Carta al meu amic Pep Costa

Hola Pep,
Abans de res, gràcies per pensar amb mi i
regalar-me aquest interessant llibre de Lars Mytting[1] sobre el
valor de la fusta a Noruega. M’ha fet pensar, malgrat l’actual calor canicular,
amb el foc hivernal de l’estimada estufa de casa. No és que senti enyorança pel
fred, doncs a mi m’agraden totes les estacions i ara gaudeixo de la llum, la
calor, els dies llargs… senzillament, llegir el llibre m’ha fet pensar amb
l’acte d’encendre l’estufa.
Davant dels automatisme que regeixen la
nostra vita, el fet d’activar un llumí per obrir el foc, penso  que conté un cert primitivisme. Només cal
tenir present que mantenir viva la flama era una activitat clau de molts grups
de caçadors i recol·lectors que vivien entre boscos fa milers d’anys o d’alguns
santuaris de diferents religions. La llum que ofereix el foc és una activitat
plena de simbolisme que utilitzen moltes religions. Penso en el foc de la
vetlla del dissabte de Pasqua que encén el ciri pasqual que il·lumina de bell
nou l’església i fa començar un nou any religiós.

D’altra part, el foc ens ofereix calor, seguretat
i ens aparta de la foscor amb tot el que representa. Tots els pobles del món
han fet ús del foc i tenen llegendes i celebracions al voltant del foc. Una
oració noruega  davant de les brases del
foc abans d’anar a dormir i que algunes estufes d’aquell país portaven
inscrites deia: “Enterro el meu foc tard en la nit i quan s’acabi el dia, Déu
concedeixi que el meu foc mai s’acabi” Per tant, el foc i la vida familiar i
personal caminen de forma paral·lela i així es parla de la flama o de la llum
de la vida.
La llenya va ser vital pels països nòrdics ja
que era l’energia imprescindible per poder resistir el cru i llarg hivern. Al
voltant de la llenya hi ha molts rituals i frases dites. Cal tallar-la, carregar-la,
assecar-la en pilons exteriors o en llenyeres, traginar-la fins a la llar de
foc o l’estufa. Actualment el consum de llenya a Noruega és de 1,5 milions de
tones a l’any, fet que representa que el 25% de l’energia que s’utilitza per
escalfar les cases prové de la fusta. Cal ressenyar que la meitat d’aquesta
fusta és tallada per particulars.
Aquest estiu anem a veure uns amics al
Trentino que encara es tallen ells mateixos la llenya per l’estufa i la guarden
al garatge. En ocasions reclamen tallar un arbre del bosc comunal i en
conseqüència, assisteixen al seu marcatge, a encarregar abatre’l per un
professional i finalment arriben ells a trossejarà-lo al mateix bosc per
transportar-lo finalment a casa seva. Passejant pels pobles de muntanya dels
Alps hi ha munts de llenya al voltant de totes les masies aïllades i també en
les cases de molts pobles . A casa nostra tenim una llenyera ja que les tres
famílies que vivim en el mateix edifici fem servir llenya per escalfar-nos a
l’hivern. També utilitzen el petroli i  les calderes per escalfar l’aigua calenta i la
casa. A mi m’encanta anar a buscar la llenya i embrutar-me les mans per
encendre el foc cada dia. Cal una certa estratègia per col·locar bé els troncs
i la fusta petita o pinyes per aconseguir que la foguera tiri endavant. També
cal un cert seguiment vers la foganya per evitar que s’apagui. Per tant,
l’estufa és una agradable preocupació i una lleugera distracció. També hi ha la
consciència que amb el consum de llenya redueixo l’ús del petroli i que,
malgrat que la combustió emet CO2, els arbres tornen a créixer i a captar de
nou aquest CO2. A més a més, l’estufa de casa fa una doble combustió i aprofitem
més la calor que genera el foc i reduïm l’emissió de partícules en suspensió.
També t’agraeixo la teva dedicatòria: “Per l’arbre amic, que acompanya, que
aixopluga, de branques i fulles canviants, però sòlides arrels en la terra que
l’ha vist créixer
”.  Des de fa temps
m’agrada sentir-me identificat amb l’arbre, sobretot amb les alzines i roures.
La Laura que tu coneixes, en ocasions, pregunta a la Mercè: què fa l’arbre ? i
a mi em fa molta gràcia i il·lusió.
Res més, espero i desitjo que aquest estiu
sigui profitós i, per tant, llegeixis i escriguis als teus familiar i amics.
Una abraçada



