Etiqueta: Arbres i espiritualitat

L’última trobada

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on L’última trobada
Fa uns dies vaig tenir la fortuna de veure,
al Romea, l’excel·lent obra de teatre: “L’última trobada”, que es fonamenta en
el llibre de Sandor Marai que té el mateix títol. Tant al teatre com al llibre
el bosc juga un paper clau. Com sempre l’espai forestal és un territori de
dubtes i desitjos. Per tal que copseu el paper del bosc i gaudiu de la
magnífica prosa de Marai us n’adjunto un breu fragment.

“Era
l’instant en què la nit se separa del dia, i el món inferior del superior. I
potser hi ha altres coses que també se separen. L’instant en què la profunditat
i l’altura, la llum i la foscor, encara es toquen en el món i en l’ànima
humana, en què els dorments es desperten sobresaltats dels seus somnis pesants
i turmentosos, i els malalts sospiren profundament perquè s’adonen que s’ha acabat
l’infern de la nit i aviat el seu lloc l’ocuparà una sofrença més lleugera,..,
Ja no és de nit, però encara no és de dia. El perfum del bosc es fa aspre i
salvatge com si tots els organismes vius comencessin a despertar-se en el gran
dormitori del món; com si tot, les plantes, les bèsties i fins i tot els ésser
humans, exhalés els seus secrets i els seus sospirs. El perfum de les fulles
humides, de les falgueres, de les escorces cobertes de molsa, del corriol del
bosc cobert de rosada i ple de pinyes desfetes, de fulles i d’agulles de pi que
formen un tapís lliscant, surt de la terra, com el perfum de la suor dels
cossos dels amants en l’ímpetu de la passió. És un instant carregat de misteri;
els antics pagans el celebraven en la profunditat dels boscos, amb devoció, amb
els braços ben oberts i la cara mirant cap a Orient, amb el mateix sentit màgic
d’espera amb què l’home lligat a la matèria espera eternament l’arribada de la
llum, és a dir, de la raó i del sentit comú. En aquesta hora les bèsties van a
abeurar-se. La nit no s’ha dissolt del tot encara, al bosc encara passa alguna
cosa, els animals nocturns encara estan desperts i estan a l’aguait,.., La nit
s’entreté encara al fons del bosc: la nit i tot allò que aquesta paraula
significa, amb la consciència de la presa, de l’amor, de la vagabunderia, de la
mateixa joia de viure i de la lluita per la supervivència. Aquest és l’instant
en què en l’espessor del bosc, i també en la foscor dels cors humans passa
alguna cosa”

Nens, nenes i roures, a càrrec d’ Anna Maria Prat

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Nens, nenes i roures, a càrrec d’ Anna Maria Prat
Enguany, a la nostra sortida de tardor del 31 d’octubre, vam anar a peu des de  l’escola a “la Roureda de Can Comas”. La distància de l’Escola Vall del Ges, del barri de Montserrat de Torelló, a aquest indret és d’una hora, tot vorejant el Santuari de Rocaprevera i en direcció a Manlleu. Es pot dir que la caminada és de punta a punta de la vila de Torelló.
 
L’objectiu de l’activitat era l’observació del paisatge, tot caminant cap a la roureda, de tot allò que ens ofereix als nostres ulls aquesta estació tant bonica, tot i que, la tardor no té un rostre d’inici sinó tot el contrari un rostre de final i  una llum de comiat dins dels cicles de la Natura. És a dir, tot es replega cap a la intimitat per reposar durant un llarg període i on,dins d’aquest nucli vital, tot s’activarà  per tornar a sorgir amb força cap a la primavera. Som davant del portal d’un nou inici, doncs, perquè pugui succeir això cal que primer morir: “La tardor temps de mort per a Néixer a la Vida”.

A la sessió de tutoria, pocs dies abans de la sortida, els vaig començar a parlar d’alguns
dels valors intangibles de la natura: la contemplació i el silenci tot caminant per no perdre’ns cap detall, l’estacionalitat i  les característiques de la tardor, els sentits que hi podem posar… i des d’un primer moment ja vaig percebre el seu interès  perquè restaven tots molt atents a les meves explicacions i, també, participatius fent preguntes i aportant coneixements. Llavors vaig pensar, anem bé!! els interessa!!, perquè quan no interessa te n’adones que desvien les seves mirades cap a altres coses que els atrauen més.  A aquestes edats de 4t de Primària són molt naturals ja que diuen i mostren el que pensen.

