gironina abans esmentada, la xarxa de reserves forestals de les terres gironines desenvolupada per la Diputació de Girona es fonamenta en la voluntarietat i en una compensació econòmica que equival a les rendes dels aprofitaments forestals que donaria el rodal en els propers 25 anys.
Com us deia al principi, al llarg de la jornada vaig escoltar una gran varietat d’acords de custòdia que poden establir-se entre propietaris forestals i entitats de custòdia, els quals van des de comprar drets de tala per afavorir els hàbitats d’espècies protegides o per deixar a evolució natural el bosc, a acords de custodia que preveuen la millora forestal del bosc. Per tot plegat i tal com diu el Manifest de Sabadell, cal seguir promocionant les complicitats i les aliances entre els propietaris forestals i les entitats de custòdia ja que es fonamenten en la voluntarietat i l’acord.

L’arbre de les idees

Si consultem l’entrada “arbre” en algun Diccionari de Símbols, ens apareixen un bon grapat de  referències lligades a la religió: l’arbre de la vida, l’arbre de la Creu, l’arbre de Jessé…  També s’al·ludeix a  la importància de la verticalitat de l’arbre, la qual esdevé un pal de paller del qual  poden penjar diferents matèries: el coneixement,  la família, els oficis…
El passat 18 d’octubre, vaig assistir a la Jornada de Participació del III Pla Director de la Xarxa de Custòdia del Territori (XCT). Una de les eines metodològiques de participació que va utilitzar l’equip dinamitzador de la jornada, -encapçalat per Xavi Sabaté- va ésser “l’arbre de les idees.” Es tractava d’un arbre dibuixat sobre un paper blanc, en el qual les branques eren les línies estratègiques del III Pla Director i les fulles de les branques eren les accions previstes per fer realitat els eixos o “branques estratègiques.”
L’arbre de les idees
Branques de l’arbre de les idees
Tot el Pla Director de la XCT té la vocació d’esdevenir un arbre ben arrelat que s’aixequi  amb vigoria i es projecti cap al cel, és a dir, cap al futur i amb força, amb molta força. Per recalçar aquesta apreciació personal, vull referir  dos fets: començarem pel lema de la jornada que era: “amb els peus a terra”,lema que tanmateix implica viure en la realitat, sentir-se arrelat al passat… 
Seguirem pel fet que la XCT promou un portal anomenat: Viu la terra (www.viulaterra.cat ) que es promociona amb un interessant vídeo que narra la història d’una nena que planta un plançó d’una alzina amb l’ajuda de l’avi i que, anys més tard, retorna com a adolescent enfadada amb el món. En  retrobar-se amb l’alzina convertida en un arbre, recupera el somriure.
Només desitjar a la XCT que com a bon arbre ben arrelat es projecti amb força i creixi fins  a generar una gran capçada que doni aixopluc a tots aquells que volen seguir custodiant el territori.

Passejar per la roureda de la rovira a Camprodon

La roureda de la rovira, coneguda localment com la roureda de can Pascal, se situa en el terme municipal de Camprodon; en concret en els vessants del turó de la Rovira.  Aquest bosc té dues interessants peculiaritats.
La primera és que està subjecta a un acord de custòdia. L’acord el van segellar la família propietària i la Diputació de Girona gràcies al suport de la Xarxa de Custòdia del Territori i de l’empresa Cruma en motiu de la celebració dels 10 anys de la reunió de Montesquiu que es pren com a data d’inici del foment de la custòdia a Catalunya. Aquestes dues entitats s’han compromès a pagar a la propietat una quantitat econòmica que equival al valor comercial dels arbres que es podrien abatre  en els propers 25 anys per tal d’afavorir l’evolució natural del bosc. Precisament acabo de llegir un estudi d’ERF per la Fundació del Món Rural (el trobareu a l’apartat de lectures recomanades de la meva web) on es constata la manca de contraprestacions per part de la societat per les funcions socioambientals de les finques agroforestals que beneficien el conjunt de la societat. Per tant, els acords de custòdia són un bon exemple per afavorir un retorn per part de la societat cap els propietaris de les finques privades.
Panoràmica del turó de la rovira
 
La segona peculiaritat és que la roureda de roures de fulla gran (Quercus petraea) de la Rovira és un bosc madur que presenta arbres de grans diàmetres, alçada i longevitat ja que  alguns dels roures sobrepassen els 200 anys. Aquest bosc forma part de la xarxa de reserves forestals que impulsa la Diputació de Girona.
Al passejar que entremig d’aquests monumentals arbres sempre em sento com si fos enmig dels tubs d’un orgue de fa segles que ens ofereix la música de la natura ja que si observem les seves capçades es fàcil sentir el moviment de les fulles pel vent, el so dels ocells o la caiguda d’un branquilló. Eugeni d’Ors en el seu llibre: “Gualba, la de mil veus” ens descriu aquest sentiment: “El seu ventre és fet de clar fullatge, els seus tubs són arbres. Els fins tubs de tendre gris són guarnits de tendra verdor. Però aquesta és tan tremolosa i tan transparent, que no els cela; sinó que com una església els tubs del seu orgue, esdevenen una mica indecisos, entre boirines de l’encens,.., L’orgue silenciós solament sospira, de tant en tant, amb la pujada del vent pels fins tubs grisos; però diríeu que aquest sospir, més que sospir, és un sonriure
Roure de fulla gran de la roureda de la rovira
Roure de fulla gran de la roureda de la rovira

El paisatge, entre la terra i el cel.

