Etiqueta: Arbres simbòlics

El ginkgo a la tardor

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on El ginkgo a la tardor

Hi ha arbres
que formen part dels nostres itineraris quotidians i sovint els mirem sense
veure’ls fins que un bon dia ens n’adonem que hi són i comencem no només a
veure’ls sinó també a contemplar-los. Prop de casa hi ha un parterre amb uns
quants ginkgos plantats. Es tracta d’arbres joves que s’enlairen amb força.
Aquests dies de tardor he assistit a la transformació del seu fullatge. Els
primers freds van començar a fer canviar el color de les fulles, el verd intens
va deixar pas un conjunt esplèndid de tonalitats grogues. Finalment,  les darreres fredorades i ventades han deixat
l’arbre nu. Ha estat en aquest punt que m’he adonat de la seva estructura: és
un orant ! Certament, si observem amb calma la forma del tronc i les seves
branques, ens n’adonarem que sembla un ésser que obre tots els seus braços cap
al cel. Vist així, des d’aquesta perspectiva, no em sobte que sigui un arbre
sagrat al Japó i que es trobi plantat en molts temples.
Aquest
passat dissabte, llegint el sempre entranyable article de Narcís Comadira al
diari “Ara” (1/12/2012) el qual parlava de l’inici de l’Advent i del fort
component vegetal que té aquest període litúrgic i he pensat que les seves
paraules eren un magnífic complement a aquesta nova percepció dels ginkgos: “Els arbres es despullen de la glòria daurada
de la tardor, els vegetals es tornen com d’acer. Però hi ha les plantes de
fulla perenne i les que maduren les seves baies simbòliques. Els grèvols
s’omplen de robins entre les fulles dentades i punxents i els gallerans humils
mostren les seves boletes fràgils entremig de les bardisses. El vesc brunyeix
les seves perles opalines. A les obagues, les molses afinen el vellut dels seus
verds i els seus grisos. Els arboços encenen els fanalets granats. Es tracta de
poblar de vermells simbòlics la fredor dels dies i dels cors. Tot això ho
deixarem entrar a casa”
Tal com diu
Comadira deixeu entrar a casa i als vostres cors el simbolisme dels arbres que
de ben segur us enfortiran.





L’arbre patriòtic

Posted on | by Josep Gordi | 1 comentari a L’arbre patriòtic

Ara que s’acosta la
Diada, us reprodueixo uns fragments del poema: “L’arbre de la pàtria”,
de Marià Aguiló (1825-1897), poeta romàntic mallorquí.
En lo cor de nostra terra
quin arbre s’hi féu tant alt!
d’arbres com aquests a Europa
tantost pels dits són comptats.
Ses arrels que als fons s’endinsen
s’escampen més que el brancam;
d’ampla roca rabassuda
pel menys lo menys té mil anys.
Del bell mig del tronc
s’aixequen
drets i ardits grosos cimals,
com un gegant amb cent braços
que al cel vol abraonar.
Sa capçada de lluny sembla
mont altívol verdejant,
que ompl’ l’immensa plana
estesa
que té un gir d’olors suaus.
…
L’arbre de la nostra terra
no us diré que és lo més gran,
sé que l’amor n’és mal jutge,
per ço no el vull comparar.
Mes si us dic que és de la mena
del que aixopluga els romans,
i dels pocs que d’ell
nasqueren
n’és lo primer que fruità.
…
De tan bells ne sé alguns
altres,
no cap de tan dissortat;
lo que ha sofert sa brancada,
lo que ha sofert fa plorar ¡
¿ Qui por dir la trencadissa
que hi ha fet los temporals?
Un cop de torb lo fueteja,
i ell ferm, a peu dret fa cara
als vents que el van
flagel·lant
mes si el malmeten i esfullen,
mai del món l’arranaran
…
¿ Qui en coneix la noble
historia
d’aquest arbre sobirà?
qui estoja ses recordances?
s’alta glòria qui la sap?
Ningú replega ses fulles
que el vent s’endú rodolant
i gemerguen i se trenquen
avui pols i demà fang.

