Reflexions sobre Yellowstone. Per Josep Maria Mallarach.

Josep Maria Mallarach va viure als EUA al llarg de set anys, durant els quals va tenir l’ocasió de visitar diverses vegades la regió de Yellowstone, de passar-hi temporades i de parlar amb totes les parts, fins i tot amb els representants de les tribus Absaloka / Crow i Shoshoni vers la gestió dels boscos i del foc. L’autor m’ha permès seleccionar alguns paràgrafs del seu treball: La llarga ombra de Yellowstone, per presentar-los com una entrada del bloc que vol ser una altra visió del tema dels incendis i el bosc a Yellowstone. Moltes gràcies Josep Maria.


“La història que s’ensenya als EUA explica que el genocidi de la població indígena autòctona va acabar amb el període colonial, i que el nou país democràtic els va respectar com a ciutadans de ple dret, deixant-los l’opció de seguir essent ells mateixos en uns territoris especialment reservats. La realitat, però, fou ben altra. Al 1776 quan les petites colònies de Nova Anglaterra es van independitzar de la corona britànica, encara subsistien als EUA un centenar de nacions indígenes, que sumaven més de 5 milions de persones i parlaven més de 700 llengües diferents. Un segle i mig més tard, s’havia extingit –llegiu exterminat- el 90% d’aquella població i s’havien eliminat dos terços de les seves llengües.
Els absàroka (mal anomenats corbs) foren una de les rares nacions índies que van decidir no lluitar contra els invasors. Per això, el Tractat de Fort Laramie (1851) els va reconèixer la sobirania de quasi tot el seu territori, d’una riquesa i bellesa extraordinàries. L’alegria va durar poc; no s’havien escolat tres decennis quan, mitjançant noves maniobres i pressions enganyoses, el govern federal els va forçar a cedir-li el 90% d’aquell territori. Així, al 1872 va poder establir-hi els parcs nacionals de Yellowstone i de Grand Tetons, envoltats d’una corona de forests nacionals. La seva tutela fou confiada al tristament famós Setè de Cavalleria, antecessor del Servei de Parcs Nacionals, que fou creat 44 anys més tard.
 El mateix any que els primers turistes intrèpids entraven a Yellowstone, la cavalleria federal hi encalçava bandes famolenques d’indígenes fugitius, com si fossin malfactors. La massacre de Woonded Knee, on l’exèrcit federal va matar centenars de dones i nens indefensos per aniquilar l’heroica resistència armada dels lakota, es va produir 30 anys després de la declaració de Yellowstone. L’establiment d’aquests parcs nacionals va comportar, doncs, la deportació i el confinament dels seus habitants i gestors seculars, en reserves creades a posta en els flamants estats de Montana i Wyoming, on encara avui malviuen els seus néts.
Praderies de Yellowstone per on pasturen els bisons
 
