Fa uns dies vaig tenir la fortuna de visitar
l’exposició que el Museu de la Garrotxa a Olot ha dedicat a Josep Berga i Boix.
Aquest pintor s’inscriu en la tradició pictòrica realista iniciada, al llarg de
les primeres dècades del segle XIX, per Corot i els pintors de l’escola de
Barbizon que sortien a pintar pels voltants i pel bosc de Fontainebleau. Aquest
corrent pictòric arribà a Catalunya en plena Renaixença, és a dir, en un temps
de ressorgiment de l’interès pel coneixement del folklore, la literatura, la
història i els valors naturals del paisatge a partir de l’excursionisme i la
ciència. En aquest marc i sota la influència dels pintors paisatgistes de
l’escola olotina, Josep Berga i Boix es converteix en un pintor autodidacte que treballava, molt sovint, a l’aire lliure per copsar tota l’exuberància dels
paisatges olotins, és a dir, de les nevades, dels cels ennuvolats, de la
coloració dels camps i boscos primaverals… En moltes ocasions es tractava de
paisatges sense figures humanes per tal enaltir el paisatge o un element d’ell,
com els arbres, un bosquet o un grup de roques. Evidentment que un dels
elements que més m’ha interessat dels quadres de Berga i Boix és el
protagonisme dels arbres. Pocs pintors han dedicat tantes teles a pintar arbres
o bosquets. De ben segur que aquest fet és producte de la seva admiració, tal
com ell mateix escriu: “se destaquen de
les muntanyes en perfils i línies admirables, en figures colossals que
sorprenien”
l’exposició que el Museu de la Garrotxa a Olot ha dedicat a Josep Berga i Boix.
Aquest pintor s’inscriu en la tradició pictòrica realista iniciada, al llarg de
les primeres dècades del segle XIX, per Corot i els pintors de l’escola de
Barbizon que sortien a pintar pels voltants i pel bosc de Fontainebleau. Aquest
corrent pictòric arribà a Catalunya en plena Renaixença, és a dir, en un temps
de ressorgiment de l’interès pel coneixement del folklore, la literatura, la
història i els valors naturals del paisatge a partir de l’excursionisme i la
ciència. En aquest marc i sota la influència dels pintors paisatgistes de
l’escola olotina, Josep Berga i Boix es converteix en un pintor autodidacte que treballava, molt sovint, a l’aire lliure per copsar tota l’exuberància dels
paisatges olotins, és a dir, de les nevades, dels cels ennuvolats, de la
coloració dels camps i boscos primaverals… En moltes ocasions es tractava de
paisatges sense figures humanes per tal enaltir el paisatge o un element d’ell,
com els arbres, un bosquet o un grup de roques. Evidentment que un dels
elements que més m’ha interessat dels quadres de Berga i Boix és el
protagonisme dels arbres. Pocs pintors han dedicat tantes teles a pintar arbres
o bosquets. De ben segur que aquest fet és producte de la seva admiració, tal
com ell mateix escriu: “se destaquen de
les muntanyes en perfils i línies admirables, en figures colossals que
sorprenien”
D’altra part, Berga i Boix va ésser un gran
folklorista i per tant, coneixia tot el món simbòlic lligat als arbres. Una
peça que em va interessar molt va ser: “El roure” on apareix pintat un
majestuós roure situat al costat del camí i al fons apareixen uns diminutes
figures humanes que enalteixen encara més l’arbre. Aquest quadre ha generat
molt d’interès. Adela Garcia i Toni Monturiol[1]
en un article diuen: “Segons expressions de Berga sobre el bosc i els arbres,
es pot treure la interpretació que l’artista en té una imatge quasi mitòmana. Es
podria dir que fins i tot aquí el roure està tractat com a mite, és el «tòtem
del clan», i segons Freud «en moltes circumstàncies importants, el membre del
clan procura accentuar el seu parentiu amb el tòtem, fent-se exteriorment semblant
a ell…» Berga i Boix té una clara identificació amb aquest roure.
folklorista i per tant, coneixia tot el món simbòlic lligat als arbres. Una
peça que em va interessar molt va ser: “El roure” on apareix pintat un
majestuós roure situat al costat del camí i al fons apareixen uns diminutes
figures humanes que enalteixen encara més l’arbre. Aquest quadre ha generat
molt d’interès. Adela Garcia i Toni Monturiol[1]
en un article diuen: “Segons expressions de Berga sobre el bosc i els arbres,
es pot treure la interpretació que l’artista en té una imatge quasi mitòmana. Es
podria dir que fins i tot aquí el roure està tractat com a mite, és el «tòtem
del clan», i segons Freud «en moltes circumstàncies importants, el membre del
clan procura accentuar el seu parentiu amb el tòtem, fent-se exteriorment semblant
a ell…» Berga i Boix té una clara identificació amb aquest roure.