L’alzina, al meu entendre, és qui millor representa l’arbre patriòtic.

Els orígens de l’arbre de la vida: tot conversant amb el filòleg Joan Ferrer.

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Els orígens de l’arbre de la vida: tot conversant amb el filòleg Joan Ferrer.

Preguntat pels orígens de “l’arbre de la vida” referit al Gènesi, Ferrer va exposar-me que per
trobar la primera referència a aquest arbre calia remuntar-se al poema
Gilgamesh que, pouant en els seus orígens un bon xic més,  ens remunten als contes sobre Gilgamesh
escrits en sumeri, és a dir, que foren redactats fa més de 5000 anys. Així
podem saber que posteriorment la tradició babilònica va elaborar una gran corpus
sobre Gilgamesh que recollia algunes d’aquestes primitives narracions sumèries.

Ferrer m’explicà que en la XI tauleta[1] s’esmenta l’episodi en el
qual Gilgamesh s’adona de la seva gran  fragilitat com a ésser humà , fragilitat que
l’abocava indefectiblement a la mort. En assolir aquesta percepció amb claredat
 , decideix anar a buscar l’única persona
que coneixia que era immortal: Utanaphisti,  personatge que en aquests relats és presentat
com l’únic ésser humà que havia sobreviscut al diluvi.

Quan, finalment, localitzà  Utanaphisti , li preguntà  com s’ho havia  fet per obtenir la immortalitat ja que ell
també desitjava assolir aquesta important condició que l’elevava per damunt de
la seva pròpia fragilitat i de la de la resta d’humans. A quest li explicà  que s’havia salvat  del diluvi per un mer  caprici diví ja que un  déu l’havia escollit a ell i només a ell se li
havia atorgat semblant privilegi. Ara bé, li revelà  l’existència d’una planta , situada al fons
del mar, que no donava  la vida eterna,
però que posseïa  el poder de rejovenir.
Gilgamesh, jo et revelaré un
secret,
i t’explicaré el misteri dels
déus.
Hi ha una planta, semblant a
un arbust espinós,
la seva punxa és com la d’una
rosa silvestre, podria
punxar les teves mans.
Si aconsegueixes agafar
aquesta planta,
aconseguiràs recuperar la vida.
Un cop  Gilgamesh
es féu  coneixedor d’aquest secret, es
submergí  al mar fins aconseguir trobar,
reconèixer i  i arrancar la planta. Eixit
de l’aigua, digué al barquer Urshanabi que l’acompanyava:

Urshanabi, aquesta planta és
la planta que fa
bategar el cor,
amb la qual un home
aconsegueix recuperar la
seva vida.
La duré a Uruk,
faré que un vell se la mengi i
així provaré la planta.
El seu nom serà: “L’home vell
ha rejovenit”
Jo menjaré i tornaré a la meva joventut.
I inicià el camí de retorn. Ara bé, abans
d’arribar a la ciutat d’Uruk es decidí a reposar i aquest repòs li portà la
següent malvestat :
Gilgamesh va veure un estanyol d’aigua fresca,
va baixar i es va banyar dins l’aigua.
Una serp va ensumar la flaire de la planta,
sigil·losament va pujar i es va endur la planta,
en girar-se va mudar la pell.
Aquest fet provocà que Gilgamesh reconegués la
inutilitat de la seva empresa i es resignà fatalment a perdre qualsevol petit
vestigi d’esperança de recuperar ni tan sols un bri de joventut.
Ferrer m’acabà d’explicar que, l’estada del
poble d’Israel per  terres babilòniques ,els
 propicià el coneixement d’aquestes
narracions i, en conseqüència, els precedents de ” l’arbre de la vida “ , que el Gènesi  situa al bell mig del jardí de l’Edèn, cal
resseguir-los fins a les primitives narracions poètiques de Gilgamesh.
Tronc d’un roure pènol enfilant-se cap al cel.

