Els arbres, entre el cel i la terra

La Sacra di san Michele

All’inizio della Valle di Susa, che si trova in Piemonte (Italia), si incontra il Monte Pirchimiano, la cui cima raggiunge quasi i mille metri di altezza sul livello del mare. Dalla sua vetta si vede, ad est, la grande pianura padana e ad ovest parte delle montagne alpine occidentali. La Valle di Susa è  infatti una delle strade di collegamento tra la Francia e le terre italiane.

 

Sui fianchi di questa montagna furono edificate nel X e XI secolo le prime cappelle dedicate all’arcangelo San Michele e, successivamente, fu costruito un imponente monastero benedettino dedicato allo stesso arcangelo, detto Sacra di San Michele, per sottolineare con forza che ci si trova in presenza di uno spazio sacro. Prima dell’anno 1000, il culto dell’arcangelo San Michele era già diffuso in tutta Europa. La Chiesa copta lo aveva introdotto a partire dal IV secolo e tale culto acquisì molta forza prima del volgere del millennio, anche a seguito della paura della fine del mondo che si era diffusa in tutto il continente, e il culto e il fervore per questo arcangelo erano divenuti così molto importanti.

L’arcangelo San Michele come essere celeste appartiene alla corte di Dio. Appare nella Bibbia come il capo supremo degli eserciti celesti dedicati a combattere gli angeli ribelli e malvagi. Per questo è rappresentato con lancia o spada, scudo protettivo e, a seconda del tempo, vestito con ornamenti militari o con una tunica. Altre volte è dipinto con una bilancia tra le mani, in quanto agisce come un pesatore di anime, cioè colui che misura le azioni delle persone e ne fissa il destino eterno. Non sorprende quindi che molti dei monasteri a lui dedicati siano un misto di edificio religioso e fortezza. Se diamo uno sguardo alla distribuzione di questi monasteri, troviamo la loro presenza in aree geografiche molto diverse. In Inghilterra, al largo della Cornovaglia, troviamo la montagna di St. Michael, che è un’isola molto vicina alla terraferma e sulla quale è stata costruita un’abbazia dedicata a questo arcangelo. Sulla costa della Normandia si incontra Mont Saint Michel che a sua volta è un’isola e sopra di essa è stato costruito un monastero. In Italia meridionale, la leggenda narra che l’arcangelo apparve per compiere un miracolo e chiese che fosse eretto un santuario in suo nome; sul monte Sant’Angelo vi è così un santuario e una grotta molto venerata dedicati all’arcangelo. E questa linea di monasteri e santuari continua fino a Gerusalemme. Anche in Catalogna ci sono  numerosi eremi e monasteri dedicati a Sant Miquel, come Sant Miquel de Cuixa consacrato nel 947 o la grotta di Sant Miquel del Fai nelle Vallès Oriental. La Sacra di San Michele sembra dunque far parte di un antico percorso di pellegrinaggio dedicato al culto di questo santo.

Per arrivare alla Sacra dobbiamo andare direttamente alla Valle di Susa, dopo si scende lungo questa valle fino a raggiungere la città di Avigliano, nei cui pressi troveremo le indicazioni per raggiungere la Sacra di San Michele. Una volta lasciata l’auto nelle vicinanze, prenderemo un sentiero che attraversa un fitto bosco di faggi e che ci porterà ai piedi di questo edificio religioso connotato da una grande verticalità. Giunti ai suoi piedi, si alza lo sguardo per cogliere la monumentalità e la verticalità di questo monastero che per molti secoli ospitò una comunità benedettina che raggiunse la sua massima espressione nel corso del Trecento.

Attraversare la Sacra significa avviarsi a salire le scale, attraversare le porte, passare sotto i contrafforti, fino a raggiungere la cima dove si trova la chiesa e dove si può godere della pace e della luce dello spazio. Dopo aver goduto del calore che il tempio ci offre, dobbiamo uscire per ammirare l’ambiente circostante. Da questi mille metri di altitudine possiamo godere dell’immensità delle montagne alpine, alcune delle quali superano i tremila metri, e dell’ampiezza della pianura in cui scorre il fiume Po che si perde all’infinito. Siamo in uno spazio unico dove l’interno e l’esterno sono due facce della stessa medaglia. La forza di questo spazio, che è una continuazione della stessa roccia, favorisce interiormente il silenzio e il raccoglimento, mentre all’esterno ci apre alla contemplazione della natura. Il 14 luglio 1991 Giovanni Paolo II visitò la Sacra come un semplice  pellegrino e lasciò una benedizione per queste terre. Riporto le ultime parole:

Per l’intercessione dell’Arcangelo San Michele,fa scendere copiosa la tua benedizione su questa Valle,sulle sue città e i suoi paesi,sui responsabili del bene comune,sulle famiglie e le comunità,sulle parrocchie e le associazioni,sui bambini e sui giovani,sugli ammalati e sugli infermi,sui turisti e sugli stranieri,affinché tutti possano crescerenella loro dignità di uomini e figli di Dio.”

Tradotto: Gianni Tabachi

La Sacra de San Michele.

A l’inici de la vall de Susa, situada al Piemont (Itàlia), ens apareix el mont Pirchimiano que arriba a quasi els mil metres d’altitud. Des d’aquest penyal es contempla, a l’oest , la gran plana del Po i a l’est, una part de les muntanyes alpines. Cal ressenyar que també és un dels camins de connexió entre França i les terres italianes.

Damunt d’aquest espadat van alçar-se al llarg dels segles X i XI unes primeres capelles dedicades a l’arcàngel Sant Miquel i, més endavant, un imponent monestir benedictí dedicat al mateix arcàngel, que és conegut com la Sacra de San Michele per remarcar que som davant d’un espai sagrat.