Avui he sabut que l’Enrique Vicente ha mort d’un atac de cor fulminant.  Vaig coincidir amb ell en la redacció del llibre: “Oportunitats per a la custòdia del territori als municipis” publicat per la Xarxa de Custòdia del Territori. En aquell moment ell era secretari de l’Ajuntament de Tremp i vam discutir molt sobre els possibles papers que podien jugar els ajuntaments en la promoció de la custòdia. Recordo que vam acabar la redacció del llibre a la Terreta. Va ser una llarga i fecunda jornada ja que amb els amics d’X3 vam sortir de Mataró i ja vam esmorzar prop de la Noguera Ribagorçana. L’Enrique ens va obsequiar amb un esmorzar de caçador. Després vam endinsar-nos pels paisatges de la Terreta que està dins del terme municipal de Tremp, vam seguir menjant i treballant fins que es va pondre el sol i de tornada cap a casa. Sembla mentida que l’Enrique ja no sigui. Com homenatge a un home treballador i bondadós m’enfilo, virtualment, al poble de Sapeira i observo el paisatge de la terreta al qual l’Enrique havia dedicat bona part de la seva vida i, des d’aquella atalaia penso que el paisatge com els arbres se situen entre la terra i el cel i l’hi desitjo bon viatge.
Panoràmica de la Terreta des del poble de Sapeira

10 anys de la declaració de Montesquiu i de la custodia del territori a Catalunya

Ahir, 18 de novembre va celebrar-se a la Pedrera de Catalunya Caixa a Barcelona un acte molt emotiu, ja que fa 10 anys que va tenir lloc una jornada al castell de Montesquiu que pot considerar-se l’inici de la custòdia del territori a Catalunya. Recordo la jornada ja que hi vaig participar com a regidor d’urbanisme i medi ambient de l’Ajuntament de Mollet del Vallès i, com a tal, signar la Declaració de Montesquiu.
En 10 anys han passat molts fets: des del 2003 ja no soc regidor i la custòdia del territori és una realitat molt present en molt àmbits de Catalunya i de l’Estat Espanyol. Un element que ha ajudat a fer possible el que abans hem esmentat ha estat la creació de la Xarxa de Custòdia del Territori, que sota la direcció de Jordi Pietx i amb l’equip tècnic que hi treballa han fet possible que la custòdia sigui present en moltes institucions públiques i que les organitzacions ambientals optin, cada dia més, perquè la custòdia sigui un potent línia de treball. Avui mateix llegia a la llista de distribució de territori que l’estany de Sils s’ha engrandit gràcies a la signatura de nous acords de custòdia.
Ahir, tots els participants de l’acte de la Pedrera, van deixar clar que la feina feta per la XCT ha estat modèlica i que ha promogut la custòdia en molts fòrums i institucions i davant d’aquesta constatació només cal alegrar-se’n i celebrar-ho.

Des de fa uns anys formo part del Consell de la XCT representant la Càtedra de Geografia i Pensament Territorial de la Universitat de Girona i puc seguir treballant a favor de la custòdia.
Com que la missió d’aquest blog no és només relatar i informar sinó també opinar, expressaré unes breus opinions vers el present i el futur de la custòdia del territori a Catalunya.
• La primera és que segueixo pensant el mateix que fa 10 anys quan a Montesquiu vaig descobrir el concepte custòdia del territori, és a dir, que aquest és un concepte d’una gran força producte de la seva senzillesa i elasticitat i que, a més a més, es fonamenta en l’acord i el consens. Els adjectius esmentats fan que, des del meu punt de vista, la custòdia tingui un gran futur. Sobretot, en un moment que les activitats del sector primari no viuen una conjuntura gaire favorable producte, entre altres raons, de la competència d’altres mercats i de les necessitats futures d’adaptar-se millor als requeriments ambientals.
• Ara bé, en el firmament de la custòdia també hi ha núvols i alguns d’ells són força negres. Les principals nuvolades que afecten el futur de la custòdia del territori són en primer lloc, una administració que es veu en la necessitat d’aprimar-se pressupostàriament i, en aquests casos, el primer que rep sempre és la política ambiental. En segon lloc, la situació de les organitzacions ambientals que utilitzen la custòdia és molt desigual i, en termes generals, té poca base social. Només cal tenir present que una sola entitat té 160.000 ha, és a dir el 5% de la superfície de Catalunya, custodiades sota diferents tipus d’acords. En canvi la resta d’entitats tenen pocs socis i una manca d’independència econòmica que els garanteixi el futur al marge dels ajuts públics. El mateix president de la XCT va esmentar en el seu parlament que en algun moment la XCT arriba a eclipsar les entitats.
• De les declaracions dels ponents vull destacar les enèrgiques paraules de la consellera d’agricultura del consell insular de Menorca què, que al meu entendre, van posar el dit a la nafra en dir que la clau del seu èxit ha estat el lideratge conjunt d’Unió de Pagesos i el GOB Menorca el qual ha generat que el 57% de la superfície agrària de l’illa de Menorca estigui gestionada per contractes agraris. Aquesta situació és un dels grans reptes que tenim a Catalunya, és a dir, que propietaris i entitats de custòdia liderin les demandes sobre el territori.
Malgrat els núvols a l’horitzó crec fermament que el camí de la custòdia continuarà acollint nous adeptes i ampliant els acords entre propietaris i entitats de custòdia ja que tots plegats volen seguir tenint cura de la terra. En seguirem parlant.

Per celebrar els 10 anys de la Declaració de Montesquiu l’empresa Cruma i la XCT han signat un acord de custòdia a favor de la roureda de roure de fulla gran de la Rovira situat a la vall de Camprodon. Aquesta imatge correspon a una roureda de roure de fulla gran de Catalunya.