El dia mateix de la sortida, al llarg del camí, van anar descobrint petites coses que els feien deturar i  comentar-ho, com: mira aquestes gotes sobre aquestes fulles semblen diamants (la bellesa de la natura), veus les teranyines glaçades entremig de les herbes del marge (on deu ser l’aranya? també està glaçada?, es preguntaven), els colors de les fulles de la tardor a dalt dels arbres i de les que havien caigut a terra. A aquestes edats el silenci total és impossible practicar-lo, doncs, tenen una necessitat vital de comunicar-ho tot.

 

Quan van arribar a prop del lloc, van esmorzar, van fer l’activitat dalt del turonet i, abans de dinar sota l’abric dels roures, van tenir l’oportunitat de poder gaudir d’aquesta petita roureda tot contemplant-ne els arbres, jugant a fer cabanes amb les branques i tronquets que hi trobaven per terra i observar els insectes,sobretot la varietat d’aranyes.  Al cap de poc els vaig demanar si havien abraçat mai cap arbre, van quedar mirant-me
amb ulls molts oberts i els vaig convidar a abraçar els roures. Tot seguit d’aquesta experiència em van comentar que havien sentit una sensació positiva que havia recorregut el seu cos. Les seves cares reflectien un estat d’alegria. Fins i tot, per a mi va ser una sorpresa compartir això amb ells i elles, doncs, abans ni jo mateixa me n’havia
adonat tant de la sensació de viure la natura i apropar-t’hi. Sí, feies coses sense donar-li aquest sentit de plenitud. Potser no n’era tant conscient com ara que estic portant a terme aquestes petites experiències. A la tarda, i abans de sortir d’escola, els vaig demanar què els havia semblat tot i ho recordaven tot al detall. Les seves cares mostraven una gran satisfacció.

 

En definitiva, penso que quan les coses es donen i s’expliquen des del cor, el feedback sempre sol ser positiu perquè de ben segur que quallen i qui ho rep, més si són nens i nenes, en restarà un record positiu.  Com diu el psicòleg americà Tobin Hart “els nens i nenes de per si ja són espirituals i en les coses que emprenen han de sentir seguretat i naturalitat per a poder expressar la seva espiritualitat”. I és ben cert! De tot això n’estic molt contenta que haguem iniciat plegats aquesta bonica experiència i que de ben segur continuarem en d’altres situacions i sortides, perquè me’ls conec i m’ho demanaran.

De Salgado a Margalef

Posted on | by Josep Gordi | 1 comentari a De Salgado a Margalef

Ahir llegia una entrevista al  fotògraf brasiler Sebastiao Salgado amb motiu
de la seva exposició fotogràfica al Caixa Fòrum de Barcelona i de la propera estrena
de la pel·lícula: “La sal de la tierra”, dirigida pel seu fill Juliano i per
Wim Wenders. 

Les seves paraules sobre la necessitat de connectar-nos amb la
terra: “Vaig tornar a ser planeta, el que
soc, un animal com qualsevol altre” les vaig trobar necessàries i plenament
encertades ja que fomenten una humilitat que molts pensadors han preconitzat i
que és imprescindible per situar-nos correctament dins la natura. També em va
agradar la frase: “ el viatge més
impressionant que he fet durant anys no ha estat a determinats llocs, sinó a
dins de mi mateix” que lliga amb l’anterior ja que el camí cap a la
connexió amb l’exterior passa per un imprescindible itinerari cap al nostre
interior.
Preparant uns materials per una classe vaig
trobar un interessant article de Ramon Margalef, al qual fa poc hem recordat en
el desè aniversari del seu traspàs. Margalef va escriure l’any 1970 un treball que
va publicar a la Revista Muntanya del C.E.C. titulat: “Protecció de la natura o
protecció de l’home” en el qual apareixen idees molt semblants a les de
Salgado. És curiós observar el que deia el nostre eminent ecòleg sobre la
protecció de la natura: “ L’eficàcia d’un
moviment de protecció real de la natura va molt lligada a l’existència d’alguna
mena de filosofia general respecte a la posició de l’home en la natura” i
sobre el paper de l’espècie humana diu: “L’home
es veu encara contraposat a la natura, assegut com un rei, explotant-la i
dirigint-la, i no part de la natura. No agrada pensar que estem units en un
destí comú” i, més endavant emfatitza que “Estem units al destí de tota la Terra, en un mecanisme molt complex i
ple de lligams íntims”

La casualitat o la causalitat m’han portat a
llegir dos textos separats per 44 anys però que coincideixen en plantejar la
necessitat de connectar-nos i integrar-nos en el nostre entorn disposats a estimar
i respectar a la nostra germana biosfera o la nostra mare terra.