[1] Mytting, Lars (2016) El libro de la madera. Una vida en los
bosques
, Ed. Alfaguara, Barcelona

El somni de Lucreci

Aquests dies he acabat de
llegir el llibre: El somni de Lucreci
de Martí Domínguez[1].
Ha estat un plaer, fer de la seva mà, un viatge històric des del redescobriment
del manuscrit de Lucreci, el 1417 per part de l’humanista Poggio Bracciolini,
que va topar amb ell en el remot monestir de Constança, a Alemanya; fins al
segle XIX en que Darwin publicà el seu treball sobre la teoria de l’evolució de
les espècies.


El llibre contraposa la
llum que suposen els avenços de la ciència amb la foscor que promouen els
teòlegs i homes d’església per tal de mantenir dogmes indemostrables i presenta un ingent nombre d’exemples en que la foscor ha 
dificultat la sortida del sol . 

M’ha
interessat molt capir com la concepció de la natura va canviant al llarg dels
segles. Per exemple, per Diderot, la natura està en constant canvi, la transformació,
que és la font de la diversitat de la vida, li és consubstancial. Res és
estable, tot està sotmès a les pressions de la vida. En canvi, m’ha interessat molt, l’opinió expressada per Jean-Jacques
Rousseau, la natura és el refugi d’allò noble i sense corrompre, on es podia
descobrir l’autèntica veracitat de la vida. En el treball: Discurs sobre les
ciències i les arts
(1750) va posar les bases del seu pensament naturalístic,
on, a més  a més, confrontava l’home del
camp, rústic, senzill, virtuós i honest amb l’home de la ciutat, hipòcrita i
poc de fiar. 

Rousseau proclamava: Jove, alçat i camina ja que és en el camí, en
l’excursió a peu pels camps, pels boscos, per les muntanyes, on et retrobaràs,
on seràs autènticament tu, on et podràs refer de les ferides i esgarips de
l’ànima. Per tant, es tracta d’un missatge que fomenta l’abandó de la ciutat
per tornar al camp i descobrir la natura, la vida senzilla i virtuosa, el bosc
acollidor i honest. Rousseau també és convertirà en el defensor dels paisatges
de muntanya ja que pels seus camins, hom pot cercar la inspiració, el caliu
espiritual… 

Aquest amor pels paisatges naturals també és producte de l’estima
per la botànica. Per ell l’herborització era una activitat que proporcionava
alegries i el feia oblidar els conflictes lligats a la ciutat. Va arribar a dir
que aquell que fa herbaris no pot ser una persona dolenta. Ell era un aficionat
a les plantes no un científic, però va començar a escriure: Cartes sobre la
botànica
i Diccionari de Botànica, tot i que no els va acabar. En conseqüència,
les idees de Rousseau s’inscriuen, clarament, en el pensament romàntic ja que
per ell la natura  és un espai per
redescobrir-se a un mateix a partir de la soledat de la muntanya, la
tranquil·litat del bosc i la vida retirada en un paisatge rural.


Després d’aquest exhaustiu
repàs històric, l’autor conclou que, en ple segle XXI, l’home segueix debatent-se
entre el regne i les tenebres i per tant, un món explicat exclusivament per l’observació, i la raó no s’ha fet realitat. I jo em pregunto: potser hi ha altres nivells
de coneixement més enllà de la raó? 



