Els orígens de l’arbre de la vida: tot conversant amb el filòleg Joan Ferrer.

Preguntat pels orígens de “l’arbre de la vida” referit al Gènesi, Ferrer va exposar-me que per
trobar la primera referència a aquest arbre calia remuntar-se al poema
Gilgamesh que, pouant en els seus orígens un bon xic més,  ens remunten als contes sobre Gilgamesh
escrits en sumeri, és a dir, que foren redactats fa més de 5000 anys. Així
podem saber que posteriorment la tradició babilònica va elaborar una gran corpus
sobre Gilgamesh que recollia algunes d’aquestes primitives narracions sumèries.

Ferrer m’explicà que en la XI tauleta[1] s’esmenta l’episodi en el
qual Gilgamesh s’adona de la seva gran  fragilitat com a ésser humà , fragilitat que
l’abocava indefectiblement a la mort. En assolir aquesta percepció amb claredat
 , decideix anar a buscar l’única persona
que coneixia que era immortal: Utanaphisti,  personatge que en aquests relats és presentat
com l’únic ésser humà que havia sobreviscut al diluvi.

Quan, finalment, localitzà  Utanaphisti , li preguntà  com s’ho havia  fet per obtenir la immortalitat ja que ell
també desitjava assolir aquesta important condició que l’elevava per damunt de
la seva pròpia fragilitat i de la de la resta d’humans. A quest li explicà  que s’havia salvat  del diluvi per un mer  caprici diví ja que un  déu l’havia escollit a ell i només a ell se li
havia atorgat semblant privilegi. Ara bé, li revelà  l’existència d’una planta , situada al fons
del mar, que no donava  la vida eterna,
però que posseïa  el poder de rejovenir.
Gilgamesh, jo et revelaré un
secret,
i t’explicaré el misteri dels
déus.
Hi ha una planta, semblant a
un arbust espinós,
la seva punxa és com la d’una
rosa silvestre, podria
punxar les teves mans.
Si aconsegueixes agafar
aquesta planta,
aconseguiràs recuperar la vida.
Un cop  Gilgamesh
es féu  coneixedor d’aquest secret, es
submergí  al mar fins aconseguir trobar,
reconèixer i  i arrancar la planta. Eixit
de l’aigua, digué al barquer Urshanabi que l’acompanyava:

Urshanabi, aquesta planta és
la planta que fa
bategar el cor,
amb la qual un home
aconsegueix recuperar la
seva vida.
La duré a Uruk,
faré que un vell se la mengi i
així provaré la planta.
El seu nom serà: “L’home vell
ha rejovenit”
Jo menjaré i tornaré a la meva joventut.
I inicià el camí de retorn. Ara bé, abans
d’arribar a la ciutat d’Uruk es decidí a reposar i aquest repòs li portà la
següent malvestat :
Gilgamesh va veure un estanyol d’aigua fresca,
va baixar i es va banyar dins l’aigua.
Una serp va ensumar la flaire de la planta,
sigil·losament va pujar i es va endur la planta,
en girar-se va mudar la pell.
Aquest fet provocà que Gilgamesh reconegués la
inutilitat de la seva empresa i es resignà fatalment a perdre qualsevol petit
vestigi d’esperança de recuperar ni tan sols un bri de joventut.
Ferrer m’acabà d’explicar que, l’estada del
poble d’Israel per  terres babilòniques ,els
 propicià el coneixement d’aquestes
narracions i, en conseqüència, els precedents de ” l’arbre de la vida “ , que el Gènesi  situa al bell mig del jardí de l’Edèn, cal
resseguir-los fins a les primitives narracions poètiques de Gilgamesh.
Tronc d’un roure pènol enfilant-se cap al cel.


[1] El
poema de Gilgamesh segons els manuscrits en llengua accàdia dels
mil·lennis  II i I a.C. Introducció,
traducció i notes a càrrec de lluís Feliu i Adelina Millet, Servei de
Publicacions de la UAB i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona,
2007.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>