Shakespeare i els boscos


Dies enrere, tot passejant entre les prestatgeries  de la biblioteca de Barri Vell de la UdG,
vaig topar-me amb un llibre molt interessant: “Shakespeare i la Natura”, escrit
per  Rosa Maria Martínez i publicat el
2008 per Cossetània Edicions. De la lectura de les pàgines introductòries
voldria destacar-ne dos fets. El primer és que Shakespeare era un gran
coneixedor de les plantes, de les seves utilitats i de la simbologia. Només cal
tenir present que en el conjunt de l’obra del dramaturg anglès s’esmenten 775
espècies. El segon fet destacable és que Shakespeare dóna a la Natura i els
seus elements una categoria humana. Aquest fet li permet, en ocasions, canviar
els papers i, en conseqüència, convertir la natura en humana i les persones en
natura. Per exemple, Lorenzo, un dels personatges de l’obra: ”El mercader de
Venècia” diu: “En una nit així, quan el
vent dolç besava els arbres gentilment
Centrem-nos en el paper dels arbres i els boscos. Shakespeare
fa servir els arbres com element dipositari de llegendes o de missatges d’amor,
tal com diu Roland, enamorat de Rosalina, a l’obra “Al vostre gust”: “Pengeu dels arbres, versos meus, testimonis
d’amor… Oh, Rosalina, aquests arbres seran els meus llibres
D’altra part, els boscos shakesperians són l’espai dels
enamorats, dels éssers fantàstics i dels traïdors. Sota la capçada dels arbres,
el gran dramaturg posa en joc una de les seves grans obsessions; l’intercanvi
de papers entre l’aparença i la realitat. Per exemple, a l’obra: “Un somni
d’una nit d’estiu”, el bosc és ple d’éssers fantàstics, com fades i elfs, que
tenen els mateixos defectes i virtuts que els humans. En altres ocasions el
bosc apareix com el lloc ideal o utòpic on es refugia aquell que fuig de la
ciutat. Això és el que expressa Valentí, personatge de l’obra:’”Els dos
cavallers de Verona”: “Aquest bosc
solitari, com un desert ombriu em sembla molt millor que les ciutats
floreixents i poblades. Aquí puc estar sol, sense que ningú em vegi, i amb els
laments del rossinyol puc temperar les penes i recordar els dolors
” En
termes similars s’expressa el Duc a l’obra: “El vostre gust”: “No estan aquests boscos més lliure de perill
que la cort envejosa? Aquí no tenim altra pena que la del pecat d’Adam, la
diversitat d eles estacions,.., I, així, la nostra vida actual, lliure del
brogit públic, veu oradors en els arbres, llibres en els rierols remorosos,
sermons en les pedres i el bé en totes les coses. No vull pas canviar-la
” I
per acabar, esmentaré les paraules que Timó dirigeix a un bandit de l’obra: “Timó
d’Atenes”: “Mireu: a la terra hi ha
arrels; a una milla d’aquí hi trobareu cent fonts, els roures tenen glans,
l’esbarzer mores. Aquesta pròdiga mestressa, la Natura, a cada mata us para un
plat
Tot fa pensar que Shakespeare teniu una atracció poètica per
la natura que, en ocasions, es converteix en culte i adoració; però que, de ben
segur, és resultat d’haver-se passat moltes observant-la i gaudint-la. Voldria
acabar aquesta entrada amb uns versos del sonet XXXIII on s’uneix aquesta adoració
per la natura amb l’elevació dels elements naturals- en aquest cas el sol- a
categoria humana:
He vist el sol, més d’un
matí gloriós, acaronar amb la seva llum potent els cims de les muntanyes,
estimar amb els seus llavis d’or els prats verds i com per celestial alquímia
daurar els pàl·lids rierols

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>