Fa uns dies, l’amic i company de la Facultat de Lletres de la UdG, Xavier Antich va enviar-me unes fotografies de la sequoia del cementiri de la Seu d’Urgell. A tots dos ens emocionen aquests arbres i els recordem d’ haver-los gaudit, en tot els seu esplendor, a les muntanyes nord-americanes.
Les sequoies gegants (Sequoiadendrum giganteum) són arbres provinents de les muntanyes de Califòrnia i es caracteritzen per tenir una escorça de color vermellós, una gran alçada, fulles perennes i una capçada cònica. Producte del seu ràpid creixement, elegància i longevitat van introduir-se a Europa com a arbre ornamental, sobretot, pels jardins de les vil·les. Al Trentino hi ha constància que, a mitjans del segle XIX, van plantar-se els primers exemplars de sequoies en palauets i vil·les. A Catalunya també tenim constància de la plantació d’aquests arbres a principis del segle XX. A Can Casades, al cor de la vall de Santa Fe del Montseny se’n van plantar tres pels anys vint i a la masia Masjoan, a la comarca d ela Selva, està documentat que es va plantar una sequoia el 1911, la qual és un dels arbres més espectaculars de Catalunya.
Arribats a aquest punt, podríem preguntar-nos què fa una sequoia en un cementiri? Per respondre aquesta pregunta hem consultat dos tractats de botànica funerària. El primer és el que va escriure Celestí Barallat el 1885 i que es titula: “Principis de botànica funerària” Barallat no esmenta la sequoia però deixa molt clar que: “Si el lloc de repòs per als difunts ha de tenir un aspecte grandiós i no pas mesquí, cal que s’assembli als boscos sagrats de l’antiguitat” i “El verd és l’emblema de la regeneració primaveral i per això simbolitza la immortalitat de l’ànima” Per tant, la sequoia, tant per l’alçada com pel caràcter perennifoli de les seves fulles compleix els requisits de Barallat. Els segon tractat que he consultat és el han escrit R.Mercurio i C.Mercurio i que es titula: “Alberi sacri” Aquests autors tampoc esmenten la sequoia, però coincideixen amb els principis de Barallat i emfatitzen que els arbres aïllats tenen un elevat valor simbòlic. Per tot plegat, la sequoia del cementiri de la Seu d’Urgell compleix, clarament, la funció d’embellir un recinte funerari i per la seva morfologia i el caràcter perennifoli presenta el mateix simbolisme que el xiprer.