Autor: josepgordiarbresipaisatge

La comarca de la Cerdanya té una superfície de 54.637 Ha i més de tres quartes parts són boscos. Ara bé aquesta importància territorial dels boscos és resultat de l’evolució de la darrera centúria. Pau Vila en la seva monografia sobre la Cerdanya publicada  el 1926[1] descriu el seu paisatge ceretà com: “una plana verdejant, voltada de muntanyes pelades fins a la franja on negregen els boscos que toquen els rasos coberts de neus gairebé perennes” Vila dedicat molt poc espai a parlar del mantell vegetal i del seu aprofitament. Respecte a la coberta vegetal diu que: “no és pas seguida, sinó que està clapada de clarianes més o menys extenses”. Les fotografies que il·lustren el llibre, que tenen quasi cent anys, ens mostren massissos, sobretot a la solana amb molts pocs arbres. Quan parla de les activitats econòmiques de la comarca, Pau Vila ho deixa molt clar: “Les activitats primordials de Cerdanya són el conreu de la terra i la cria del bestiar” Per tant era una comarca essencialment ramadera. Només dedica una pàgina a l’explotació forestal i diu: “Ara com ara, les serradores són modestes explotacions, però al peu de Puigcerdà, vora el Segre, acaben de muntar una instal·lació important per facilitar l’arrasament del bosc de Lles, uns 60.000 arbres!”

Analitzem les dades forestals més recents amb més detall i comencem pel concepte de superfície forestal o forest. Segons la Llei forestal 6/1988  forestal de Catalunya els terrenys forestals són: ”els sòls rústics poblats d’espècies arbòries o arbustives, de matolls i d’herbes, els erms situats en els límits dels boscos que siguin necessaris per a la protecció d’aquests; els erms que, per llurs característiques, siguin adequats per a l’aforestació o la reforestació; també són terrenys forestals els prats de regeneració natural, els aiguamolls, els rasos poblats anteriorment i transformats sense l’autorització corresponent i les pistes i camins forestals” Per tant, des d’un punt de vista territorial, si exceptuem l’espai agrícola i l’urbà, la resta és legalment superfície forestal.

Evolució superfície forestal a la Cerdanya

De la superfície forestal del 2018, quasi la meitat, 24.568 Ha, són arbrades i la resta no arbrades. Dins del segon concepte hi ha les pastures, que segons dades del 2020 d’Idescat tenien un total de 28.671 Ha, de les quals 3.990 Ha eren intensives i 20.761 extensives, és a dir, superfícies no sembrades utilitzades com a pastures, com els erms i els matollars.

Pel que fa a la propietat, la Cerdanya com a comarca de muntanya té un tant per cent molt elevat de superfície forestal pública, 33.087 Ha que representen el 69,25%. La superfície forestal privada té 14.716 Ha que representen el 30,8%

Aquesta dinàmica de creixement de la superfície forestal va començar molt abans. En una entrevista a Francisco Cano[4]ens diu: ”Des del 1850 el bosc ha anat progressivament creixent i s’ha notat molt a partir dels anys 60 amb l’abandonament de les ovelles quan el bosc va fer una explosió i va entrar en una situació molt dinàmica en comparació dels dos últims inventaris de Catalunya, pràcticament ha anat creixent unes 150 hectàrees per any. Veurem que la major part del bosc de la comarca s’ha regenerat sol, ha ocupat el terreny que abans havia utilitzat”

Per tot plegat, som en un escenari on el bosc de la Cerdanya continuarà creixent com a resultat de la reculada de les activitats ramaderes i agrícoles, tal com succeeix a la resta de les comarques gironines. Vam estudiar l‘evolució del paisatge forestal de les terres gironines[5] entre el 1947 i el 2001 i vam poder concloure que la superfície forestal havia crescut en 58.989 ha. Aquesta és la mateixa dinàmica de Catalunya i d’Europa. Tal com afirmar en Francisco Cano el bosc ha recuperat pastures i camps que s’han abandonat. En conseqüència la superfície arbrada ha augmentat com a resultat de la dinàmica natural i la no arbrada ha disminuït.

Superfície arbrada per espècies[6]

Les espècies forestals més importants són les coníferes, el pi negre, el pi roig i l’avet  representen el 97,74% de la superfície arbrada. Els caducifolis tenen un paper molt minso i els pollancres són plantacions situades a la plana.

