Els boscos llegendaris de la Bretanya

Fa un temps, vaig tenir la sort de poder
passejar per dos dels grans boscos llegendaris de la Bretanya francesa:
Paimpoint i Huelgoat. Aquests dos espais forestals tenen la brama de ser els escenaris
de les mítiques vides del mag Merlí, del rei Artur, de Lancelot du Lac, de
Ginebra…  o de la resta dels seus
fidels cavallers.

Cal tenir  clar que aquests personatges només han cobrat
vida a les pàgines escrites per  diferents autors francesos i anglesos des dels
llunyans  temps medievals –encara que poguessin
estat inspirats en guerrers reals, segons afirmen els especialistes- i que
tenen com a espai vital les terres boscoses de la Bretanya francesa.
A l’entorn d’ aquesta realitat geogràfica i
literària voldria aturar-me en unes reflexions sobre l’ús públic d’aquests
boscos.
La primera és que els francesos saben
promocionar com cal  el seu patrimoni
material i immaterial. El cas més paradigmàtic és el del bosc de Paimpoint o
terra de Brocelàndia on han creat, a partir d’un bon centre d’informació i una més
que correcta senyalització, un conjunt de rutes per conèixer alguns dels fets
mítics de les llegendes artúriques. A vegades hi han posat més pa que formatge
ja que de quatre pedres n’han fet “la tomba del mag Merlí”,  o un passeig per un fons de vall, l’han
convertit en la vall “sense retorn” on Morgana envia els que l’han traïda. 
Passejada per l’anomenada vall sense retorn

La segona és que malgrat les bones intencions
hi ha importants problemes d’ús públic , sobretot en els itineraris de l’immens
bosc de Paimpoint. Una de les principals causes de les dificultats és que els
boscos són, majoritàriament, de propietat privada i es gestionen com a boscos
productius. D’aquesta realitat se’n deriven dos fets:  el primer és que la majoria de camins es
troben tancats i el segon, que una bona part de les masses forestals han
estat  convertides  en plantacions de coníferes.
En cap cas voldria censurar aquesta realitat,
simplement l’esmento ja que dificulta l’ús públic d’aquests espais forestals tan
publicitats; m’imagino que la propietat no vol obrir –los a canvi de no res ja
que els qui realment es beneficien de l’afluència de visitants són els
restaurants i els operadors turístics.
En conclusió, hi ha poques rutes per caminar –hi,
i la més important està mancada de la monumentalitat que li caldria per aconseguir
l’atmosfera que la fes mereixedora  dels
valors intangibles que diuen que  atresora.
Ara bé, malgrat aquestes apreciacions
personals, cal precisar que aquests boscos viuen una important freqüentació de
tot tipus de públic. Els qui s’hi apropen van a la recerca de  trobar un escenari tan real com sigui possible
en el qual  ubicar els episodis de la
vida d’aquests personatges que tant els han fet somniar, d’aquests personatges  trobats a les pàgines d’alguna novel·la de
màgic record  o que també  han pogut identificar en algun film més o
menys memorable.
Penso que els motius culturals són una de les
principals raons que atrau la població urbana a passejar pel bosc i a reviure, tant
com sigui possible, els fets, les gestes d’aquells personatges que han
interioritzat i estimat.
Els estanyols prenen un valor especial al bosc de Paimpoint

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>