Etiqueta: Arbres simbòlics

L’alzina grossa

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on L’alzina grossa
Molts pobles i ciutats tenen el seu arbre de referència. Normalment, es tracta d’una fita i d’una ombra dins del sender de les seves passejades quotidianes. Fa uns dies, una bona amiga de Sant Pere de Torelló, m’enviava una fotografia d’una alzina que tenia nom i cognoms: l’alzina grossa i, a més a més, la qualificava com arbre estimat i símbol emblemàtic pels santperencs i santperenques en les seves caminades vers el santuari de Bellmunt. Aquestes paraules m’han fet preguntar: Què tenen els arbres que es converteixen en símbols o, millor encara, en éssers estimats ? i Què té aquest vegetal sobirà que genera tantes emocions a aquells que si acosten amb estima i veneració?
Primer de tot, l’arbre pot esdevenir un company de viatge al llarg de la nostra vida. Hi ha famílies que quan els neix un fill, planten un arbre i així observen el creixement de tots dos.
Normalment, davant dels arbres vells sentim veneració ja que som davant d’un ésser viu que ens sobrepassa en longevitat i que la seva presència i estima es pot transmetre, en ocasions, de pares a fills. Per tant, l’arbre clivellat pel pas dels anys pot ser vist com un ancià on recolzar-se una tarda de tardor per demanar consell a partir d’escoltar el seu silenci o la remor de les seves
fulles i branques, tal com feien els grecs a l’Antiguitat. També la seva contemplació ens pot ajudar a entendre millor el nostre lloc dins la natura o els cicles de la vida i fins i tot, a sentir-nos connectats amb la natura i el cosmos ja que, normalment, l’arbre ens fa enlairar la mirada.
D’altre part, els arbres són éssers vius amb qui ens podem comunicar i per tant poden esdevenir els nostres amics més fidels ja que el seu silenci sempre serà el nostre refugi, la seva ombra un aixopluc on sentir-nos protegits i, si som capaços de foragitar els nostres prejudicis, podrem gaudir d’un gran nombre de sensacions i emocions;  com la que prové d’acaronar la seva escorça, la de gaudir de les formes del seu brancatge o dels colors del seu fullatge i fins i tot, la de sentir l’energia que circula pel seu interior.

Si som capaços de reïxi amb  la nostra comunicació completa amb l’arbre possiblement, us adonareu, que quan torneu cap a casa us envaeix un sentiment de pau interior molt gran. Torneu-hi !!
 
L’alzina grossa
 

El roure del tricentenari

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on El roure del tricentenari
El passat dissabte 2 de març  es va plantar l’anomenat roure del
tricentenari prop del monestir de santa Cecilia de Montserrat. El pare prior de
Montserrat Ignasi Fossas va beneir l’arbre i, a continuació, representants de
diferents pobles i ciutats de Catalunya van abocar terra al peu de l’arbre amb
el desig que el seu futur creixement simbolitzi la unió de totes les terres
d’aquest país.


És interessant i útil lligar els elements
naturals, com un arbre, a celebracions culturals o polítiques ja que aquests
fets ens retornen als tradicionals vincles que tots els pobles han establert
amb la natura.
Aquest acte entronca amb moltes celebracions
i festes que s’han fet i es fan per tot el món al voltant de l’arbre. Per
exemple, a l’antiga Grècia i en el temple de Dodona,  hi havia un roure,
de grans dimensions, que se l’hi atribuïen propietats endevinatòries ja que la
seva capçada moguda pels vents  era interpretada pels  sacerdots del
temple i donava bons a mals averanys a les demandes que se li feien. No oblidem
que el roure era l’arbre de Zeus. En conseqüència el terme oracle s’aplicava a
les revelacions dels déus i, més endavant, al lloc o santuari on es transmetia
el missatge.
També els pobles  celtes consideraven com arbre sagrat el roure.
Jacques Brosse en el seu llibre sobre la mitologia dels arbres afirma que el
culte als roures era molt comú en tota l’Europa precristiana. Segons altres
autors es tractava d’arbres de dimensions molt més notables que les dels roures
més vells de l’actualitat. Per exemple el botànic anglès John Ray (1686-1701)
esmenta el cas d’un roure que tenia un tronc amb 10 metres de diàmetre i  més de 2000 anys.
A finals del segle XVIII i al llarg de bona
part del XIX els americans i després els francesos van promoure la plantació de
l’arbre de la llibertat, que en moltes ocasions també era un roure i que simbolitza l’arribada i el desenvolupament d’un nou règim de llibertat i progrés.
Actualment, els representants forals de
Biscaia juren el seu càrrec sota l’arbre de Gernika que simbolitza les
llibertats i el poble basc.

