El silenci i el bosc.

Aquests dies he llegit dos breus textos que
parlen de la natura i el silenci. El primer està escrit per la filòsofa Begonya
Saez i el va presentar a les jornades sobre boscos vells celebrades a santa
coloma de Farners la primavera passada. El segon me’l va enviar en Josep Maria
Mallarach i està escrit per Teresa M.T. i reflexiona a l’entorn de la
naturalesa i el silenci.
Una consideració prèvia: el silenci té mala
premsa, és a dir, està poc considerat dins la nostra societat. En posaré tres
exemples. Què pensareu si trobeu dues persones menjant en silenci en un
restaurant ? Fàcilment us imaginareu que es tracta d’una parella que ja no té
res a dir-se o coses pitjors. Fixeu-vos, en la gran quantitat de corredors,
caminants i ciclistes que surten a fer esport per un espai natural amb uns
auriculars enganxats a l’orella i, per tant, escoltant música en lloc de gaudir
de l’espectacle de la natura. El pedagog Gregori Luri[1]
reflexiona vers la necessitat d’incorporar espais de silenci en la vida
educativa i personal dels joves com un valor formatiu.

Tornem als textos referenciats a l’inici.
Totes dues autores relacionen el silenci amb la natura. Per què? Senzillament,
perquè dins d’un bosc, normalment, desapareix el brogit urbà: ni cotxes, ni
clàxons, ni música… Ara bé, un espai forestal està ple d’altres sonoritats:
la remor de les fulles que mou el vent, la caiguda d’un pinya o d’una gla, la
fugida d’una serp o el cant d’un picot. Per tant, quan el poeta parla del “silenci d’aquell lloc profund
simplement fa referència a l’absència de sons propis de les persones i la
societat. Si pogués visitar, evidentment en funció del dia i l’hora, per un
moment, La Fageda d’en Jordà avui en dia, no sé si faria els mateixos versos.
En conclusió, el contacte amb la natura ens allunya dels nostres sons urbans i
ens permet endinsar-nos en les sonoritats del món natural. Només cal que aneu a
passejar sols per qualsevol forest i, un cop sigueu dins seu, asseieu-vos i
tanqueu els ulls. Progressivament, anireu escoltant un gran nombre de sons
nous. El resultat és que més que silenci el que escoltareu són altres sons. Per
cert, un dels llocs naturals on segur que s’escolta el silenci és el desert,
sobretot a les nits asserenades on no s’escolta ni el vent.
La doctora Saez ens diu que el silenci enmig
de la natura és una pausa dins del nostre ritme quotidià. Per tant, és una
interrupció dins les nostres accions. Aquesta pausa ens humanitza ja que afavoreix
la introspecció i si perseverem al llarg del temps ens pot permetre acostar-nos
al buit i, a la vegada,  a un sentiment
de comunió amb el món natural que pot generar la vivència que el nostre cor i
el de la natura bategen a l’unisó.
Aconseguir viure i sentir el silenci dins del
bosc és una tasca que necessita temps i constància. Sempre penso que aquesta
harmonia la podem aconseguir en qualsevol espai forestal. Per tant, no cal
cercar només viure el silenci sota els arbres pluricentenaris, sinó que també
podem aconseguir-ho en una senzilla pineda de pi blanc o en un alzinar. És més
important la quotidianitat en la relació amb el bosc que l’espectacularitat. En
definitiva, el que cal és perseverança, solitud, obrir tots els sentits i
humilitat. 


[1] LURI, Gregori, Per una
educación republicana. Escola i valors. Barcelona. Editorial Barcino. 2012.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>