Us vull convidar a visitar el massís del Pollino, situat al sud de la península itàlica, a cavall de la Basilicata i la Calabria. Quin interès té aquest territori que va merèixer ésser declarat Parc Nacional ? D’una part, permet una aproximació agradable i fàcil a la muntanya mediterrània ja que els cims són suaus i arrodonits i tenen unes alçades molt assequibles: la serra Dolcedorme, (2.267m) el monte Pollino, (2.248 m) la serra del Prete, (2.181 m) o la serra de Crispo, (2.054 M) i, d’altra part, es tracta d’unes muntanyes amb un nivell de conservació excel·lent, en les quals ens trobem arbres monumentals, boscos madurs i espècies arbòries de gran interès geobotànic. Alguns dels autors que han escrit guies i monografies sobre aquest massís muntanyós, descriuen aquest conjunt de serres com un territori salvatge, on costa visualitzar la petjada de l’activitat humana. Aquest fet permet, amb més facilitat, gaudir espiritualment de la muntanya ja que, caminar per una terra quasi salvatge, afavoreix que el cos i l’ànima s’uneixin a l’entorn. Potser, aquests desitjos són més fàcils de complir ja que som a la muntanya d’Apolo; doncs, segons una de les teories sobre l’origen del topònim és que prové de mons Apollineus, és a dir, la muntanya d’Apolo, que era el déu de la salut.
El massís del Pollino és un territori càrstic. Per tant, en ell ens apareixen totes les morfologies lligades a les roques calcàries, com grotes, congostos, dolines, embornals o brolladors. A la serra de Dolcedorme també es pot visualitzar la petjada del glaciarisme, tant en les formes erosives, com és el cas d’un circ glaciar, com en les morfologies sedimentàries com són els dipòsits morrèncis o els blocs erràtics.
L’orientació dels vessants permet passar del món mediterrani a les formacions centroeuropees que se succeixen amb l’alçada, així en els vessants obacs, la vegetació evoluciona dels alzinars bassals als boscos de roures i castanyers i posteriorment a les fagedes, que en alguns espais frescals es barregen amb els avets. Als cims de les principals serres ens apareix la joia de la corona que també és el símbol del parc nacional: el pi loricato (Pinus heldreichii) Aquest pi, que també creix als Balcans i arriba fins al món Olimp, és una espècie que només creix a les crestes calcàries sense arribar formar boscos sinó simplement arbres que creixen de forma aïllada. Actualment hi ha uns dos mil peus d’aquesta espècie que, majoritàriament es localitzen a la serra di Crispo, a la serra de Dolcedorme i al monte Pollino. A les zones més meridionals està creixent amb una gran vitalitat ja que s’han comptabilitzat un miler de nous plançons. Una de les característiques d’aquest arbre és que té un creixement molt lent i els estudiosos han certificat que alguns exemplars sobrepassen el miler d’anys. Per tant, en aquestes serres podem gaudir dels pins més vells d’Europa. Observar aquests pins isolats als cims d’aquestes serres és com contemplar un gegant que es manté dret des de segles, resistint, fred i calor, tempestes i vents…
Per tots aquests motius l’Edgar Tarres i jo hem organitzat, entre els dies 18 i 23 de setembre, un viatge per gaudir i conèixer dels arbres i boscos d’aquestes serres. Trobaràs tota la informació a www.mindfulkit.com