Per tot plegat, escollir el roure com arbre
del tricentenari és una bona elecció que entronca amb antigues tradicions
europees i no oblidem que el roure també simbolitza la fortalesa.

Els cementiris-jardí, a càrrec d’Adolf Beltran

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Els cementiris-jardí, a càrrec d’Adolf Beltran
El text de l’Adolf Bertran és un fragment de la seva introducció al llibre de Celestí Barallat: “Principis de botànica funerària”, publicat, en la seva traducció catalana, l’any 2013 per Editorial Base de Barcelona.

“El
do de viure ha passat a les flors”, va escriure Paul Valéry al peu d’una tomba
marina, i en aquest vers tan curt va captar una intuïció humana molt profunda.
Brotats de la terra on reposen els morts, alimentats de la seva substància, els
arbres, els arbustos i les plantes simbolitzen la continuïtat de la vida i
poden subministrar així alguna forma d’esperança i de consol. Les proves d’aquesta
associació són remotes, acreditades per l’arqueologia. Ni tan sols eren
d’humans de la nostra espècie (sinó de neanderthals!) els cadàvers
enterrats en una cova del Kurdistan iraquià, fa uns 40.000 anys, sobre un
llit de flors. Espargir fulles al damunt del cos mort, colgar-lo de flors, va
ser tradició en molts pobles antics, com a ofrena i també com a ritual
purificador. Els grecs, en la seva riquíssima mitologia, van imaginar
metamorfosis meravelloses: Filemó i Baucis esdevenien til·lers, la sang de Píram
i Tisbe tornava vermells els fruits de la morera, Cíparis estenia l’ombra del
xiprer al damunt de les tombes. Per als jardins cementiri, però, el mite més
influent va ser el dels Camps Elisis, la regió amena de l’Hades, cantada per
Hesíode, Homer i Virgili: allà on els herois i els virtuosos gaudien d’una
primavera eterna, entre murtres i llorers. Aquest lloc de recompensa prefigura
el Paradís dels cristians. Tanmateix, hauran de passar molts segles abans que
sorgeixi la idea de dur aquest jardí a la terra i poblar-lo de tombes. Serà al
segle XVIII, quan –a causa del creixement de les ciutats, d’un canvi de
mentalitat en relació amb la mort, o possiblement de totes dues coses– els
vells cementiris parroquials comencen a ser percebuts com un perill per als
vius i un escarni per als morts. La Revolució Francesa farà avançar
l’ideal filantròpic i el cementiri de Père-Lachaise de París, obert el 1804,
esdevindrà el prototipus de cementiri enjardinat en què es voldran
emmirallar els constructors de cementiris a banda i banda de l’Atlàntic. A
Catalunya i a Espanya destaca la figura de Celestí Barallat (1840-1905), autor
de Principios de botánica funeraria, un llibret de 1885 en què estableix els
criteris que ha de seguir la jardineria de cementiris, segons un ideal simbòlic
que harmonitza la tradició clàssica i la cristiana. És una antologia de
coneixements botànics i funeraris, escrita amb la solemnitat i la humilitat que
Barallat demanava als recintes fúnebres. Membre de la Junta de Cementiris
de Barcelona que va impulsar el de Montjuïc, Barallat sembla conscient al seu
llibre de les dificultats que plantejaria el creixement de les ciutats modernes
per a la realització de l’ideal del cementiri jardí. Tanmateix, a
Montjuïc i en altres necròpolis de la ciutat i del país, hi trobem
iniciatives –jardí del repòs, de les aromes, d’espargiment de cendres, etc.– en
què la botànica dóna forma al record dels morts, i tant de bo a
l’esperança i al consol dels vius” 

Celestí Barallat

Grimpar pels arbres

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Grimpar pels arbres
Avui he fet realitat un vell somni:
enfilar-me pels arbres ! Gràcies a l’esplèndid mestratge d’en Cesc he après els
principis més rudimentaris de la tècnica d’escalar arbres i tot seguit els he
posat en pràctica. Quan ets entre les branques d’un cedre a uns quants metres
d’alçada sembla que estiguis entre els seus múltiples braços i gaudeixes de la
sensació de sentir-te protegit. Tot i que en qui has de confiar és amb les
cordes, els nusos, l’arnés o els mosquetons.