Ignorant la cosmologia indígena, fonamenta en la sacralitat de la natura, que és concebuda com a santuari i com a Revelació alhora, els colonitzadors, àvids d’enriquiment, només varen saber veure-hi uns recursos naturals immensos i uns territoris verges i salvatges (wilderness) tan bells que els semblaren paradisíacs. Els més lúcids van concebre la possibilitat de protegir-ne de la “civilització” les millors mostres pel “gaudi i el benefici de la gent”; però, de quina gent? evidentment, els “civilitzats” de pell blanca. En la concepció dels artífexs dels parcs nacionals, aquells paradisos no podien haver tingut habitants, havien de ser terres de ningú (terra nullius). I quan els fets els desmentien la teoria -com era gairebé sempre el cas- feien fora als habitants amb enganys, pressions o violència.
Els gestors dels parcs nacionals, convençuts de la seva superioritat racial i cultural, menyspreaven els sistemes de gestió ancestrals dels “miserables indígenes”. És així que, pel que fa a la vegetació, varen adoptar una política de “regulació natural”, basada en la no intervenció, és dir, en deixar fer les forces de la Natura. Aquesta decisió, en un territori intensament gestionat des de segles, com era Yellowstone, va portar una expansió desequilibrada de les pinedes, amb una gran acumulació de biomassa morta, que va fer que les tempestes seques de 1988 provoquessin els incendis forestals més grans de la seva història: 560.000 ha de bosc cremades en un sol any (100.000 ha més del que va cremar a tota Espanya el pitjor any del segle XX). Els incendis devastadors es van reproduir el 2000-2001, i ara mateix la major part de Yellowstone està cobert de cendres.
Com bé diu A. Chase a Playing God in Yellostone: “ignorar als indis no fou només fer mala història, sinó també mala ecologia”. Ha calgut esperar més d’un segle, perquè estudis antropològics, com l’ American Indian Ecology de J.D. Hughes, mostressin l’extraordinària efectivitat de moltes de les pràctiques tradicionals, com la gestió del foc, les artigues itinerants, o el maneig dels grans ramats de bisons, per mantenir un mosaic de paisatges d’una gran biodiversitat, productivitat i bellesa, on mai s’haurien pogut donar incendis tan immensos”.
Un parell de bisons menjant tranquil·lament

Boscos i incendis al Parc Nacional de Yellowstone

El P.N. de Yellowstone es va crear el 1872 i té l’honor de ser el primer espai natural protegit del món i  té una extensió de 893.300 ha, el que equival a una quarta part de Catalunya. La major part del parc és un altiplà, per damunt dels 2000 m, ubicat damunt d’una antiga caldera volcànica. Per aquest motiu s’hi troba la major concentració mundial de fenòmens termals: guèisers, fonts, piscines d’aigües calentes i fumaroles.
Vaig tenir la sort de visitar Yellowstone fa uns anys. La primera sensació a nivell forestal fa ser la d’endinsar-me en un territori totalment marcat pel pas del foc. Després de fer quilòmetres i quilòmetres -el parc té més 600 km de carreteres asfaltades- tots els espais forestals eren masses arbrades joves; fins i tot vam coincidir amb un petit incendi a uns quilòmetres d’on ens hostejàvem.  Aquesta realitat va generar-me moltes preguntes. Per respondre-les vaig haver de plantejar-me: com són els boscos, el clima, i el règim de pertorbacions en aquest espai natural únic ?
Espai forestal de Yellowstone regenerant-se després d’un incendi

El 80% del parc són boscos de coníferes i la resta praderies. L’arbre més abundant és el Pinus contorta que cobreix el 60% de la superfície forestal. Cal tenir present que al tractar-se d’un Parc Nacional no hi ha gestió forestal i per tant el sotabosc acostuma a ser ple de pinyes, branquillons i arbres caiguts producte de les ventades i nevades.
El clima és continental i de muntanya, és a dir, que els hiverns són molt crus amb temperatures que baixen dels -20 ºC i amb la presència de neu abundant des de la tardor fins a la primavera; en canvi, els estius són suaus amb unes temperatures que se situen al voltant dels 20 ºC, amb precipitacions que oscil·len molt, és a dir, podem trobar estius amb períodes secs o tempestes estivals abundants amb molta presència de fenòmens elèctrics.
Boscos de pins i avets prop del llac de Yellowstone
Pel que fa al règim de pertorbacions cal esmentar que les tempestes de neu i les ventades són importants, però cal remarcar que els incendis són el fet més transcendent, els quals al llarg del temps tenen diferents magnituds. L’any 1963, el Servei de Parcs Nacionals dels Estats Units va decidir no apagar els incendis naturals producte, majoritàriament, de les tempestes seques estivals. El que es fa simplement és monotoritzar els focs, és a dir, estar al cas de la seva evolució per tal de veure si poden afectar carreteres, allotjaments turístics o bé equipaments del parc. El 1988 es van produir unes condicions ambientals molt perilloses: una humitat baixíssima, un període estival sec, altres temperatures i forts vents. El resultat va ésser un incendi que va durar 5 mesos i que va cremar la meitat de la superfície forestal del parc. En la seva extinció van participar-hi 25.000 persones, però el foc no es va apagar fins que van arribar les tempestes de la tardor. El 2008, quan va fer 20 anys d’aquell incendi es va celebrar un congrés que, entre d’altres temes, va posar en evidència que històricament, amb una periodicitat de 300-400 anys es produeixen incendis que gairebé afecten la totalitat de la superfície del parc.
Petit incendi a l’estiu  del 2008
 
