Tot recordant Pere Calders

Aquest 29 de setembre fa 100 anys que va
néixer l’escriptor Pere Calders. Les institucions celebren aquesta efemèride
conjuntament amb la del seu amic i cunyat Avel·lí Artís: Tísner i la de Joan
Sales ja que tots tres compartiren l’any de naixement (
www.salescalderstisner.cat
).
Sóc un gran amant
dels contes de Calders, uns contes fascinats, creats rere d’una aparent
senzillesa. Elaboren un  món que barreja
amb sàvia mestria el  real amb l’
imaginari. Ell mateix deia el 1985, en la presentació del seu recull de contes Un estrany al jardí, el següent: “En definitiva, no hi ha coses estranyes, el
que és estrany és la realitat
”.
Recordo que el
vaig veure en un acte que es va fer a Mataró i m’encuriosí la seva aparença
física; vaig pensar  com podia ser que
sota aquell aire  tant afable i senzill,
tan diguem-ne “normal”, hi hagués un autor tan interessant. Com podia ser que
escrigués unes històries tan originals, curioses, divertides, fins i tot  surrealistes ? Et regalava perquè ho intuïssis
una rialleta múrria que el delatava del tot.


Penso que el
millor homenatge que es pot fer a Pere Calders és continuar-lo llegint i per
aquest motiu us transcric un conte seu on, evidentment, apareix un arbre!!!
L’arbre domèstic
En aquesta vida he tingut molts secrets.
Però un dels més grossos, potser el que estava més amb pugna amb la veritat
oficial, és el que ara trobo oportú explicar.
Un matí, en llevar-me, vaig veure que en el
menjador de casa meva havia nascut un arbre. Però no us penseu: es tractava
d’un arbre de debò, amb arrels que es clavaven a les rajoles i unes branques
que es premien contra el sostre.
Vaig veure de seguida que allò no podia
ésser la broma de ningú, i, no tenint persona estimada a qui confiar certes
coses, vaig anar a trobar la policia.
Em va rebre el capità, amb uns grans
bigotis, com sempre, i duent un vestit l’elegància del qual no podria explicar,
perquè el tapaven els galons. Vaig dir:
– Us vinc a fer saber que al menjador de
casa meva ha nascut un arbre de debò, al marge de la meva voluntat.
L’home, vós direu, es va sorprendre. Em va
mirar una bona estona i després digué:
-No pot ésser.
-Sí, es clar. Aquestes coses no se sap mai
com van. Però l’arbre és allí, prenent llum i fent-me nosa.
Aquestes paraules meves van irritar el
capità. Va donar un cop damunt la taula amb la mà plana, va alçar-se i m’agafà
una solapa. (Allò que fa tanta ràbia.)
-No pot ésser, dic -repetí-. Si fos possible
això, seria possible qualsevol cosa. Enteneu? S’hauria de repassar tot el que
han dit els nostres savis i perdríem més temps del que sembla a primer cop
d’ull. Estaríem ben arreglats si en els menjadors de ciutadans qualssevol
passessin coses tan extraordinàries! Els revolucionaris alçarien el cap,
tornarien a discutir-nos la divinitat del rei, i qui sap si alguna potència,
encuriosida, ens declararia la guerra. Ho compreneu?
-Sí. Però, a despit de tot, he tocat l’arbre
amb les meves mans.
-Apa, apa, oblideu-ho. Compartiu amb mi, només,
aquest secret, i l’Estat pagarà bé el vostre silenci.
Ja anava a arreglar un xec quan es mobilitzà
la meva consciència. Vaig preguntar:
-Que és d’interès nacional, això?
-I tant!
-Doncs no vull ni un cèntim. Jo per la
pàtria tot, sabeu? Podeu manar.
Al cap de quatre dies
vaig rebre una carta del rei donant-me les gràcies. I qui, amb això, no es
sentiria ben pagat?
Per
cert, Calders sempre deia que tot el que escrivia li havia passat, que
simplement ho “engreixava” un xic. Si teniu paciència i en busqueu imatges,  de ben segur en trobareu una on, somrient com
sempre, està assegut a una saleta de casa seva amb una planta immensa al seu
darrera.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>