Grimpar dalt d’un arbre pel pur gust de
sentir-te dalt d’ell et genera un sentiment d’intimitat. Normalment, observem
un arbre des d’una certa distància per admirar la seva morfologia o
arquitectura o bé ens situen sota seu per conèixer les característiques de les
seves fulles, fruits o escorça. Ara bé, ser dalt seu, entre les seves branques
és com estar dins d’un espai molt personal i reservat. Aquesta sensació també
l’afavoreix la suau penombra de la seva capçada. I allà dalt recolzant-te en el
tronc i entre les branques només desitges dir: Gràcies !


Perles de botànica funerària

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Perles de botànica funerària
Acabo de llegir la traducció catalana del
llibre: ”Principis de botànica funerària” que va escriure Celestí Barallat el
1885[1]
i he de reconèixer que m’ha sorprès ja que va saber relacionar el simbolisme
egipci o grecollatí amb el cristià. Tot seguit, us presento els consells sobre
l’ús i el simbolisme dels principals arbres, arbustos i herbes que poden plantar-se
en  un recinte funerari.
Sobre el xiprer Barallat esmenta que és
l’arbre típic dels sepulcres ja que té una morfologia que imprimeix en l’ànim
les idees de severitat i repòs i perquè fa enlairar la mirada cap el cel.
D’altra part, el color grisenc del seu tronc genera una certa semblança amb una
columna, fet que s’adiu amb l’arquitectura dels cementiris. El caràcter perennifoli
de les seves fulles simbolitza la immortalitat i la suau fragància que exhala
fa que acabi d’harmonitzar perfectament dins de l’espai fúnebre.
 

Xipresos del cementiri de Mollet del Vallès

La palmera des del temps dels egipcis
simbolitza la victòria i el triomf. La palma en els sants representa la victòria
sobre l’esperit del mal, el triomf de la vida i la recompensa eterna. La palma
era un dels emblemes predilectes dels cristians primitius.
 

Palmeres del cementiri de Mollet

Celestí Barallat considera que dins dels
cementeris no s’han de plantar arbres fruiters ja que la fruita representa el
desig i no afavoreix el caràcter greu de l’espai. Per tant, en un cementiri no
hi hem de trobar oliveres, figueres, palmeres datileres femenines, és a dir amb
dàtils, ni teixos que tenen, a més a més, fruits verinosos. Tampoc si han de
plantar espècies espinoses ja que tant els fruits com les espines poden trencar
la pau i el recolliment del recinte funerari. En conseqüència, la presència
vegetal ha de ser una barreja d’arbres esvelts com el xiprer, l’àlber, l’avet
blanc, la pícea, el cedre, el làrix, el lledoner, el salze blanc o el pollancre
i tocs de verd i color que proporcionen les gespes, les heures i les flors.
Vers les flors, l’autor esmenta com espècies
més pròpies: les violetes ja que el color violaci des de temps dels egipcis
simbolitza el dol, la rosa, que als cementiris simbolitza l’amor suprem i els
lliris. Sobre la seva distribució, recalca la necessitat d’evitar la plantació
massiva que convertiria l’espai en un jardí alegre. També es poden plantar
espècies aromàtiques com el romaní, la farigola, l’espígol…
L’alzina i el roure també poden ser presents
en els cementiris ja que simbolitzen la solidesa de la fe i, el caràcter
perennifoli de les fulles de l’alzina la immortalitat. L’autor comenta que no
cal abusar d’aquests arbres ja que la seva morfologia no s’associa amb l’idea
del descans etern. També el llorer pot ocupar algun espai, però també sense
donar-li gaire presència ja que el seu simbolisme clàssic pot associar-se amb
la glòria juvenil


[1] Barallat,
Celestí (2013) Principis de botánica funeraria, Editorial Base, Barcelona.

