L’agost de 1988 vaig anar a Califòrnia amb una beca d’intercanvi per passar un any al Departament de boscos i gestió dels recursos a Berkeley. En arribar, em vaig trobar en ple debat sobre la política del Servei de Parcs Nacionals de no intervenir en els incendis d’origen natural. En el cas de Yellowstone es van ajuntar diversos incendis d’origen natural, però també antròpic i llavors es va decidir intervenir. La no arribada de les pluges de finals d’estiu va agreujar la situació i d’aquí l’efecte devastador d’aquells focs.
A l’estiu de l’any següent varem decidir visitar el parc nacional. Era el mes de juny i a les zones més altes i obagues encara hi havia una mica de neu. A la resta del parc es respirava l’arribada de l’estiu i el verd lluent del sotabosc contrastava amb la negror dels troncs cremats. Alguns eren drets i d’altres ajaguts a terra per nevades i ventades de l’hivern, i totalment pelats, sense ni una branca. Apart de la riquesa faunística del parc i la facilitat d’observar multitud d’espècies de mamífers, hi va haver dos fets que ens van sorprendre.
Pineda de Pinus contorta de Yellowstone a l’estiu de 2008 |
Un va ser la reacció del Servei de Parcs. Van modificar tots els centres d’informació i interpretació per explicar el rol del foc, els incendis, les conseqüències i com afectaria el paisatge, la fauna i la flora en el futur. Una reacció ràpida i lògica. Van aprofitar aquest esdeveniment per explicar al gran públic el rol del foc en els ecosistemes. Em va sorprendre gratament ja que feia només 3 anys que hi havia hagut el gran incendi de Montserrat. Recordo que llavors l’administració competent va reaccionar plantant una alineació d’arbres al llarg de la carretera que puja al Santuari, per intentar establir una pantalla visual. Ja em va semblar una reacció ridícula i encara més quan vaig veure com s’havia gestionat una catàstrofe a Yellowstone.
El segon fet, que també té a veure amb els incendis catastròfics va ser que dins el Parc Nacional varem veure rodals de bosc madur preciosos, amb una estructura diversa de classes d’edat dels arbres i peus magnífics de diversos centenars d’anys d’edat. A no gaires quilòmetres es podien veure rodals absolutament homogenis amb tots els arbres de la mateixa classe d’edat, tal com si es tractés d’una plantació. El millor de tot és que tots dos eren totalment naturals. L’un era el resultat d’un incendi natural de feia uns 60 o 80 anys, mentre que l’altre potser feia més de 300 anys que no es cremava. Això em va fer veure que quan es discuteix sobre com han de ser els boscos, com s’han de gestionar, etc, ningú té la raó i tothom la té. És tant natural una estructura madura com una pineda homogènia i pel que fa a la gestió, tot s’hi val. Depèn de perquè vulguem el bosc i dels bens i serveis que vulguem que ens proporcioni.