Viure al bosc

Posted on | by Josep Gordi | 1 comentari a Viure al bosc
Ahir es va fer a la Facultat de Lletres de la
Universitat de Girona una jornada sobre el decreixement i aquest fet m’ha fet
recordar una lectura d’aquest estiu: “Walden”
d’Henry David Thoreau (1817-1862), el qual està considerat un dels pioners de
l’ecologia moderna i de l’ètica ambientalista ja que, entre moltes reflexions,
assenyala que podríem viure millor amb molt menys.
Thoreau va decidir el 4 de juliol de 1849
anar a viure, al llarg de dos anys, als boscos propers a la llacuna de Walden,
situada prop de Concord (Massachusetts) i construir-se una casa de fusta i ser
autosuficient, més endavant, va recollir aquesta experiència en un llibre que
va ser publicat el 1854. 


Walden és una obra plena de reflexions econòmiques i
filosòfiques vers com podem relacionar-nos amb la natura. En el fons és un cant
a la vida, a la senzillesa i a la contemplació de l’entorn natural ja que
Thoreau aconsegueix viure de la natura i estar connectat amb el seu entorn al
llarg de dos anys i sense evitar relacionar-se amb els seus veïns.

Del conjunt de pensaments de Thoreau m’han
interessat enormement els relacionats amb el contacte dels cicles de la natura
i per aquest motiu voldria reproduir-ne alguns fragments molt suggerents vers
el paper de l’espècie humana dins la natura:




“La
simplicitat i la nuesa de la vida de l’home primitiu implicava que aquest era,
com a mínim, un habitant de la naturalesa. Una vegada havia reposat i menjat,
tornava a contemplar el camí. Va viure en aquest món com si fos una immensa tenda
de campanya, caminant per valls, planures o enfilant-se als cims de les
muntanyes”

“Vaig
anar als boscos perquè volia viure enfrontant-me només als fets essencials de
la vida i comprovar si podia aprendre el que la vida tenia que ensenyar-me”
“”A vegades,
en els matins d’estiu, després del meu bany matinal, seia en un indret
assolellat, entre pins i nogueres, i en solitud sentia una calma perfecte, tot
escoltant el cant dels ocells, la remor de les branques dels arbres.. En
aquestes estones creixia com el blat a la nit i els resultats eren millors que
els de qualsevol treball manual”
“Vaig
viure  a la natura amb estranya
llibertat, com part d’ella mateixa. Mentre camino per la pedregosa riba de la
llacuna no veig res de particular, però en canvi em sento inusualment proper a
tots els elements”
“La
indescriptible innocència i beneficència de la natura: del sol, del vent, de la
pluja…a l’estiu, a l’hivern, em proporcionaven salut i alegria”
“Necessito
el tònic de la natura salvatge: caminar pels senders, escoltar el cant dels
ocells, olorar…”

En conclusió, es tracta d’una lectura
altament recomanable, plena de positivisme i que ens encoratja a seguir un camí
de més simplicitat i de major connexió amb el nostre entorn natural i
humà. 



Les oliveres de Getsemaní

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Les oliveres de Getsemaní
Si hi ha un espai on la natura i l’espiritualitat es donen, intensament, la mà és l’anomenat “hort de Getsemaní”, situat al peu del mont de les oliveres dins de la ciutat de Jerusalem. En aquest espai tingué lloc un dels episodis més intensos de la vida de Jesús. Els darrers dies de la seva vida, Jesús els passa entre el poble Betània, on pernoctava ell i els seus deixebles, i la ciutat de Jerusalem. Després del sant sopar i de tornada cap l’amical casa on dormien, Jesús decideix a
aturar-se a l’hort de Getsemaní. Aquest mot arameu significa trull o molí d’oli ja que aquest hort era un recinte delimitat per murs de pedra seca on hi havia oliveres i el trull. Segons els historiadors es tractava d’una propietat d’una família amiga. Podem preguntar-nos, per què, Jesús decideix aturar-se a Getsemaní ? Primer, perquè es tracta d’un espai situat prop del camí de retorn a Betània. Després, perquè li agradava pregar en hores nocturnes i en llocs apartats. En aquest sentit, l’oliverar era un lloc perfecte ja que, normalment, les capçades de les oliveres no cobreixen del tot l’espai i per tant, es pot veure la nit estelada. Tant bon punt Jesús entra  a Getsemaní amb els seus deixebles- menys Judes- es ben clar que vol retirar-se a pregar i, tot seguit, demana als seus que s’asseguin i l’esperin. D’altra part, demana als tres deixebles que l’han acompanyat en els moments intensos de la seva vida (Pere, Jaume i Joan) que
l’acompanyin i li facin costat, tot i que al final també s’adormen. En aquest moment es quan es produeix la solitària pregària de Jesús amb el Pare, davant de la passió i la mort que l’esperava.
  

