L’última trobada

Fa uns dies vaig tenir la fortuna de veure,
al Romea, l’excel·lent obra de teatre: “L’última trobada”, que es fonamenta en
el llibre de Sandor Marai que té el mateix títol. Tant al teatre com al llibre
el bosc juga un paper clau. Com sempre l’espai forestal és un territori de
dubtes i desitjos. Per tal que copseu el paper del bosc i gaudiu de la
magnífica prosa de Marai us n’adjunto un breu fragment.

Era
l’instant en què la nit se separa del dia, i el món inferior del superior. I
potser hi ha altres coses que també se separen. L’instant en què la profunditat
i l’altura, la llum i la foscor, encara es toquen en el món i en l’ànima
humana, en què els dorments es desperten sobresaltats dels seus somnis pesants
i turmentosos, i els malalts sospiren profundament perquè s’adonen que s’ha acabat
l’infern de la nit i aviat el seu lloc l’ocuparà una sofrença més lleugera,..,
Ja no és de nit, però encara no és de dia. El perfum del bosc es fa aspre i
salvatge com si tots els organismes vius comencessin a despertar-se en el gran
dormitori del món; com si tot, les plantes, les bèsties i fins i tot els ésser
humans, exhalés els seus secrets i els seus sospirs. El perfum de les fulles
humides, de les falgueres, de les escorces cobertes de molsa, del corriol del
bosc cobert de rosada i ple de pinyes desfetes, de fulles i d’agulles de pi que
formen un tapís lliscant, surt de la terra, com el perfum de la suor dels
cossos dels amants en l’ímpetu de la passió. És un instant carregat de misteri;
els antics pagans el celebraven en la profunditat dels boscos, amb devoció, amb
els braços ben oberts i la cara mirant cap a Orient, amb el mateix sentit màgic
d’espera amb què l’home lligat a la matèria espera eternament l’arribada de la
llum, és a dir, de la raó i del sentit comú. En aquesta hora les bèsties van a
abeurar-se. La nit no s’ha dissolt del tot encara, al bosc encara passa alguna
cosa, els animals nocturns encara estan desperts i estan a l’aguait,.., La nit
s’entreté encara al fons del bosc: la nit i tot allò que aquesta paraula
significa, amb la consciència de la presa, de l’amor, de la vagabunderia, de la
mateixa joia de viure i de la lluita per la supervivència. Aquest és l’instant
en què en l’espessor del bosc, i també en la foscor dels cors humans passa
alguna cosa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>