L’arbre de la llibertat i la revolució francesa

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on L’arbre de la llibertat i la revolució francesa
Uns mesos enrere, l’historiador Jaume Vilaginés publicava en aquest bloc un text sobre l’arbre de la llibertat[1] Ara volem aprofundir vers el paper d’aquest arbre simbòlic a la revolució
francesa.
Erik Fechner[2] afirma que cal relacionar l’arbre la llibertat amb l’arbre de maig. Per tant,
el nou símbol revolucionari entronca amb una antiquíssima tradició molt estesà per l’Europa atlàntica i continental. L’arbre de maig l’anava a cercar al bosc els joves del poble la nit del 30 d’abril a l’1 de maig. Normalment es plantava a la plaça del poble i el seu cimal s’engalanava amb flors, fruites i, en ocasions, proclames. Al seu voltant es feien balls i festes per celebrar la fi
de l’hivern i l’inici de la primavera. En ocasions, també es plantaven arbres al  davant del castell,  l’església i les cases nobles per tal de reconèixer l’autoritat i, a vegades, al davant de les
cases dels joves esposos, les noies per casar o les granges. En conclusió l’arbre de maig simbolitzava el triomf de la vida primaveral vers la mort hivernal i conseqüència era també símbol de fecunditat i fertilitat.
El triomf de la revolució francesa va generar el naixement d’un nou ordre social que tenia en la llibertat un dels seus grans principis i necessitava nous símbols.
El primer arbre de la llibertat es plantà l’1de maig de 1790 a la localitat de Saint-Gaudens i en els propers 10 anys van plantar-se 60.000 arbres de la llibertat per tota la geografia francesa. El
1794 la Convenció Nacional aprovà un decret que fomentava la plantació i protecció dels arbres de la llibertat per tots els municipis. El roure va ser un dels arbres més utilitzats.

 

D’altra part, l’arbre de la llibertat té una vocació universal ja que uneix l’amor per la llibertat i la fecunditat de la natura. Per tant, era un símbol que calia expandir per tot el món. Per exemple,
en un escrit del 17 de novembre de 1792 el comandant Mouthon explica la plantació d’un roure com arbre de la llibertat a Ostende i esmenta que aquest arbre també simbolitza la força del poble francès.
El 1793 l’arbre de la llibertat es converteix en l’arbre de la fraternitat ja que sota la seva ombra es promouen reunions de joves cantaires d’himnes revolucionaris. Més endavant també se’l denominarà: l’arbre de la igualtat, de la unió, de la república…
En conclusió, l’arbre de la llibertat és un reflex dels principis revolucionaris i, a més a més, l’arbre, gràcies a la seva capçada es converteix en lloc de reunió. Per tant, no és estrany un gran nombre d’escrits que lloen el simbolisme d’aquest arbre, com un del 1793 que diu que el primer i més
important fruit de l’arbre de la llibertat és el respecte universal per la justícia.


[2] Fechner,
Erik. L’arbre de la liberté: objet, symbole linguistique. In: Mots, octubre
1987, Nº 15 pp. 23-42

Els arbres com oracle

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Els arbres com oracle


Des de temps immemorials les persones s’han acostat a la
natura per trobar resposta a les seves preguntes o consell davant de les
decisions que han de prendre.
Per exemple, a l’antiga Grècia i en el temple de Dodona,  hi havia un roure, de grans dimensions, que se
l’hi atribuïen propietats endevinatòries ja que la seva capçada moguda pels
vents  era interpretada pels  sacerdots del temple i donava bons a
mals averanys a les demandes que se li feien. En conseqüència el terme oracle s’aplicava
a les revelacions dels déus i, més endavant, al lloc o santuari on es
transmetia el missatge.
És curiós que aquesta acció de preguntar a la natura s’hagi
mantingut al llarg de segles. Aquests dies llegeixo: “La cartoixa de Parma”  d’Stendhal 
(1783-1842), és a dir, d’Henri Beyle autor francès que va viure molt de
temps a Itàlia. Doncs en aquesta obra trobo el següent paràgraf:
“Ja saps que hi ha un
castanyer jove que la meva mare, l’hivern que jo vaig néixer plantà amb les
seves prop de la font gran en el parc de la casa, a dues llegües d’aquí: abans
de fer res, he volgut anar-lo a veure: Tot just comença la primavera, pensava:
tant de bo!, si l’arbre té fulles, serà un senyal per a mi”
La història segueix i la protagonista explica: “Ahir, a dos quarts de vuit del vespre, vaig
anar arribar al meu castanyer; tenia fulles, unes petites fulles boniques que
ja feien goig1 Vaig besar-les, sense fer-los mal “
Que interessant aquesta relació de l’arbre amb la persona i
quin sentiment de respecte i gratitud genera el vincle emocional.
Un vell castanyer