Abans de l’arribada de l’any mil, el culte a l’arcàngel Sant Miquel s’estenia per mitja Europa. L’església copta l’havia introduït a partir del segle IV i prengué molta força abans del canvi de mil·lenni ja que per Europa es va estendre la por a la fi del món i el culte i el fervor per aquest arcàngel va ésser molt important. L’arcàngel Sant Miquel com a  ésser celestial pertany a la cort de Déu. Apareix a la Bíblia com el cap suprem dels exèrcits celestes dedicats a combatre els àngels rebels i el maligne. Per aquest motiu apareix amb la llança o l’espasa, l’escut protector i, segons l’època, vestit amb ornaments militars o amb una túnica. En altres ocasions és pintat amb una balança a les mans, fent de pesador d’ànimes, és a dir, el que mesura els actes de les persones i fixa el seu destí etern. Per tant, no és gens estrany que molts d’aquests monestirs siguin una barreja d’edifici religiós i fortalesa. Si fem un cop d’ull trobem la seva presència a espais geogràfics molt diversos: a Anglaterra, davant de les costes de Cornualles, ens apareix la muntanya de Sant Miquel, que és un illa molt propera a terra i on es va construir una abadia dedicada a aquest arcàngel. A la costa de Normandia ens apareix el Mont sant Michel que també és una illa i damunt seu també es va aixecar un monestir. Al sud d’Itàlia la llegenda explica que l’arcàngel es va aparèixer per fer un miracle i va demanar que s’aixequés un santuari en nom seu i per aquest motiu en el Mont Sant’Angello  hi ha un santuari i una grota molt venerada dedicada a l’arcàngel. I aquesta línia de monestirs i santuaris segueix fins a Jerusalem. A Catalunya també hi ha nombroses ermites i monestirs dedicats a sant Miquel, com Sant Miquel de Cuixa consagrat l’any 947 o la grota de Sant Miquel del Fai al Vallès Oriental. Per tant, la Sacra de San Michele forma part d’un antic camí de pelegrinatge dedicat al culte a sant Miquel.

Per arribar a la Sacra des de Catalunya tenim dues opcions. La primera és creuar França per la vall del Roine i enfilar-nos per Grenoble cap als Alps i creuar-los pel túnel del Frejus que ens porta, directament, a la vall de Susa. La segona opció es creuar França per la Provença i dirigir-nos des d’Aix-en-Provence cap a Gap i Briançon i pel coll de Montginegre entrar a la vall de Susa. Davallarem per aquesta vall fins arribar a la ciutat d’Avigliano i, prop seu, ja trobarem indicacions per arribar a la Sacra de Sant Michele.

Un cop deixem el cotxe ens enfilarem per un camí que passa pel mig d’una densa fageda que ens portarà al peu d’aquesta vertical construcció religiosa. Quan s’arriba al peu de la Sacra, la mirada s’enlaira per copsar la monumentalitat i la verticalitat d’aquest monestir que al llarg de molts segles va acollir una comunitat benedictina que va arribar al seu màxim esplendor al llarg del segle XIV. Endinsar-se per la Sacra és començar a pujar escales, creuar portes, passar per sota de contraforts fins arribar al cim on se situa l’església on es gaudeix de la pau i la llum de l’espai. Després de gaudir del recolliment que ens ofereix  el temple cal sortir a l’exterior per meravellar-se de la creació. Des d’aquests mil metres gaudim de la immensitat de les muntanyes alpines, -algunes de les quals superen els tres mil metres- i de la grandesa de la plana del riu Po que es perd a l’infinit. Som en un espai únic on l’interior i l’exterior són les dues cares d’una mateixa moneda. La fortalesa d’aquest espai, que és una continuació de la mateixa roca, ens afavoreix, des de l’interior, el silenci i el recolliment i l’exterior ens obre a la contemplació de la naturalesa.

El 14 de juliol del 1991 Joan Pau II va visitar la Sacra com un pelegrí més i hi va deixar una benedicció per a aquestes terres. Us en reprodueixo les darreres paraules:

Per la intersecció de l’arcàngel sant Miquel,

feu davallar una gran benedicció vers aquesta vall,

damunt les seves ciutat i pobles,

damunt els responsables dels bens comuns,

damunt les famílies i la comunitat,

damunt les parròquies i les associacions,

damunt els nens i els joves,

damunt dels malalts,

damunt els turistes i els estrangers,

per tal que tots puguin créixer dignament com homes i fills de Déu.

“L’arbre de la Llibertat” de la plaça Universitat de Barcelona

Aquests dies he començat a llegir el nou llibre d’Stefano Mancuso[1] i, només d’obrir-lo,  m’adono que el primer capítol està dedicat a l’arbre de la llibertat. L’autor explica la troballa, en un mercat de llibres de vell a París, de l’opuscle: “Essai històriques et patriòtiques sur les arbres de la liberté”, escrit per Henri Grégoire i publicat el 1794 París,  i que presenta, entre altres temes, els requisits que havia de tenir “un arbre de la llibertat.” L’autor conclou que l’arbre de la llibertat per excel·lència havia de ser un roure i que calia plantar-lo a la plaça del poble com a símbol del naixement d’una nova era presidida pels nous valors republicans nascuts de la Revolució Francesa: la llibertat, la igualtat i la fraternitat.

En els anys de la Revolució Francesa i de l’època napoleònica,es van plantar milers d’arbres als pobles i ciutats franceses. Amb la restauració de les monarquies i els règims absolutistes, la major part d’aquests arbres van ser talats o arrancats encara que, posteriorment, durant les revoltes del 1848, a Europa es va tornar a produir un revifalla en la plantació d’arbres de la llibertat o fraternitat.

Amb motiu de la Revolució Liberal del 1868 a Espanya, aquesta tradició d’arbres de la llibertat va arribar a Catalunya. L’11 de febrer de 1869 se’n va plantar un a la plaça Universitat de Barcelona. Aquell dia coincidia amb la constitució de les noves Corts a Madrid i van assistir-hi  l’alcalde accidental i el capità general.

L’historiador Jaume Vilagines[2] explica que: “L’esperit revolucionari i alliberador de la revolució de 1868 va triar l’arbre com a símbol. El va adoptar seguint una tradició que es remunta a la Revolució Francesa i, abans que a aquesta, a la Revolució Americana

Curiosament, fa uns dies, vaig trobar a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona un document (Figura 1) del 14 de març del 1870 on s’explica que  es pagaven 43 escuts a un senyor -que es devia dedicar  aquestes feines- per arrencar l’Arbre de la Llibertat de la Plaça Universitat i plantar-hi, en el seu lloc, un cedre.

Figura 1

Document de l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona

És trist constatar que, des dels inicis de segle XIX, a moltes ciutat i pobles d’Europa, els arbres han pagat els canvis de règims polítics i, de la mateixa manera que van ser plantats amb festes importants, música, parlaments dels representants polítics…  es van aterrar un bon dia amb tot l’enrenou  possible per fer evident que, no només es tallaven uns arbres, sinó que, sobretot,  s’enderrocaven unes idees.

La Plaça Universitat el 1874. A l’esquerra s’observa el cedre que va substituir a l’arbre de la llibertat

Font:www.catalegarxiumunicipal.bcn.cat

Hauria estat magnífic veure passar el temps,  els representants polítics i les seves idees… i, tot i així, poder gaudir del creixement del roure, l’om o el plàtan d’ombra que ens acull a tots a través dels anys, dels segles, pensem el que pensem.