[1] DOMÍNGUEZ, Martí (2013) El somni de Lucreci. Una historia de la
llibertat del pensament
, Ed. Proa, Barcelona

Jugar amb les plantes bíbliques

Jugar amb les plantes bíbliques

Abans de Nadal vaig gaudir d’una interessant
conversa amb Mn P-J Ynaraja. Evidentment, la major part de la xerrada va girar
al voltant de Terra Santa, la qual per molts coneixedors d’aquelles valls i
muntanyes és considerada com el cinquè evangeli. Mn. Ynaraja[1]
atorga un gran valor al territori: “la
geografia (de les terres bíbliques) va ser com la matriu que va albergar, que
va conformar, els autors inspirats
” Doncs, en el marc d’aquesta conversa,
em va ensenyar un curiós joc de cartes il·lustrat amb plantes bíbliques. En
cada carta, a més a més del número i el pal, apareix el nom en anglès i
científic de la planta, així com un dibuix de les característiques de l’espècie
i una breu cita de la Bíblia.
Com que els arbres són el meu centre
d’interès us relaciono els arbres bíblics esmentats en aquest joc de cartes:
Magraner (Punica granatum), Noguera (Juglans regia), Pi pinyoner (Pinus Pinea),
Cedre del Líban (Cedrus libani), Acàcia (Acacia tortilis), Morera (Morus
nigra), Plàtan (Platanus orientalis), Salze blanc (Salix alba), Pomer (Malus
sylvestris), Llorer (Laurus nobilis), Xiprer (Cupressus sempervirens), Murtra
(Myrtus communis), Olivera (Olea europaea), Tamariu (Tamarix sp.), Acàcia
(Acacia nilòtica), Ginebró (Juniperus communis), Plamera datilera (Phoenix
dactylifera), Ametller (Prunus dulcis) i Liquidàmbar (Liquidambar orientalis.



Fer noves coneixences et pot generar agradables sorpreses.




[1] Ynaraja,
J.P. (2000) Terra Santa, Col·lecció Emaús, 38, Centre Pastoral Litúrgica,
Barcelona.

Nit de Nadal

Un dels exercicis més plaents que he fet ha
estat sortir a cap a caminar cap al capvespre i acabar en plena nit. Gaudir de
com es va movent el cercle d’il·luminació és com assistir a una espectacular i
pausada obra de teatre en dos actes. En el primer, si el dia ho permet,
t’emociones amb la posta de sol, que pot allargar-se una bona estona i, en
ocasions, mentre es fa de nit encara veus el reflex dels darrers raigs de sol
sobre els núvols i et sents com si fossis a l’entreacte. En el segon acte,
canvien el decorat i el dia deixa pas a la nit i ens apareix, en la seva
esplendorositat, la volta celeste, plena d’estels i constel·lacions. Si decidiu
viure aquesta experiència cerqueu un lloc planer lluny de qualsevol àrea urbana
i no porteu cap frontal o llum. Simplement, intenteu no pensar i deixeu-vos
guiar per les vostres sensacions i, sobretot, gaudiu dels mil tons de la nit.


Foto de Mercè Solé

No totes les nits tenen el mateix encant i
simbologia. Des del meu punt de vista les nits solsticials tenen un valor i una
bellesa especials. La nit del solstici d’estiu és un temps de focs, de festes,
de recollir herbes remeieres… en canvi la nit de Nadal ens convida, tal com
deia el poeta Joan Maragall en el seu poema: “Nadal” a la nuesa i la
glacialitat, és a dir, al despullament interior per festejar en tota la seva
intensitat el naixement d’una renovada esperança o el començament d’un nou cicle
natural. Per exercitar el nostre cor en la senzillesa i en la duresa, res com
caminar de nit i si abans de sortir us llegiu els versos de Maragall:
La lluna i els estels brillen tan clar
en el blau infinit de la nit santa
que l’ànima s’encanta

de ben segur que la contemplació de la nit
amb tota la seva fredor i misteri us permetrà asserenar la vostra ment i
connectar el vostre silenci interior amb el que us envolta.

Permeteu-me acabar aquestes ratlles amb el desig que tingueu una plàcida nit de Nadal i un agradable dia de Nadal !!!