 Amb tota aquesta explicació el que volem posar en evidència és que la vegetació de Yellowstone està totalment condicionada pel règim de pertorbacions ja que després del foc s’obren clarianes on es desenvoluparan herbes i arbustos així com els milers de llavors de pins que amb el foc s’han expansionat. Una de les espècies més adaptada al foc és l’epilobi angustifoli (Epilobium angustifolium)anomenada pels americans firewed, és a dir, herba del foc.
En síntesi a l’espai natural protegit de Yellowstone els boscos i la resta de comunitats vegetals estan sotmeses al permanent cicle foc, regeneració, maduració i altre cop foc.

Reflexions sobre incendis i paisatge des de la serra de Castelltallat

Els dies 4, 5 i 6 d’octubre i amb motiu de l’Any Internacional dels Boscos el Centre de la Propietat Forestal ha organitzat unes interessants  jornades titulades:” 20 anys de planificació forestal. Per una valorització de la gestió multifuncional”. El primer dia es va fer una visita, al llarg del matí, a la serra de Castelltallat que té el trist interès de d’haver estat punt d’inici dels grans incendis de la Catalunya Central del 1994 i 1998.
En una de les aturades, el senyor Asier Larrañaga dels Bombers de la Generalitat de Catalunya va esmentar algunes de les característiques d’aquells focs. Com que van afectar masses de pinassa ben desenvolupes, l’alçada del front de les flames va sobrepassar els 40 m i  la propagació va ser molt ràpida ja que en dos dies es va cremar el 80% de la superfície forestal. Davant d’aquestes magnituds l’afirmació del senyor Asier va ser molt contundent:no hi ha mitjans tècnics per poder fer front a un gran incendi d’aquestes característiques. Ara bé, la frase que em va fer pensar més és: el que cal decidir és com volem que es cremi el nostre paisatge !
Serra de Castelltallat

Al meu entendre, aquesta afirmació és d’un gran interès. Per dos motius. El primer és que tots els boscos mediterranis tard o aviat s’acabaran cremant i que fins i tot l’èxit d’algunes campanyes d’estiu pot ser l’avantsala d’un gran incendi. Per tant, cal foragitar la idea del risc zero i entendre que el foc sempre serà present, en major o menor mesura, entre nosaltres. La segona raó parteix del fet  que existeixen diferents nivells d’afectació del foc. Actualment la major part dels incendis deixen una petjada severa sobre la vegetació, fet que dificulta la regeneració de la coberta forestal.
Per tant, el repte no és evitar els incendis sinó que la seva afectació sobre el territori i la vegetació sigui menor. Com fer-ho ? Tot i respondre aquesta pregunta seria molt llarg, vull relacionar tres idees sortides dels ponents de la sortida per la serra de Castelltallat:
1.     Cal promoure l’existència d’espais oberts en els punts estratègics de la propagació del foc, que en ocasions se situen en fons de valls o en cruïlles de barrancs.
2.     Cal promoure una gestió forestal dedicada a la reducció del combustible en altres punts estratègics per tal de fer reduir la intensitat del foc a partir d’aclarides, estassades, pastoreig o cremes controlades.
3.     El futur passa, en certs massissos i muntanyes, per construir un territori més resistent a les envestides del foc.
Regenració d’una pineda de pinassa