[1] El
poema de Gilgamesh segons els manuscrits en llengua accàdia dels
mil·lennis  II i I a.C. Introducció,
traducció i notes a càrrec de lluís Feliu i Adelina Millet, Servei de
Publicacions de la UAB i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona,
2007.

L’arbre de la vida

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on L’arbre de la vida

Un dels grans arbres simbòlics en diferents
religions és l’arbre de la vida. 5000 anys enrere, dins de la cultura Sumèria ja es
va trobar un baix relleu que simbolitza l’arbre de la vida. Els sumeris van
viure 3000 a C. a la depressió per la qual transcorren els rius Tigris i
Èufrates. Aquest territori també es coneix com Mesopotàmia, que vol dir país
entre rius.

Dins del cristianisme, la primera referència a
l’arbre de la vida ens apareix en el Gènesi (Gen 2:8-10): “Déu plantà un jardí a Edèn, cap a l’orient, i va posar-hi l’home que
havia format. Jahvè Déu va fer brotar de la terra fèrtil tota mena d’arbres,
agradables a la vista i bons per a menjar, com també  l’arbre de la vida, al mig del jardí” Per
tant, al bell mig del paradís se situa l’arbre de la vida. En conseqüència,
l’arbre ocupa un lloc central sense esmentar-ne l’espècie i es converteix en un
arbre simbòlic ja que es converteix en un pont entre la terra i el cel, entre
el món natural i el sobrenatural i, per tant, entre les persones i la
divinitat. L’arbre és font de vida a partir de la llum del sol que li permet; a
partir dels gasos que hi ha a l’atmosfera, l’aigua i el nutrients del sòl i
mitjançant l’acció de la fotosíntesi crear matèria orgànica, és a dir, treure
brots nous, flors i fruits.
En el llibre dels proverbis també s’esmenta
l’arbre de la vida (Pr 11:30):
“La recompensa del just és l’arbre de la
vida,
i el savi assoleix una vida eterna”
Per tant, l’arbre de la vida simbolitza també
un camí i un destí per sortir del laberint que és la vida. Un camí ple
d’eleccions responsables que sempre se situen, com l’arbre mateix, entre el cel
i la terra. Per aquest motiu, l’arbre de la vida torna a aparèixer dins
l’Apocalipsi (Ap 2: 7): El qui té orelles, que escolti què diu l’Esperit a les
esglésies: “Al qui sortirà vencedor, li concediré de menjar de l’arbre de la
vida que hi ha al Paradís del meu Déu”
El judaisme també utilitza el símbol de
l’arbre de la vida visualitzat com un tronc que al seu voltant apareixen deu
nòduls o esferes i vint-i-dos camins que representen els diferents estadis per
acostar-se a la comprensió de Déu i d ela creació del món.

L’arbre de la vida esculpit a l’entrada del Duomo de Lucca

L’arbre de Josuè

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on L’arbre de Josuè

Dies enrere un amic de la família em va ensenyar unes fotografies del seu viatge per Estats Units fet fa uns anys. Veient les imatges del desert de Mojave em va sorprendre una espècie de port arbori que creixia enmig de la sorra. Després de cercar informació d’aquesta espècie va resultar que era l’arbre de Josuè (Yucca breviflora) Es tracta d’una planta endèmica dels deserts del sud-oest de Nord-Amèrica, que té un sistema radicular molt profund -ja que s’ha comprovat que les seves arrels s’endinsen fins als 10 m- i pot arribar a viure centenars d’anys. Cal matisar que pròpiament no és un arbre sinó que és tracta d’una planta herbàcia lignificada que pot arribar als 15 m d’alçada. Cal destacar que a la zona més meridional del desert de Mojave, prop de les muntanyes de sant Bernardino, es va crear el Joshua Tree National Park on aquesta espècie forma extensos i laxos bosquets.

