El bosc dels violins A càrrec de Jordi Campoy i Josep Gordi

El gran Michelangelo afirmava que el seu Moisès ja vivia dins del marbre i que només faltava treure’n la part sobrant per descobrir-lo. Tal vegada amb el violí pot passar semblantment, potser també és dins l’arbre, potser totes les melodies ja estan escrites, i només fa falta que l’arbre caigui, que algú el talli, que un savi lutier, coneixedor dels secrets de la fusta, el construeixi i que arribi a les mans curulles de talent de l’intèrpret per extreure’n totes les ressonàncies, melodies… i deixar-nos bocabadats.

En aquest camí, el procés és simple i complex alhora. S’inicia al bosc, que hi té una feina de centenars d’anys, el segueix el lutier i fineix a les mans de l’instrumentista. Si fallés un enllaç de la cadena, res no tindria sentit perquè en cadascun d’ells hi intervenen factors que els relacionen íntimament: tradició, tècnica, artesania, sensibilitat.

Fem una mica d’història recent.

Aquests dies de primers d’agost hem fet una veritable immersió en el coneixement del que envolta la vida del violí. Vam començar amb la visualització a Lavarone, municipi de la província del Trentino (Itàlia) del documental, “Storia di un violino e del suo albero” de Matteo Ceccarelli, que va participar l’any passat en el Trento Festival Film.

La filmació dona veu tant als gestors forestals, com a una lutier de Cremona i a un virtuós del violí. En aquesta pel·lícula parla Girolamo Scarian, membre del Corpo Forestale i maresciallo a Paneveggio. Ell és el responsable de tots els treballadors encarregats de gestionar el bosc, el qual està sota ordenació des de mitjans del segle XIX, i  actualment forma part del Parc Natural de Paneveggio Pale di San Martino.

Gràcies a la gestió d’un bon amic del Trentino, fa uns dies, Scarian ens va rebre a Paneveggio per parlar-nos de la gestió de la fusta de ressonància que es fa en aquesta bella massa forestal.

Els seus amplis coneixements ens van donar una visió que va més enllà dels aspectes tècnics. Parlem de la passió admirable per la fusta i de l’amor dels administradors vers la natura, tan és així que ens han fet mirar amb uns altres ulls el que sempre havíem admirat quan ho teníem al davant.

Scarian ens va explicar que la fusta d’avet roig (Picea abies) és la més preuada per a la construcció d’instruments musicals de corda. La seva fama va iniciar-se quan, segons una història que navega enmig de la realitat i la llegenda, el mateix Antonio Stradivari (1644-1737) va passejar-se per Paneveggio a la recerca d’avets roigs que li servissin per construir les caixes de ressonància dels seus famosos violins.

Però, quines són les qualitats d’aquesta espècie de Paneveggio que la fan adient per a la construcció de la part més important de l’instrument?

Paneveggio és un bosc de 2.700 hectàrees, on hi predomina l’avet roig, que creix entre els 1400 i els 2150 metres d’altitud. Aquesta situació altitudinal fa que el període vegetatiu sigui molt curt, ja que l’època freda transita entre mitjans de la tardor i finals de la primavera. Per tant el ritme de creixement dels arbres és  lent i constant, fet que genera que els anells de creixement siguin molt regulars i la fusta presenti  una baixa densitat al cap d’un temps d’haver estat tallada.

Tots aquests condicionants fan que la fusta d’avet roig sigui la idònia per a la construcció de la taula harmònica de la família del violí. Aquesta part és la que dona la sonoritat, la resposta, la potència, el caràcter i el color a l’instrument. No és menys important l’ànima, una petita peça cilíndrica d’un dit de gruix feta d’avet roig, que es col·loca dins la caixa de ressonància al final del procés de construcció, queda allà, entre la taula harmònica i el fons i sense encolar.

Scarian ens va explicar que tot el procés comença a mitjans de tardor, normalment coincidint amb la darrera lluna minvant de l’any, quan tenen lloc les tallades prescrites dins del Pla d’Ordenació del Bosc.

De tot el volum de fusta que es talla cada any només un 0,5% és apartada de la resta per treballar-la com a fusta de ressonància.

