Soc vertical

Però m’estimaria més ser horitzontal.
No sóc cap arbre amb les arrels dins
la terra
xuclant minerals i amor matern
perquè cada març esponerosa brosti,
ni tinc la bellesa d’un jardí amb
flors
que faci que m’emplenin d’ohs, i
espectacularment em pintin
ignorant que aviat m’esfullaré.
Comparat amb mi, un arbre és immortal
i una tija en flor no és alta, però
és més vistosa,
i d’un en voldria la longevitat i la
gosadia de l’altra
Aquesta nit, a la llum infinitesimal
de les estrelles,
els arbres i les flors han estat
escampant la seva fresca olor.
Em passejo entre ells però cap no se
n’adona.
De vegades penso que quan dormo
dec assemblar-m’hi a la perfecció
-els pensaments abaltits.
Per a mi és més natural, ajaguda.
Aleshores el cel i jo conversem
obertament,
i seré útil quan definitivament
m’ajegui;


llavors els arbres sí que podran
tocar-me, i les flors tindran temps per a mi.

Sylvia Plath / Montserrat Abelló

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>