L’arbre d’Hipòcrates i els 10 anys de la Facultat de Medicina de la UdG

El passat 28 de març, es va celebrar un senzill i emotiu acte als jardins de les Àligues, per festejar els 10 anys de la creació de la  Facultat de Medicina de la Universitat de Girona. 

Sempre he defensat que els rituals, sobretot si van lligats a elements naturals, ens retornen els valors i els ritmes de la natura, de la qual tots  i cada un de nosaltres formem part. 

L’acte va consistir en la plantació d’un plàtan (Platanus orientalis) per fer memòria de l’arbre llegendari d’Hipòcrates que, des de fa més de 2500 anys, es conserva a l’illa grega de Kos i, paral·lelament, descobrir un bust del pare de la medicina que inclou la inscripció: “Primun non nocere”, és a dir, “abans de res, no fer mal.” 

A moment d’ara, l’autèntic esqueix del plàtan de Kos es troba a la Facultat de Medicina, sota la cura del seu personal per tal que es desenvolupi, creixi i d’aquí un temps pugui ser plantat al jardí de l’edifici de les Àligues. Cal assenyalar que només sis universitats en el món tenen un arbre descendent del plàtan de Kos.


Però quina és la importància de plantar un arbre i recordar Hipòcrates ? Segons la tradició, el pare de la medicina ensenyava els seus alumnes sota l’ombra del plàtan, fa més de dos mil·lenis. D’aquests ensenyaments  neix el jurament i el moviment hipocràtic. Per tant, la Facultat de Medicina de la UdG no només commemora els seus deu anys d’existència, sinó que, segons Joan Sans, els seu Degà, assumeix i reivindica, amb quest gest simbòlic, els principis del moviment hipocràtic com una font d’on han de beure i on s’han d’inserir les arrels dels futurs metges. Tal com diu Joan Sans: “Ens cal reintroduir aquests valors (humanistes) a la medicina, perquè portem molts anys estant massa atents a la part més tècnica.”
Nikos Kastanos, representant de l’Associació Moviment pel llegat Hipocràtic, Quim Salvi, rector de la Universitat de Girona, Joan Sans, Degà de la Facultat de Medicina i Rosa Núria Alexandre, presidenta del Consell Social de la UdG

Geografia sagrada

Acabo de llegir el llibre de Fiorenzo
Degasperi: “Trekking dello spirito in Trentino” Es tracta d’un conjunt
d’itineraris agrupats en dos blocs: caminar pel sagrat i caminar per un dia com
si fos un segle. Els encapçalaments d’aquests dos apartats són una veritable
declaració d’intencions vers quins són els objectius del text: posar en
contacte els caminants amb la geografia sagrada, és a dir, la natura, d’aquesta
regió alpina i entendre el camí, no només com un sender, sinó com un espai on
el caminar pot esdevenir un pelegrinatge i, a la vegada, un mitja per assaborir
pas a  pas els boscos que rodegen els
corriols, les panoràmiques que pots gaudir des d’una cruïlla, la pau i el goig
de l’arribada a un santuari.
Tal com diu l’autor, l’itinerari és també el
medi per conèixer l’entorn, per contemplar la natura des d’una altra mirada i
per harmonitzar el nostre interior amb l’exterior. En conseqüència, el mateix
fet de caminar, pas rere pas, es converteix en una escola per aprendre a estar
amb un mateix i per endinsar-se en la contemplació del sagrat, que comprèn tant
el camí, com les capelles o esglesioles que apareixen en algunes cruïlles i,
evidentment, el santuari on el caminant reposa, prega pels seus o llegeix
històries dels místics que van viure en aquell indret pregant per tothom i
contemplant la natura com un camí per acostar-se al transcendent.
En definitiva, cal valorar i redescobrir la
geografia sagrada que és molt present a tot Europa i entendre-la no només com
el conjunt de monestirs, esglésies o santuaris, sinó també com la xarxa de
camins per la qual han transitat milers de persones al llarg de la història i
al caminar sentir que trepitgem terra sagrada.