L’arbre de Josuè. Autor: Gabriel P.
El segon dubte que em va venir a la ment va ser: Per què aquesta planta dels deserts s’anomena l’arbre de Josuè ?
Per respondre a aquesta pregunta ens hem de situar als Estats Units de mitjans del segle XIX i endinsar-nos en la història dels mormons. Aquest grup religiós va fugir de les terres de l’est ja que patien molts enfrontaments amb els seus veïns per les seves creences i pràctiques religioses. Van fugir cap a l’oest buscant la seva terra promesa. Finalment, després de diversos viatges, van establir-se a Great Salt Lake el 1847 i des d’aquest territori van fer diferents expedicions per conèixer altres territoris. En una d’aquestes rutes van endinsar-se en el desert de Mojave, situat prop de California, i allà van trobar-se per primer cop amb la Yucca breviflora. Com que els mormons eren grans lectors de l’Antic Testament, segur que el llibre de Josuè era un dels seus preferits. Per què ? Doncs senzillament perquè Josuè va ser el successor de Moisès i la persona que va guiar al poble d’Israel fins la terra promesa. 
Es creu que aquests colons mormons, quan van veure per primera vegada aquesta planta, els va fer pensar en Josuè amb els braços oberts pregant a Déu i mostrant-los el camí. Cal recordar que Josuè fou la persona en qui confià Déu per guiar el seu poble a la terra promesa:
“Sigues valent i ferm, que tu donaràs a aquest poble possessió del país que vaig prometre als teus pares,.., T’ho mano jo: sigues valent i ferm, no tinguis por de cap mena: Jahvé, el teu Déu, és amb tu arreu on vagis”
(Js,1:7-9)


Els arbres del diàleg

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Els arbres del diàleg

Des de temps reculats, els arbres isolats que han desenvolupat una esplèndida capçada han esdevingut, fàcilment, un lloc de repòs, de refugi o de trobada, sobretot quan se situen al peu d’un camí, al costat de les esglésies o al bell mig d’una plaça de poble. Ocasionalment, l’ombra dels “grans” arbres pren un rang que depassa el de ser un simple espai de trobada i esdevé l’indret on es troben els representants oficials de pobles o aquells que tenen litigis pendents per debatre.  Il•lustrem aquest simbolisme en els exemples que segueixen.

El primer fa referència al municipi de Mollet del Vallès. En el procés de redacció de la primera monografia local del municipi, els historiadors van localitzar un document del segle XVI que esmentava que el “Consell Municipal” que aglutinava els pobles de Mollet, Gallecs i Parets es reunia sota els roures d’en Manent, (Imatge 1) els quals ja no existeixen però que es creu que se situaven a prop de l’actual masia de can Ros. Per aquest motiu, l’any 1993 en celebrar-se el mil•lenari del primer document on s’esmentava Mollet, es va plantar el roure del mil•lenari en el parc de can Mulà i, en ocasions especials, el plenari de la ciutat es reuneix a redós de l’esmentat arbre (Fotografia 1)

Els roures d’en Manent era l’indret on es reunia el Consell municipal de Mollet, Gallecs i Parets. Font: Gordi,J Valaginés;J. (coord) (1993): Moledo-Mollet, Ed. Ajuntament de Mollet del Vallès.
Fotografia 1. Ple municipal de l’Ajuntament de Mollet del Vallès celebrat l’11 de setembre de 1993. Font: Ajuntament de Mollet del Vallès.

Segons Svetlana Dingarac, participant d’un taller celebrat la tardor del 2011 a Alemanya, dedicat a l’estudi dels valors espirituals dels espais naturals protegits d’Europa, a Eslovènia hi ha til•lers plantats al costat de les esglésies o en el centre dels pobles que són veritables llocs de trobada ja que la població organitza reunions veïnals o festes locals sota la seva capçada. Per tant, a sota de l’arbre es parla, es discuteix i, en ocasions especials, també es balla i canta. A vegades les pedres que hi ha sota la capçada dels vells til•lers són els seients dels representants de cada poble, sobretot quan l’arbre esdevé lloc de trobada d’entitats locals.