 

[1] Mancuso, Stefano (2021) La planta del mundo, Galaxia Gutenberg, Barcelona.

[2] http://arbresjosepgordi.blogspot.com/2013/10/larbre-de-la-llibertat-carrec-de-jaume.html

Les alzines de plaça Catalunya

Us heu preguntat mai com és que a la plaça Catalunya es van plantar quaranta-cinc peus d’alzines fa quasi cent anys, és a dir, en el moment d’iniciar-se les obres d’urbanització de plaça actual? Us pot semblar el fet més normal del món si tenim present que l’alzina és un arbre mediterrani i un dels més importants de Catalunya. Ara bé, a la ciutat de Barcelona és poc present i als anys vint els arbres més abundants als carrers de la ciutat eren els plàtans d’ombra i altres espècies caducifòlies. Actualment, les alzines plantades a la ciutat de Barcelona no arriben al miler davant dels 150.000 arbres que té la ciutat, només ens apareixen en algunes places i mai formant una alineació d’arbres en un carrer. Per respondre, correctament, a la pregunta inicial cal submergir-se en la història urbanística de la ciutat.

A mitjans del segle XIX, l’espai que ara ocupa la Plaça Catalunya era simplement un descampat davant de les muralles, però molt a prop de la Rambla que era l’arteria urbana més importants de la Ciutat Vella (Figura 1) i que enllaçava amb les fileres d’arbres del camí o passeig de Gràcia i del camí de Sarrià. Per tant, era una zona destinada a convertir-se en una ròtula entre la Ciutat Vella i el Nou Eixample.Figura 1

Espai de davant de les muralles on s’ubicaria la plaça Catalunya a principis del segle XIX

Font: www.catalegarxiumunicipal.bcn.cat

Quan les muralles es van enderrocar (1859) i va començar a fer-se realitat l’eixample ideat per Ildefons Cerdà, l’Ajuntament va constatar que Cerdà no havia deixat cap espai de transició entre la ciutat vella i la nova i, en conseqüència, la zona on ara hi ha la plaça Catalunya era, simplement, una illa més de l’eixample (Figura 2). Aquesta realitat del planejament va topar amb la necessitat d’establir lligams amables entre el Nou Eixample i la Ciutat Vella.

Figura 2

L’eixample d’Ildefons Cerdà i la ciutat vella

Font: www.catalegarxiumunicipal.bcn.cat

Un exemple -del 1865- de la necessitat de relligar la ciutat vella amb la nova va ésser la plantació de diferents fileres d’arbres per unir la Rambla amb la rambla Catalunya, i el portal de l’Àngel amb el passeig de Gràcia. La manca de concreció urbanística i el fet que la futura plaça no comptes amb un perímetre construït va generar que durant diverses dècades aquest espai acollís diferents construccions i activitats, com barraques de fira, circs, quioscos, cafès… però sense una proposta global que planifiqués i ordenés l’espai.

Amb motiu de l’Exposició Universal del 1888, l’Ajuntament decidí fer una operació d’endreça a l’enderrocar algunes barraques, posar un nou enllumenat i tallar arbres i arbustos aïllats i, al mateix temps, va plantar diferents fileres de pollancres i acàcies. Un any més tard s’aprovà la Reial Ordre que creava, definitivament la Plaça Catalunya.

El 1902, sota les ordres de l’alcalde, s’establiren uns grans eixos de passeig d’uns vint metres d’amplada els quals  creuaven la plaça en forma d’aspa. En els parterres que restaven, van plantar-se diferents arbustos, flors així com plàtans d’ombra i magnòlies i, als marges dels espais del passeig, es van plantar diferents rengleres de palmeres que van generar una imatge ben curiosa per als barcelonins de l’època que  no se n’estaren de  criticar aquell espai central de la ciutat, com veurem tot seguit. Malgrat les veus discordants, l’espai es va mantenir tal i com era al llarg de dues dècades més. (Figures 3 i 4).

Figura 3

Imatge aèria de la Plaça Catalunya a principis del segle XX

Font: www.catalegarxiumunicipal.bcn.cat

 

Figura 4

Fotografia de la Plaça Catalunya el 1905

Font: www.catalegarxiumunicipal.bcn.cat

Diferents veus van aixecar-se contra aquesta concepció de la plaça. Per exemple, al juliol del 1919, a la revistaL’Esquella de la Torratxa aparegué  un text sobre la plaça que deia:

Per l’amor de Déu! Arrangeu-nos d’una vegada la Plaça Catalunya- de qualsevol manera, de la manera més barata. Poc cal que rumieu durant anys i panys.

També en una de les glosses que Eugeni d’Ors[1] escrigué a la “Veu de Catalunya” en parlà. En concret a la glossa titulada: “Xiprers” i publicada  el 3 de novembre de 1913 on hi deia:

No us havia dit alguna vegada, com jo amaria que la nostra plaça Catalunya fos plantada, en lloc de palmeres, de xiprers -de xiprers i rosers- com el camí de Florència a Fiesole. Valdria això com donar a la plaça i a la ciutat una carta més de noblesa”.

El 1915 l’Ajuntament de Barcelona encarregà un estudi d’urbanització de la plaça a Puig i Cadafalch. L’arquitecte no va lliurar un avançament del projecte fins el 1924, però el dictador Primo de Rivera apartà l’arquitecte del projecte i va fer que fos encarregat a Francesc P. Nebot, el qual,  el 1927 entregà el “Proyecto definitivo de Plaza Cataluña

Aquell mateix any Puig i Cadafalch va publicar el seu projecte complert, estructurat en tres volums: “Comentaris, comparacions i projecte” en el qual  apareixen els dibuixos, alçats i una presentació de les grans places de les ciutats d’Europa. Al  volum titulat “Comentaris”, desenvolupava la idea  que la plaça Catalunya havia de ser un fòrum just en el punt  on acabava la Rambla que és la Via Sacra de la Ciutat Antiga i que aquest espai havia de ser dedicat a resoldre els enllaços i en canvi el centre havia de convertir-se en un espai de repòs. Puig i Cadafalch també hi deia que ell se situava entre els “antics” i per aquest motiu l’espai que va projectar respira classicisme i esmenta que caldria situar un conjunt d’estàtues que resolguessin les necessitats espirituals de la ciutadania. Els arbres també formaven part del projecte, tal com ell mateix afirma[2]:

Cal només esperar que esclatin les flors, que els arbres creixin per a tenir la visió que no serà mai més que en el dibuix en què la perspectiva improvisa una imatge d’una realitat somiada

A les diferents làmines d’aquesta publicació ens apareix una plasmació de com podria dissenyar-se la plaça. (Figura 5) A la làmina XLVIII podem observar una perspectiva des d’un terrat de com seria la plaça. Al seu voltant, que l’arquitecte seguia mantenint com una cruïlla de camins, apareixien dues fileres d’arbres de dimensions més reduïdes i d’un color més fosc que els arbres dels carrers propers.