Pel que fa als incendis, la Cerdanya és una comarca que per la seva climatologia i  orografia restà fora la major part de l’any de la qualificació de risc d’incendi elevat. Hem pogut confeccionar una sèrie estadística d’hectàrees cremades dels darrers 57 anys que ens diu que en aquest període només s’han cremat 909,48 hectàrees. Xifra molt baixa comparada amb els milers d’hectàrees que s’han cremat a Catalunya o les comarques gironines, on el període 1968-2000 es van cremar 102.454 Ha. Ara bé la forta irregularitat és una de les característiques de l’evolució de la superfície cremada ja que en només tres anys (1989, 1994 i 2012) es van cremat 545,5 hectàrees que representen el 60% del total.

Superfície cremada a la Cerdanya 1968-2023

En darrer lloc la Cerdanya és una comarca paradigmàtica per observar el canvi en la utilització i percepció del bosc. L’espai forestal ha deixat de ser únicament un recurs econòmic a partir de la llenya o la fusta per convertir-se en un espai on es valoren altres recursos com la biodiversitat, l’aprofitament cinegètic, la recol·lecció de bolets, el lleure… Coincideixo amb Francisco Cano quan diu sobre la gestió del bosc: “Des del moment que ja no és només un recurs econòmic també és un repte pel gestor perquè has d’adequar els boscos pel massiu nou ús del bosc per tal de què no sigui destruït i sigui molt beneficiari pel conjunt de la població”.

[1] VILA, Pau (1926) La Cerdanya, Editorial Barcino, Barcelona.

[2] Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca (1990) La gestió del bosc a Catalunya, Barcelona.

[3] Observatori Forestal Català.

[4] Francisco Cano. Enginyer Forestal de la Cerdanya. Entrevistat a Alp el novembre del 2005.

[5] GORDI, Josep (2009) L’evolució del paisatge forestal a les terres gironines a la segona meitat del segle XX, Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines, Girona.

[6] Camprodon, Jordi et al (1995) El bosc més que un club. Radiografia forestal de Catalunya, comarca per comarca, Ed. Proa, Barcelona.

El passat divendres 18 d’agost, a la portada del diari italià “la Repubblica” s’esmentava  una conversa entre l’escriptor Alessandro Baricco autor entre d’altres llibres de Seda i el botànic Stefano Mancuso que dirigeix el Laboratori de Neurobiologia Vegetal  a la Universitat de Florència i que ha publicat nombrosos llibres a l’entorn dels arbres. L’element central de l’intercanvi entre l’escriptor i el botànic girava al voltant del poder guaridor dels boscos. El periodista titulava la notícia amb aquest fragment de la conversa, “Caro Sandro, bravo!,  fatti guarire dagli alberi.” Aquestes paraules, deixa’t guarir pels arbres, eren un gest d’ànim cap a l’escriptor el qual  acabava d’afrontar un segon transplantament de medul·la per intentar vèncer la leucèmia que pateix i que havia revifat.

Baricco explica el seu estat actual amb un post a Facebook,  il·lustrat amb una fotografia on apareix un prat i al fons un bosc amb arbres de grans dimensions. L’escriptor explica que en aquests moments descansa després d’haver estat quaranta dies a l’hospital San Raffaele de Milà, on ha tingut lloc el transplantament i el post-operatori. Dins d’aquest text esmenta que ara pot estar dret i mirar els arbres seculars que hi ha davant seu que, com li ha ensenyat Mancuso, saben viure millor que nosaltres.

El diari, amb motiu d’aquest text on s’esmenta Mancuso i la fotografia que l’acompanya, entrevista el botànic i el primer que l’hi pregunta és què l’hi ha ensenyat a Baricco. Ell respon que han parlat en diferents ocasions del que en realitat són els arbres i de com la nostra visió al seu entorn ve marcada pel fet que els vivim amb ulls d’animal, talment com si existís una única manera de viure el món. Tot seguit, el periodista pregunta  sobre la frase del text de Baricco en la qual s’afirma que els arbres saben viure millor que nosaltres. El botànic respon que els vegetals, amb la seva activitat, milloren el món, tot al contrari que el que fem els humans. Mancuso hi afegeix dos exemples: els arbres, com la resta de vegetals, purifiquen l’aire i són un aixopluc per a moltes espècies que viuen al seu tronc o a les seves branques, en canvi l’ésser humà fa una funció ben diversa a la nostra casa comuna, el planeta. Un segon ensenyament dels arbres és que aquests, majoritàriament, cooperen, és a dir que viuen en comunitat, s’ajuden uns als altres, es comuniquen…En canvi l’espècie humana té una actitud depredadora respecte a la terra on vivim i, en moltes ocasions, també cap a altres grups humans o ètnies.