La sequoia del cementiri de la Seu d’Urgell

Fa uns dies, l’amic i company de la Facultat
de Lletres de la UdG, Xavier Antich va enviar-me unes fotografies de la sequoia
del cementiri de la Seu d’Urgell. A tots dos ens emocionen aquests arbres i els
recordem d’ haver-los gaudit, en tot els seu esplendor, a les muntanyes
nord-americanes.


Les sequoies gegants (Sequoiadendrum
giganteum) són arbres provinents de les muntanyes de Califòrnia i es
caracteritzen per tenir una escorça de color vermellós, una gran alçada, fulles
perennes i una capçada cònica. Producte del seu ràpid creixement, elegància i
longevitat van introduir-se a Europa com a arbre ornamental, sobretot, pels
jardins de les vil·les. Al Trentino hi ha constància que, a mitjans del segle
XIX, van plantar-se els primers exemplars de sequoies en palauets i vil·les. A
Catalunya també tenim constància de la plantació d’aquests arbres a principis
del segle XX. A Can Casades, al cor de la vall de Santa Fe del Montseny se’n
van plantar tres pels anys vint i a la masia Masjoan, a la comarca d ela Selva,
està documentat que es va plantar una sequoia el 1911, la qual és un dels
arbres més espectaculars de Catalunya.


Arribats a aquest punt, podríem preguntar-nos
què fa una sequoia en un cementiri? Per respondre aquesta pregunta hem
consultat dos tractats de botànica funerària. El primer és el que va escriure
Celestí Barallat el 1885 i que es titula: “Principis
de botànica funerària
” Barallat no esmenta la sequoia però deixa molt clar
que: “Si el lloc de repòs per als difunts
ha de tenir un aspecte grandiós i no pas mesquí, cal que s’assembli als boscos
sagrats de l’antiguita
t” i “El verd
és l’emblema de la regeneració primaveral i per això simbolitza la immortalitat
de l’ànima
” Per tant, la sequoia, tant per l’alçada com pel caràcter
perennifoli de les seves fulles compleix els requisits de Barallat. Els segon
tractat que he consultat és el han escrit  R.Mercurio i C.Mercurio i que es titula: “Alberi sacri” Aquests autors tampoc
esmenten la sequoia, però coincideixen amb els principis de Barallat i
emfatitzen que els arbres aïllats tenen un elevat valor simbòlic. Per tot
plegat,  la sequoia del cementiri de la
Seu d’Urgell compleix, clarament, la funció d’embellir un recinte funerari i
per la seva morfologia i el caràcter perennifoli presenta el mateix simbolisme
que el xiprer.

La testa florida

Aquests dies he tingut el goig de visitar en
el nou Museu de Ciències Naturals de la ciutat de Trento (Itàlia) una mostra de
l’artista Margherita Leoni titulada: “Pau Brasil. Il mito verde di Margherita
Leoni” Es tracta d’un recorregut per la pintura naturalística d’aquesta artista
italiana resultat de la seva immersió en la flora de l’Amazònia al llarg de 10
anys. El títol fa referència a la “Caesalpina echinata” que és un arbre
atlàntic, amenaçat d’extinció i que ha donat nom a l’estat de Brasil.
L’objectiu de l’exposició no és només
endinsar-se en la flora brasilenya sinó, sobretot, fomentar un discurs de
coneixença i respecte cap al món natural. L’autora ens proposa una reflexió
vers la natura:
Representem
el món natural que veiem, però no el que percebem, ni el que sentim. Tenim
necessitat de veure’l engegantit per comprendre el seu valor i la seva unitat.
Ens convé aturar-nos i escoltar-lo, per sentir-nos prop seu