Aquest fet, el de les dimensions i els colors, em fa pensar que es tracta d’arbres perennifolis enfront dels caducifolis, és a dir, d’alzines enfront de plàtans d’ombra, que era el que es plantava en tots els carrers de l’Eixample. La uniformitat de les mides dels arbres fa pensar que l’autor té clar que aquests són arbres que  poden ser  retallats. Tal volta Puig i Cadafalch que quan tenia un projecte entre mans acostumava a documentar-se i viatjar per veure les diferents solucions que s’anaven donant als nous espais arreu d’Europa,  havia visitat els jardins barrocs del palau del cardenal Aldobradini a la ciutat de Frascati, província de Roma, els quals  tenen a l’entrada unes majestuoses alzines, sofisticadament retallades (Figura 6)

Figura 5

Proposta de Puig i Cadafalch

Font: Puig i Cadafalch, Josep (1927) La plaça Catalunya, Llibreria Catalonia, Barcelona.

Figura 6

Entrada de la vila Alldobradini

Font: Fotografia Josep Gordi

Lluís Permanyer en la seva “Biografia de la Plaça Catalunya”[3] esmenta que Nebot seguí el projecte de Puig i Cadafalch. Vaig visitar l’arxiu històric del COAC per observar els documents existents sobre la plaça que ens ocupa  dins del llegat de l’arquitecte Francesc P.Nebot. La proposta de Nebot conserva les dues fileres d’alzines (Figura 7) i situa una font al mig de la plaça i un templet a la banda de muntanya. La diferència entre les alzines i els plàtans d’ombra queda molt més clara en els dibuixos de Nebot. També hi ha un gran nombre de fotografies de les escultures que havien d’incorporar-s’hi, amb un estil clarament noucentista. Cal assenyalar que el juny de 1927 es va convocar un concurs per tal que els artistes presentessin esbossos de la seva obra. Se’n van presentar noranta i se’n van escollir vint-i-vuit. Per tant, també el projecte de Nebot es ple de classicisme ja que a les escultures, escales, obeliscs…s’hi afegia un templet que no es va arribar a realitzar.

Figura 7

Dibuix de la proposta de Francesc P. Nebot per la plaça Catalunya

Font: Arxiu històric COAC

El 1927 les discrepàncies entre Nebot i l’Alcalde Llansó , respecte de la necessitat de construir el templet, van provocar que l’arquitecte presentes la seva dimissió i que l’obra es continués sota la supervisió de Llansó amb la col·laboració de Josep Cabestany i  Rubió i Tudurí  en qualitat de de jardiner municipal. Segons consta en un expedient, consultat a l’Arxiu Municipal Contemporani, l’octubre de 1927 l’alcalde signà un decret el qual anomenava Rubió com a director de les obres de la plaça. En el mateix arxiu he localitzat un expedient on Rubió reclama que es dediqui una partida de 10.000 pessetes del pressupost municipal per poder comprar “plantes de grans dimensions pels jardins de la  Plaça Catalunya” i al mateix temps dibuixa un plànol de plantacions. Per tant, l’Ajuntament inicia un procés per demanar a diferents professionals que presentin ofertes de peus d’arbres de dimensions importants, de magnòlies, llorers, cedres… Però en aquest llistat, no apareix cap peu d’alzina. Aquest fet em fa pensar que les alzines ja s’havien plantat. D’altra part, he trobat una fotografia de la plaça Catalunya del 1929 on les alzines ja tenen unes dimensions considerables. (Figura 8)

Figura 8

La plaça Catalunya el 1929

Font: Fons família Cuyàs (1905-1980), http://cartotecadigital.icgc.cat

Per tot plegat, penso  que l’elecció de l’alzina com a arbre per l’espai de repòs del centre de la Plaça Catalunya està en la línia noucentista que proposà Puig i Cadafalch i que seguí Francesc Nebot: la de recuperar i defensar l’ordre clàssic i  la mediterraneïtat d’un emplaçament tan important i peculiar per a la ciutat.

Per fer realitat aquests postulats, la plaça emergeix amb unes línies diàfanes, a les quals embolcallen serenes escultures  que els elements decoratius no fan més que atiar. La recreació d’aquesta atmosfera classicitzant troba el seu contrapunt ideal en la presència de l’alzina, tot un monument natural a l’ideari noucentista que Puig i Cadafalch abraçà en aquest tram de la seva espectacular creativitat. L’alzina  uneix, unifica i agermana tota la conca mediterrània, els fills de la venerada i enyorada Grècia antiga dels quals som hereus. La seva proverbial presència, símbol d’una connexió íntima, vigorosa amb aquell món enyorat, model de perfecció,  la definí amb una gràcil senzillesa Guerau de Liost, el 1908 en el poema “L’alzina”, inclòs al poemari La muntanya d’ametistes, que segurament Puig i Cadafalch coneixia. Poema en el qual es mostra la veneració per aquest arbre tan humil en la seva quotidianitat que gairebé no se’l percep i que atresora, per al poeta,  una perenne joventut i fortalesa, una serenor i saviesa proverbial, una generositat que mai no s’esgota ni en els temps més difícils i complexos: mare i nodridora de tota la mediterrània. Digna representant nostra la qual amb  un fil invisible ultrapassa el temps i els avatars històrics, ens lliga al millor de l’experiència de l’ésser humà ja que  dins seu atresora la saviesa i serenor dels temps reculats:

 

Quan el bosc camina
cap a la vellura
en venir l’hivern,

serves, tu, alzina
de la fusta dura
i el fullatge etern.

 

Tot forcats impliquen
barreges de líquen
i vesc de Nadal.

 

Cap alè no et torba,
druïdesa orba,
metall vegetal.

 

L’hivern és vingut
plovisquegen glans
de la fortitud.

 

Un senglar, perdut
de la nit abans,
golafre hi acut.

 

 

[1] D’Ors, Eugeni (1982) Glosari, Colec. Les millors obres de la literatura catalana, Edicions 62, Barcelona.