Mancuso conclou que estem cecs davant les plantes i totes les lliçons que ens poden transmetre. Quan algú, com Baricco, trenca la barrera mental que hem instal·lat entre nosaltres i els vegetals, s’adona de l’extraordinària bellesa que ens envolta i tot ens sembla meravellós.

El que jo vull explicar en aquesta presentació del llibre d’en Josep, és un fet que s’emmarca dins la tradició popular i que d’alguna manera lligaria amb el que en l’autor del llibre Banys de bosc ha volgut transmetre’ns amb el seu treball.

En Josep i jo, estem units per la circumstància d’estar casats amb dues cosines, més germanes que cosines, les quals tenien un avi, l’avi Joan. L’avi Joan Barbany, picapedrer que va ser, va néixer herniat, i diu la història familiar que va ser sotmès a un ritual “natural” per tal de poder-lo curar. El ritual consistia en fer passar al recent nascut per un forat fet a un arbre, el qual s’embolicava un cop passada la criatura. Si l’arbre resistia el trau, si era capaç de refer-se després del fet, es creia que el nen també es guariria.

La història familiar diu, que el nen Joan Barbany, va créixer sa i com us deia de gran va ser picapedrer, ofici que una persona afectada d’hèrnia difícilment podria portar a terme.

He trobat dues referències que m’indiquen que aquesta pràctica també es realitza en altres contrades.

A la plana d’Ancosa, que és una peneplana rocallosa –calcària– a l’extrem meridional de l’Anoia, a frec de l’Alt Camp i l’Alt Penedès. Prop del poble de la Llacuna, a la comarca de l’Anoia, hi ha un roure centenari[2] que a l’estiu donava aixopluc als ramats de bestiar que buscaven la seva ombra. A l’enforcadura té una cadolla on s’acumula l’aigua de la pluja. S’explica que aquest forat es feia servir per practicar-hi un ritual a través del qual es protegien els nadons acabats de néixer o aquells que patien alguna trencadura o hèrnia. El ritual consistia a ficar l’infant dins del forat tot pronunciant un conjur. D’aquesta manera es creia que el roure absorbia les malalties dels nens i els transferia el seu vigor i vitalitat. La cerimònia es realitzava principalment la nit de sant Joan. A un costat del roure hi havia el pare de la criatura i a l’altre el padrí, els quals amb el nen nu als braços deien:

«Sant Joan Gloriós, trencat te’l dono. Sant Joan Gloriós, curat te’l prenc».

Aquestes paraules, que es pronunciaven mentre passaven el nen per dintre el forat, es repetien tres vegades. Per posar fi al ritual es dipositaven les espardenyes i la robeta del nen a dintre del forat i es tancava el tronc amb argila. L’èxit del ritual depenia de la salut del roure.

El segon cas que us vull esmentar tenia lloc a Can Campmany[3], dins del terme de Badalona. També es practicava les nits de Sant Joan i era un ritual per prevenir o curar malalties que afectaven els nadons. Josep Llansó, més conegut per la gent del barri, com en Pepet de can Campmany, fou l’últim que es va fer càrrec de la cerimònia de passar el nen pel roure, tradició que havia anat passant de generació en generació. El ritual se celebrava al sot de la masia, on hi havia una roureda. En Pepet era qui s’encarregava de preparar els roures, un per cada nen que s’havia de guarir. Els roures feien uns deu centímetres de diàmetre i acostumaven a tenir uns quinze anys. Es lligava el tros de tronc que s’havia d’obrir per dalt i per baix a una distància d’un metre i mig aproximadament amb un filferro per tal que no s’esqueixés tot el tronc. Llavors, amb una destral i uns tascons de ferro es procedia a fer el tall de dalt a baix de la zona marcada. A l’interior del forat s’hi posaven unes pedres i uns bastons transversals perquè el trau estigués ben obert, mantenint una obertura d’uns 40 centímetres. Situat al turó de Can Boscà, molt a prop de la masia d’en Pepet avisava amb un tret d’escopeta als oficiants que estaven a l’entorn de cada roure quan tocaven les dotze campanades a la parròquia de Santa María, que marcaven l’inici de la cerimònia. A un costat del roure hi havia el pare de la criatura i a l’altre el padrí, els quals amb el nen nu als braços deien:“Sant Joan Gloriós, trencat te’l dono. Sant Joan Gloriós, curat te’l prenc.”

