Tothom coincideix que l’arbrat urbà és quelcom indispensable a la vida de la ciutat. Són moltes les recerques que investiguen els beneficis del arbres dins la trama urbana, tant per la qualitat de l’aire com per la seva incidència damunt de la salut de les persones
Ens hem parat mai a pensar en quin moment històric nasqué l’arbre de carrer? El personatge clau per donar resposta a aquesta qüestió és Ildefons Cerdà i la seva proposta d’Eixample per a Barcelona.
D’una part, Cerdà va conèixer algunes de les grans ciutats europees com Londres, Paris o Madrid. Tinguem ben present que cap d’aquestes ciutats tenien arbres plantats als carrers del centre urbà. Aquests només apareixien en els jardins, els parcs, les avingudes o passeigs i al voltant de les carreteres que naixien dels grans nuclis urbans. D’altra part, fou coneixedor -ho havia estudiat detalladament- de les pèssimes condicions de salubritat que tenien els edificis i els carrers de la Barcelona emmurallada i dels seus greus efectes sobre la salut dels seus habitants.
Ildefons Cerdà va ser el primer urbanista que va presentar una proposta d’ordenació urbana en la qual establia que tots els nous carrers havien de tenir arbres plantats i també els incorporava als interiors de les illes urbanes.
Per Cerdà aquesta decisió responia més a criteris higienistes que estètics. Concebia els carrers plens d’arbres com a conductes per on circularia l’aire salubre cap a les persones i els habitatges.
Recordem que Cerdà va néixer en una masia del terme municipal de Centelles i un dels seus principis bàsics era ruralitzar la ciutat, és a dir, fer entrar la natura a les urbs per tal que els d’arbres es convertissin en el pulmó invers, és a dir, que inspirava carboni i expirava oxigen.
Cerdà, a la memòria de l’Eixample de Barcelona, va deixar escrit que: “Las plantaciones de árboles son en tales casos el medio más eficaz de prevenir la infección del suelo, de sanear el terreno y hasta purificar la atmosfera…, por eso no solo conviene que los haya en las calles sino que es indispensable que en cada manzana se les destine, cuando menos, una superficie igual a la edificable”
Amb el desenvolupament del nou Eixample barceloní, nasqué una nova proposta urbanística on els arbres omplien tots els carres. D’aleshores ençà, es fa difícil imaginar un nou espai urbà sense arbres als carrers.
Aquesta realitat no va ésser acceptada de bon grat per tothom. Per exemple, el 1924 es presentà una moció a l’Ajuntament de Barcelona la qual demanava que es deixessin de plantar plàtans d’ombra en aquells carrers que no fossin gaire amples ja que perjudicaven la visió de les façanes del edificis. En concret, es demanava que en els carrers Pelai, Ronda Universitat, Fontanella, Portal de l’Àngel i altres de semblants no se’n plantessin perquè aquest fet, -que no hi haguessin arbres- atorgava a l’espai un segell de gran ciutat. Recordem que cap de les grans ciutats del moment no en tenien, d’arbres, als carrers dels seus centres urbans. La mateixa moció, proposava la substitució dels plàtans d’ombra per til·lers. Queda clar, doncs, que els peticionaris d’aquesta moció anteposaven qüestions estètiques lligades a l’arquitectura i a l’urbanisme del moment que a altres consideracions .
Aquesta moció va ser contestada per Nicolas Rubió i Tudurí com a Arquitecte Director de Parcs Públics i Arbrat de l’Ajuntament de Barcelona. El primer que feu Rubió en el seu escrit fou reconèixer que en els carrers estrets els plàtans d’ombra generaven molts inconvenients producte del seu imponent desenvolupament. Per tant es comprometé a diversificar l’arbrat urbà i esmentà que en els carrers poc amples promouria la plantació de troanes, fals pebrers, moreres, arbres de l’amor, tamarius i alzines. Esmentà que, algunes d’aquestes espècies, ja eren presents en diversos carrers de la ciutat, però que la ciutadania no els coneixia gaire. Respecte a la possibilitat de substituir els plàtans d’ombra per til·lers, Rubió respongué que els til·lers també tenien un gran desenvolupament i necessitaven molta més aigua que els plàtans. Per tant considerà que , l’elecció del plàtan d’ombra com a arbre base de l’Eixample havia estat un encert i esmentà que si s’hagués escollit el til·ler la situació hauria estat desastrosa. Rubió, per fer entendre que l’elecció del plàtan no la tenia només Barcelona, esmentà que el seixanta per cent dels arbres de Londres eren plàtans d’ombra. Finalment, conclogué que, ”En cuanto a dejar sin árboles algunes calles es materia opinable y que cada caso conviene examinarlo muy atentamente”
En conseqüència i malgrat que quasi han passat cent anys de la moció que hem comentat, creiem, com diu Rubió, que cal cercar per a cada carrer l’arbre més idoni. Fins i tot, en els carrers més estrets flanquejats d’edificis alts, els experts recomanen, actualment, substituir els arbres per tanques d’arbusts. En definitiva del que es tracta és d’enverdir els carrers de la ciutat ja sigui amb arbres, arbusts o parterres.
Mercès a tots aquells que van pensar i repensar amb encert l’arbrat barceloní en uns moments molt arriscats, sense uns referents clars, només atenent les pròpies conviccions internes.