Els arbres com oracle


Des de temps immemorials les persones s’han acostat a la
natura per trobar resposta a les seves preguntes o consell davant de les
decisions que han de prendre.
Per exemple, a l’antiga Grècia i en el temple de Dodona,  hi havia un roure, de grans dimensions, que se
l’hi atribuïen propietats endevinatòries ja que la seva capçada moguda pels
vents  era interpretada pels  sacerdots del temple i donava bons a
mals averanys a les demandes que se li feien. En conseqüència el terme oracle s’aplicava
a les revelacions dels déus i, més endavant, al lloc o santuari on es
transmetia el missatge.
És curiós que aquesta acció de preguntar a la natura s’hagi
mantingut al llarg de segles. Aquests dies llegeixo: “La cartoixa de Parma”  d’Stendhal 
(1783-1842), és a dir, d’Henri Beyle autor francès que va viure molt de
temps a Itàlia. Doncs en aquesta obra trobo el següent paràgraf:
Ja saps que hi ha un
castanyer jove que la meva mare, l’hivern que jo vaig néixer plantà amb les
seves prop de la font gran en el parc de la casa, a dues llegües d’aquí: abans
de fer res, he volgut anar-lo a veure: Tot just comença la primavera, pensava:
tant de bo!, si l’arbre té fulles, serà un senyal per a mi
La història segueix i la protagonista explica: “Ahir, a dos quarts de vuit del vespre, vaig
anar arribar al meu castanyer; tenia fulles, unes petites fulles boniques que
ja feien goig1 Vaig besar-les, sense fer-los mal
Que interessant aquesta relació de l’arbre amb la persona i
quin sentiment de respecte i gratitud genera el vincle emocional.
Un vell castanyer

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>