[1] Fragments del text de la presentació del llibre BANYS DE BOSC, de Josep Gordi, feta a la llibreria La Gralla de Granollers, el dijous 12 de maig del 2022 a les 7h de la tarda.

[2] http://www.panorama.cat/pr/el-roure-dancosa-rituals-i-conjurs-en-arbres-centenaris/

[3] http://labrolla.blogspot.com/2011/05/el-guariment-del-roure-de-can-campmany.html?m=1

Tothom coincideix que l’arbrat urbà és quelcom indispensable a la vida de la ciutat. Són moltes les recerques que investiguen els beneficis del arbres dins la trama urbana, tant per la qualitat de l’aire com per la seva incidència damunt de la salut de les persones

Ens hem parat mai a pensar en quin moment històric nasqué l’arbre de carrer? El personatge clau per donar resposta a aquesta qüestió és Ildefons Cerdà i la seva proposta d’Eixample per a Barcelona.

D’una part, Cerdà va conèixer algunes de les grans ciutats europees com Londres, Paris o Madrid. Tinguem ben present  que cap d’aquestes ciutats tenien arbres plantats als carrers del centre urbà. Aquests només apareixien en els jardins, els parcs, les avingudes o passeigs i al voltant de les carreteres que naixien dels grans nuclis urbans. D’altra part, fou coneixedor -ho havia estudiat detalladament-  de les pèssimes condicions de salubritat que tenien els edificis i els carrers de la Barcelona emmurallada i dels seus greus efectes sobre la salut dels seus habitants.

Ildefons Cerdà va ser el primer urbanista  que va presentar una proposta d’ordenació urbana en la qual establia que tots els nous carrers havien de tenir arbres plantats i també els incorporava als interiors de les illes urbanes.

Per Cerdà aquesta decisió responia més a criteris higienistes que estètics. Concebia els carrers plens d’arbres com a conductes per on circularia l’aire salubre cap a les persones i els habitatges.

Recordem que Cerdà va néixer en una masia del terme municipal de Centelles i un dels seus principis bàsics era ruralitzar la ciutat, és a dir, fer entrar la natura a les  urbs per tal que els d’arbres es convertissin en el pulmó invers, és a dir, que inspirava carboni i expirava oxigen.

Cerdà, a la memòria de l’Eixample de Barcelona, va deixar escrit que: “Las plantaciones de árboles son en tales casos el medio más eficaz de prevenir la infección del suelo, de sanear el terreno y hasta purificar la atmosfera…, por eso no solo conviene que los haya en las calles sino que es indispensable que en cada manzana se les destine, cuando menos, una superficie igual a la edificable”

Amb el desenvolupament del nou Eixample barceloní, nasqué una nova proposta urbanística on els arbres  omplien tots els carres. D’aleshores ençà, es fa difícil imaginar un nou espai urbà sense arbres als carrers.

Aquesta realitat no va ésser acceptada de bon grat per tothom. Per exemple, el 1924 es presentà una moció a l’Ajuntament de Barcelona la qual demanava que es deixessin  de plantar plàtans d’ombra en aquells carrers que no fossin gaire amples ja que perjudicaven la visió de les façanes del edificis. En concret, es demanava que en els carrers Pelai, Ronda Universitat, Fontanella, Portal de l’Àngel i altres de semblants  no se’n plantessin perquè aquest fet, -que no  hi haguessin arbres- atorgava  a l’espai un segell de gran ciutat. Recordem que cap de les grans ciutats del moment no en tenien, d’arbres,  als carrers dels seus centres urbans. La mateixa moció, proposava la substitució dels plàtans d’ombra per til·lers. Queda clar, doncs,  que els peticionaris d’aquesta moció anteposaven qüestions estètiques lligades a l’arquitectura i a l’urbanisme del moment que  a altres consideracions .