L’hort de Getsemaní

 

A finals d’agost he tingut la gran fortuna de poder visitar aquest espai i gaudir de la presència de les oliveres. Avui en dia l’hort de Getsemaní és un jardí delimitat per una tanca i que té al seu
costat una bonica església aixecada per pregar en aquests lloc sant. L’element més extraordinari d’aquest jardí és l’existència d’algunes oliveres mil·lenàries, les quals presenten unes mides espectaculars. Estudis fets, segons m’explicà gent de Jerusalem, han demostrat que algunes d’aquestes oliveres tenen al voltant de 2000 anys. Per tant, es tracta d’arbres que potser van permetre que Jesús o els seus deixebles  es recolzin en el seu tronc o que van ser testimoni del moment en que Jesús va mirar
el cel, entre les branques dòliveres, per pregar. Per tot plegat, es tracta d’arbres únics i acaronar la seva clivellada escorça et genera una veritable experiència espiritual ja que et sens connectat amb la terra, com les arrels de l’arbre; et sents dret sobre l’espai, com el tronc de l’arbre i et projectes, tot tancant els ulls, cap al cel.
Una de les oliveres mil·lenàries
Detall de l’escorça d’una de les oliveres mil·lenàries
 

Oliveres de la Terra Alta

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Oliveres de la Terra Alta
Aquests dies de Pasqua he gaudit, amb bona companyia,
de passejar pels paisatges de la Terra Alta. A la primavera els camps
d’oliveres, ametllers, vinyes i cereals són un mosaic de verds que sadollen els sentits. De tots els arbres que he vist l’olivera ha estat el més suggerent
ja sigui per les recargolades formes del seu tronc com per les de la seva capçada. En
conseqüència, crec que cal repassar alguns dels valors i simbolismes que
atresora aquest arbre.


L’olivera és originaria d’Àsia Menor, però s’ha estès
i cultivat per tota la conca mediterrània des de l’antiguitat, per l’elevat
valor dels seus fruits ja que d’ells s’extreu l’oli d’oliva, el qual té
importants valors alimenticis, medicinals, cosmètics i, també, s’ha utilitzat com
a combustible per il·luminar.

L’olivera simbolitza 
la pau, però també és símbol del martiri, de la saviesa i de la
fecunditat.  A la vegada és present en
moltes cerimònies religioses ja sigui per utilitzar-ne l’oli o les seves
branques  i, per tant, é considerat un arbre sagrat, reconegut per les tres religions monoteistes que s’han
estès per la Mediterrània. Per exemple l’oli s’utilitza en diferents
sacraments, com el baptisme, la unció als malalts i l’ordenació sacerdotal.

Aquestes darreres afirmacions les podem confirmar a
partir de les següents referències bíbliques. La primera és el text de l’arca
de Noé, en concret quan Noé envia un colom fora de l’arca: “Cap al tard, el colom li tornà duent al bec
una fulla tendra d’olivera” (Gn 8,11). La segona prové del llibre de Judit
quan Judit presideix la dansa de les dones: “Ella va prendre a les mans rams de verd i en va repartir entre les
dones que estaven amb ella; es van coronar totes d’olivera, i Judit es va posar
davant del poble, conduint la dansa de totes els dones”(Jdt 15, 13)


L’historiador Hageneder esmenta que les portes de
fusta del temple de Jerusalem eren de fusta d’olivera i que pels seus voltants
hi havia oliveres plantades, tal com succeïa en molts temples grecs. D’altra
part l’olivera es emprada com a sinònim de fortalesa, de força i fins i tot de
reialesa. També en el llibre de Judit llegim: “es van coronar totes d’olivera” (Jdt, 15,13). 