En record d’en Rafel

A mitjans
d’octubre participava en un cerimònia, al santuari del Miracle, on es recordava
a tots els que ens han precedit. En una urna hi havia unes cendres que
simbolitzaven els difunts i al seu voltant uns raigs de flors ja que sense ells
nosaltres no seríem on som i cal saber recordar-los amb la major alegria i
color possible. Ara bé, mai m’hauria pensat que em tocaria posar dins d’aquell
simbòlic receptacle dels difunts al meu company de professió i degà de la
Facultat de Lletres, Rafel Llussà.

Parlar d’ell
en passat és molt difícil. Per tant, seré molt breu. Recordaré sempre d’en
Rafel el seu somriure de murri, el qual generava una quasi permanent sensació
d’alegria que s’encomanava. Els seu amor per la natura que el va portar a
caminar per moltes valls i muntanyes i a tenir cura del que mengem.  I que, per damunt de tot, era un servidor
públic, és a dir, una persona preocupada perquè el món públic funcionés
correctament, amb la màxima eficiència i justícia. Gràcies Rafel!!
Dies enrere
a la Facultat de Lletres sentíem recitar els versos de Joan Vinyoli i, en
conseqüència, voldria acabar aquestes breus paraules amb un fragment del poema:
“El silenci dels morts”
La terra cobra el delme. No
parlem,
però, dels morts i fem-nos
lentament
al pensament que alguna cosa
d’ells
és molt a prop.
Visquem-ne acompanyats
com si només ens departís una
paret de fum
que priva sols de veure’ns. Llur
silenci
se’ns fa sensible, de vegades,
intensament, en un record.
No deixis de voltar-te
de les seves imatges. Cada dia
posa’ls flors al costat, per si
poguessin

sentir la flaire de les roses.

Col·lecció xisqueta

M’encanta que em vulguin seduir d’aquesta manera:


 “Entra al bosc… camina, respira i sigues natura. Ressegueix amb la mà l’escorça gruixuda dels arbres vells, para’t i deixa’t acaronar pel vent de muntanya, pel vent de mar. Recull tot allò que et crida arran de terra. Aprofita tot el que siguis capaç de reconèixer. Mira aquell racó que il·lumina la llum que s’escola entre les rames i descobreix la bellesa de les coses petites. El bosc és un bon abric. Els núvols, la llenya encesa d’un dia d’hivern són un bon abric. Hi ha abrics que no ens podem endur”

http://www.xisqueta.cat/




L’última trobada

Fa uns dies vaig tenir la fortuna de veure,
al Romea, l’excel·lent obra de teatre: “L’última trobada”, que es fonamenta en
el llibre de Sandor Marai que té el mateix títol. Tant al teatre com al llibre
el bosc juga un paper clau. Com sempre l’espai forestal és un territori de
dubtes i desitjos. Per tal que copseu el paper del bosc i gaudiu de la
magnífica prosa de Marai us n’adjunto un breu fragment.

Era
l’instant en què la nit se separa del dia, i el món inferior del superior. I
potser hi ha altres coses que també se separen. L’instant en què la profunditat
i l’altura, la llum i la foscor, encara es toquen en el món i en l’ànima
humana, en què els dorments es desperten sobresaltats dels seus somnis pesants
i turmentosos, i els malalts sospiren profundament perquè s’adonen que s’ha acabat
l’infern de la nit i aviat el seu lloc l’ocuparà una sofrença més lleugera,..,
Ja no és de nit, però encara no és de dia. El perfum del bosc es fa aspre i
salvatge com si tots els organismes vius comencessin a despertar-se en el gran
dormitori del món; com si tot, les plantes, les bèsties i fins i tot els ésser
humans, exhalés els seus secrets i els seus sospirs. El perfum de les fulles
humides, de les falgueres, de les escorces cobertes de molsa, del corriol del
bosc cobert de rosada i ple de pinyes desfetes, de fulles i d’agulles de pi que
formen un tapís lliscant, surt de la terra, com el perfum de la suor dels
cossos dels amants en l’ímpetu de la passió. És un instant carregat de misteri;
els antics pagans el celebraven en la profunditat dels boscos, amb devoció, amb
els braços ben oberts i la cara mirant cap a Orient, amb el mateix sentit màgic
d’espera amb què l’home lligat a la matèria espera eternament l’arribada de la
llum, és a dir, de la raó i del sentit comú. En aquesta hora les bèsties van a
abeurar-se. La nit no s’ha dissolt del tot encara, al bosc encara passa alguna
cosa, els animals nocturns encara estan desperts i estan a l’aguait,.., La nit
s’entreté encara al fons del bosc: la nit i tot allò que aquesta paraula
significa, amb la consciència de la presa, de l’amor, de la vagabunderia, de la
mateixa joia de viure i de la lluita per la supervivència. Aquest és l’instant
en què en l’espessor del bosc, i també en la foscor dels cors humans passa
alguna cosa