Aquesta moció va ser contestada per Nicolas Rubió i Tudurí com a Arquitecte Director de Parcs Públics i Arbrat de l’Ajuntament de Barcelona. El primer que feu  Rubió en el seu escrit fou  reconèixer que en els carrers estrets  els plàtans d’ombra generaven molts inconvenients producte del seu imponent desenvolupament. Per tant es comprometé a diversificar l’arbrat urbà i esmentà  que en els carrers poc amples promouria la plantació de troanes, fals pebrers, moreres, arbres de l’amor, tamarius i alzines. Esmentà que, algunes d’aquestes espècies, ja eren presents en diversos carrers de la ciutat, però que la ciutadania no els coneixia gaire. Respecte a la possibilitat de substituir els plàtans d’ombra per til·lers, Rubió respongué que els til·lers també tenien  un gran desenvolupament i necessitaven molta  més aigua que els plàtans. Per tant considerà  que , l’elecció del plàtan d’ombra com a arbre base de l’Eixample havia estat un encert i esmentà que si s’hagués escollit el til·ler la situació hauria estat  desastrosa. Rubió, per fer entendre que l’elecció del plàtan no la tenia  només Barcelona, esmentà que el seixanta per cent dels arbres de Londres eren plàtans d’ombra. Finalment, conclogué que, ”En cuanto a dejar sin árboles algunes calles es materia opinable y que cada caso conviene examinarlo muy atentamente”

En conseqüència i malgrat que quasi han passat cent anys de la moció que hem comentat, creiem, com diu Rubió, que cal cercar per a  cada carrer l’arbre més idoni. Fins i tot, en els carrers més estrets flanquejats d’edificis alts, els experts recomanen, actualment, substituir els arbres per tanques d’arbusts. En definitiva del que es tracta és d’enverdir els carrers de la ciutat ja sigui amb arbres, arbusts o parterres.

Mercès a tots aquells que van pensar i repensar amb encert  l’arbrat barceloní en uns moments molt arriscats, sense uns referents clars, només atenent les pròpies conviccions internes.

El director de “L’Avenç,” Josep Maria Muñoz, m’envia el setmanari satíric “L’Esquella de la Torratxa” del 15 de gener del 1926 ja que fa uns mesos es va publicar a la seva revista un article meu sobre les alzines de la plaça Catalunya. A la portada del setmanari es veuen un dibuix imaginari amb una colla de porcs menjant els  aglans de les alzines de la plaça Catalunya de Barcelona davant la mirada atònita d’uns ciutadans i d’un guàrdia urbà que acaba sentenciant: “Les alzines són per als porcs”

Com que les alzines feia poc que s’havien plantat en el definitiu procés d’urbanització de la plaça, aquesta sàtira em porta a reflexionar vers la contraposició entre l’arbre rural i l’arbre de ciutat i, en el fons, entre els noucentistes que creuen en la ciutat com espai de progrés i civilitat  i els modernistes que defensen que l’essència de l’ésser humà cal cercar-la a la natura, la qual es troba molt més present en el món rural. Per tant, és possible que per al dibuixant, l’alzina, arbre generador d’aglans i fruit delerós dels porcs, és un element de la ruralitat que no té cabuda a la ciutat. Fins i tot, ens imaginem que els trets morfològics de l’alzina amb un creixement lent, una escorça rugosa i, a vegades tortuosa, fulles perennes i ovalades no són adients amb la rectitud i rapidesa de la ciutat. Quin és l’arbre per excel·lència a principis de segle XX a la ciutat de Barcelona? Doncs el plàtan d’ombra, que també caracteritzava alguns dels passeigs de Londres o Paris i que ja havia arribat a Barcelona el 1861 quan es van plantar a la Rambla i que, amb el desenvolupament de l’Eixample, s’havia convertit en l’arbre de carrer de Barcelona. Per tant, un arbre que arriba d’altres ciutats. Quins són els trets del plàtan d’ombra que el van convertir en un arbre urbà? Doncs, que presenta un creixement molt més ràpid que l’alzina, amb un tronc rectilini i que s’enfila, fàcilment, per damunt del vint metres i que al  tenir un fullatge caduc genera ombra a l’estiu i a l’hivern, la manca de fullatge permet que els ciutadans gaudeixin de l’escalfor del sol.

