De silva a bosco. Evolució dels usos del bosc a l’època medieval, a càrrec de Jaume Vilaginés.

L’any 1069 el comte Ramon Berenguer I i la seva esposa, la
comtessa Almodis, imposaven una solució a les disputes que afectaven el
monestir i dos personatges poderosos de la vila de Celrà (Gironès). El
motiu  principal de la querella era un
bosc (Feliu-Salrach, n.752).

Una dels querellants era Adelaida, vídua de Silvi Llobet. En Silvi
havia esdevingut el miles (cavaller)
dominador de la zona; la manifestació simbòlica i física del seu poder era el
castell de Celrà. Silvi havia fet testament abans de morir i havia deixat l’usdefruit
del seu patrimoni a la seva esposa i al seu nebot, Gaufred Bastó. A les seves
respectives morts, l’herència havia de passar al monestir de Santa Maria de
Celrà.
El monestir i Adelaida, per un costat, i Gaufred Bastó, per
l’altra, van enfrontar-se per l’herència. Per resoldre el conflicte hi va
intervenir el comte. En el pacte que imposava la solució apareix descrit el bosc
de Cervià (bosco de Cerviano). El
bosc estava essent roturat parcialment pels homes d’Adelaida i en el document
es preveu que la roturació pogués ampliar-se en funció de la voluntat dels
senyors, Adelaida i el seu nebot. Gaufred Bastó també tenia drets sobre l’espai
forestal, segons com s’havia establert en un pacte previ.

El comte establia que les actuacions en el bosc havien de ser
consensuades, fins i tot en la recaptació de les rendes extretes, especialment
en els camps cultivats. La seva preocupació era evitar el conflicte entre els
senyors de l’espai i no tant regular l’ús forestal o la seva conversió en espai
roturat. Per controlar l’ús del bosc, el comte va decidit establir un guarda
forestal (forester de ipso bosco) que
havia de ser també gestor i vigilant de la zona cultivada (de ipsa laboratione). El guarda havia de jurar homenatge i
fidelitat (sit homo de vobis ambobus
manibus comendato.. et iuret vobis inde fidelitate super altare sacratum
), havia
de ser de la vila de Cervià i havia d’estar casat. Es tractava de crear una
figura neutral, que controlés el bosc i els camps de forma imparcial, perquè no
afavorís a cap de les dues parts.
El document del bosc de Cervià ens mostra un moment de transició
en el tractament dels recursos forestals. El bosc havia estat un espai d’aprofitament
des d’èpoques anteriors. L’explotació dels recursos forestals era important en
l’economia pagesa anterior al segle XI. Les activitats de recolecció de fruits
silvestres, l’explotació de la fusta i la llenya, l’ús de l’espai per al
pastoreig, la caça i primàries activitats preindustrials, com les que s’han
descobert en el Pirineu nordcatalà, demostren la utilitat del bosc en
l’economia pagesa. Per altra banda, el bosc esdevenia també un espai de reserva
agrària. En una època en què les eines i les tècniques de cultiu eren
precàries, les activitats agrícoles necessitaven terrenys on fer rotar el
cultiu. Així, en la documentació de l’època solen aparèixer diferents espais que
corresponen a moments diferents en el cicle a llarg termini que anava del
conreu de les terres (terras cultas)
a la generació de comunitats arbòries (boscos),
passant per les terres en guaret (terras
ermas
) i les zones arbustives (garrigas).
A vegades distribuïts en un ordre lògic, com passava a Sentmenat l’any 1006: “el
nostre bosc, amb els límits del garrigar, amb les terres cultivades i
incultes,..” (Font Rius, ap. 2).

A Sentmenat els caps familiars van decidir vendre un bosc
col.lectivament, perquè consideraven que era de tota la comunitat (donamus silvam nostram). Les masses
forestals, com els altres béns naturals no agraris, eren considerats abans del
segle XI com a béns públics, per tant d’ús lliure; és el que anomenem béns
comunals. Ho establia la normativa legal, en concret la capitular carolíngia de
844.
Els boscos surten esmentats abans del segle XI amb el nom de silva. En les descripcions formulàries,
en plural. El bosc era percebut com un espai indefinit, genèric, però sobretot
útil. El bosc de Sentment era un espai amb comunitats arbòries, però també hi
incloïa àrees de  matollars i d’espais
artigats.
La percepció utilitària del bosc no es perdria amb el temps. El
que va canviar va ser el terme per esmentar-lo. La paraula bosco va substituir el de silva.
El canvi de nom també es va correspondre amb un canvi en la propietat dels béns
comunals i en la utilització dels seus recursos.
En el segle XI es va produir una profunda transformació social,
caracteritzada per l’emergència d’una nombrosa classe senyorial que va imposar
un nou model productiu. Els milites
(cavallers) van obligar a un augment de la producció pagesa que havia de
subministrar més excedent a una elit que era essencialment més nombrosa. Es va
generalitzar un model alimentari nobiliari, basat en el consum carni, de vi, d’oli
i de certs tipus de cereal, que anteriorment existia però en dimensions
reduïdes, com corresponia a una classe dirigent numèricament més escassa.

L’economia pagesa mixta d’èpoques anteriors, en la qual
predominava una producció molt diversificada, que suposava combinar l’activitat
agrària, amb la ramaderia, la recol.lecció i la cacera ocasional, va donar pas
a una activitat pagesa més enfocada a la cerealicultura, la producció d’oli, de
vi i de bestiar per al sacrifici, amb l’objectiu de destinar una part important
de la producció a la renda senyorial. Això va significar un augment de l’espai
dedicat a l’agricultura i l’increment de roturacions.