La sal de la terra

Ahir vaig veure el documental: “La sal de la
tierra”, dirigida per Juliano Salgado  i  Wim Wenders. És una pel·lícula que explica la
vida del fotògraf brasiler Sebastiao Salgado, el qual ha dedicat la major part
del seu temps  a fotografiar els més desafavorits, és a dir, els que treballen
en una mina a cel obert cercant un tros d’or, els que no tenen terra i lluiten
per aconseguir-la, els que viuen amb dignitat i pobresa per les muntanyes
andines, els que fugen de les guerres… Per tant, Salgado ha estat,  majoritàriament, un fotògraf social. 

Un dels
moments més colpidors del documental és el dedicat als moviments de refugiats
que s’han produït en el continent africà al llarg de les darreres dècades. És
trasbalsador  i difícil de comprendre com
a finals del segle XX s’ha permès que milions de persones fugissin de
la violència i en aquest camí de recerca d’un refugi segur trobessin gana, set,
malalties i, en molts casos, la mort. Es fa difícil de capir tanta violència,
tanta brutalitat, tanta guerra i odi i, comprovar com sempre són els més
desafavorits els que en pateixen les conseqüències. Les imatges de nens
malalts, desnodrits, morts… encara em colpeixen l’ànima i em fan preguntar,
com al mateix Salgado, en quin món vivim ? per què és tant brutal és l’espècie
humana amb ella mateixa?


Davant de tant desconsol i horror el fotògraf
emmalalteix i necessita retornar a la natura com a bàlsam per la seva ànima i
per aquest motiu ha dedicat el seu darrer treball fotogràfic a redescobrir la
natura salvatge d’aquest planeta, començant per l’arxipèlag de les “Galápagos” i
continuant per les selves tropicals humides d’Indonèsia o l’Amazònia, on també s’ha rebrobat amb altres membres de l’espècie humana que malgrat que
tecnològicament viuen en el paleolític, tenen un ritme i una harmonia amb el
seu entorn natural ben envejables. 

Aquest viatge personal al voltant del món
per fotografiar tresors naturals i poblacions que viuen amb lentitud i respecte
cap al seu entorn, s’ha acompanya amb l’explicació de  l’interessant experiència que sota la
direcció de la seva dona Leia (www.institutoterra.org
) s’està portant a terme  a les terres de
la finca paterna per recuperar la mata atlàntica, és a dir, per reforestar un
territori convertit en pastures. Els objectius d’aquesta iniciativa, que ja porta
plantats 2,5 milions d’arbres, és una de les grans lliçons del documental que
el mateix Salgado explica davant la càmera: es tracta de tancar el cercle, és a
dir, recuperar el paisatge que el seu avi va tenir davant seu abans de començar
a obrir pastures per tal que els seus nets tornin a gaudir del cant dels ocells o
del so de l’aigua dels rierols.

En definitiva, es tracta d’un documental
altament recomanable que ens posa al davant els horrors que ha generat
l’espècie humana i, a la vegada, ens marca com a únic camí de redempció el
retorn a establir lligams emocionals amb el nostre entorn natural per tal de
d’aprendre a respectar la natura i, per tant, totes les espècies que s’hi
aixopluguen ja que tots som natura !!   

