En la nostra societat moderna, tecnològica i asèptica hem oblidat que som
part del món ambiental, que som un element més a la terra i que l’espècie
humana hi ha arribat pràcticament
l’última.
Els antics i alguns pobles anomenats primitius vivien i viuen en estret
contacte amb el medi natural que els porta a observar-lo, conèixer-lo i
donar-li una vida i una ànima. En la Història de les Religions, l’arbre sempre
ha tingut un paper central, és la imatge de l’arbre còsmic que s’endinsa en el
món subterrani de l’infern, s’aixeca a la terra
i dirigeix el cap al sol, al món celestial dels déus, establint en la
seva verticalitat una comunicació entre
el món subterrani, la terra i el cel.
La majestuositat d’un arbre, la seva forma, la seva força, la seva
durabilitat han estat una font d’admiració i han afavorit l’espiritualitat dels
homes que en les fulles perennes podien veure la immortalitat i en les fulles
caduques que es regeneren, la mort i el renaixement de l’ésser humà, la
victòria sobre la mort. L’arbre va donar lloc a tota mena de simbologia.
Invertit, per exemple, es troba en moltes cultures (hebreu, hindú). És un arbre
les arrels del qual extreuen l’energia del cel per propagar-ho a la terra. El simbolisme és inusual, el sentit
de la verticalitat en direcció ascendent està transgredit. Així Plató va
escriure sobre ell “l’home és una
planta celeste, el que significa que és idèntic a un arbre invertit, les arrels
del qual tendeixen cap al cel i les branques es van enfonsant a la terra.
” Plató subratlla amb aquestes paraules la dimensió espiritual de l’ésser
humà.
L’arbre viu en simbiosi amb l’ésser humà, li proporciona per cert ombra,
així com fusta per la construcció, llenya, fusta per elaborar eines (culleres,
bols..) o mobles, però sovint també dóna fruit, per tant, també és nodridor.
Per això no és sorprenent que molts arbres siguin venerats per una de les seves
qualitats i que fins i tot un bosc sencer sigui sagrat. Els antics havien
dedicat diferents espècies d’arbres als seus déus: el roure a Júpiter / Zeus,
el xiprer a Plutó, l’ olivera a Minerva, etc. En aquests casos, l’arbre està
associat amb el déu o la deessa i la seva importància radica en el símbol que
representa.
L’arbre és un ésser viu i com a tal, se li atorga una ànima i no només en
el animisme. Porfiri ja al segle IV indica que aquesta creença s’estén a les
fulles “No és el vent que els mou; és l’ésser viu amagat en ells.” A
partir d’aquí, la convicció que els arbres senten i entenen el nostre llenguatge i parlen, d’aquí la filomància, procés de divinació que
consisteix a interpretar el murmuri de les fulles dels arbres i de les plantes.
Els sacerdots de Dodona, a Epir, es van basar en el xiuxiueig de les fulles del roure per anunciar el
futur. La ruïna definitiva de l’oracle ve l’any 391, quan el roure sagrat es
talla després que Teodosi prohibeixi els cultes pagans. S’hi va construir, en
el seu lloc, com solia ser el cas, una basílica per cristianitzar els llocs
sagrats pagans.
El càstig pels antics germans que trencaven l’escorça d’un arbre dóna la
mesura de la veneració que se li portava: Es tallava el melic del culpable i
es clavava a la part de l’arbre d’on
havia arrencat l’escorça, a continuació, es feia girar l’home al voltant de
l’arbre fins que totes les seves entranyes encerclaven el tronc. Se substituïa
d’aquesta manera l’escorça morta per una
cosa viva. Era una vida per una vida, la vida d’un home per la vida d’un arbre.
Tallar arbres és per tant una operació delicada que s’ha de portar a terme
amb tacte i precisió com en una operació de cirurgia. Quan es talla un roure es
diu que “els crits i gemecs es poden
sentir a una milla de distància, com si l’esperit de l’arbre es lamentés”
L’arbre plora o sagna quan es talla, en referència a la saba que flueix. Les
peticions de perdó, precaucions, ofrenes fetes als arbres abans de tallar-los
abunden en totes les cultures i molts són els càstigs per a aquells que
s’atreveixen a abatre’ls.
Jeremie Narby en el seu llibre: L’intelligence de la nature considera
que l’arbre és un ésser intel·ligent en la mesura que pot prendre decisions i
cita com a exemple una Palmera de la Selva (Socratea
exorrhiza) que, quan creix en un lloc desfavorable, deixa assecar algunes
de les seves arrels i en desenvolupa d’altres, cosa que li permet
“caminar” pel bosc fins a trobar el lloc que li permetrà un creixement òptim.
