Els cementiris-jardí, a càrrec d’Adolf Beltran

El text de l’Adolf Bertran és un fragment de la seva introducció al llibre de Celestí Barallat: “Principis de botànica funerària”, publicat, en la seva traducció catalana, l’any 2013 per Editorial Base de Barcelona.

“El
do de viure ha passat a les flors”, va escriure Paul Valéry al peu d’una tomba
marina, i en aquest vers tan curt va captar una intuïció humana molt profunda.
Brotats de la terra on reposen els morts, alimentats de la seva substància, els
arbres, els arbustos i les plantes simbolitzen la continuïtat de la vida i
poden subministrar així alguna forma d’esperança i de consol. Les proves d’aquesta
associació són remotes, acreditades per l’arqueologia. Ni tan sols eren
d’humans de la nostra espècie (sinó de neanderthals!) els cadàvers
enterrats en una cova del Kurdistan iraquià, fa uns 40.000 anys, sobre un
llit de flors. Espargir fulles al damunt del cos mort, colgar-lo de flors, va
ser tradició en molts pobles antics, com a ofrena i també com a ritual
purificador. Els grecs, en la seva riquíssima mitologia, van imaginar
metamorfosis meravelloses: Filemó i Baucis esdevenien til·lers, la sang de Píram
i Tisbe tornava vermells els fruits de la morera, Cíparis estenia l’ombra del
xiprer al damunt de les tombes. Per als jardins cementiri, però, el mite més
influent va ser el dels Camps Elisis, la regió amena de l’Hades, cantada per
Hesíode, Homer i Virgili: allà on els herois i els virtuosos gaudien d’una
primavera eterna, entre murtres i llorers. Aquest lloc de recompensa prefigura
el Paradís dels cristians. Tanmateix, hauran de passar molts segles abans que
sorgeixi la idea de dur aquest jardí a la terra i poblar-lo de tombes. Serà al
segle XVIII, quan –a causa del creixement de les ciutats, d’un canvi de
mentalitat en relació amb la mort, o possiblement de totes dues coses– els
vells cementiris parroquials comencen a ser percebuts com un perill per als
vius i un escarni per als morts. La Revolució Francesa farà avançar
l’ideal filantròpic i el cementiri de Père-Lachaise de París, obert el 1804,
esdevindrà el prototipus de cementiri enjardinat en què es voldran
emmirallar els constructors de cementiris a banda i banda de l’Atlàntic. A
Catalunya i a Espanya destaca la figura de Celestí Barallat (1840-1905), autor
de Principios de botánica funeraria, un llibret de 1885 en què estableix els
criteris que ha de seguir la jardineria de cementiris, segons un ideal simbòlic
que harmonitza la tradició clàssica i la cristiana. És una antologia de
coneixements botànics i funeraris, escrita amb la solemnitat i la humilitat que
Barallat demanava als recintes fúnebres. Membre de la Junta de Cementiris
de Barcelona que va impulsar el de Montjuïc, Barallat sembla conscient al seu
llibre de les dificultats que plantejaria el creixement de les ciutats modernes
per a la realització de l’ideal del cementiri jardí. Tanmateix, a
Montjuïc i en altres necròpolis de la ciutat i del país, hi trobem
iniciatives –jardí del repòs, de les aromes, d’espargiment de cendres, etc.– en
què la botànica dóna forma al record dels morts, i tant de bo a
l’esperança i al consol dels vius” 

Celestí Barallat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>