Per tant, darrera la imaginària sàtira de “L’Esquella de la Torratxa” ens apareix, des del nostre punt de vista, potser un conflicte ideològic?,  la simple contraposició entre la ruralitat i la urbanitat o entre la tradició i el progrés?

Divendres passat la Maria Mercè i jo vam visitar l’exposició: “Diàlegs de bosc” a la sala Ronda, situada al número 382 del carrer Consell de Cent de Barcelona. Ens van acompanyar les artistes Neus Aller, Marta Montcada i Laura Roca que formen part del col·lectiu: “Art-Tra Barcelona” i que molt amablement ens van explicar el rerefons de les seves propostes artístiques. El primer que vam dir-nos és que després del confinament tots els membres del grup van decidir que cercarien inspiració de cara a la propera mostra en el bosc i que, posteriorment, cadascú presentaria un text i dues obres d’art en la futura mostra. El principal motiu de plantejar-se aquest repte era la necessitat d’acostar-se a la Natura per cercar els orígens, la simplicitat i, a la vegada, la complexitat que ens aporta la boscúria si ens hi endinsem amb tranquil·litat i sense perseguir cap objectiu concret. Només cal submergir-se en l’atmosfera del sotabosc per gaudir de la varietat de les formes de les fulles, tiges, troncs.. D’aquesta immersió forestal ha nascut una interessant exposició plena de matisos, formes…que tenen en comú la lloança al bosc i la natura. A continuació us presento tres imatges d’aquesta exposició.

En moltes ocasions els fets que se succeeixen mentre vas d’un lloc a l’altre són com baules d’una cadena. Aquest és el cas del títol d’aquesta exposició que m’ha fet pensar amb un treball final del Postgrau Significats i Valors Espirituals de la Natura de la Fundació UdG que es titulava: “Dialogar amb el bosc” de l’Oriol Tarragó, que explicava una experiència de com actuar en un espai forestal mediterrani. En el seu bloc deia vers aquesta activitat: “Quan camino pel bosc i la vall que em rodeja, medito sovint com poder compartir una manera diferent d’aproximar-se a la natura. Una forma més conscient, que ens ajudi a anar aprenent al mateix temps com poder estar més presents, per saber extrapolar-lo després a la vida diària”

Per tot plegat, us recomano que us acosteu, hi ha temps fins el 22 de desembre, a la Sala d’Exposicions Ronda per gaudir d’aquesta gran varietat de formes artístiques que ha suggerit la caminada forestal.

All’inizio della Valle di Susa, che si trova in Piemonte (Italia), si incontra il Monte Pirchimiano, la cui cima raggiunge quasi i mille metri di altezza sul livello del mare. Dalla sua vetta si vede, ad est, la grande pianura padana e ad ovest parte delle montagne alpine occidentali. La Valle di Susa è  infatti una delle strade di collegamento tra la Francia e le terre italiane.

Sui fianchi di questa montagna furono edificate nel X e XI secolo le prime cappelle dedicate all’arcangelo San Michele e, successivamente, fu costruito un imponente monastero benedettino dedicato allo stesso arcangelo, detto Sacra di San Michele, per sottolineare con forza che ci si trova in presenza di uno spazio sacro. Prima dell’anno 1000, il culto dell’arcangelo San Michele era già diffuso in tutta Europa. La Chiesa copta lo aveva introdotto a partire dal IV secolo e tale culto acquisì molta forza prima del volgere del millennio, anche a seguito della paura della fine del mondo che si era diffusa in tutto il continente, e il culto e il fervore per questo arcangelo erano divenuti così molto importanti.