Com fan la ratafia la gent de santa Coloma de Farners, per David Gibert

Què respondries
si et demanessin quina és la paraula que s’amaga darrere d’aquesta definició: “Licor fet per maceració en alcohol de nous
verdes
”.  De ben segur, que si tens
estima pel teu territori i les coses que t’envolten, hauries respost la
pregunta automàticament. Aquesta és la definició que dóna l’Institut d’Estudis
Catalans al mot Ratafia.

Com bé sabràs,
la Ratafia no es limita només a una freda i curta definició, aquesta és una
beguda amb un sentit molt ampli, la Ratafia és tot un món, probablement sigui
més que això, és un Univers:  l’Univers
Ratafia.   Aquest beuratge, d’orígens
remots, porta dins seu la saviesa de tota una terra i de qui la sap apreciar,
treballar i adaptar-s’hi. Dins de cada ampolla de Ratafia, hi ha els
coneixements i el saber fer d’aquell qui, amb paciència i il·lusió, s’ha
esforçat a buscar els ingredients necessaris per fer un bon beuratge tot
vaguejant pels seus paisatges, sabedor que serà aquest últim element, el més
important, el tret diferenciador d’un licor màgic, únic i especial arreu.
Però quines
històries s’hi amaguen entre la Ratafia? Quins orígens té? Com s’elabora? Mirem
de desgranar-ho una mica tot plegat. Jacint Verdaguer explica amb una
llegenda  l’origen del mot Ratafia. Diu
així:
“Diu que
una vegada, en una masia de les contrades de la Selva s’hi trobaren tres
bisbes: el de Vic, el de Barcelona i l’arquebisbe de Tarragona. Sembla que el
motiu de la trobada era per esclarir alguns assumptes en petit concili
territorial.
Quan els
bisbes estigueren entesos i firmaren els tractats, demanaren al masover alguna
cosa per fer-se passar la set. Ell, com a gran requisit, els portà una ampolla
de Ratafia i els en servi en tres gots. La beguda era nova per ells, i els
agradà, com sol agradar a qui la prova. En demanar els bisbes quin nom tenia,
els va respondre que era una beguda casolana i que mai li havien posat nom. Els
bisbes van voler posar-li’n un que fos com el segell del tractat que havien
firmat. Van pensar una mica fins que un d’ells es donà un cop de mà al front i
va dir: RATA-FIAT! (mot llatí que significa “Queda firmat”).
Amb
l’aprovació dels altres dos bisbes, que celebraren l’acudit, aquest licor
català va quedar batejat amb un nom llatí i així se’l coneix arreu”.

Llegendes
populars a part, podem afirmar que els orígens de la ratafia tenen principis
medicamentosos i digestius. Les fórmules més antigues que es coneixen es
preparaven a redós de la saviesa de monestirs i convents . Actualment, les
ratafies que s’elaboren formen part de la nostra herència cultural i l’àmbit de
la Ratafia s’estén per moltes zones d’Europa i arreu del món, que curiosament
se li atorga el caràcter d’autòcton de la zona. Així, de ratafies en podem
trobar de molt diferents en un espai territorial molt reduït com és Catalunya.
Al Pirineu, a la Garrotxa, a la comarca de la Selva, a tots aquests llocs i
molts més, s’elabora Ratafia. Tot hi així, 
cada una d’elles serà diferent, però al mateix temps, totes seran
Ratafia.
De receptes i
maneres d’elaborar Ratafia n’hi ha de molt divers:  depèn de l’abundància d’herbes de cada
territori, l’aiguardent utilitzat i, lògicament, de la manera de fer i els
coneixements de la persona que l’elabora. Les receptes de Ratafia, amb un punt
de secretisme, han anat passant de generació en generació al llarg de la
història.  Tot hi així, la base d’aquest
licor és comuna per totes les ratafies que s’elaboren a les cases:
l’aiguardent, les nous verdes, les espècies i 
les herbes escollides. Algunes de les herbes més utilitzades són: la
tarongina, menta, marialluïsa, camamilla, tomanyí, romaní, farigola, malva,
sàlvia, poliol, orenga, fonoll, espígol, pericó, etc.