A l’Àfrica Central, algunes comunitats posseeixen l’anomena’t arbre del diàleg o arbre de les paraules. És un arbre a sota del qual solen aplegar-s’hi  les persones que tenen un enfrontament o litigi per intentar resoldre’l a redós de la força benefactora de l’arbre.

En darrer lloc esmentaré el “roure del pelegrí” que se situa abans d’arribar a Rabanal del Camino (província de Lleó) i que esdevé un punt d’aturada quasi obligatòria per tal de gaudir de la seva generosa capçada així com de les ofrenes que els pelegrins depositen al seu peu (Fotografia 2 i 3)

Qui sap ! Potser convindria retornar a aquestes tradicions ancestrals i davant de litigis i enfrontaments cercar la saviesa dels arbres i  deixar-nos-en amarar, tot conversant, debatent,discutint..

Fotografia 2. Roure del pelegrí

Fotografia 3. Creu de fusta deixada al peu del tronc.

L’arbre del pecat o del coneixement del bé i el mal

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on L’arbre del pecat o del coneixement del bé i el mal

Possiblement una de les escenes més representades en l’art sigui l’expulsió del paradís d’Adam i Eva després de menjar la fruita prohibida. En primer lloc analitzarem el text del Gènesi i posteriorment el mite de les pomer de les pomes d’or del món clàssic i em traurem les oportunes conclusions.
Podem començar revisant que diu el Gènesi (Gn 3,1-14) i, ràpidament, ens adonarem que l’arbre situat al bell mig del paradís és anomenat l’arbre del coneixement del bé i del mal. Aquest arbre també s’esmenta com l’arbre de la serp o l’arbre del pecat ja que sota aquest arbre l’home i la dona prenen consciència del seu nou estat de nuesa no només material sinó també espiritual després d’haver tastat el fruit prohibit. Si llegiu el fragment del Gènesi us adonareu que no s’esmenta cap espècie concreta d’arbre. En canvi, quan es parla que l’home i la dona van cobrir la seva nuesa van fer-ho amb fulles de figuera. Amb el pas del temps i com que en llatí la pomera s’anomenava malus es va associar aquest arbre com a arbre del coneixement del bé i del mal i la poma com a fruita prohibida.
“La serp era el més astut de tots els animals salvatges que el Déu havia fet. Digué, a la dona:
-Així, Déu  ha dit que no mengeu dels fruits de cap arbre del jardí?
La dona li respongué:
-Podem menjar dels fruits de tots els arbres del jardí, però dels fruits de l’arbre que hi ha al mig del jardí, Déu ha dit que no en mengem ni els toquem, perquè moriríem.
 La serp replica a la dona:
-“I ca, no moriríeu pas!  Déu sap prou que el dia que en mengeu, se us obriran els ulls i seríeu com els àngels, que coneixen el bé i el mal”.
La dona, veient que el fruit de l’arbre era bo per a menjar, i feia goig de veure, i que era temptador de tenir aquell coneixement que donava gust de mirar-se’l i era temptador per adquirir el coneixement, prengué del seu fruit i en va menja. En donà   també al seu home, que en menjà amb ella. Llavors a tots dos se’ls obriren els ulls i es van adonar que anaven nus. I cosiren fulles de figuera i se’n feren faldars.
Sentiren  els passos del Déu, que es passejava pel jardí a l’aire fresc de la tarda,i l’home i la seva dona s’ amagaren  entremig dels arbres del jardí, perquè Déu no els veiés.
Però Déu cridà l’home:
-On ets?
Ell  va respondre:
-He sentit els vostres passos al jardí , he tingut por  i m’he amagat perquè vaig nu.
Li replicà:
-I qui t’ha fet saber que anaves nu? Que potser has menjat del fruit de l’arbre que jo t’havia prohibit?
L’home respongué :
-La dona que has posat al meu costat m’ha ofert el fruit de l’arbre i n’he menjat.
 Llavors Déu va dir a la dona:
-Què  has fet?
La dona va respondre:
-La serp m’ha convençut que en menges”
Ceràmica grega on apareix el pomer de les pomes d’or custodiat per la serp Ladon i vigilat per les Hesperides. A la imatge de sota observarem una pintura romàmica que explica la tamptació d’Eva per la serpent.