Aquesta activitat artigadora venia incentivada per la iniciativa
directa dels senyors, com en el cas de Cervià, o indirecta a través de l’augment
de rendes senyorials. L’increment de l’espai agrari es feia en detriment de
l’espai antigament comunal, des del segle XI paulatinament apropiat pels
senyors.

Els béns comunals van anar desapareixent com a espais d’ús públic,
en un procès que va deixar molts pocs llocs on va perviure un ús col.lectiu de
l’espai no agrari. Al Vallès de forma ràpida van reduir-se els espais comunals.

En els segles XI i XII, el bosc (bosco) va passar a ser esmentat i percebut com un espai concret,
delimitat, a vegades amb nom propi. Hem de suposar també que era un espai amb
una presència menor en el paisatge de l’època.

La pressió sobre els boscos es va fer insistent i va arribar un
moment en què els que havien estimulat la febre roturadora es van convertir en
els defensors dels espais forestals. Els boscos havien estat apropiats per
senyors feudals, el rei els havia convertit en àrees de possessió privada
(vedats, deveses), pròpia o aliena, i les institucions religioses també els
aprofitaven econòmicament. L’antiga utilització pagesa dels recursos forestals
no havia desaparegut allà on es podia practicar. Inevitablement, van aparèixer
els conflictes entre les diferents maneres d’extreure’n profit. A finals del
segle XII el rei Alfons I havia de prohibir que els habitants de Prades i
Montblanc talessin els boscos de Poblet (Sánchez, n. 390). El rei Pere I
promulgava uns anys més tard una disposició semblant a Santa Maria de Castellar
(Alvira, n. 76). A Aragó, el mateix rei Pere I va prohibir la caça, la tala i
el pastoreig en el vedat del Pinar de Peñalba (Sánchez, n.166). En la vessant
nord del Pirineu, hi ha testimonis en èpoques més posteriors de diferents
intervencions reials en defensa dels recursos naturals (prats i boscos), per
evitar una explotació excessiva dels mateixos, la qual cosa fa pensar en l’aplicació
de polítiques de sostenibilitat per evitar la pèrdua irreversible del recursos.
Molts monestirs i eremitoris se situen dins d’espais forestals

En tot cas, ja a finals del segle XII ens trobem amb mostres de la
defensa activa de la classes senyorial dels seus boscos, del qual obtenien uns
recursos concrets. Els exemples que tenim són de monestirs, que descriuen
arbres glaners, que anomenen fructiferos
o fructuosis, dedicats a alimentar
bestiar porcí (Alvira, n.76; To, n.54). El bosc esdevenia així espai senyorial,
del qual eren foragitats els pagesos que en segles anteriors en gaudiren
lliurement.   
       
El bosc també esdevingué l’espai lúdic de la classe senyorial. Era
el lloc on es practicava principalment la caça. L’espai on es practicava la
cacera venia determinat per on es trobaven els animals i sovint això implicava
zones desboscades. Tot i això, el bosc era el topos propi de la pràctica
cinegètica, que era una activitat que simbolitzava i identificava la classe
senyorial. La caça va esdevenir una pràctica tan arrelada i important que hi
havia espais forestals dedicats a la cria de les peces cinegètiques.

La caça senyorial era una pràctica essencialment lúdica, que
obligava a cuidar l’espai on vivien els animals i protegia aquests mateixos de
possibles agressions, la qual cosa feia que el bosc esdevingués, també per
aquesta raó, un espai vedat.
Bibliografia de referència:
      Alvira, M. Pedro el Católico, rey de Aragón y conde de Barcelona (1196-1213).
Documentos, testimonios y memoria histórica
, Instituto Fernando el Católico
(CSIC), Zaragoza, 2010.
      Andreolli, B. I Montanari, M. Il bosco nel Medioevo, CLUEB, Bolonya,
1995.
      Catafau, A. (edit.) Les ressources naturelles des Pyrénées du Moyen Âge à l’époque moderne.
Exploitation, gestion, appropriation, Actes du Congrès International RESOPYR 1.
Font Romeu, 8-9-10 novembre, 2002
, Presses Universitaires de
Perpignan,  Perpinyà, 2005.
      Fauna and flora in the Middle
Ages: studies of the medieval environment and its impact on the human mind.
International Medieval Congress, Leeds, in 2000, 2001 and 2002
,
Frankfurt, 2007.
      Feliu, G. i Salrach, J.M. (dirs.) Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona
de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I
, vol.3, Fundació Noguera, Barcelona,
1999. 
      Font Rius, J.M. “La comunitat local o veïnal”
a Symposium Internacional sobre els
orígens de Catalunya (segles VIII-XI)
, vol.1, Generalitat de Catalunya, Barcelona,
1991.
      Sánchez Casabón, A.I. Alfonso II rey de Aragón, conde de Barcelona y marqués de Provena.
Documentos (1162-1196)
, Instituto Fernando el Católico (CSIC), Zaragoza,
1995.
      To, Ll. El
monestir de Santa Maria de Cervià i la Pagesia: una anàlisi local del canvi
feudal
, Fundació Salvador Vives Casajuana, Barcelona, 1991.
      Vilaginés, J. El paisatge, la societat i l’alimentació al Vallès Oriental (segles
X-XII),
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2001.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>