L’arbre de la Llibertat, a càrrec de Jaume Vilaginès

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on L’arbre de la Llibertat, a càrrec de Jaume Vilaginès

A Llançà, a finals de la Guerra
Civil, un escamot de tropes nacionals es dedicava a eliminar els símbols de la
República. Estaven a punt de tallar un imponent plàtan que hi havia a la plaça
major. El  rector   els va obligar a desistir, després de fer
servir els seus galons de capità castrense. Aquell arbre encara presideix la
plaça major de Llançà. Està catalogat com a arbre monumental i s’anomena
l’Arbre de la Llibertat[1].
Colera i Arbúcies també tenen Arbres
de la Llibertat.[2]
Com ells, se’n plantaren un munt després de la Revolució Gloriosa de 1868. A
Barcelona se’n va plantar un solemnement a la plaça Universitat, l’onze de
febrer de 1869, el matí que s’anava a proclamar la Constitució de 1869.[3] A Gràcia se’n
plantà un a la plaça del Sol.[4]
Segons el Diario de Barcelona, se’n plantaren a Figueres, Girona, Manresa,
Sant Feliu de Llobregat i Reus; l’Ampurdanés
explica que se n’aixecaren a Cadaqués, Garrigàs, Borrassà, Peralada i
Vilademuls; també es van plantar a Alella, Arbúcies, Olot i Santa Pau, entre
d’altres poblacions.[5]
L’esperit revolucionari i
alliberador de la revolució de 1868 va triar l’arbre com símbol. El va adoptar
seguint una tradició que es remunta a la Revolució Francesa i, abans que a aquesta,
a la Revolució Americana.

Tot començà amb les protestes
contra l’Stamp Act, el decret que
feia pagar un impost per qualsevol publicació emesa en les colònies americanes
que depenien de la monarquia britànica. Els colons van veure la imposició com
una mena de control de censura i un atemptat contra les seves llibertats.
Corria l’any 1766. A l’agost d’aquell any, un nombrós grup de gent es va
congregar sota un gran om que hi havia a Orange Street, a Boston, per protestar
contra l’Stamp Act.[6] Els que més
endavant es van anomenar els Fills de la
llibertat, van penjar d’aquell arbre l’efígie del funcionari reial que
imposava el nou tribut. Va ser l’inici de la resistència contra la metròpoli
opressora. Algú va col.locar una placa en el tronc, amb l’expressió “Arbre de
la Llibertat”. Havia nascut un dels símbols de la propera revolució.[7]
 

Gravat
atribuït a Philip Dawe, que mostra bostonians davant l’Arbre de la Llibertat,
humiliant el recaptador d’impostos. 

Els anglesos van fer servir
l’arbre com a mofa de la resistència americana, fins al punt que van arribar a
tallar-lo i fer-lo servir com a llenya per al foc. Però l’arbre va sobreviure,
representat en banderes   i va esdevenir una de les ensenyes de la
lluita per la independència durant la guerra posterior.












En altres poblacions americanes
es van designar Arbres de la Llibertat, com a Acton (Massachusset). Allà un om
va sobreviure fins a 1925. La població que recordava el valor simbòlic de
l’arbre va decidir plantar-ne un altre quan l’originari es moria, que
anomenaren l’arbre de la pau. Més endavant, l’any 1990, se’n plantà un altre
dedicat també a la Llibertat en el moment en què l’Apartheid era abolit a
Sudàfrica.



L’Arbre va esdevenir una metàfora
perfecte del nou valor revolucionari, la Llibertat, que es pretenia havia de crèixer,
ser duradora, ben arrelada, sòlida i protectora. El seu valor simbòlic va
assolir el màxim exponent durant la Revolució Francesa.

L’any 1790 per primer cop el
capellà de Saint-Gaudens va fer trasplantar un roure del bosc veí al bell mig
de la parròquia. Però va ser durant 1792 en plena guerra contra Àustria que
l’esperit patriòtic i revolucionari va difondre el costum de plantar Arbres de
la Llibertat.