La millor època
per elaborar la Ratafia és a finals de juny, quan les nous encara són verdes i
tendres. A més, la tradició escull la nit de Sant Joan, el solstici d’estiu,
com el moment òptim per recollir les herbes, ja que llavors les seves virtuts
es concentren amb tota la seva essència. La manera de fer-la és molt senzilla,
només cal abocar l’aiguardent, les nous verdes i les herbes (un xic mustigues)
dins d’una garrafa de vidre i seguidament deixar reposar la barrejar durant
quaranta dies amb l’anomenat mètode de “Sol i serena” i sacsejar o
“xinxollar” la garrafa de tant en tant. Un cop passats aquest dies
observarem com l’essència de les herbes s’ha transmès a l’ aiguardent que haurà
obtingut una coloració fosca, és llavors quan haurem de colar la Ratafia amb un
drap de cotó per separar el licor de les restes. Després, només caldrà
deixar-la reposar durant unes setmanes per tal que la Ratafia s’envelleixi i
acabi d’absorbir bé totes les qualitats de les herbes. Durant el procés
d’envelliment acostuma a quedar tèrbola i s’haurà de tornar a colar.

Una de les
maneres d’aprendre a fer una bona Ratafia és participant a alguns dels molts
tallers que s’organitzen des de fa uns anys enrere a moltes poblacions,
destacant-ne el “Tallaret de la Ratafia” organitzat per la “Confraria
de la Ratafia” de Santa Coloma de Farners. A més, des de la mateixa entitat
s’organitza pels volts de setembre un taller per aprendre a filtrar
correctament la Ratafia.

La Ratafia és un
licor de la terra, un beuratge que s’adapta a les condicions del nostre clima
mediterrani, sever i irregular, i que ens ha deixat arreu del nostre territori
una gran diversitat de paisatges, gràcies a el seu clima, però també gràcies a
la mà de l’home. Del lligam entre el paisatge i les persones n’han sorgit
tradicions, costums, CULTURA. Ja és hora de permetre que la Ratafia entri  plenament dins del nostre univers
cultural,  al cap a i la fi el que aconseguiríem
seria  enriquir una miqueta més la
diversitat dels nostres paisatges.

Si hi ha algun
racó de les nostres contrades on la Ratafia té un lloc propi on agafa tot els
seus sentits aquest indret és Santa Coloma de Farners, on des de fa 31 anys i
de manera ininterrompuda s’hi celebra pels volts de novembre la Festa-Concurs
de la Ratafia. Per nosaltres, els colomencs, la Ratafia és quelcom més que un
licor, és un mar de sensacions i records únics on ens agrada submergir-nos.
Records com el moment en què l’àvia treia l’ampolla de Ratafia i una capsa de
Teules de dins l’armari després d’un llarg dinar de diumenge, és aquells dies
de calor sufocant d’estiu quan anàvem a collir les herbes tot passejant pel
rocà o aquelles excursions a la muntanya on no hi podia faltar mai la petaca de
Ratafia.

Vegem-ne una
mica la història per adonar-nos el perquè d’aquesta estima embriagadora que
tenim els colomencs per aquesta Festa. 
L’any 1981 una
colla de joves agrupats sota el nom de Jovent del Poble, van incorporar a la
Festa Major un concurs molt original: a veure qui feia la Ratafia més bona.
L’objectiu del concurs era clar: recuperar una tradició que estava apunt de
desaparèixer, com ha sigut el cas de tantes altres tradicions de casa nostra.
Fins llavors, la Ratafia era una beguda que només feia la gent gran, molts
joves de l’època no la coneixien. El Concurs va ser un èxit des del seu
principi i al llarg de la seva història a comptat amb un gran nombre de
participants (el rècord de ratafies presentades és de 177, corresponent a l’any
2012) i amb jurats de renom com són: Xavier Codina (Ratafia Russet), Àngel
Portet (Ratafia Raiers) i Joan Roca (Celler de Can Roca), entre d’altres.

Allò que va
començar com un concurs dins del programa de la Festa Major, el cap de dos anys
va passar a fer-se a principis de novembre i de mica en mica s’hi van
incorporar activitats paral·leles. Cada any la fira anava creixent i va ser a
meitat dels anys noranta quan la Festa va agafar un gran impuls que ha durat
fins a l’actualitat. El resultat ha sigut el d’un poble bolcat a la Festa.    

