L’arbre de la Llibertat, a càrrec de Jaume Vilaginès

A Llançà, a finals de la Guerra
Civil, un escamot de tropes nacionals es dedicava a eliminar els símbols de la
República. Estaven a punt de tallar un imponent plàtan que hi havia a la plaça
major. El  rector   els va obligar a desistir, després de fer
servir els seus galons de capità castrense. Aquell arbre encara presideix la
plaça major de Llançà. Està catalogat com a arbre monumental i s’anomena
l’Arbre de la Llibertat[1].
Colera i Arbúcies també tenen Arbres
de la Llibertat.[2]
Com ells, se’n plantaren un munt després de la Revolució Gloriosa de 1868. A
Barcelona se’n va plantar un solemnement a la plaça Universitat, l’onze de
febrer de 1869, el matí que s’anava a proclamar la Constitució de 1869.[3] A Gràcia se’n
plantà un a la plaça del Sol.[4]
Segons el Diario de Barcelona, se’n plantaren a Figueres, Girona, Manresa,
Sant Feliu de Llobregat i Reus; l’Ampurdanés
explica que se n’aixecaren a Cadaqués, Garrigàs, Borrassà, Peralada i
Vilademuls; també es van plantar a Alella, Arbúcies, Olot i Santa Pau, entre
d’altres poblacions.[5]
L’esperit revolucionari i
alliberador de la revolució de 1868 va triar l’arbre com símbol. El va adoptar
seguint una tradició que es remunta a la Revolució Francesa i, abans que a aquesta,
a la Revolució Americana.

Tot començà amb les protestes
contra l’Stamp Act, el decret que
feia pagar un impost per qualsevol publicació emesa en les colònies americanes
que depenien de la monarquia britànica. Els colons van veure la imposició com
una mena de control de censura i un atemptat contra les seves llibertats.
Corria l’any 1766. A l’agost d’aquell any, un nombrós grup de gent es va
congregar sota un gran om que hi havia a Orange Street, a Boston, per protestar
contra l’Stamp Act.[6] Els que més
endavant es van anomenar els Fills de la
llibertat,
van penjar d’aquell arbre l’efígie del funcionari reial que
imposava el nou tribut. Va ser l’inici de la resistència contra la metròpoli
opressora. Algú va col.locar una placa en el tronc, amb l’expressió “Arbre de
la Llibertat”. Havia nascut un dels símbols de la propera revolució.[7]
 

Gravat
atribuït a Philip Dawe, que mostra bostonians davant l’Arbre de la Llibertat,
humiliant el recaptador d’impostos. 

Els anglesos van fer servir
l’arbre com a mofa de la resistència americana, fins al punt que van arribar a
tallar-lo i fer-lo servir com a llenya per al foc. Però l’arbre va sobreviure,
representat en banderes   i va esdevenir una de les ensenyes de la
lluita per la independència durant la guerra posterior.












En altres poblacions americanes
es van designar Arbres de la Llibertat, com a Acton (Massachusset). Allà un om
va sobreviure fins a 1925. La població que recordava el valor simbòlic de
l’arbre va decidir plantar-ne un altre quan l’originari es moria, que
anomenaren l’arbre de la pau. Més endavant, l’any 1990, se’n plantà un altre
dedicat també a la Llibertat en el moment en què l’Apartheid era abolit a
Sudàfrica.



L’Arbre va esdevenir una metàfora
perfecte del nou valor revolucionari, la Llibertat, que es pretenia havia de crèixer,
ser duradora, ben arrelada, sòlida i protectora. El seu valor simbòlic va
assolir el màxim exponent durant la Revolució Francesa.

L’any 1790 per primer cop el
capellà de Saint-Gaudens va fer trasplantar un roure del bosc veí al bell mig
de la parròquia. Però va ser durant 1792 en plena guerra contra Àustria que
l’esperit patriòtic i revolucionari va difondre el costum de plantar Arbres de
la Llibertat.

Milers d’arbres de la Llibertat
van erigir-se per tot el país. A París n’hi havia uns dos-cents. El mateix rei,
Lluís XVI, va presidir la cerimònia de plantar-ne un al Jardí de les Tulleries.

La importància dels arbres, com a
emblema i símbol identitari de la revolució es va exarcebar en el període de la
Convenció. Diversos decrets instaven a cuidar els arbres, a substituir-los quan
morien i es perseguia amb la mort els que els agredien o destruient. Un exemple
de l’ambient paranoic dels governants durant la Convenció, és el cas de Bédoin,
on 63 persones van ser executades, centenars de cases arrassades i les terres
esterilitades amb sal per no haver denunciat les persones culpables d’haver
arrancat l’Arbre de la Llibertat.

Les tropes revolucionàries van
exportar la tradició de plantar arbres. A Roma la curta república partenopea va
difondre el costum per diferents racons d’Itàlia. Encara en queda alguna
escadussera mostra. A Montepaone, un om és el darrer testimoni de la República
que va expulsar breument el Papa.[8]

 

Durant el segle XIX, a França,
durant diferents moments, especialment en èpoques de rauxa revolucionària, com
a 1848, va fer rebrotar la dèria pels arbres de la Llibertat. Amb el temps,
plantar-los més que un acte reivindicatiu va esdevenir una forma de reforçar
els valors cívics que hi havia darrera de la idea de Llibertat, que tan havien
costat aconseguir.

Gravat on es mostra la cerimònia
de plantar un Arbre de la Llibertat durant la Revolució Francesa. Com mostra
l’imatge, el moment de plantar l’arbre esdevenia una veritable cerimònia, en la
qual hi participaven les autoritats, civils, militars i religioses. Hi eren
presents els colors revolucionaris en banderes i escarapeles i hi ha havia un
fervorós ambient patriòtic. 


De la mateixa manera que els
partidaris de la revolució li donaven un alt valor, els que hi anaven en contra
l’atacaven per destruir en el seu símbol allò que representava. Els
contrarevolucionaris durant la revolució, la restauració borbònica després de
l’Imperi napoleònic, els britànics a Boston, els carlins a Santa Pau o els
franquistes a Llançà, van voler eradicar la memòria i els valors
revolucionaris, destruint els arbres que en el mig de poble o de la ciutat
havien recordat que els homes són lliures.




[1] Arbre de la Llibertat de Llançà, www.gencat.cat/parcs/am
[2] http://www20.gencat.cat/portal/site/parcsnaturals/
fitxes d’arbres monumentals/ Arbre de la Llibertat de Llançà
[3] Guillamet, J. “L’Arbre de la Llibertat” a  http://elpais.com/diario/2007/02/08/
quaderncat/1170899123_ 850215.html
[4] http://turismotactico.org/info-por-accion/?page_id=87
[5] Guillamet, J. “L’Arbre de la Llibertat” a  http://elpais.com/diario/2007/02/08/
quaderncat/1170899123_ 850215.html
[6] http://en.wikipedia.org/wiki/Liberty_Tree
[7] Kessler, R. “America must rememberBoston’s Liberty Tree” a http://www.newsmax.com / RonaldKessler/America-Boston-Liberty-Tree/2011/10/03/id/413067
[8] L’olmo Storico Di Montepaone, Ultimo Albero Della Libertà” a http://www.calabriaonline.com/specialecol/rubriche/storia_e_curiosita/olmo_di_montepaone.php 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>