L’artista Perejaume va dibuixar fa uns anys, un pintor dalt d’un arbre amb un pinzell a la mà i a terra va escriure: obreda. En aquest dibuix, l’autor explorava les relacions entre arbre i obra, entre arbreda i obreda. Per Perejaume l’arbre, sense cap meva de dubte, és una obra d’art. Recordem que el mot obreda, creat per l’autor, és una contracció de les paraules “obra” i “arbreda”.
Ara imagineu que, a quatre metres de l’escultura, “Dona i Ocell” de Joan Miró, que és una de les obres d’art més importants de la ciutat situada a l’espai públic, l’Ajuntament de Barcelona decidís aixecar-hi un bloc d’habitatges de quatre plantes. Doncs ni més ni menys que això és el que vol fer el consistori al jardí de l’alzina del carrer Encarnació de la vila de Gràcia. Pensem que, com és obvi, l’escultura de Miró no necessita aigua per viure en canvi l’alzina, sí. Les seves arrels potents s’allargassen per mantenir-la viva. Els experts esmenten que la biomassa subterrània d’una alzina és molt similar a la visible, a l’aèria. Per tant, el que hi ha en el subsol és tant important com el que veuen els nostres ulls.
La futura construcció significaria una més que notable reducció de l’actual jardí i possibles i importantíssimes afectacions sobre el subsol. Els projectistes preveuen una plaça tova que “diuen” que facilitarà la infiltració de les aigües de pluja. Les paraules poden ser molt tècniques i impactants però, si tenim present que quan l’alzina formava part del jardí privat i que estava envoltada de gespa, no pas de formigó, és ben segur, que l’arbre hi perdrà.
Personalment, l’únic que salvaria de la proposta municipal és l’enderroc dels murs perimetrals del jardí i la unió amb als carrers que l’envolten. Així l’alzina guanyaria presència i si eliminem els panots de les voreres i deixem terra hi haurà més infiltració.
Arribats a aquest punt, convé recordar que la ciutat de París, que és una de les urbs que més ha treballat per lluitar contra el canvi climàtic a partir d’enverdir-se, va decidir destruir el quaranta per cent de l’asfalt o el formigó de les places i carrers per convertir-los en espai verd. Així nasqueren, per exemple, els boscos urbans. El resultat a casa nostra seria ben al revés: la iniciativa municipal de l’anomenada plaça del Quercus suposaria menys verd i més ciment.
En un altre ordre, convé recordar que el passat més de març va caure, a Sant Andreu, un pi pinyer centenari, catalogat com a arbre d’interès local i que era testimoni, com l’alzina, d’un antic jardí privat. Aquesta caiguda va coincidir amb unes obres properes en un equipament municipal.
Per ennoblir i assegurar el futur de l’alzina del carrer Encarnació, cal demanar al govern municipal que desisteixi i al conjunt de grups municipals que pressionin per tal que el consistori abandoni la idea de construir aquest bloc d’habitatges: poden ser ubicats en algun altre solar de la ciutat. També, que dignifiquin l’espai amb un gran jardí sense murs, sense ciment ni asfalt, per tal de garantir la vida futura d’aquesta veritable obra d’art natural que, sens cap mena de dubte, és l’alzina de Can Vidalet, que és l’arbre més espectacular, i potser el més vell, de la trama urbana barcelonina i que si Verdaguer l’observés des d’on sigui que reposi, ell l’hi diria: resisteix almogàver, les teves amigues de Collserola t’aplaudeixen.
L’escriptora Patricia Gabancho deia dels arbres de la ciutat: “Donen molt i demanen poc. Ens ofereixen salut i bellesa a canvi d’una mica d’atenció. Ens fan la ciutat més vivible, sense reclamar altra cosa que un xic d’aliment i un toc de sol, un llit ample on arrelar i molt de respecte.” Sàvies paraules.
Respectem, doncs, i dignifiquem l’alzina del carrer Encarnació, que porta més de dos-cents anys oferint-nos bellesa, una fresca ombra i una magnífica connexió amb un passat no tan llunyà.