Actualment, la
Festa-Concurs de la Ratafia (
http://www.ratafia.ca )és el
resultat de la implicació de tot un poble i dels esforços dels seus
organitzadors: l’Ajuntament de Santa Coloma de Farners i la Confraria de la
Ratafia. Aquest darrer organitzador, la Confraria de la Ratafia, és una entitat
nascuda ara farà tres anys i que és el resultat de l’herència de les primeres
associacions que van començar a promoure la Ratafia a la nostra ciutat. Així,
l’objectiu de la Confraria és el de promocionar la Festa de la Ratafia i la
ciutat de Santa Coloma de Farners com a capital d’aquest licor.

Visitar la Festa
de la Ratafia és un regal pels sentits on tothom hi és convidat. Passejar per
la seva fira, veure i participar en les seves activitats entorn de la Ratafia,
les herbes aromàtiques i altres productes relacionats amb aquest univers
cultural, és quelcom que s’ha de viure per conèixer una mica més la nostra
essència cultural.
“Veig
brivalls àgils de mans,
pugilats
de pesos-mosca,
feinotes
d’amor de fosca,
tavernes
al bany maria
pel baf
de tertulians,
bevedors
de Ratafia”
Salvador
Espriu

L’albero de Jovanotti

Aquests dies de festes escoltant velles
cançons, m’he retrobat amb una bella amiga de molts viatges per les terres
italianes: L’albero de Jovanotti. Us adjunto el seu text ple de poesia i el vídeo
per si voleu escoltar-la.
Proprio come un albero che vive in mezzo agli alberi mi sento quando giro
per il mondo cerco di far si che il vento non mi butti giù e di affondar le mie
radici nel profondo, prendo il sole in faccia per far si che le mie foglie
stiano bene appiccicate lungo questi rami ospito tra le mie braccia nidi di
uccellini e do rifugio nel mio fusto a molti sciami. 


Proprio come un albero mi
spoglio e mi rivesto a seconda se c’è freddo o c’è calore dentro la genetica la
mappa delle cellule descrive a quale genere appartengo se sono una quercia
oppure un salice piangente oppure un baobab od un saggio di pianura quello che
è importante è che al mondo ci sia spazio per qualsiasi espressione di natura.

 
Prendo il sole in faccia bevo molta pioggia,bevo molta pioggia, io non ho problemi a
convivere con gli altri sono pronto ad accettare la mia sorte sono consapevole
del fatto che più o meno presto o tardi ci sarà per me la morte quella che Totò
ha definito la livella e che alla fine ci livella tutti uguali alberi bestiole
re profeti presidenti calciatori poveretti ed animali.

 
Quello che io penso
come albero parlante è che la vita sia questione di radici più sono profonde
più ti puoi portar lontano incontrando gente conquistando amici perché io ho
scoperto che le mie radici in fondo sono lì per procurarmi le risorse cosicché
con le mie foglie io possa affrontare venti forti e possa farmi delle
corse.


Prendo il sole in faccia bevo molta pioggia. 
Andare di qua e di là
sconfinare allegramente farmi un pò ogni tipo di esperienza incontrare gente
allargare le vedute e allenare pure un po’ l’intelligenza senza mai scordare
cosa sono da dove vengo e pure dove voglio andare con le mie radici belle salde
nel terreno io coi rami io mi posso allontanare perché c’ho bisogno della terra
sotto i piedi dove dare fondamenta alla speranza proprio come un albero mi
adatto un poco a tutto basta solo un po’ di clima di accoglienza no no no alla
violenza non rivendico nessuna appartenenza tranne quella al mondo degli esseri
viventi col diritto di affondare le radici sogno un universo dove ogni
differenza sia la base per poter essere amici prendo il sole in faccia bevo
molta pioggia proprio come un albero mi colloco nel mezzo tra la terra e il
cielo proprio a metà via opero una sintesi tra luce e clorofilla equilibrio di
sostanza ed energia.