L’exposició es divideix en cinc apartats:
Contemplació, Paradís perdut, Llavors-Ésser Natura, El Mite dels Indis del
Brasil, Éssers humans-Plantes. En aquesta darrera part l’autora, per tal de
cercar la comunió entre persones i plantes, pinta éssers humans amb els caps
plens de flors. Aquest fet m’ha fet pensa en la cançó 7a de colors de Pau Riba,
de la qual us convido a llegir-ne el següent fragment:
Ha plogut sobre el meu cap
hi ha crescut herba molt fresca
i he sortit a passejar
la testa florida i verda
perquè també s’hi han fet flors
com si jo fos una gerra
després ha sortit el sol
i he sentit olor de terra.
Fixa’t jo, quin cap més verd
quina enveja, quina enveja!
papallones i ocellets
s’hi posen, i les abelles
Fixa’t jo, quin cap més verd
quina enveja, quina enveja!
El vent m’ha dut grans de blat
i com que ja és primavera
les espigues s’han llevat
per damunt dels brins de l’herba
i han cobert les flors del foc
car també han crescut roselles
i per fer-me un cap tot d’or
el sol m’ha pansit la gespa.
Fixa’t jo, quin cap més groc
quina enveja, quina enveja!
papallones i ocellots
s’hi posen, i les abelles
Fixa’t jo, quin cap més groc
quina enveja, quina enveja!


  

Soc vertical

Però m’estimaria més ser horitzontal.
No sóc cap arbre amb les arrels dins
la terra
xuclant minerals i amor matern
perquè cada març esponerosa brosti,
ni tinc la bellesa d’un jardí amb
flors
que faci que m’emplenin d’ohs, i
espectacularment em pintin
ignorant que aviat m’esfullaré.
Comparat amb mi, un arbre és immortal
i una tija en flor no és alta, però
és més vistosa,
i d’un en voldria la longevitat i la
gosadia de l’altra
Aquesta nit, a la llum infinitesimal
de les estrelles,
els arbres i les flors han estat
escampant la seva fresca olor.
Em passejo entre ells però cap no se
n’adona.
De vegades penso que quan dormo
dec assemblar-m’hi a la perfecció
-els pensaments abaltits.
Per a mi és més natural, ajaguda.
Aleshores el cel i jo conversem
obertament,
i seré útil quan definitivament
m’ajegui;


llavors els arbres sí que podran
tocar-me, i les flors tindran temps per a mi.

Sylvia Plath / Montserrat Abelló

Una perla

Fa uns dies vaig escoltar una conferència de
l’islamòleg Halil Barcena on parlava del seu llibre: “Perlas sufíes. Saber y
sabor de Mevlana Rumi” (Ed Herder) i em va interessar notablement la simbologia
de la perla. Però, què és una perla ? Una perla natural és una gemma creada per
una ostra o mol·lusc. Quan una ostra detecta dins seu un cos estrany, com pot
ser un gra de sorra, desenvolupa una pel·lícula protectora de nacre al seu
voltant que al cap d’uns cinc anys aconsegueix unes mides notables. Per tant, és
curiós assenyalar que la bellesa de la perla neix com resultat d’un acte de protecció.
Un altre fet remarcable és la raresa d’aquest procés ja que només una de cada
quinze mil ostres desenvolupen perles naturals. Finalment, cal recordar que la
professió de buscador de perles, com els del golf d’Oman, era una professió de
risc ja que practicaven l’apnea extrema per trobar-les.

En conseqüència, una primera apreciació és que
una perla natural és un tresor que no està a l’abast de tothom ja que cal
capbussar-se en el mar o dins d’un mateix i perseverà al llarg dels anys fins,
quan un menys ho espera aconseguir, topar amb el tresor que ens enlluerna i ens
il·lumina el camí de la vida. En conseqüència, no és estrany que Barcena,
llegint i rellegint els textos de Rumi, tries seixanta una frases, com la
següent:  “Feu del silenci un hàbit” que
es converteixen en veritables joies o en petits fars que ens il·luminen la
nostra immersió per aquest món a la recerca del veritable i perdurable tresor.
En el fons, tal com deia Barcena, tots necessitem i cerquem, al llarg de la
vida, bellesa i veritat. De ben segur, que 
les sàvies paraules de Rumi atresoren una gran bellesa i si les deixem
reposar dins nostre ens ajudaran a submergir-nos, com el bussejador que busca
perles, en la cerca de la veritat, tot i que una perla pot ser una sortida de
sol o una senzilla llàgrima.