En el món clàssic el fruit de la pomera ha estat un dels més preuats i generador d’importants litigis i conflictes. Sobre la taula dels Déus de l’Olimp va ser llençada una poma d’or per portava la inscripció: “per a la més bella”. En veure la poma, Hera, esposa de Zeus i Atenea, la deesa de la saviesa i Afrodita, la deesa de l’amor van iniciar una baralla per la seva possessió. Zeus, pare dels déus i de les persones, va decidir que fos un mortal, Paris, qui resolgués el litigi. Malgrat els diferents oferiments que les dees van fer a Paris, aquest finalment va donar la poma d’or a Afrodita.
També podem parlar parlar del pomer de les pomes d’or el qual és també anomenat “l’arbre de la immortalitat” el qual es trobava al jardí mitològic de les Hespèrides i que estava custodiat per la serp Ladon. Aquest arbre era el regal de noces que Gea (Terra) havia fet durant l’enllaç de Zeus i Hera. Una de les imatges de la mitologia grega relacionada amb aquest arbre és l’oferiment, per una Hespèrida,  d’una poma d’or a Heracles com a recompensa per haver superat els dotze treballs.
Podem concloure i ens adonarem, fàcilment, que la utilització de la pomera com a l’arbre del pecat en la iconografia cristiana està clarament relacionada amb la imatge clàssica del pomer de les pomes d’or. Només cal tenir present que el mot clàssic prové de la paraula llatina classicus que era el mot que denominava  la primera infanteria de la legió romana, els quals eren els primers en entrar en combat. Per tant, en aquest cas com en altres primer cal cercar els orígens en el món clàssic per poder il·luminar millor les connexions i capir-ho millor.

L’arbre nacional

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on L’arbre nacional

En alguns països hi ha arbres  que tenen valor de símbol nacional. Per exemple,  a la bandera del Líban apareix la silueta del cedre del Líban ja que des del temps dels sumeris és creia que els boscos de cedres eren la llar del deu de la saviesa, a més a més, des de l’època dels fenicis la fusta de cedre era exportada ja que era més resistent a la d’altres coníferes, desprenia un agradable aroma i un cop polida presentava un aspecte molt atractiu. Al País Basc tenen el roure de Gernika símbol dels bascos i lloc on els diputats forals juren el seu càrrec. A Catalunya tenim el Pi de les tres branques. El Pi de les Tres Branques és el símbol de la unitat dels Països Catalans: Catalunya, País Valencià i Illes Balears, ja que les tres branques surten d’una única soca. Aquesta simbologia neix d’un poema de Jacint Verdaguer titulat: “El pi de les tres branques” i on es parla del somni del rei Jaume I als peus de l’arbre on es convertia en rei de Catalunya, València i Mallorca. El poema acaba dient: “preguem que sia aqueix pi / l’arbre sagrat de la pàtria”.  A partir del 1904 es va celebrar, al voltant de l’arbre, la primera diada nacionalista i encara s’hi celebra.

El pi de les tres branques al pla de Campllong (Berguedà)
A continuació reproduïm un fragment del poema de Verdaguer.
Lo Campllong té com un breç
dues serres per barana,
per coberta un bosc de pins
verds tot l’any com l’esmaragda.
Corona immensa de tots
és una hermosa Pinassa,
pinetells semblen los pins
entorn de llur sobirana,
geganta dels Pirineus
que per sang té rius de saba.