L’arbre en si és una força i una manifestació divina; d’aquí tots els
símbols que se li atribueix. En primer lloc recordem que hi ha innombrables
vides de sants que ens parlen de “pals que es tornen verds”, és a
dir, arbres nascuts a partir del bastó
del sant. En general, el sant planta el seu bastó a terra i es queda adormit i
quan es desperta, veu com el seu bastó s’ha transformat en un arbre. Aquest és
el cas de Sant Cristòfol que, després de portar el nen Jesús de l’altre costat
del riu, planta el seu bastó a terra i l’endemà troba que s’ha convertit en un
arbre que dóna dàtils. Aquest és l’arbre nodridor del qual Egipte ofereix també una excel·lent imatge, quan en una
pintura de la tomba de Tutmosis III (1500-1450) Isis, representada sota la
forma d’un arbre, dóna el pit al faraó.
 |
| El xiprer, un arbre carregat de simbolisme |
Qui no ha sentit parlar també de l’arbre de la vida?
Ornament folklòric i popular, gravat, pintat, brodat, imprès o tallat, es
troba en moltes cultures. Sembla simbolitzar la força de la vida i els seus
orígens. La seva saba és la rosada del cel, els seus fruits donen la
immortalitat, com els de l’Edèn o els de la Jerusalem celeste o les pomes d’or
del Jardí de les Hespèrides. A la Bíblia, aquest arbre s’esmenta al principi de
la Gènesi (Gn. 3:24). Dóna la immortalitat i esta citat diverses vegades a
l’Apocalipsi (Ap 2,7, Rev 22,14; Rev 22:19). No s’ha de confondre amb l’arbre
del coneixement del bé i del mal. El canelobre de set branques jueu podria
simbolitzar també un arbre segons algunes interpretacions; la veritat és que la
seva forma sembla inspirada per un arbre.
L’arbre del coneixement del bé i del mal és l’antítesi de l’arbre de la
vida. És un arbre amenaçador, a diferència del de la vida, perquè és arriscat
menjar la seva fruita. Menjar del seu fruit és voler elevar-se fins al nivell
de Déu i adquirir el seu poder. El càstig és llavors proporcional a la culpa;
és la pèrdua de la immortalitat. Aquests dos exemples demostren el poder
atorgat per Déu a l’arbre.
La imatge de la mort i la vida es perpetua en el cristianisme en l’arbre de
la creu, que és l’instrument de la mort de Crist, però per aquesta mateixa raó,
permet la redempció de l’ésser humà. En efecte, els cristians sovint van
equiparar la creu de Crist a l’arbre de la vida, perquè dóna vida a la
humanitat. En la litúrgia del Diumenge de Rams es llegeix: “l’enemic
victoriós per l’arbre (referència a l’arbre que va temptar Adam i Eva) va ser
derrotat per l’arbre (al·lusió a l’arbre de la Creu).
Assenyalem, de pas, que és en un arbre on Judes traïdor s’havia penjat. Un
cop més, la simbologia de la vida i la mort a través de l’arbre són presents.
Però pot succeir que l’arbre faci el paper de matriu que dóna vida fins i
tot absorbeix el mal. D’acord amb moltes tradicions populars se li pot
transmetre la malaltia sota diverses formes (lligar-se a l’arbre, passar a
través d’una cavitat, etc.) i desfer-se’n.
Només un arbre en tota la seva simbologia vital, que el projecta fins al
cel, podia representar el presumpte arbre genealògic de Jesús a partir de
Jessè, pare del rei David. La iconografia de l’Arbre de Jessè va gaudir d’una
gran popularitat a Europa entre el segle XII i el segle XV. Té les seves arrels
en una fórmula llibre del profeta Isaïes 11,1: “Sortirà un tany de la soca de Jessè, brotarà un plançó de les seves
arrels.” Els artistes combinen aquesta frase amb la genealogia de
Jesús tal com apareix en l’Evangeli de Mateu (I, 1). Del flanc, de l’abdomen,
de vegades de l’esquena, rarament de la boca, de Jessè surt un arbre les
branques del qual porten els suposats avantpassats de Jesús,. Al segle XIII,
l’arbre creix verticalment, i és només a partir del segle XV que es comença a
estendre lateralment. L’arbre de Jessè servirà de model per representar la genealogia de les
famílies reals abans de convertir-se finalment en el prototip de l’arbre
genealògic.
La idea de perennitat, de força, de sacralitat que emana de l’arbre va
impulsar la plantació d’arbres de la llibertat durant la Revolució Francesa.
Una secularització dels costums antics que conserva el seu caràcter sagrat.
Aquests arbres van ser plantats al centre de la plaça principal del poble i
eren mantinguts pel conjunt dels ciutadans, que hi veien un símbol de la vida
nova, o sigui, de la nova era durant la qual es desenvoluparien noves
institucions i un nou ordre social. La frase
de Thomas Jefferson en aquest sentit és plena d’eloqüència “L’arbre de la llibertat ha de ser
revivificat de tant en tant amb la sang de patriotes i tirans. “-
Thomas Jefferson, Carta a W. S. Smith, 13 de novembre de 1787.
Llavors ens podem preguntar: que queda avui en dia d’aquesta reverència
pels arbres?
