«Sa reina»
En una plana meridional de l’illa de Sardenya hi ha un oliverar monumental anomenat “S’Ortu Mannu”, que en llengua sarda vol dir l’hort gran. Es tracta d’un espai on apareixen unes set-centes oliveres, en petits grups o com a individus aïllats. N’hi ha de pluricentenàries i també alguna de jove, amb un herbei com a sotabosc que ens indica que podria haver estat o està pasturat, ja que no hi creix cap arbust. El conjunt és un clar exemple de paisatge tradicional de Sardenya propi d’un peu de muntanya, ja que se situa a la base de la muntanya de Gioisa Guardia, d’uns tres-cents metres d’altitud. S’assembla, des del punt de vista paisatgístic, a una devesa de dimensions reduïdes on, de tant en tant, creix algun roure o alzina; aquest oliverar monumental ocupa unes dotze hectàrees i està protegit des de l’any 2001.
Al bell mig d’aquest oliverar apareix una olivera envoltada per una tanca de fusta. Quan t’hi apropis, ràpidament t’adones que som davant d’un arbre molt peculiar. Abans de res, perquè al davant hi ha un cartell que t’anuncia que es tracta d’un arbre catalogat com a monumental a escala de l’Estat italià, que s’anomena “Sa reina” i es calcula que és mil·lenari. Un altre fet espectacular són la forma i les dimensions de la soca i el tronc. Ens explicarem! La base de la soca fa setze metres de circumferència. Mai no havia vist res semblant, i mira que he vist arbres pel món. L’altre fet que caracteritza el tronc és que està format per un conjunt d’escletxes que s’enfilen vers la capçada i, en més d’una ocasió, deixen espais buits entremig. Talment és com si el tronc fos una espiral que gira sobre un eix on s’alternen rugosos trams d’escorça amb espais buits. Una darrera dada és que l’arbre fa una densa capçada que s’enfila fins als vuit metres i que segueix sent un arbre productiu.
Els estudiosos italians afirmen que, segurament, és l’olivera més gran i vella de la Mediterrània. Després d’haver vist les oliveres d’Ulldecona i “Lo Parot” d’Horta de Sant Joan, hi puc estar d’acord. Quan et situes davant d’un arbre d’aquestes magnituds, et meravelles per les seves formes, tant del tronc com de les branques que formen la capçada, i no deixes de pensar en les nombroses generacions de pagesos que han recollit les olives amb els primers freds hivernals i, a partir d’aquestes, han fet oli o les han posat en remull. Per tant, som davant d’un arbre que ha alimentat milers de persones i que a l’estiu ha acollit sota la seva ombra pastors o passavolants.
Vaig tenir notícia d’aquesta olivera perquè Stefano Mancuso l’esmenta en el seu llibre Fitopolis, i em va meravellar la descripció que fa de “Sa reina”, de la qual reprodueixo uns fragments: “Un arbre majestuós amb un port immensament poderós i elegant. Fins i tot sense saber-ne el nom, qualsevol persona a qui li queda una mica de sensibilitat per la bellesa no es pot perdre la seva reialesa. Qui es trobi davant de Sa reina veu com més de mil anys d’història esdevenen matèria. El tronc s’embolica, es plega sobre si mateix, es barreja confús i caòtic, sense una trajectòria clara… El que el fa únic es que es creu immortal. O almenys això és el que vaig pensar quan la vaig mirar. No hi ha cap animal que transmeti la mateixa idea de poder”
Si us perdeu per Sardenya, no deixeu d’anar a saludar una de les reines del bosc mediterrani!