Els criteris que se segueixen per escollir aquests arbres són diversos. Que siguin peus que han arribat al seu torn, això vol dir que han arribat al moment  òptim per ser tallats i que a Paneveggio i per a l’avet roig és quan els arbres arriben als 250 anys. En segon terme, que tinguin una forma completament cilíndrica, un creixement rectilini i manca de branques en els cinc primers metres, ja que són aquests els que s’aprofiten com a fusta de ressonància.

Ara bé, no es fins que s’ha tallat l’arbre i es pot observar si hi ha una correcta regularitat en el creixement dels anells, que es decideix si el tronc marxa cap a una serradora o es queda a Paneveggio.

Per tant, amb aquestes explicacions, Scarian va desfer el mite que es faci servir cap tècnica aliena a la que acabem de descriure, com la de colpejar l’escorça de l’arbre dret i viu, per exemple,  per pronosticar el valor del fust com a fusta de ressonància.

Un cop s’ha decidit que aquell tronc té un valor potencial com a fusta per a instruments,  es segueixen  dos possibles camins. Una part dels troncs reposen a la plaça de Paneveggio separats de la resta d’estibes -que aniran a la serradora- i una petita part queden submergits a les aigües gèlides del torrent que passa pel mig del bosc durant cinc mesos. El que es cerca amb aquesta acció és reproduir la dinàmica que seguien aquests arbres segles enrere, quan baixaven pels rius en rais fins arribar a les ciutats on començava el seu tractament a les serradores.

Tant els troncs submergits sota l’aigua com els que reposen a la plaça, un cop arriba la primavera següent, són marcats amb un senyal que permet saber el camí fet. Tot seguit, són traslladats a l’edifici que el Parc té destinat per crear la fusta de ressonància.

Allà segueixen el procés d’assecatge, i els cobreixen  amb fustes o teles per evitar que els raigs del sol modifiquin la primera part del tronc. Al cap d’uns anys, entre cinc i set, comença la darrera selecció en la qual es decideix el seu futur.

El primer que es fa és fragmentar el tronc en peces triangulars per comprovar que la fusta no presenta cap imperfecció. En alguns casos s’hi han trobat encastats fragments de metralla de la 1a Guerra Mundial, ja que pel mig del bosc de Paneveggio passava una línia de front. Altres vegades poden haver-hi nusos interiors, fongs, canvis de coloració o bosses de reïna que fan que la peça sigui defectuosa. Es recerca, doncs, la fusta perfecta.

En aquest procés s’arriba a descartar al voltant de la meitat de la fusta seleccionada. Un cop s’ha fet la tria final, les peces triangulars es deixen reposar a la xiloteca, un magatzem per on  circula l’aire, però on no entra la llum directa del sol. Cada fusta porta la data en què va ser tallada i si ha viscut un procés d’immersió dins l’aigua o no. Aquest és l’edifici que visiten els lutiers que desitgen adquirir fusta certificada de Paneveggio.

La visita va finir dins del bosc, on vam observar un parell de parcel·les que presenten arbres propers al seu torn de tallada, per tal de poder admirar-ne les qualitats.

La veritat és que aquesta gestió acurada del bosc és el que permet que el lutier tingui a la seva disposició una fusta òptima per a la creació del violí, viola, violoncel o contrabaix.

Igual que quan sortim d’un museu, hem marxat del bosc amb molts coneixements adquirits però amb un bon grapat de dubtes que van apareixent a mesura que reflexiones de tot plegat. La creació d’un bon violí, d’un violí especial i/o únic esdevé  un misteri del principi a la fi i només acaba amb el so quan s’hi poses les cordes i les fas sonar, mentre, el procés és una intuïció, una possibilitat, un desig… En l’art sempre hi ha un munt d’imponderables, d’incògnites incontrolables. Què ho fa que dos instruments construïts amb la mateixa fusta, pel mateix luthier i tocats pel mateix instrumentista puguin sonar tan diferents…

Per acabar tornem a esmentar Michelangelo el qual, segons la llegenda, un cop acabat d’esculpir el Moisès l’hi va donar un cop de martell al genoll i va cridar, Parla!

Sortosament, un cop el violí resta enllestit, el violinista només ha d’agafar l’arqueta i …