[2] Puig i Cadafalch, Josep (1927) La plaça Catalunya, Llibreria Catalonia, Barcelona

[3] Permanyer, Lluís (1995) Biografia de la plaça Catalunya, Ed. La Campana, Barcelona.

Un arbre es commou

Aquest passat dissabte (13 de març de 2021) al migdia escoltava el programa: “El Suplement” de Catalunya Ràdio. El locutor, Roger Escapa, parlava amb la Judit Neddermann i el seu pare i, de cop i volta, tots dos es posen a tocar la guitarra i a cantar una preciosa cançó titulada: “El àrbol” Veus, guitarra i una lletra preciosa van provocar un d’aquells moments màgics que genera, de tant en tant, la ràdio. La cançó al llarg de dos dies ha anat donant voltes pel meu cap i per la xarxa he trobat la versió original del grup cubà “Buena Vista Social Club” i, finalment, la preciosa lletra d’Eusebio Delfin que parla del senzill diàleg d’una nena i un arbre. Tanco els ulls i el meu pensament es trasllada a Cuba, en concret a la vall de Viñales, on fa quatre anys i acompanyat d’un professor de la Universitat de Pinar del Rio, Alberto Jaula i de les nostres respectives companyes ens vam trobar una autèntica escena cubana. En una plàcida tarda, un senyor vigilava, enmig de la verdor resplendent d’aquella vall càrstica, una carbonera que fumejava. Al cap d’uns minuts va arribar una senyora que portava un porquet lligat per un cordill. Vam parlar i riure, molt tranquil·lament, del porc que s’havia escapat, de la fusta per fer la carbonera… Per tant no és gens estrany que en aquella terra algú escrigui una lletra tant senzilla com bonica vers el sentiment que un arbre té davant del gest d’una mena.

 

En el tronco de un árbol una niña
grabó su nombre henchida de placer
y el árbol conmovido allá en su seno
a la niña una flor dejó caer.

Yo soy el árbol conmovido y triste.
Tu eres la niña que mi tronco hirió.
Yo guardo siempre tu querido nombre
¿y tú qué has hecho de mi pobre flor?

En el tronco de un árbol una niña
grabó su nombre henchida de placer
y el árbol conmovido allá en su seno
a la niña una flor dejó caer.

Yo soy el árbol conmovido y triste.
Tu eres la niña que mi tronco hirió.
Yo guardo siempre tu querido nombre.
¿Y tú qué has hecho de mi pobre flor?

Les plantes parlen

Les plantes parlen

 

La lectura de l’interessant llibre d’Irene Vallejo: L’infinit dins d’un jonc. La invenció dels llibres al món antic, m’ha portat a fer un interessant viatge a cavall dels llibres i els vegetals que m’agradaria compartir amb vosaltres. L’autora ens explica l’evolució de les narracions des del temps de l’oralitat fins l’actualitat. En aquest recorregut, els clàssics hi tenen un paper rellevant. Ara bé, m’ha interessat el pas de les històries orals a les escrites que són la base de les grans obres hel·lèniques com l’Odissea o la Ilíada. Els relats orals explicats al voltant del foc o al bell mig de les places tenien una característica molt interessant i és que en molts d’ells s’humanitzaven els animals, els rius, els arbres, els astres … talment com si la natura desitges sumar-se a l’alegria de la narració.

 

A les faules és on millor es visualitza aquesta humanització ja que els animals i les plantes parlen entre ells o amb les persones. A les Faules d’Isop[1] hi ha unes quantes narracions on els protagonistes són vegetals. Per exemple, a la faula: “Els vianants i el plàtan” veiem com l’arbre respon al desdeny dels vianants pel fet que el plàtan d’ombra no genera fruits comestibles: “Malagraïts! Us esteu aprofitant del meu servei (l’ombra) i em titlleu d’inútil i bord” A la faula: “El magraner, la pomera i l’esbarzer” comença amb aquests mots: “Un magraner i una pomera discutien sobre l’excel·lència del seu fruit” En darrer lloc cal esmentar que la faula: “Els arbres i l’olivera”  es reprodueix un fragment de l’Antic Testament, en concret del llibre dels Jutges, 9:8 on els arbres parlen entre ells per escollir el seu rei.

 

Fem un gran salt en el temps i parlem de les faules de La Fonteine publicades entre el 1668 i el 1679 i traduïdes al català per Xavier Benguerel[2] En aquest text els vegetals hi tenen un paper molt migrat ja que només he trobat tres faules on els vegetals són protagonistes i, per tant, segueixen tenint veu. Una de les més interessants és el text: “El bosc i el llenyataire” on el llenyataire demana permís al bosc per tallar-li una branca per fer un mànec per la seva destral i, a canvi, marxarà a un altre lloc a fer llenya. El llenyataire incompleix la seva paraula i els versos finals d’aquesta faula són d’una lamentable actualitat.

 

Vet aquí el trast del Món i el dels seus Seguidors;

s’usa del bé que es rep contra els benefactors.

Em canso de parlar-ne; pro que ingenus fullatges

puguin rebre semblants ultratges,

qui no se’n plany si els ha rebut?

Ai las, puc ben cridar, dir que això m’incomoda:

els abusos, la ingratitud,

no passaran pas mai de moda.

[1] [1] Isop (1989) Faules, Vol II, Fundació Bernat Metge, Barcelona.

[2] La Fontaine (1984) Fables/ Faules. Tots dotze llibres, Versió de Xavier Benguerel, Edicions del Mall, Barcelona.

La Gaia sagrada, a càrrec de Ferran Puig Vilar

Ferran Puig és Enginyer de Telecomunicacions, però ha treballat, al llarg de molts anys, en el món de la comunicació. He tingut la fortuna de conèixer-lo en el Postgrau Significats i Valors Espirituals de la Natura. Quan va defensar el seu interessant treball final de postgrau: ”Resurrecció i re-sacralització de Gaia” no vaig poder evitar de demanar-li que m’envies el fragment que parlava del sagrat per publicar-lo en aquest bloc. Finalment, cal esmentar que en Ferran té un magníficat i premiat bloc titulat: Ustednoselocree.com

 

 “No estem parlant d’utilitat, sinó de santedat.” – Stephen Harding

Ciència, espiritualitat  i religió convergeixen a la natura i la seva creativitat, on hi troben totes el seu encaix. Més encara a Gaia, a la Gaia vivent.