Hi ha encara dues
referències d’oliveres importants a la Bíblia. La primera fa referència a
l’inici de la passió de Jesús de Natzaret la vigília del  seu empresonament i passió va dirigir-se a
meditar  a Guetsamaní, entremig de les
oliveres, tal com s’esmenta a l’evangeli de Sant Lluc: “Sortí i s’encaminà, segons el costum, al turó de les oliveres. L’hi
acompanyaren també els deixebles” (Lluc 22, 39). Segons el pare Armand Puig
Guetsamaní era un hort, és a dir, un clos amb una tanca de pedra seca dins la
qual hi havia oliveres i que aquest lloc va ser utilitzat per Jesús com un
espai de pregaria. Cal esmentar que aquest espai encara existeix i és visitat
pels pelegrins i que encara conté algunes oliveres, que científicament
comprovat, daten de l’època de Jesús. La segona fa referència al diumenge de
rams. Encara que els evangelis no parlen de rams d’oliveres, la tradició
popular ho ha fet seu. El costumari d’Amades  ho relata així: “L’església celebra l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem on fou rebut
amb palmes i branques de llorer i olivera”.

Pobres boscos de Gallecs

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Pobres boscos de Gallecs
Des de fa uns dies, els vehicles poden tornar a entrar al
bosc de can Veire, que és la massa forestal més gran de Gallecs, ja que han
tornat a trencar una de les pilones de fusta que feia de barrera i impedia el
pas dels cotxes al bosc. Per cert, aquesta pilona l’he localitzat a uns metres
de la filera i tapada per les herbes, tal com podeu veure en la segona
fotografia que acompanya aquesta entrada.

És la tercera vegada que us parlo d’aquest lamentable fet.
Per tant, penso que es pot afirmar, amb tota la contundència del món, que
l’administració responsable, és a dir, el Consorci de Gallecs i l’Ajuntament de
Mollet del Vallès, actuen de forma negligent i 
lamentable. Per què ? Doncs, senzillament, perquè si una mesura pensada
per impedir l’entrada de vehicles és repetidament feta malbé, això vol dir que no
funciona i que has de canviar d’estratègia. I si no ho fas demostres, amb la
teva tossuderia, el poc interès que tenen per tu els boscos de Gallecs i la
teva minsa capacitat d’adaptació a la realitat. Crec que els ciutadans ens
mereixem tècnics i polítics que siguin més dignes del seu lloc de treball i del
càrrec que ocupen. 


