Les motivacions de l’escalador

Sempre resto bocabadat quan contemplo un
escalador ascendint per una via. Tot seguit, em ve el sentiment d’admiració i,
a continuació, les preguntes: Per què ho fan ? Com viuen la natura ? Quina sensació
els genera l’extrema verticalitat?

Li he demanat a l’Eduard Plana, escalador, gran amant dels boscos i, per damunt de tot, bon amic, si em podia escriure un text sobre
escalada i espiritualitat per aquest bloc. Mentre espero el seu text, us
adjunto uns interessants fragments d’una entrada del seu bloc (http://edunz.blogspot.com ) que es titula:
Del
perquè escalem a l’escalada conscient


La intuïció. Part fonamental de
l’escalda. La mateixa intuïció que ens hauria de guiar en el dia a dia i
ajudar-nos a separar la veu interior del soroll que ens envolta. Possiblement
aquesta sigui una de les claus per trobar una resposta al perquè fem el que
fem. Per què l’escalada, a més de donar-te l’oportunitat de tenir un contacte
‘profund’, ‘diferent’ i més intens amb la natura i els seus elements (durant el
camí d’aproximació i descens, sovint a llocs remots, el vent de la paret, el
vol dels voltors, la posta de sol, les nuvolades que enuncien una tempesta –
dels pitjors enemics dels escaladors -, el paisatge vertical…) suposa,
sobretot, un espai de retrobament, de recolliment, de ser amb un mateix. De
reconeixes nu davant el repte que has decidit afrontar. Ningú t’ha imposat el
repte (ho hauria de), l’has decidit tu. Amb humilitat però convenciment
l’afrontes, sense esperar res a canvi (o hauria de ser), conscient de la màgia
del moment que estàs vivint i de l’exercici d’aprenentatge en el que has
decidit activament, més conscientment o menys, implicar-te.

La respiració conscient i el silenci interior són dos elements que ajuden significativament a
millorar el ‘rendiment’ en l’escalada. Habitualment però, els pensaments ens
dominen, i les pors (a caure, a no saber si tindré prou força per arribar a la
següent presa, a la següent assegurança, o si la que he posat m’aguantarà una
caiguda, etc..) limiten la nostra creativitat
com a escaladors. Tot plegat, un interessant exercici personal part
d’un procés més ampli que inclou la nostra relació com a persones amb la vida i
els seus reptes.

Possiblement, la força d’aquestes sensacions que, de forma més
conscient o menys, ens acompanyen als escaladors, és el que fa que l’afició per
aquest ‘esport’ sigui tan absorbent, exigent, i inclús, dependent. Dependència
la que sovint mantenim amb l’escalada, ja que suposa un espai de silenci i
retrobament que no ens ofereix fàcilment la vida quotidiana.

És probable que el fet de viure aquestes
sensacions sigui la resposta més sincera, global i integradora del ‘perquè
escalem’. Per això sovint, després d’un ‘bon’ dia d’escalada, t’acompanya una
sensació balsàmica i, tot i el cansament, sents l’esperit reconfortat, quan no
eufòric. No massa diferent del que pots sentir després d’una bona sessió de
meditació

L’arbre com l’espadat ens fan enlairar la mirada

One thought on “Les motivacions de l’escalador

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>