El somni de Lucreci

Aquests dies he acabat de
llegir el llibre: El somni de Lucreci
de Martí Domínguez[1].
Ha estat un plaer, fer de la seva mà, un viatge històric des del redescobriment
del manuscrit de Lucreci, el 1417 per part de l’humanista Poggio Bracciolini,
que va topar amb ell en el remot monestir de Constança, a Alemanya; fins al
segle XIX en que Darwin publicà el seu treball sobre la teoria de l’evolució de
les espècies.


El llibre contraposa la
llum que suposen els avenços de la ciència amb la foscor que promouen els
teòlegs i homes d’església per tal de mantenir dogmes indemostrables i presenta un ingent nombre d’exemples en que la foscor ha 
dificultat la sortida del sol . 

M’ha
interessat molt capir com la concepció de la natura va canviant al llarg dels
segles. Per exemple, per Diderot, la natura està en constant canvi, la transformació,
que és la font de la diversitat de la vida, li és consubstancial. Res és
estable, tot està sotmès a les pressions de la vida. En canvi, m’ha interessat molt, l’opinió expressada per Jean-Jacques
Rousseau, la natura és el refugi d’allò noble i sense corrompre, on es podia
descobrir l’autèntica veracitat de la vida. En el treball: Discurs sobre les
ciències i les arts
(1750) va posar les bases del seu pensament naturalístic,
on, a més  a més, confrontava l’home del
camp, rústic, senzill, virtuós i honest amb l’home de la ciutat, hipòcrita i
poc de fiar. 

Rousseau proclamava: Jove, alçat i camina ja que és en el camí, en
l’excursió a peu pels camps, pels boscos, per les muntanyes, on et retrobaràs,
on seràs autènticament tu, on et podràs refer de les ferides i esgarips de
l’ànima. Per tant, es tracta d’un missatge que fomenta l’abandó de la ciutat
per tornar al camp i descobrir la natura, la vida senzilla i virtuosa, el bosc
acollidor i honest. Rousseau també és convertirà en el defensor dels paisatges
de muntanya ja que pels seus camins, hom pot cercar la inspiració, el caliu
espiritual… 

Aquest amor pels paisatges naturals també és producte de l’estima
per la botànica. Per ell l’herborització era una activitat que proporcionava
alegries i el feia oblidar els conflictes lligats a la ciutat. Va arribar a dir
que aquell que fa herbaris no pot ser una persona dolenta. Ell era un aficionat
a les plantes no un científic, però va començar a escriure: Cartes sobre la
botànica
i Diccionari de Botànica, tot i que no els va acabar. En conseqüència,
les idees de Rousseau s’inscriuen, clarament, en el pensament romàntic ja que
per ell la natura  és un espai per
redescobrir-se a un mateix a partir de la soledat de la muntanya, la
tranquil·litat del bosc i la vida retirada en un paisatge rural.


Després d’aquest exhaustiu
repàs històric, l’autor conclou que, en ple segle XXI, l’home segueix debatent-se
entre el regne i les tenebres i per tant, un món explicat exclusivament per l’observació, i la raó no s’ha fet realitat. I jo em pregunto: potser hi ha altres nivells
de coneixement més enllà de la raó? 



[1] DOMÍNGUEZ, Martí (2013) El somni de Lucreci. Una historia de la
llibertat del pensament
, Ed. Proa, Barcelona

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>