En record d’en Rafel

A mitjans
d’octubre participava en un cerimònia, al santuari del Miracle, on es recordava
a tots els que ens han precedit. En una urna hi havia unes cendres que
simbolitzaven els difunts i al seu voltant uns raigs de flors ja que sense ells
nosaltres no seríem on som i cal saber recordar-los amb la major alegria i
color possible. Ara bé, mai m’hauria pensat que em tocaria posar dins d’aquell
simbòlic receptacle dels difunts al meu company de professió i degà de la
Facultat de Lletres, Rafel Llussà.

Parlar d’ell
en passat és molt difícil. Per tant, seré molt breu. Recordaré sempre d’en
Rafel el seu somriure de murri, el qual generava una quasi permanent sensació
d’alegria que s’encomanava. Els seu amor per la natura que el va portar a
caminar per moltes valls i muntanyes i a tenir cura del que mengem.  I que, per damunt de tot, era un servidor
públic, és a dir, una persona preocupada perquè el món públic funcionés
correctament, amb la màxima eficiència i justícia. Gràcies Rafel!!
Dies enrere
a la Facultat de Lletres sentíem recitar els versos de Joan Vinyoli i, en
conseqüència, voldria acabar aquestes breus paraules amb un fragment del poema:
“El silenci dels morts”
La terra cobra el delme. No
parlem,
però, dels morts i fem-nos
lentament
al pensament que alguna cosa
d’ells
és molt a prop.
Visquem-ne acompanyats
com si només ens departís una
paret de fum
que priva sols de veure’ns. Llur
silenci
se’ns fa sensible, de vegades,
intensament, en un record.
No deixis de voltar-te
de les seves imatges. Cada dia
posa’ls flors al costat, per si
poguessin

sentir la flaire de les roses.

One thought on “En record d’en Rafel

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>