L’arbre de Nadal. Si l’origen de l’avet de Nadal no està clarament definit,
el simbolisme de l’arbre és la continuïtat de la vida, ja que en ple hivern
manté les seves agulles verdes. Hi ha rastres de pícea, considerat l
“arbre de l’infantament,” des de 2000 BC – els celtes, que tenien un
calendari “lunar” van associar un arbre amb cada mes de l’any- el de
desembre era la pícea . El 24 de desembre, el dia del solstici d’hivern va ser
considerat com el renaixement del sol. El 354 l’Església aprofita aquesta data
per substituir la festa pagana per la de la Nativitat.
De tota manera, el costum de l’avet de Nadal és probablement d’origen
germànic i es va estendre a poc a poc fins arribar a Catalunya; encara que el
fenomen és recent ja que la tradició de l’arbre de Nadal és un costum
protestant en oposició al betlem catòlic.
Festa del Pi. Centelles. Molt a prop d’aquí, a Centelles, és tradició el 30
de desembre de tallar un pi i de
penjar-lo cap per avall a l’església del poble. La festa popular es va originar
probablement en un culte present abans de la implantació del cristianisme.
És una festa amb intenses reminiscències ancestrals i paganes, segurament
lligades amb el renaixement del dia i amb la fecunditat de la terra.
La llegenda explica que santa Coloma va ser cremada en un pi. És per això
que cada any es fa honor a la patrona de la vila: es va al bosc a buscar un pi
pinyer i s’ofereix a la santa. Probablement té l’origen en un antic culte de
misteri, que pot ser d’Attis i Cibeles, que sabem que es celebraven a
Barcelona. Attis es va emascular i de la seva sang vessada va néixer un pi,
Cibeles va arrossegar el pi fins a la cova on vivia, va penjar ornaments a les
branques de l’arbre i va esclatar en plors. Durant “La Cerimònia de
l’arbre” de les festes de Cibeles es tallava un pi del bosc i una
congregació de portadors d’arbres el portava fins al santuari de Cibeles.
S’adornava amb guirlandes per commemorar la castració i la mort d’Attis.
En l’antiguitat Attis ressuscitava el dia de l’any nou, el 25 de març. Si
traslladem el fet a l’actualitat ressuscita la nit del 31 de desembre a l’1 de
gener.
El tió o tronc de Nadal. És un tros de llenya destinat a ser cremat a la
xemeneia i així donar calor a la llar. De fet és essencialment un emblema
domèstic. L’alimenta la canalla i el dia de Nadal ha de cagar llaminadures. Si
fem una lectura ràpida a la llum del que hem dit, ens adonem que aquest tros de
llenya, més enllà de la funció primària d’escalfar, pren vida, integra la llar,
és domesticat i alimentat com una mascota, però haurà de complir amb la funció
nodridora. Però recordem que no és un arbre sencer, només un tros, fet que li
dóna un rang inferior d’animal, se’l pot pegar perquè doni el que s’espera
d’ell.
El xiprer és omnipresent en el mediterrani. Un xiprer plantat al davant
d’una casa significa que el viatger és benvingut , hi pot reposar i beure. Dos xiprers
signifiquen que el viatger pot prendre-hi un àpat. Tres xiprers volen dir que
el visitant hi trobarà menjar i allotjament. El xiprer sempre és present en els
cementiris, acompanya el dol i la pena
eterna. Ovidi explica que després d’haver ferit accidentalment de mort un
cérvol domesticat, un Jove, anomenat Cyparissos, va demanar als déus de poder
plorar-lo eternament i es va convertir en un xiprer. Apol·lo· llavors li va
dir: “Jo sempre et ploraré, tu ploraràs els altres i t’associaràs al seu
dolor”
Tocar fusta. Gest de superstició, troba el seu origen a l’edat mitjana,
quan recordant que Jesús va ser sacrificat a la creu, la gent tocava fusta i
era una forma d’oració o súplica per protegir-se de les adversitats.
Plantar un arbre després del naixement d’un fill. La tradició es remunta
molt lluny i és freqüent en molts pobles. En el temps de Moisès es plantava un
cedre pel naixement d’un nen i un pi pel d’una noia. El creixement de l’arbre
es relaciona sovint amb el destí del nen. Si tot va bé l’arbre viurà molt i
molt de temps, allargant simbòlicament la vida de la persona per qui el van
plantar. Si l’arbre es marceix, el presagi és dolent. L’arbre en qüestió és
tant l’arbre de la vida com arbre de la mort. El cos del mort reposa en un
taüt, Totenbaum (l’arbre de la mort) en
alemany, abans de tornar a la mare terra nodridora que l’acull fins al dia de
la resurrecció, pels cristians.
Finalment queda l’hàbit que algunes persones mantenen de gravar en el tronc
el seu nom o el símbol del seu amor. L’arbre es converteix en testimoni i
perpetua la persona. L’arbre creixerà, la cicatriu s’obrirà fent més visible la
marca gravada i travessarà el temps més enllà de l’esperança de vida de la
persona que va ferir, en el seu dia, l’arbre.
Us agrada:
M'agrada S'està carregant...
