L’arbre nacional

En alguns països hi ha arbres  que tenen valor de símbol nacional. Per exemple,  a la bandera del Líban apareix la silueta del cedre del Líban ja que des del temps dels sumeris és creia que els boscos de cedres eren la llar del deu de la saviesa, a més a més, des de l’època dels fenicis la fusta de cedre era exportada ja que era més resistent a la d’altres coníferes, desprenia un agradable aroma i un cop polida presentava un aspecte molt atractiu. Al País Basc tenen el roure de Gernika símbol dels bascos i lloc on els diputats forals juren el seu càrrec. A Catalunya tenim el Pi de les tres branques. El Pi de les Tres Branques és el símbol de la unitat dels Països Catalans: Catalunya, País Valencià i Illes Balears, ja que les tres branques surten d’una única soca. Aquesta simbologia neix d’un poema de Jacint Verdaguer titulat: “El pi de les tres branques” i on es parla del somni del rei Jaume I als peus de l’arbre on es convertia en rei de Catalunya, València i Mallorca. El poema acaba dient: “preguem que sia aqueix pi / l’arbre sagrat de la pàtria”.  A partir del 1904 es va celebrar, al voltant de l’arbre, la primera diada nacionalista i encara s’hi celebra.

El pi de les tres branques al pla de Campllong (Berguedà)
A continuació reproduïm un fragment del poema de Verdaguer.
Lo Campllong té com un breç
dues serres per barana,
per coberta un bosc de pins
verds tot l’any com l’esmaragda.
Corona immensa de tots
és una hermosa Pinassa,
pinetells semblen los pins
entorn de llur sobirana,
geganta dels Pirineus
que per sang té rius de saba.

Com una torre és son tronc
que s’esbadia en tres branques
com tres titans rabassuts
que sobre els núvols s’abracen,
per sostenir en lo cel
una cúpula de rama
que fa ombra a tot lo pla
com una nova muntanya.
Don Jaume cau de genolls
i en son èxtasis exclama:
—Al Pare, Fill i Esperit
per tots los segles hosanna!
tres persones i un sol Déu
que aquí sa firma ha posada,
com en l’arbre de Mambré
on Abraham reposava.—
Fent la senyal de la creu
se recolza a la Pinassa,
i la son del paradís
a ses parpelles davalla.
Don Guillem de Mont-rodon,
que és son àngel de la guarda,
l’abriga amb son gran escut
on vermellegen les Barres.

Alça els ulls a l’Infinit
que obira en sa tenda blava
clavetejada d’estels
i al cim lluna minvanta.
En dolça contemplació
lo sorprèn lo bes de l’alba;
al bes de l’alba i al seu
don Jaume se desvetllava:
—He somniat que era gran
i d’un bell país monarca,
d’un bell país com aqueix
entre el mar i la muntanya.
Com eix Pi meravellós,
mon regne posà tres branques,
foren tres regnes en un,
ma corona els coronava.—
Esbrinant somni tan dolç
lo sol li dóna a la cara
i esporuguida a ponent
la mitja lluna s’amaga.
Lo somni del rei infant
lo vell templari l’acaba
en extàtica oració,
espill de visió més clara.

Veu Catalunya la gran
fer-se més gran i més ampla,
robant als moros València,
prenent-los l’Illa Daurada.
Unides veu a les tres
com les tres cordes d’una arpa,
les tres nimfes d’eixa mar,
d’aqueix jardí les tres Gràcies.
Mes al veure desvetllar
lo lligador d’eixa garba,
profeta, al Conqueridor
sols li diu eixa paraula:
—Preguem, que sols Déu és gran,
los homes són ombra vana;
preguem que sia aqueix Pi
l’arbre sagrat de la pàtria.—

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>