Ja al 1993, el filòsof alemany Henryk Skolimowski, al seu llibre A Sacred Place to Dwell va desenvolupar l’espiritualitat ecològica a l’empara dels plantejaments de l’Ecologia Profunda – per cert inspirats en l’espiritualitat aborigen – que complementaven filosòficament i espiritualment l’ecologia científica. Skolimowski, en el que anomenava “El nou Evangeli”, suggeria considerar el món com un santuari, convertint-lo en element sacramental de referència i per tant objecte natural de reverència, tot reconeixent que la xarxa de la vida n’inclou totes les seves formes, arribant fins la pròpia Terra. Ja la filosofia islàmica i bona part de la cristiana ha contemplat des de sempre la natura com un santuari, però Skolimowski ho estén a tota la Terra.

Les implicacions de caire religiós d‘una Gaia viva han estat destacades per diversos autors, entre ells la sociòloga Mary Midgley, fundadora de la Gaia Network. Midgley atribueix la sorpresa, si no rebuig, que aquesta extensió (suposadament) més enllà de la racionalitat científica produeix a moltes persones a una consideració errònia del fet religiós. També l’estretor dels conceptes de ciència, religió i de la mateixa vida assumits i consolidats durant el segle XX ha conduit a aquest resultat. Per altra banda, aquesta identificació necessària amb la transcendència, que per altra banda no cal excloure, pot ser deguda al fet que, històricament, les religions han cooptat la terminologia sacramental.

Resulta així difícil fer entendre que no en tenen l’ús exclusiu i que el Sagrat és perfectament vàlid fora d’aquest àmbit i que, si es defineix en termes transcendentals el concepte queda severament limitat. La sensació de ressonància, reverència, màxim respecte i impuls de vetlla consegüent enfront de diferents entitats, des d’objectes considerats sagrats fins a la pròpia Terra, forma part de la percepció i el sentiment de la gran majoria de les persones – també de les no religioses – i podria fins i tot ser considerat un universal antropològic. Motiu pel qual hem de rebutjar aquesta reducció conceptual del terme.

¿Cóm es manifesta allò Sagrat? ¿Cóm se’l reconeix? El Sagrat es manifesta de diverses maneres. En la dimensió temporal el trobem a la intersecció del temps amb l’eternitat; en l’espai, a la intersecció entre la visió i l’astorament. Perceptualment, a través de les anomenades “hierofanies”, la manifestació del sagrat en terminologia del sociòleg Mircea Eliade. En canvi, l’expressió teofania quedaria reservada a les percepcions de la manifestació del diví. Podem, així, establir la hierofania com una sacralitat no religiosa.

El mateix efecte el trobem amb l’espiritualitat. Massa sovint s’associa “el sagrat” o ”l’esperit” amb l’establerta per la religiositat convencional. No estem parlant doncs (només) de transcendències sinó, sobretot, de “relligació”, de reverència(per exemple per la vida) en el sentit més ampli, i de contemplar-la amb “meravella, astorament i gratitud”. Gratitud, almenys, per la interdependència. Era aquest el Déu de Spinoza i d’Einstein?

Hem dit que, en tot cas, la dimensió transcendental no n’havia de quedar necessàriament exclosa. El teòleg Juan José Tamayo explica com les religions entenen la “relligació” i enllacen amb la defensa de tota la vida:

“El compromís de les religions per la pau implica: la defensa de la vida, de tota la vida, la de la naturalesa i la dels éssers humans. Éssers humans, natura i cosmos formem una comunitat vital. Hi ha una interrelligació entre totes les vides. Tot el que és viu mereix respecte.”

Són aquí inspiradores i belles les paraules de Fritjof Schuon respecte a la percepció del sagrat, el sentit del Sagrat:

“El sentit del sagrat, que no és altra cosa que la predisposició gairebé natural a l’amor de Déu i la sensibilitat a les manifestacions teofàniques o als perfums celestes – aquest sentit del sagrat comporta essencialment el sentit de la bellesa i la tendència a la virtut; la bellesa és la virtut exterior, i la virtut, la bellesa interior. comporta també el sentit de la transparència metafísica dels fenòmens, és a dir, la capacitat de copsar els principis que conté del que és manifest, el no creat dins del creat; o de percebre el raig vertical, missatger de l’Arquetip, independentment del pla de refracció horitzontal, que en determina el grau existencial però no el contingut diví.”

La sacralitat de Gaia ens permet abastir la consciència de la unitat subjacent i la reunió de totes les facultats i dimensions humanes. Entre altres les d’humilitat, meravella, fascinació i reverència. I sobretot amor. Perquè la qüestió essencial i comuna és aquí l’amor, amb la feliç conseqüència de que allò que s’estima serà cuidat i vetllat.

Estaríem doncs transitant des de la biofília cap a la “Gaiafília”. Gaia, viva un altre cop, ha ressuscitat. A més, Gaia ha retrobat la sacralitat perduda als dominis cibernètics: Gaia, doncs, s’ha re-sacralitzat.

Clemència pels arbres del bosc de Volpelleres

La bona gent que treballa per evitar la tala d’una part del bosc de Volpelleres (Sant Cugat del Vallès) per edificar una nova escola, em va demanar que redactes una carta, dirigida als responsables polítics, per demanar clemència pels arbres. La podeu llegir tot seguit:

Benvolguts,

Mai havia demanat clemència per uns arbres però crec que és arribada l’hora de demanar a tots els responsables polítics que evitin talar més de quatre-cents arbres del bosc de Volpelleres. Per què? Senzillament perquè també són espècies vives, com nosaltres i com a tals mereixen la nostra estima i respecte. Sant Francesc d’Assís els qualificava de “germans”, com a la resta d’éssers vius i, els recordo, que l’actual Sant Pare pren el nom de Francesc en honor al sant, i que l’encíclica Laudato Si’ està amarada de franciscanisme i s’hi demana una altra relació amb el planeta i el nostre entorn natural més proper. Aquesta transformació personal i comunitària és coneix com a ecologia integral. Per tant, en nom d’aquest canvi de paradigma que reclamen pensadors i científics de tot el món, els demano que no contraposin l’educació al bosc i cerquin una solució per a  la construcció de la nova escola que no generi la tala d’una part del bosc de Volpelleres. Les dues realitats han de ser compatibles.

No podem argumentar que plantarem tants arbres com els que tallem. Jo els pregunto si farien el mateix si es tractes d’altres espècies. Els arbres, com la resta dels vegetals són immòbils, però juguen un paper importantíssim  en la qualitat de l’aire i del nostre paisatge. En un Vallès trinxat per eixos viaris, ferroviaris, zones urbanes…cal tornar a sacrificar un reducte forestal que miraculosament s’ha conservat fins avui  dia?