Milers d’arbres de la Llibertat
van erigir-se per tot el país. A París n’hi havia uns dos-cents. El mateix rei,
Lluís XVI, va presidir la cerimònia de plantar-ne un al Jardí de les Tulleries.

La importància dels arbres, com a
emblema i símbol identitari de la revolució es va exarcebar en el període de la
Convenció. Diversos decrets instaven a cuidar els arbres, a substituir-los quan
morien i es perseguia amb la mort els que els agredien o destruient. Un exemple
de l’ambient paranoic dels governants durant la Convenció, és el cas de Bédoin,
on 63 persones van ser executades, centenars de cases arrassades i les terres
esterilitades amb sal per no haver denunciat les persones culpables d’haver
arrancat l’Arbre de la Llibertat.

Les tropes revolucionàries van
exportar la tradició de plantar arbres. A Roma la curta república partenopea va
difondre el costum per diferents racons d’Itàlia. Encara en queda alguna
escadussera mostra. A Montepaone, un om és el darrer testimoni de la República
que va expulsar breument el Papa.[8]

 

Durant el segle XIX, a França,
durant diferents moments, especialment en èpoques de rauxa revolucionària, com
a 1848, va fer rebrotar la dèria pels arbres de la Llibertat. Amb el temps,
plantar-los més que un acte reivindicatiu va esdevenir una forma de reforçar
els valors cívics que hi havia darrera de la idea de Llibertat, que tan havien
costat aconseguir.

Gravat on es mostra la cerimònia
de plantar un Arbre de la Llibertat durant la Revolució Francesa. Com mostra
l’imatge, el moment de plantar l’arbre esdevenia una veritable cerimònia, en la
qual hi participaven les autoritats, civils, militars i religioses. Hi eren
presents els colors revolucionaris en banderes i escarapeles i hi ha havia un
fervorós ambient patriòtic. 

De la mateixa manera que els
partidaris de la revolució li donaven un alt valor, els que hi anaven en contra
l’atacaven per destruir en el seu símbol allò que representava. Els
contrarevolucionaris durant la revolució, la restauració borbònica després de
l’Imperi napoleònic, els britànics a Boston, els carlins a Santa Pau o els
franquistes a Llançà, van voler eradicar la memòria i els valors
revolucionaris, destruint els arbres que en el mig de poble o de la ciutat
havien recordat que els homes són lliures.



[1] Arbre de la Llibertat de Llançà, www.gencat.cat/parcs/am
[2] http://www20.gencat.cat/portal/site/parcsnaturals/
fitxes d’arbres monumentals/ Arbre de la Llibertat de Llançà
[3] Guillamet, J. “L’Arbre de la Llibertat” a  http://elpais.com/diario/2007/02/08/
quaderncat/1170899123_ 850215.html
[4] http://turismotactico.org/info-por-accion/?page_id=87
[5] Guillamet, J. “L’Arbre de la Llibertat” a  http://elpais.com/diario/2007/02/08/
quaderncat/1170899123_ 850215.html
[6] http://en.wikipedia.org/wiki/Liberty_Tree
[7] Kessler, R. “America must rememberBoston’s Liberty Tree” a http://www.newsmax.com / RonaldKessler/America-Boston-Liberty-Tree/2011/10/03/id/413067
[8] “L’olmo Storico Di Montepaone, Ultimo Albero Della Libertà” a http://www.calabriaonline.com/specialecol/rubriche/storia_e_curiosita/olmo_di_montepaone.php 

