Reflexions sobre Yellowstone. Per Josep Maria Mallarach.

Josep Maria Mallarach va viure als EUA al llarg de set anys, durant els quals va tenir l’ocasió de visitar diverses vegades la regió de Yellowstone, de passar-hi temporades i de parlar amb totes les parts, fins i tot amb els representants de les tribus Absaloka / Crow i Shoshoni vers la gestió dels boscos i del foc. L’autor m’ha permès seleccionar alguns paràgrafs del seu treball: La llarga ombra de Yellowstone, per presentar-los com una entrada del bloc que vol ser una altra visió del tema dels incendis i el bosc a Yellowstone. Moltes gràcies Josep Maria.


“La història que s’ensenya als EUA explica que el genocidi de la població indígena autòctona va acabar amb el període colonial, i que el nou país democràtic els va respectar com a ciutadans de ple dret, deixant-los l’opció de seguir essent ells mateixos en uns territoris especialment reservats. La realitat, però, fou ben altra. Al 1776 quan les petites colònies de Nova Anglaterra es van independitzar de la corona britànica, encara subsistien als EUA un centenar de nacions indígenes, que sumaven més de 5 milions de persones i parlaven més de 700 llengües diferents. Un segle i mig més tard, s’havia extingit –llegiu exterminat- el 90% d’aquella població i s’havien eliminat dos terços de les seves llengües.
Els absàroka (mal anomenats corbs) foren una de les rares nacions índies que van decidir no lluitar contra els invasors. Per això, el Tractat de Fort Laramie (1851) els va reconèixer la sobirania de quasi tot el seu territori, d’una riquesa i bellesa extraordinàries. L’alegria va durar poc; no s’havien escolat tres decennis quan, mitjançant noves maniobres i pressions enganyoses, el govern federal els va forçar a cedir-li el 90% d’aquell territori. Així, al 1872 va poder establir-hi els parcs nacionals de Yellowstone i de Grand Tetons, envoltats d’una corona de forests nacionals. La seva tutela fou confiada al tristament famós Setè de Cavalleria, antecessor del Servei de Parcs Nacionals, que fou creat 44 anys més tard.
 El mateix any que els primers turistes intrèpids entraven a Yellowstone, la cavalleria federal hi encalçava bandes famolenques d’indígenes fugitius, com si fossin malfactors. La massacre de Woonded Knee, on l’exèrcit federal va matar centenars de dones i nens indefensos per aniquilar l’heroica resistència armada dels lakota, es va produir 30 anys després de la declaració de Yellowstone. L’establiment d’aquests parcs nacionals va comportar, doncs, la deportació i el confinament dels seus habitants i gestors seculars, en reserves creades a posta en els flamants estats de Montana i Wyoming, on encara avui malviuen els seus néts.
Praderies de Yellowstone per on pasturen els bisons
 
Ignorant la cosmologia indígena, fonamenta en la sacralitat de la natura, que és concebuda com a santuari i com a Revelació alhora, els colonitzadors, àvids d’enriquiment, només varen saber veure-hi uns recursos naturals immensos i uns territoris verges i salvatges (wilderness) tan bells que els semblaren paradisíacs. Els més lúcids van concebre la possibilitat de protegir-ne de la “civilització” les millors mostres pel “gaudi i el benefici de la gent”; però, de quina gent? evidentment, els “civilitzats” de pell blanca. En la concepció dels artífexs dels parcs nacionals, aquells paradisos no podien haver tingut habitants, havien de ser terres de ningú (terra nullius). I quan els fets els desmentien la teoria -com era gairebé sempre el cas- feien fora als habitants amb enganys, pressions o violència.
Els gestors dels parcs nacionals, convençuts de la seva superioritat racial i cultural, menyspreaven els sistemes de gestió ancestrals dels “miserables indígenes”. És així que, pel que fa a la vegetació, varen adoptar una política de “regulació natural”, basada en la no intervenció, és dir, en deixar fer les forces de la Natura. Aquesta decisió, en un territori intensament gestionat des de segles, com era Yellowstone, va portar una expansió desequilibrada de les pinedes, amb una gran acumulació de biomassa morta, que va fer que les tempestes seques de 1988 provoquessin els incendis forestals més grans de la seva història: 560.000 ha de bosc cremades en un sol any (100.000 ha més del que va cremar a tota Espanya el pitjor any del segle XX). Els incendis devastadors es van reproduir el 2000-2001, i ara mateix la major part de Yellowstone està cobert de cendres.
Com bé diu A. Chase a Playing God in Yellostone: “ignorar als indis no fou només fer mala història, sinó també mala ecologia”. Ha calgut esperar més d’un segle, perquè estudis antropològics, com l’ American Indian Ecology de J.D. Hughes, mostressin l’extraordinària efectivitat de moltes de les pràctiques tradicionals, com la gestió del foc, les artigues itinerants, o el maneig dels grans ramats de bisons, per mantenir un mosaic de paisatges d’una gran biodiversitat, productivitat i bellesa, on mai s’haurien pogut donar incendis tan immensos”.
Un parell de bisons menjant tranquil·lament

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>