He començat amb sant Francesc d’Assís i voldria acabar amb un científic actual: Stefano Mancuso, professor de la Universitat de Florència i un gran divulgador a nivell mundial  dels valors i les propietats dels vegetals. En un dels seus darrers llibres titulat, La nació de les plantes, ens recomana cobrir de plantes totes les superfícies del planeta capaces de poder rebre-les i ens encomana a defensar els boscos i omplir de plantes les nostres ciutats. Per tant, els demano que tinguin consideració i compassió d’aquests arbres que han resistit  els embats del desenvolupament urbanístic de les darreres dècades.

La història de la humanitat n’és  plena de moviments i actituds compassives, tal  com la de les dones dels Bishnois, a la regió índia del Rasjasthan,  les quals  al segle  XVIII van abraçar-se als arbres per evitar que els talessin i moltes d’elles van deixar-hi la vida en aquesta heroica acció. Els arbres no són una simple mercaderia, són uns dels éssers vius més altruistes que ens envolten: ho donen tot només a canvi del nostre respecte i la nostra estima. No els decebem!

Ben cordialment,

Josep Gordi i Serrat

Doctor en Geografia

Què és un espai sagrat?

Aquest passat estiu, mentre pedalàvem per la vall del Sarca, al Trentino italià, en direcció al llac de Garda,  ens van adonar de la presència, a peu de camí, d’un cartell que deia: “Eremo de San Paolo” Ens vam aturar a llegir-lo. El rètol ens convidava a seguir un corriol que s’endinsava en un alzinar per arribar a un eremitori que estava construït a redós d’una bauma i que tenia a l’exterior uns bonics frescos dedicats al sant sopar i a la vida de sant Pau. El lloc era encisador ja que respirava una gran pau al trobar-se en un indret on confluïen l’alzinar i un imponent espadat calcari.

Quan vam retornar al nostre allotjament, vaig cercar informació vers aquest eremitori i em vaig adonar que era molt antic ja que es tenia constància que l’esglesiola s’havia consagrat al llarg del segle XII. Per tant, en aquest indret, al llarg de segles, hi havia hagut algun religiós pregant. Ara, simplement, és un element patrimonial de la província del Trentino on s’acosten visitants curiosos, escaladors…

Davant d’aquesta realitat, em vaig preguntar: l’espai que hem visitat és un espai sagrat? I tot seguit em plantejo: què és un espai sagrat? Consulto l’enciclopèdia i llegeixo que un espai sagrat és aquell que està vinculat a la divinitat. Tot seguit, llegeixo, l’estudiós de les religions, Mircea Eliade[1] que explica que el sagrat es manifesta en objectes, en el temps i en l’espai. En referència a l’espai sagrat esmenta que ha de posseir propietats, qualitativament, diferents a l’espai profà, és a dir, signes i símbols especials. Per tant, diferencia entre un espai profà i un de sagrat. El mateix autor, esmenta que el caràcter sagrat pot venir per dos camins. El primer és perquè es tracta d’un espai on s’hi ha manifestat una hierofania, es a dir, una revelació́ de la divinitat, com pot ésser l’aparició de la Verge. És el que succeeix en els santuaris. El segon, és quan som davant d’un lloc imponent i inabastable per l’ésser humà, on la natura mostra la seva grandesa i manifesta la seva immensitat d’allò̀ diví que hi ha dins seu: les altes muntanyes, les coves i cavernes, les selves i boscos, el mar, les tempestes, el sol i la lluna, l’arc de Sant Martí, la nit i les estrelles, les cascades, les fonts…

Davant d’aquesta visió dual de la realitat, apareix la visió no dual del món, on tot és sagrat. Aquesta és la visió dels pobles indígenes i de l’església ortodoxa cristiana d’Orient. A tall d’exemple d’aquesta visió unitària podem reproduir les paraules, pronunciades el 1854, pel cap indígena Si’Ahl, segons Ted Perry[2]: “Cada part d’aquesta terra és sagrada per al meu poble. Cada fulla de resplendent, cada riba amable, cada boira dels boscos frondosos, cada clariana i cada insecte brunzidor són sagrats en la memòria i en l’experiència del meu poble

A tall de conclusió m’adono que la societat occidental ha anat reduint la concepció del sagrat a espais concrets, sobretot, lligats a edificis, es a dir, santuaris o ermites. Encara som a temps de sobreposar-nos a aquesta visió reduccionista del sagrat i sentir-nos, cada cop que caminen per muntanyes, per dins dels boscos, prop de la platja o resseguint un curs fluvial, que tot el que ens envolta és sagrat i, com a tal, cal respectar-lo i estimar-lo.

 

 

 

 

 

[1] ELIADE, Mircea (2012) El sagrat i el profà, Fragmenta editorial, Barcelona.

[2] PIGEM, Jordi (2019) Si’ Ahl/Ted Perry. Cada part d’aquesta terra és sagrada per al meu poble, Akiara books, Barcelona.

Els arbres de les Rambles de Barcelona

Les rambles de Barcelona són el passeig arbrat més antic i més emblemàtic de la ciutat. Abans de res, cal tenir clar que la paraula rambla fa referència a la llera d’una riera, és a dir, un espai pedregós i arenós per on circula un curs d’aigua discontinu. Es tractava de la riera d’en Malla que baixava de Collserola i que va ésser un curs funcional fins el 1447. Ho demostra el fet que al llarg dels segles XIV i XV es van construir dos ponts per creuar-la i que la muralla anomenada de Jaume I, va aixecar-se sobre la llera alta i feia de dic de contenció per evitar les inundacions a la ciutat medieval. Amb la construcció de la muralla del Raval que acabava a les Drassanes, al llarg dels segles XIII i XIV s’interromp la penetració d’aigües i, juntament amb la desviació de la riera d’en Malla, seguint la vall de la muralla fins arribar a mar; aquest espai es converteix en un areny sec, més tard en una esplanada i, finalment, en una zona de passeig. Per cert, quan s’enderroquen les muralles que envoltaven la ciutat, a mitjans del segle XIX, tornen a produir-se episodis d’inundacions al casc antic. Una de les més importants va ésser la del 1862.

Amb l’enderrocament de la muralla medieval interior que separava la ciutat vella del Raval, entre el 1768 i el 1772, deixem de parlar d’una riera i es començar a utilitzar el mot Rambles, que, poc a poc, es converteix en el carrer més ample de la ciutat emmurallada i en la zona de passeig més important de la ciutat fins que el 1802  s’inaugura el passeig de l’Esplanada.