Una història particular

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Una història particular

Fa
uns mesos en Josep Maria Mallarach em feia arribar una història particular que
traspua una gran estima pels arbres i que tenia com a protagonista la senyora
Isabel Nuñez Salmeron. Intentaré explicar-vos-la amb la màxima cura i precisió
cronològica.
La
primavera del 2007 l’Ajuntament de Barcelona va donar llicència a un projecte
d’edificació en un solar del carrer Arimon, situat al barri de Sarrià – Sant
Gervasi de la ciutat de Barcelona. Ara bé en aquest espai hi vivien alguns arbres
enmig de trastos vells als seus peus. Un d’ells era un ginjoler de dimensions
notables.
Cal
tenir present que el ginjoler (Zizjpun
jujuba) és un arbre de conreu agrícola antiquíssim, originari del sud i est
d’Àsia i que va ser cultivat per grecs, romans i àrabs, els quals el van
estendre per la mediterrània i, presumiblement ,l’introduïren a la península
Ibèrica. L’arbre era important pels seus fruits, que es mengen frescos o
assecats, i la qualitat de la seva fusta. A Catalunya s’utilitza per fer instruments
musicals com ara gralles i tenores.
Ràpidament
va iniciar-se una campanya veïnal per evitar la tala del ginjoler i d’una
olivera que l’acompanyava. A la primavera del 2007 s’aconseguí que l’arbre fos
declarat d’interès local i es posà de manifest que és tractava d’un dels
exemplars més antics d’Europa ja que va ser plantat el 1857 i sobrepassa els 12
m d’alçada.
Al
llarg dels anys 2007 i 2008 es van recollir 1500 signatures per evitar la
desaparició d’aquests arbres. El moviment veïnal va aconseguir que la
propietària del solar desistís d’executar la construcció i, posteriorment,
l’ajuntament, mitjançant una permuta, va aconseguir la propietat del solar.
En
els darrers moments del canvi de mandat de l’anterior a l’actual ajuntament,
els veïns encara van témer pel futur del ginjoler i per aquest motiu, la
senyora Isabel va escriure una carta oberta al senyor Trias demanant que al
voltant de l’arbre es construís una zona verda. Temps enrere ella ja li havia
regalat un exemplar del seu llibre: “La plaza del azufaifo”[1] on
s’explica la lluita veïnal per defensar l’arbre.
M’agradaria
reproduir un parell de fragments de la carta oberta dirigida a Xavier Trias: “…També que si tots els arbres haurien de ser
protegits, els arbres històrics i monumentals exigeixen una protecció encara
més important, l’aplicació de les normes europees, que demanen un territori
lliure de construcció al voltant per a la salut i manteniment d’aquests arbres.
En aquests moments, unes obres amenacen el ginjoler del carrer Arimon,
catalogat com l’exemplar de ginjoler més gran i important documentat a Europa.
Cap centre social no justifica aquesta destrucció.
Sis plau, senyor Trias, vingui a veure el ginjoler. Faci
aturar les obres. Permeti que els nostres experts independents parlin i
dictaminin el que cal per protegir l’arbre. No deixi que el destrueixin”.
Lamentablement,
el desembre del 2012 traspassava Isabel Nuñez Bassols, escriptora, traductora,
crítica literària i amant dels arbres. Podeu llegir els seus textos en els seus
llibres i en els seus blogs[2]
Finalment,
l’arbre no només s’ha salvat sinó que s’ha dignificat l’espai on creix ja que
al seu voltant hi ha una zona verda i als costats un equipament municipal i una
mitgera decorada, recentment, pels alumnes de l’Escola Superior de Disseny i
Art Llotja, al peu de la qual hi ha nombroses dites populars catalanes que fan referència
al ginjoler i al seu fruit el gínjol, com per exemple: “estar més content que
un gínjol”.
Totes
les històries tenen personatges amagats i sorprenents, però la de la Isabel
t’arriba al cor per la constància i estima cap un ésser de la creació, com és
el ginjoler. Abans d’escriure la darrera versió d’aquestes ratlles vaig visitar
el ginjoler del carrer Arimón per fotografiar-lo  i malgrat que encara no havia tret les fulles
se’l veia content amb els seus nous veïns i d’estar en un espai obert a tots
els ciutadans. Gràcies Isabel i a tots els que vau treballar per salvar un bell
arbre que d’altres terres va arribar per arrelar entre nosaltres i donar-nos
ombra i fruits per molts anys.




[1] Antoni Puigverd, en un article a La Vanguardia, del 7 de juliol de
2007 deia el següent: “Que
unos vecinos intenten salvar un árbol parece un modestísimo objetivo. Pero se
ha convertido en una batalla simbólica: la cruda razón económica
contra la melancolía por las pérdidas irreparables
de nuestro tiempo. El árbol es
un monumental azufaifo o ginjoler, situado en un
pequeño jardín del cruce
Arimon-Berlinès, perteneciente a una entrañable
torrecita de aspecto menestral”
[2] isabelnunez-zbelnu.blogspot.com i articulosisabelnunez.blogspot.com

Una figuera a les muntanyes de Petra

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Una figuera a les muntanyes de Petra