Shakespeare i els boscos

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Shakespeare i els boscos


Dies enrere, tot passejant entre les prestatgeries  de la biblioteca de Barri Vell de la UdG,
vaig topar-me amb un llibre molt interessant: “Shakespeare i la Natura”, escrit
per  Rosa Maria Martínez i publicat el
2008 per Cossetània Edicions. De la lectura de les pàgines introductòries
voldria destacar-ne dos fets. El primer és que Shakespeare era un gran
coneixedor de les plantes, de les seves utilitats i de la simbologia. Només cal
tenir present que en el conjunt de l’obra del dramaturg anglès s’esmenten 775
espècies. El segon fet destacable és que Shakespeare dóna a la Natura i els
seus elements una categoria humana. Aquest fet li permet, en ocasions, canviar
els papers i, en conseqüència, convertir la natura en humana i les persones en
natura. Per exemple, Lorenzo, un dels personatges de l’obra: ”El mercader de
Venècia” diu: “En una nit així, quan el
vent dolç besava els arbres gentilment”
Centrem-nos en el paper dels arbres i els boscos. Shakespeare
fa servir els arbres com element dipositari de llegendes o de missatges d’amor,
tal com diu Roland, enamorat de Rosalina, a l’obra “Al vostre gust”: “Pengeu dels arbres, versos meus, testimonis
d’amor… Oh, Rosalina, aquests arbres seran els meus llibres”
D’altra part, els boscos shakesperians són l’espai dels
enamorats, dels éssers fantàstics i dels traïdors. Sota la capçada dels arbres,
el gran dramaturg posa en joc una de les seves grans obsessions; l’intercanvi
de papers entre l’aparença i la realitat. Per exemple, a l’obra: “Un somni
d’una nit d’estiu”, el bosc és ple d’éssers fantàstics, com fades i elfs, que
tenen els mateixos defectes i virtuts que els humans. En altres ocasions el
bosc apareix com el lloc ideal o utòpic on es refugia aquell que fuig de la
ciutat. Això és el que expressa Valentí, personatge de l’obra:’”Els dos
cavallers de Verona”: “Aquest bosc
solitari, com un desert ombriu em sembla molt millor que les ciutats
floreixents i poblades. Aquí puc estar sol, sense que ningú em vegi, i amb els
laments del rossinyol puc temperar les penes i recordar els dolors” En
termes similars s’expressa el Duc a l’obra: “El vostre gust”: “No estan aquests boscos més lliure de perill
que la cort envejosa? Aquí no tenim altra pena que la del pecat d’Adam, la
diversitat d eles estacions,.., I, així, la nostra vida actual, lliure del
brogit públic, veu oradors en els arbres, llibres en els rierols remorosos,
sermons en les pedres i el bé en totes les coses. No vull pas canviar-la” I
per acabar, esmentaré les paraules que Timó dirigeix a un bandit de l’obra: “Timó
d’Atenes”: “Mireu: a la terra hi ha
arrels; a una milla d’aquí hi trobareu cent fonts, els roures tenen glans,
l’esbarzer mores. Aquesta pròdiga mestressa, la Natura, a cada mata us para un
plat”
Tot fa pensar que Shakespeare teniu una atracció poètica per
la natura que, en ocasions, es converteix en culte i adoració; però que, de ben
segur, és resultat d’haver-se passat moltes observant-la i gaudint-la. Voldria
acabar aquesta entrada amb uns versos del sonet XXXIII on s’uneix aquesta adoració
per la natura amb l’elevació dels elements naturals- en aquest cas el sol- a
categoria humana:
“He vist el sol, més d’un
matí gloriós, acaronar amb la seva llum potent els cims de les muntanyes,
estimar amb els seus llavis d’or els prats verds i com per celestial alquímia
daurar els pàl·lids rierols”

El silenci i el bosc.

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on El silenci i el bosc.

Aquests dies he llegit dos breus textos que
parlen de la natura i el silenci. El primer està escrit per la filòsofa Begonya
Saez i el va presentar a les jornades sobre boscos vells celebrades a santa
coloma de Farners la primavera passada. El segon me’l va enviar en Josep Maria
Mallarach i està escrit per Teresa M.T. i reflexiona a l’entorn de la
naturalesa i el silenci.
Una consideració prèvia: el silenci té mala
premsa, és a dir, està poc considerat dins la nostra societat. En posaré tres
exemples. Què pensareu si trobeu dues persones menjant en silenci en un
restaurant ? Fàcilment us imaginareu que es tracta d’una parella que ja no té
res a dir-se o coses pitjors. Fixeu-vos, en la gran quantitat de corredors,
caminants i ciclistes que surten a fer esport per un espai natural amb uns
auriculars enganxats a l’orella i, per tant, escoltant música en lloc de gaudir
de l’espectacle de la natura. El pedagog Gregori Luri[1]
reflexiona vers la necessitat d’incorporar espais de silenci en la vida
educativa i personal dels joves com un valor formatiu.

Tornem als textos referenciats a l’inici.
Totes dues autores relacionen el silenci amb la natura. Per què? Senzillament,
perquè dins d’un bosc, normalment, desapareix el brogit urbà: ni cotxes, ni
clàxons, ni música… Ara bé, un espai forestal està ple d’altres sonoritats:
la remor de les fulles que mou el vent, la caiguda d’un pinya o d’una gla, la
fugida d’una serp o el cant d’un picot. Per tant, quan el poeta parla del “silenci d’aquell lloc profund”
simplement fa referència a l’absència de sons propis de les persones i la
societat. Si pogués visitar, evidentment en funció del dia i l’hora, per un
moment, La Fageda d’en Jordà avui en dia, no sé si faria els mateixos versos.
En conclusió, el contacte amb la natura ens allunya dels nostres sons urbans i
ens permet endinsar-nos en les sonoritats del món natural. Només cal que aneu a
passejar sols per qualsevol forest i, un cop sigueu dins seu, asseieu-vos i
tanqueu els ulls. Progressivament, anireu escoltant un gran nombre de sons
nous. El resultat és que més que silenci el que escoltareu són altres sons. Per
cert, un dels llocs naturals on segur que s’escolta el silenci és el desert,
sobretot a les nits asserenades on no s’escolta ni el vent.
La doctora Saez ens diu que el silenci enmig
de la natura és una pausa dins del nostre ritme quotidià. Per tant, és una
interrupció dins les nostres accions. Aquesta pausa ens humanitza ja que afavoreix
la introspecció i si perseverem al llarg del temps ens pot permetre acostar-nos
al buit i, a la vegada,  a un sentiment
de comunió amb el món natural que pot generar la vivència que el nostre cor i
el de la natura bategen a l’unisó.
Aconseguir viure i sentir el silenci dins del
bosc és una tasca que necessita temps i constància. Sempre penso que aquesta
harmonia la podem aconseguir en qualsevol espai forestal. Per tant, no cal
cercar només viure el silenci sota els arbres pluricentenaris, sinó que també
podem aconseguir-ho en una senzilla pineda de pi blanc o en un alzinar. És més
important la quotidianitat en la relació amb el bosc que l’espectacularitat. En
definitiva, el que cal és perseverança, solitud, obrir tots els sentits i
humilitat. 