L’arcangelo San Michele come essere celeste appartiene alla corte di Dio. Appare nella Bibbia come il capo supremo degli eserciti celesti dedicati a combattere gli angeli ribelli e malvagi. Per questo è rappresentato con lancia o spada, scudo protettivo e, a seconda del tempo, vestito con ornamenti militari o con una tunica. Altre volte è dipinto con una bilancia tra le mani, in quanto agisce come un pesatore di anime, cioè colui che misura le azioni delle persone e ne fissa il destino eterno. Non sorprende quindi che molti dei monasteri a lui dedicati siano un misto di edificio religioso e fortezza. Se diamo uno sguardo alla distribuzione di questi monasteri, troviamo la loro presenza in aree geografiche molto diverse. In Inghilterra, al largo della Cornovaglia, troviamo la montagna di St. Michael, che è un’isola molto vicina alla terraferma e sulla quale è stata costruita un’abbazia dedicata a questo arcangelo. Sulla costa della Normandia si incontra Mont Saint Michel che a sua volta è un’isola e sopra di essa è stato costruito un monastero. In Italia meridionale, la leggenda narra che l’arcangelo apparve per compiere un miracolo e chiese che fosse eretto un santuario in suo nome; sul monte Sant’Angelo vi è così un santuario e una grotta molto venerata dedicati all’arcangelo. E questa linea di monasteri e santuari continua fino a Gerusalemme. Anche in Catalogna ci sono  numerosi eremi e monasteri dedicati a Sant Miquel, come Sant Miquel de Cuixa consacrato nel 947 o la grotta di Sant Miquel del Fai nelle Vallès Oriental. La Sacra di San Michele sembra dunque far parte di un antico percorso di pellegrinaggio dedicato al culto di questo santo.

Per arrivare alla Sacra dobbiamo andare direttamente alla Valle di Susa, dopo si scende lungo questa valle fino a raggiungere la città di Avigliano, nei cui pressi troveremo le indicazioni per raggiungere la Sacra di San Michele. Una volta lasciata l’auto nelle vicinanze, prenderemo un sentiero che attraversa un fitto bosco di faggi e che ci porterà ai piedi di questo edificio religioso connotato da una grande verticalità. Giunti ai suoi piedi, si alza lo sguardo per cogliere la monumentalità e la verticalità di questo monastero che per molti secoli ospitò una comunità benedettina che raggiunse la sua massima espressione nel corso del Trecento.

Attraversare la Sacra significa avviarsi a salire le scale, attraversare le porte, passare sotto i contrafforti, fino a raggiungere la cima dove si trova la chiesa e dove si può godere della pace e della luce dello spazio. Dopo aver goduto del calore che il tempio ci offre, dobbiamo uscire per ammirare l’ambiente circostante. Da questi mille metri di altitudine possiamo godere dell’immensità delle montagne alpine, alcune delle quali superano i tremila metri, e dell’ampiezza della pianura in cui scorre il fiume Po che si perde all’infinito. Siamo in uno spazio unico dove l’interno e l’esterno sono due facce della stessa medaglia. La forza di questo spazio, che è una continuazione della stessa roccia, favorisce interiormente il silenzio e il raccoglimento, mentre all’esterno ci apre alla contemplazione della natura. Il 14 luglio 1991 Giovanni Paolo II visitò la Sacra come un semplice  pellegrino e lasciò una benedizione per queste terre. Riporto le ultime parole:

“Per l’intercessione dell’Arcangelo San Michele,fa scendere copiosa la tua benedizione su questa Valle,sulle sue città e i suoi paesi,sui responsabili del bene comune,sulle famiglie e le comunità,sulle parrocchie e le associazioni,sui bambini e sui giovani,sugli ammalati e sugli infermi,sui turisti e sugli stranieri,affinché tutti possano crescerenella loro dignità di uomini e figli di Dio.”

Tradotto: Gianni Tabachi

A l’inici de la vall de Susa, situada al Piemont (Itàlia), ens apareix el mont Pirchimiano que arriba a quasi els mil metres d’altitud. Des d’aquest penyal es contempla, a l’oest , la gran plana del Po i a l’est, una part de les muntanyes alpines. Cal ressenyar que també és un dels camins de connexió entre França i les terres italianes.

Damunt d’aquest espadat van alçar-se al llarg dels segles X i XI unes primeres capelles dedicades a l’arcàngel Sant Miquel i, més endavant, un imponent monestir benedictí dedicat al mateix arcàngel, que és conegut com la Sacra de San Michele per remarcar que som davant d’un espai sagrat.