Tot i que es té constància documental que des del 1548 s’han plantat arbres en aquest espai, la primera gran plantació té lloc el 1700 quan es van plantar quatre fileres d’arbres. Aquest fet representa la primera plantació en alineació d’arbres de la ciutat. El Consell de Cent ordena als dos encarregats de les obres municipals i de la supervisió de les obres particulars, la plantació, el regatge i el manteniment d’una “arboleda” a la Rambla. L’arbre triat va ésser l’àlber (Populus alba). Davant de les dificultats de regar aquests arbres, amb l’aigua dels pous de convents i particulars, es demana construir un conducte que dugués aigua del rec comtal al capdamunt de la Rambla. El 1703 van obtenir del Reial Patrimoni, ens titular del rec comtal, la concessió de l’aigua i a finals del 1704 la feina estava acabada. A les cròniques de Bruniquer ens apareix ja una referència a aquests arbres: “A 2 de Juliol 1703, en Concell de cent se tracta de fer una fibla en lo Rech Condal pera conduhir la aygua pera regar los arbres de la Rambla”.

Aquests primers arbres van ésser tallats durant la guerra de successió i plantats de nou deu anys més tard, formant una doble avinguda d’àlbers i oms. Cal tenir present que el 1670 es van plantar les primeres alineacions d’arbres a París. Es tracta de les plantacions que van donar lloc al parc de les Tulleries, encarregat per Lluís XIV al seu jardiner en cap A. Le Notre. A les Rambles, es van anar succeint diferents plantacions en els diferents trams de les Rambles i s’hi van plantar acàcies, freixes i oms. Per exemple, entre desembre de 1777 i març de 1778 al llarg del passeig s’obriren quatre fileres de sots i es plantaren prop d’un miler de pollancres. Aquests treballs van ésser planificats pels enginyers militars. Francisco de Zamora que visita el Principat i va enviar, el 1798, qüestionaris als municipis diu: “La Rambla…hay hileras de árboles…piso muy bueno y muy llano, no tiene otra cosa particular sinó ser el paseo más concurido” La veritat era que les Rambles era el carrer més ample de la ciutat emmurallada i el que gaudia d’un bon arbrat, fet que no passava en cap altre via de la ciutat.

Es conserven els dibuixos del pla i projecte de Cermeño (1772-1782) de la Rambla de Barcelona on es preveia una nova alineació dels edificis del nou passeig així com la plantació de diferents fileres d’arbres. Al voltant d’aquest nou eix s’aixequen noves construccions, com el Palau de la Virreina (1778) o el Palau Moja (1784). Cal remarcar que aquest passeig estava reclòs ja que tenia una caserna a Canaletes, que es va demolir el 1843 i una altra a les Drassanes. Quan s’enderroquen les muralles i Barcelona deixar d’ésser una plaça forta, les Rambles prenen un major protagonista en la vida barcelonina i al seu voltant s’aixequen institucions emblemàtiques, com el teatre del Liceu que s’inaugura el 1847.

El 1798 tots els arbres entre el pla de la Boqueria i les Drassanes van ser arrancats i, tot seguit, s’inicia la construcció d’una andana central elevada amb graons de pedra als accessos i bancs de pedra, fanals d’oli i dues fileres d’arbres de ribera, és a dir, pollancres. Els dos carrils laterals es dedicaven al pas de les cavalleries, els quals més endavant van ésser empedrats. La remodelació de la rambla de sant Josep va començar a la tardor del 1800 i va acabar la primavera de l’any següent. De les quatre fileres d’arbres que tenia, van arrencar les més properes a les edificacions

Els plàtans d’ombra (Platanus hispànica), que són els arbres emblemàtics d’aquest espai, no es planten fins el 1861 i es té constància que van venir de la Devesa de Girona, tal com s’esmenta en el diari La Corona del 28 de novembre de 1861: “Ayer tarde se acabaron plantando a toda prisa en la Rambla los plátanos que dijimos haber sido traídos de Girona” Actualment hi ha 256 plàtans d’ombra en aquest espai i alguns d’ells tenen més de 150 anys. N’hi ha alguns que s’han catalogat com a arbres d’interès local ja que es van plantar entre el 1870 i el 1879.

La simbologia del plàtan és variada i antiga. A la mitologia grecollatina  ens relata que hi havia dos gegants, Otos i Efialtes, que tenien dues germanes: Pacratis i Plàtan. Davant dels excessos d’aquests dos gegants, els deus van decidir la seva  mort i Plàtan, trista per la mort dels seus germans es va transformar en arbre. Si visiteu l’illa grega de Kos, podreu admirat l’arbre llegendari d’Hipòcrates, pare de la medecina, que es conserva des de fa més de 2500 anys en una plaça d’un dels seus pobles. Es tracta d’un plàtan (Platanus orientalis) Quina és la importància d’aquest arbre? Segons la tradició, el pare de la medicina ensenyava als seus alumnes sota l’ombra del plàtan, fa més de dos mil·lenis. Una tercera simbologia és la de l’arbres de la llibertat. Tot va començar el 1776 amb les protestes contra l’Stamp Act, el decret que feia pagar un impost per qualsevol publicació emesa en les colònies americanes que depenien de la monarquia britànica. Els colons van veure la imposició com una mena de control de censura i un atemptat contra les seves llibertats. A l’agost d’aquell any, un nombrós grup de gent es va congregar sota un gran om que hi havia a Orange Street, a Boston, per protestar contra l’Stamp Act. Els que més endavant es van anomenar els Fills de la llibertat, van penjar d’aquell arbre l’efígie del funcionari reial que imposava el nou tribut. Va ser l’inici de la resistència contra la metròpoli opressora. Algú va col·locar una placa en el tronc, amb l’expressió “Arbre de la Llibertat”. Havia nascut un dels símbols de la propera revolució.

La importància dels arbres, com a emblema i símbol identitari de la revolució es va exacerbar a partir de la revolució francesa. Les tropes revolucionàries napoleòniques van exportar la tradició de plantar arbres. Durant el segle XIX, a França, en èpoques de rauxa revolucionària, com a 1848, va rebrotar la dèria pels arbres de la llibertat. Amb el temps, plantar-los més que un acte reivindicatiu va esdevenir una forma de reforçar els valors cívics que hi havia darrera de la idea de llibertat, que tan havien costat aconseguir. A Catalunya després de la Revolució Gloriosa de 1868 es van plantar diferents arbres de la llibertat en els places dels pobles, com el que hi ha a Llançà. A Barcelona se’n va plantar un solemnement a la plaça Universitat, l’onze de febrer de 1869, el matí que s’anava a proclamar la Constitució de 1869. A Gràcia se’n plantà un altre a la plaça del Sol.