[1] LURI, Gregori, Per una
educación republicana. Escola i valors. Barcelona. Editorial Barcino. 2012.

Thailand and the trees. The occidental point of view. By Jordi Pla.

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Thailand and the trees. The occidental point of view. By Jordi Pla.

Far from the
tursitic highlights of Thailand, as Pattaya or Phuket (main destination for
Europeans, Americans and Australians) travelers coming to this country have the
opportunity of being privileged observers. For example, In Ayuttahaya (north of
Bangkok), Chiang Rai (the northest area of the country) or Kanchanaburi (in the
middle of Thailand but next to Myanmar) you can truly perceive how native
people live. The further you are from the asphalt, the deeper your connection
with nature. . 

What shocks you at
the beginning in the rural areas is how simple and easy they are. Life goes on
surrounded by dogs, which usually live in packs in the streets. By the way,
never before had I seen so many dogs with amputations. After asking around, the
answer turns out to be really obvious: “we heal them because we are Buddhists”
and they wonder “what if this dog was someone of my family?”. This point of
view shows that there’s a link between people and animals, a mutual respect
that surprises occidental people, specially taking into account the poverty of
the place. 

This harmony between
human and nature is especially clear when it comes to trees. These are
venerated as the animals in the streets, respected. The tree is a shelter, a
safe place where fears become tiny. Moreover, trees chosen to place tributes
are majestic, impressing, with a log height and width that shows their power
over any other living being. So it’s the perfect place to pay tribute to Budha,
this tribute will remain along the tree’s life, and people will be able to
enjoy it, generation after generation. 

And how do
occidental people react in front of the sign? Most of them with respect, a lot
of respect. On one hand, towards the religious image or sculpture  that remains at the bottom of the tree. But
also because it makes you feel insignificant when you look at the top trying to
catch its height.

One of the most
visited areas by people from Bangkok during weekends is Kanchanaburi. It’s one
of the most humid areas, especially during the monsoon season. But it’s thanks
to this respect that you can enjoy a luxuriant nature in national parks such as
Say Yok or Sri Nakarin. 

However,
Kanchanaburi is also well known by lovers of history and films, due to the
awful facts that occurred during the Second World War. As the movie “The bridge
on the river Kwai” shows, thousands of prisoners of war, Thai and Burmese
caught by Japanese, were enslaved, many of them until their death. The goal was
the construction of a railway that joined Burma and Bangkok, to avoid the risk
that represented the sea transport. 

At one of the
toughest sectors of the way where the tasks were the hardest and where the
prisoners suffered the most (known as Hell Fire Pass), there’s a museum and a
short route to recall that horror from the past. And just in the middle of the
way in the most atrocious spot, a magnificent tree grows just in the middle of
the trench. When we asked to the guide about the tree, he answered the obvious:
“At the beginning they were planning to cut it down but it would have been a
huge mistake, since it gives us a message: even in the place where humans
haven’t behaved as humans, live grows up, and everything starts over
again.   

I love the respect that Thai people show to living. Buddhism is probably
one of the reasons. I don’t consider myself linked to religion, on the
contrary, especially taking into account all the disasters striking the world
nowadays. However, seeing the attitude that a wide number of Buddhists have, I appreciate
they feeling  their natural heritage as
something to be preserved. I’d love other parts of the world, nature was valued
the same way they do. If only it wasn’t quantified in dollars, since anyone
assigning a price to it would, for sure, underestimate it.