Abans de l’arribada de l’any mil, el culte a l’arcàngel Sant Miquel s’estenia per mitja Europa. L’església copta l’havia introduït a partir del segle IV i prengué molta força abans del canvi de mil·lenni ja que per Europa es va estendre la por a la fi del món i el culte i el fervor per aquest arcàngel va ésser molt important. L’arcàngel Sant Miquel com a  ésser celestial pertany a la cort de Déu. Apareix a la Bíblia com el cap suprem dels exèrcits celestes dedicats a combatre els àngels rebels i el maligne. Per aquest motiu apareix amb la llança o l’espasa, l’escut protector i, segons l’època, vestit amb ornaments militars o amb una túnica. En altres ocasions és pintat amb una balança a les mans, fent de pesador d’ànimes, és a dir, el que mesura els actes de les persones i fixa el seu destí etern. Per tant, no és gens estrany que molts d’aquests monestirs siguin una barreja d’edifici religiós i fortalesa. Si fem un cop d’ull trobem la seva presència a espais geogràfics molt diversos: a Anglaterra, davant de les costes de Cornualles, ens apareix la muntanya de Sant Miquel, que és un illa molt propera a terra i on es va construir una abadia dedicada a aquest arcàngel. A la costa de Normandia ens apareix el Mont sant Michel que també és una illa i damunt seu també es va aixecar un monestir. Al sud d’Itàlia la llegenda explica que l’arcàngel es va aparèixer per fer un miracle i va demanar que s’aixequés un santuari en nom seu i per aquest motiu en el Mont Sant’Angello  hi ha un santuari i una grota molt venerada dedicada a l’arcàngel. I aquesta línia de monestirs i santuaris segueix fins a Jerusalem. A Catalunya també hi ha nombroses ermites i monestirs dedicats a sant Miquel, com Sant Miquel de Cuixa consagrat l’any 947 o la grota de Sant Miquel del Fai al Vallès Oriental. Per tant, la Sacra de San Michele forma part d’un antic camí de pelegrinatge dedicat al culte a sant Miquel.

Per arribar a la Sacra des de Catalunya tenim dues opcions. La primera és creuar França per la vall del Roine i enfilar-nos per Grenoble cap als Alps i creuar-los pel túnel del Frejus que ens porta, directament, a la vall de Susa. La segona opció es creuar França per la Provença i dirigir-nos des d’Aix-en-Provence cap a Gap i Briançon i pel coll de Montginegre entrar a la vall de Susa. Davallarem per aquesta vall fins arribar a la ciutat d’Avigliano i, prop seu, ja trobarem indicacions per arribar a la Sacra de Sant Michele.

Un cop deixem el cotxe ens enfilarem per un camí que passa pel mig d’una densa fageda que ens portarà al peu d’aquesta vertical construcció religiosa. Quan s’arriba al peu de la Sacra, la mirada s’enlaira per copsar la monumentalitat i la verticalitat d’aquest monestir que al llarg de molts segles va acollir una comunitat benedictina que va arribar al seu màxim esplendor al llarg del segle XIV. Endinsar-se per la Sacra és començar a pujar escales, creuar portes, passar per sota de contraforts fins arribar al cim on se situa l’església on es gaudeix de la pau i la llum de l’espai. Després de gaudir del recolliment que ens ofereix  el temple cal sortir a l’exterior per meravellar-se de la creació. Des d’aquests mil metres gaudim de la immensitat de les muntanyes alpines, -algunes de les quals superen els tres mil metres- i de la grandesa de la plana del riu Po que es perd a l’infinit. Som en un espai únic on l’interior i l’exterior són les dues cares d’una mateixa moneda. La fortalesa d’aquest espai, que és una continuació de la mateixa roca, ens afavoreix, des de l’interior, el silenci i el recolliment i l’exterior ens obre a la contemplació de la naturalesa.

El 14 de juliol del 1991 Joan Pau II va visitar la Sacra com un pelegrí més i hi va deixar una benedicció per a aquestes terres. Us en reprodueixo les darreres paraules:

Per la intersecció de l’arcàngel sant Miquel,

feu davallar una gran benedicció vers aquesta vall,

damunt les seves ciutat i pobles,

damunt els responsables dels bens comuns,

damunt les famílies i la comunitat,

damunt les parròquies i les associacions,

damunt els nens i els joves,

damunt dels malalts,

damunt els turistes i els estrangers,

per tal que tots puguin créixer dignament com homes i fills de Déu.