Quan et trobes una figuera que creix en una
esquerda d’un dels estrets canons que creuen les muntanyes jordanes de Petra,
penses en el veritable valor d’aquest arbre bíblic enmig d’un paisatge
semidesèrtic i, en conseqüència, t’imagines el poble d’Israel encapçalat per
Moisés passant, milers d’anys enrere, per les estretes valls que creuen
aquestes muntanyes, tot dirigint-se cap a la terra promesa. En darrer lloc, et
ve a la ment la imatge del que significava trobar-se, un dia de calor estival,
una figuera carregada de figues madures.
La seva visió en les terres jordanes em va
fer pensar en la presència de la figuera en els textos bíblics i en la seva
simbologia. Tot seguit, repassarem el paper d’aquest arbre a la Bíblia i la simbologia
que genera.


La figuera és, d’una part, el primer
arbre que apareix, amb nom i cognoms, a la Bíblia i, d’altra part, és un arbre
fruiter que s’ha cultivat a la conca mediterrània des de fa milers d’anys[1].
El seu fruit, la figa, és el gran atribut d’aquest arbre ja que posseeix un alt
valor nutritiu per la seva  elevada
concentració de calci, potassi, ferro i fòsfor. Per tant, és molt comú associar
la figuera a la fertilitat i l’abundància.

Tal com dèiem, les fulles de la
figuera, tal com relata el Gènesi, van servir per tapar els cossos d’Adam i Eva
quan s’avergonyiren de la seva nova situació un cop van menjar el fruit
prohibit.
“Llavors
conegueren que anaven nus i cosiren fulles de figuera per cobrir-se a la
cintura” (Gn 3:6)
D’altra part hi ha molt passatges
bíblics que responen al símbol de fertilitat de les figues:
“No
us l’escolteu! Això us diu el rei d’Assíria: Feu la pau amb mi, rendiu-vos, i
cada un de vosaltres podrà menjar els fruits de la seva vinya i de la seva
figuera, i beure l’aigua de la seva cisterna” (1Re 5: 5)
 “Cadascú
s’asseurà a l’ombra de la seva parra o de la seva figuera, sense por de ningú.
Ha parlat el Senyor de l’univers” (Mi 4: 4).
“La figuera dóna els seus
primers fruits,
i les vinyes florides escampen perfum.” (Ct 2: 13)

L’existència d’un passatge del Nou
Testament en el qual s’explica com Jesús[1]
va fer assecar una figuera, potser és un dels elements que ha generat que les
figues i la figuera tinguessin una valoració cristiana com a fruita prohibida i
com a arbre maleït ja que també s’atribuí a aquest arbre el suïcidi de Judes. Ara
bé, al meu entendre, aquest passatge de l’evangeli de sant Mateu només és un
exemple de la força de la fe i, d’altra part, cal esmentar que a l’entorn de
l’arbre sobre el qual es va penjar Judes existeix més d’una versió ja que aquest
fet també s’ha atorgat a l’arbre de Judes o de l’amor (Cercis siliquastrum).
Una altre motiu de les connotacions
negatives cap a la figuera i els seus fruits per la religió cristiana possiblement
és també resultat de l’aparició, producte del seu simbolisme eròtic, de les
figues i les branques de figueres a les festes dionisíaques,.
Ara bé, segons la mitologia clàssica, la
figuera estava consagrada a Demetre, la deessa de l’agricultura, i prop del seu
santuari d’Euleusis hi havia un bosquet. Segons la mitologia grega, Demetre va
deixar l’Olimp i va baixar a la terra disfressada de vella i va ensenyar als
homes i dones els secrets de l’agricultura. Fitaclos, un atenenc que va tractar
la deessa amb gran hospitalitat, va rebre a canvi una figuera i va ser el
primer a conèixer els secrets del seu conreu. Per tant,
predomina el valor productiu de l’arbre per damunt d’altres consideracions.

[1] “De bon matí, mentre tornava a
la ciutat, tenia gana. Veient una Figuera vora el camí, hi anà, però no hi va
trobar res, sinó fulles solament; i li digué: “Que no surti mai més fruit de
tu” I a l’instant la Figuera es va assecar.” (Mt 21: 18-20)

[1] En aquesta entrada del bloc: Amics arbres, arbres amics, trobareu una
veritable enciclopèdia sobre els figues: https://josepgordiarbresipaisatge.cat/2013/01/ses-figues-fruits-predilectes-des.html
.