Puri Canals

Sempre m’han interessat les reflexions vitals
d’aquelles persones que s’han dedicat amb cos i ànima a una causa, a la seva
feina… Ahir vaig tenir la gran fortuna d’escoltar la lliçó de vida de Puri
Canals al Postgrau en Significats i
Valors Espirituals de la Natura
: percepció, comunicació, gestió i
integració, que s’imparteix a la Facultat de Lletres de la Universitat de
Girona.
Després de més de 30 anys dedicats a la
conservació de la natura ens va confessar públicament que el primer que no
havia fet bé en  la seva llarga i fecunda
 carrera professional era haver-se se
oblidat del seu cos, és a dir, d’ella mateixa. Recordo que al llarg d’una
conversa amb Xavier Melloni em va dir: “Nosaltres també som natura” Per tant,
el primer que cal conservar és el nostre propi cos i, en conseqüència, evitar
viure la vida de forma dissociativa respecte del nostre entorn. La conclusió és
que, paral·lelament, -o abans de cap altra cosa- el que cal és connectar-nos
amb nosaltres mateixos.

Una segona lliçó és que, cada dia més, la seva
preocupació és fomentar menys el coneixement cognitiu de la natura i treballar
més per afavorir la connexió emotiva entre les persones i l’entorn natural. Per
tant, el que cal és incentivar des de ben petits l’emotivitat respecte de les
espècies i l’entorn natural, així com el sentiment d’humilitat i unitat que ens
han de permetre intentar recuperar els vincles espirituals ancestrals que tenia
l’espècie humana amb la Mare Terra.
La darrera lliçó va ser molt sorprenent.
Després de 30 anys de campanyes al carrer, de lluites davant de l’administració
o en institucions, va dir que s’adonava que en la seva activitat hi havia hagut
massa reacció, enfrontaments… i que potser calia dedicar més esforços a
fomentar un diàleg permanent entre tots els agents socials per evitar parlar de
bons i dolents en la conservació de la natura i que aquest objectiu no pot ser
el desig d’uns quants sinó la voluntat majoritària de la societat.

Gràcies Puri, per haver-te dedicat a treballar
a favor de la natura i per ser, com demostres, una gran persona!

Pensaments de Raimon Panikkar sobre la naturalesa

En aquest post trobareu fotografies meves que
volen ésser una simple il·lustració als pensaments de Raimon Panikkar traduïts del
llibre: “Iconografía del espacio sagrado” publicat l’any 2002 i que podeu consultar
al fons Panikkar de la Biblioteca de barri vell de la Universitat de Girona.

Gran Canyon a Arizona

“Descobrir la vida de la terra suposa entrar
en relació personal amb ella. Evidentment, relacionar-se amb la terra, com amb
una persona, no pot mesurar-se amb paràmetres científics,…, la relació personal
amb la terra és una relació sui generis.
És diferent de la que tenim amb els éssers humans, amb els animals o amb les
plantes. Una rosa no és una pedra, però tampoc la pedra és com el número cinc”

Posta de sol al Great Salt Lake a Utah

“ La natura inspira temor, provocació,
adoració i, a vegades, és considerada com el terme superior d’una relació
personal. Aquí, la personificació i la divinització van, generalment, agafades
de la mà. L’ésser humà se situa al bell mig de totes els forces naturals i
divines de l’univers. La natura engendra déus, éssers vius, persones i tot
tipus de coses. Ella és la gran procreadora”

Lluçanès

“Mentre no contempli cada tros de la terra
com el meu cos, no només menyspreu la terra, sinó que també menyspreu el meu
cos”