Com una torre és son tronc
que s’esbadia en tres branques
com tres titans rabassuts
que sobre els núvols s’abracen,
per sostenir en lo cel
una cúpula de rama
que fa ombra a tot lo pla
com una nova muntanya.
Don Jaume cau de genolls
i en son èxtasis exclama:
—Al Pare, Fill i Esperit
per tots los segles hosanna!
tres persones i un sol Déu
que aquí sa firma ha posada,
com en l’arbre de Mambré
on Abraham reposava.—
Fent la senyal de la creu
se recolza a la Pinassa,
i la son del paradís
a ses parpelles davalla.
Don Guillem de Mont-rodon,
que és son àngel de la guarda,
l’abriga amb son gran escut
on vermellegen les Barres.

Alça els ulls a l’Infinit
que obira en sa tenda blava
clavetejada d’estels
i al cim lluna minvanta.
En dolça contemplació
lo sorprèn lo bes de l’alba;
al bes de l’alba i al seu
don Jaume se desvetllava:
—He somniat que era gran
i d’un bell país monarca,
d’un bell país com aqueix
entre el mar i la muntanya.
Com eix Pi meravellós,
mon regne posà tres branques,
foren tres regnes en un,
ma corona els coronava.—
Esbrinant somni tan dolç
lo sol li dóna a la cara
i esporuguida a ponent
la mitja lluna s’amaga.
Lo somni del rei infant
lo vell templari l’acaba
en extàtica oració,
espill de visió més clara.

Veu Catalunya la gran
fer-se més gran i més ampla,
robant als moros València,
prenent-los l’Illa Daurada.
Unides veu a les tres
com les tres cordes d’una arpa,
les tres nimfes d’eixa mar,
d’aqueix jardí les tres Gràcies.
Mes al veure desvetllar
lo lligador d’eixa garba,
profeta, al Conqueridor
sols li diu eixa paraula:
—Preguem, que sols Déu és gran,
los homes són ombra vana;
preguem que sia aqueix Pi
l’arbre sagrat de la pàtria.—

Unes breus reflexions vers l’arbre de Nadal

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Unes breus reflexions vers l’arbre de Nadal
Aquest text parteix de la comparació de dues imatges. La primera és un grafograma sumeri i la segona és una imatge d’un senzill arbre de Nadal actual. Entre les dues imatges hi ha més de 5000 anys. Els sumeris van viure 3000 aC. a la depressió formada pels rius Tigris i Èufrates. Aquest territori també es coneix com Mesopotàmia, que vol dir país entre rius.
Grafograma sumeri que simbolitza l’arbre còsmic
El grafograma sumeri, segons els experts, significa l’arbre còsmic, és a dir, l’arbre que se situa en el centre del món en perfecte harmonia i equilibri entre el cel i la terra. L’arbre era i és l’agent de comunicació entre els tres mons: l’abisme infernal, la superfície de la terra i el cel o, dit d’altra manera, l’arbre és el pont de contacte entre el món sobrenatural i el natural o, entre les persones i Déu.

Arbre de Nadal actual
Normalment, l’arbre de Nadal és un avet, és a dir, una espècie sempre verda o perennifòlia que simbolitza la resistència al fred i el triomf sobre l’hivern ja que després de la llarga foscor hivernal i amb l’arribada de les llums primaverals comença, de nou, a reviure. Amades ens explica que a la festa de Nadal els arbres hi han estat molt presents. En primer lloc, perquè la festa es feia a l’escalf del foc de la llar, que es constitueix en un espai de comunió sagrada entre els presents i els avantpassats. A més a més, dels troncs cremant, tenim el tió de Nadal que és un reminiscència al culte dels arbres. L’avet de Nadal malgrat ésser una tradició nòrdica cada cop és més present entre nosaltres i ens fa avinent que malgrat que han passat cinc mil·lennis des de l’arbre còsmic sumeri, el símbol de l’arbre encara roman present a moltes llars simbolitzant aquest desig, tant humà, d’entroncar el cel i la terra.
Bon Nadal !!