La sal de la terra

Ahir vaig veure el documental: “La sal de la
tierra”, dirigida per Juliano Salgado  i  Wim Wenders. És una pel·lícula que explica la
vida del fotògraf brasiler Sebastiao Salgado, el qual ha dedicat la major part
del seu temps  a fotografiar els més desafavorits, és a dir, els que treballen
en una mina a cel obert cercant un tros d’or, els que no tenen terra i lluiten
per aconseguir-la, els que viuen amb dignitat i pobresa per les muntanyes
andines, els que fugen de les guerres… Per tant, Salgado ha estat,  majoritàriament, un fotògraf social. 

Un dels
moments més colpidors del documental és el dedicat als moviments de refugiats
que s’han produït en el continent africà al llarg de les darreres dècades. És
trasbalsador  i difícil de comprendre com
a finals del segle XX s’ha permès que milions de persones fugissin de
la violència i en aquest camí de recerca d’un refugi segur trobessin gana, set,
malalties i, en molts casos, la mort. Es fa difícil de capir tanta violència,
tanta brutalitat, tanta guerra i odi i, comprovar com sempre són els més
desafavorits els que en pateixen les conseqüències. Les imatges de nens
malalts, desnodrits, morts… encara em colpeixen l’ànima i em fan preguntar,
com al mateix Salgado, en quin món vivim ? per què és tant brutal és l’espècie
humana amb ella mateixa?


Davant de tant desconsol i horror el fotògraf
emmalalteix i necessita retornar a la natura com a bàlsam per la seva ànima i
per aquest motiu ha dedicat el seu darrer treball fotogràfic a redescobrir la
natura salvatge d’aquest planeta, començant per l’arxipèlag de les “Galápagos” i
continuant per les selves tropicals humides d’Indonèsia o l’Amazònia, on també s’ha rebrobat amb altres membres de l’espècie humana que malgrat que
tecnològicament viuen en el paleolític, tenen un ritme i una harmonia amb el
seu entorn natural ben envejables. 

Aquest viatge personal al voltant del món
per fotografiar tresors naturals i poblacions que viuen amb lentitud i respecte
cap al seu entorn, s’ha acompanya amb l’explicació de  l’interessant experiència que sota la
direcció de la seva dona Leia (www.institutoterra.org
) s’està portant a terme  a les terres de
la finca paterna per recuperar la mata atlàntica, és a dir, per reforestar un
territori convertit en pastures. Els objectius d’aquesta iniciativa, que ja porta
plantats 2,5 milions d’arbres, és una de les grans lliçons del documental que
el mateix Salgado explica davant la càmera: es tracta de tancar el cercle, és a
dir, recuperar el paisatge que el seu avi va tenir davant seu abans de començar
a obrir pastures per tal que els seus nets tornin a gaudir del cant dels ocells o
del so de l’aigua dels rierols.

En definitiva, es tracta d’un documental
altament recomanable que ens posa al davant els horrors que ha generat
l’espècie humana i, a la vegada, ens marca com a únic camí de redempció el
retorn a establir lligams emocionals amb el nostre entorn natural per tal de
d’aprendre a respectar la natura i, per tant, totes les espècies que s’hi
aixopluguen ja que tots som natura !!   

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>