Solsonès

“Jo crec que la tasca de l’ésser humà no és
dominar la natura, sinó, simplement, conrear-la, és a dir conrear-se a un
mateix i a la naturalesa, precisament perquè no es poden separar,…, jo no
estableixo diferència entre el conreu del cos, el de l’ànima i el de la natura”

Giverny a la vall del Sena

“Imaginem que les flors no pensen ni tenen
consciència de la seva bellesa. I nosaltres, tal com diu l’Evangeli de Sant
Marc, som més que flors. Ara bé, per desenvolupar la bellesa humana, tenim que
aprendre de la flor que explota la seva bellesa des de l’interior, sense
esforç, sense violència, amb el ritme adequat i en el moment oportú. L’Evangeli
diu que tenim que contemplar els lliris del camp i els ocells del cel, no
reflexionar sobre ells ni portar-los a casa per observar-los millor. La nostra
cultura, tindria que ser, al menys, tant natural com la cultura d’una flor”

Nicholas Vreeland i els arbres

Nicholas Vreeland, nascut a Geneve el 1955 és
fill d’uns pares americans que eren diplomàtics. De jove es va convertí al
budisme, però mai ha deixat de ser fotògraf, fins i tot com a monjo del
monestir de Rato a l’Índia. Quan es convertir en l’abat del monestir, el
mateix Dalai-Lama va demanar-li que fes de pont entre Orient i Occident i per
aquest motiu viu a mig camí entre els Estats Units i l’Índia.

D’altra part, és el protagonista del film del
2014: “Un monjo amb càmera” dirigit per Guido Santi i Tina Mancave. En aquesta
interessant pel·lícula s’explica el seu recorregut vital que el va portar de
ser un fotògraf de prestigi a convertir-se en un monjo budista tibetà. 

A la
seva web:nicholasvreeland.com es pot gaudir del seu treball fotogràfic i conèixer
la seva activitat com a monjo. De tant en tant, entre les seves fotografies ens
apareixen arbres. Quan Nicholas Vreeland fotografia arbres, és com si cerques
la seva estructura, talment  com si
desitgés retratar la seva essència o la seva ànima.



Reflexions sobre les sequoies

Estic convençut que els arbres i els boscos
són una font d’inspiració, un espai de passejada serena que ens fa recordar els
ancestrals vincles amb la natura… Per tot plegat em sembla perfectament
normal que el text de Steinbeck que en Xavier Antich va enviar-me inspirat per
una fotografia de les sequoies de Yosemite hagi generat nombrosos comentaris.
Com que un dels objectius del meu bloc és compartir, us afegeixo en aquest post
alguns d’aquests comentaris.
L’amic Ramon Folch, deia: “Tant els boscos de sequoia de muntanya (Sequoiadendron giganteum) de
Yosemite com els de sequoia litoral (Sequoia
sempervirens)
de Muir Woods són impressionants, en efecte. Tenen alguna
cosa de desproporcionadament irreal. Ara que s’ha tornat a posar de moda la
saga “Star Wars”, convé recordar que un dels episodis, el d’aquells
homenets forestals que semblaven ossets, els Ewoks, va ser rodat als boscos del
Sequoia National Park. Semblantment, l’escena onírica de “Vértigo (James
Stewart i Kim Novak) va ser filmada a Muir Woods. Gràcies per fer-me participar
d’aquestes emocions. Bon Nadal!
Francesc
Torres, afegia: “Passejar per Muir Woods,
prop de San Francisco ha sigut una de les experiències espirituals més profundes
que he tingut mai, sense deixar de ser marxista. Aquest llocs son d’una bellesa
i majestat (la única majestat que estic dispost a acceptar) inenarrable.
Steinbeck ho aconsegueix
Muir Woods

Montse
Bosch, conclou: “Esplèndid text!!, les
sequoies guarden, com potser diria Aristòtil, una meravellosa ànima vegetativa,
els arbres, per a mi, una de les creacions de la natura més belles!
!”