Els propietaris forestals i els incendis

Els incendis forestals són un dels problemes ambientals de major repercussió mediàtica i impacte social i, per tant, política.  També tenen importants repercussions econòmiques. Per exemple, els incendis que van tenir lloc a la Catalunya Central entre els dies 18 i 21 de juliol de 1998 van deixar 27.000 ha cremades, de les quals 18.000 eren boscos i 9.000 conreus i, a la vegada, va afectar a 130 masies. A tot això cal afegir els efectes de la desvaloració de la fusta, la pèrdua de renda durant els 60 anys que el bosc trigarà a oferir les condicions d’explotació anteriors al foc  i la dificultat d’utilitzar el bosc com espai de lleure ja sigui per caminar o per anar a buscar bolets; fets de grans transcendència si la finca té una activitat de turisme rural.
Sobre les causes i conseqüències dels incendis forestals a la mediterrània s’han escrit milers de pàgines en treballs de recerca, publicacions de divulgació així com notícies i articles d’opinió a la premsa. En aquest darrer àmbit assistim, any rere any,  al mateix procés. Cada estiu eixut que generà onades de foc, com les de 1986, 1994, 1998 o 2003 que s’enduen vides, cases i boscos per endavant,  les notícies s’acompanyen d’articles d’opinió sobre el que no s’ha fet i el que caldria haver fet. Els principals autors d’aquests articles  són: càrrecs  polítics, tècnics, estudiosos i, en alguns casos, propietaris rurals.
Després de llegir moltes notícies, articles i treballs de recerca i divulgació al voltant dels incendis forestals es dibuixen, al nostre entendre, tres grans grups d’opinió.
El primer d’ells és el dels polítics, els quals segons estiguin al govern o a l’oposició presenten uns o altres arguments sobre la feina feta o la manca d’inversions i prevenció que calia haver dut a terme.
El segon grup està format pels tècnics i estudiosos. És un col·lectiu força heterogeni format per geògrafs, biòlegs, enginyers de forest.. Es tracta de persones que treballen com a tècnics a l’administració o en entitats lligades al sector forestal o que, d’altra part, són investigadors o professors universitaris. Aquest grup és el més present en la premsa i, generalment, aposta per la necessitat de promoure la planificació i la gestió forestal i, per tant, per dedicar més esforços a la prevenció dels incendis forestals. Per comprovar la gran diversitat de professionals que opinen sobre els incendis volem esmentar un fragment de  l’article d’una psicòloga i escriptora titulat:” Patrimoni natural” on s’expressen idees tant simples i urbanes que simplement esgarrifem: “Hay unas cuestiones de sentido común que deberían cumplirse a través de una legislación y las consecuentes inspecciones. Todo el mundo las sabe, aunque no se aplican vete a saber porqué. En primer lugar, el bosque tiene que limpiarse despues de cada primavera, despues de la crecida del sotobosque” És enormement perillós concebre el bosc com un parc urbà  on cada matí passa la brigada de neteja i el deixa net perquè els ciutadans el gaudeixin ja que el parc és de titularitat pública i té uns treballadors dedicats al seu manteniment finançats pels pressupostos públics i, en canvi, el bosc és de propietat privada i si  cal fer alguna actuació els diners han de sortir del pressupost familiar malgrat que poden demanar-se subvencions a l’administració forestal.
El tercer grup d’opinió està format pels propietaris rurals. Aquest darrer grup és poc present en els mitjans de comunicació, segurament perquè tenen molta altra feina a fer després d’un incendi. Tot i això, cal esmentar el colpidor article del president del Consorci Forestal de Catalunya, després del foc del 1998: “En los pasados días hemos asistido a un dantesco incendio que nos privará de unos paisajes únicos. Centenares de familias han perdido patrimonios que son fruto del esfuerzo y ahorro de generaciones. Y lo que es peor, ha habido víctimas humanas irremplazables. ¿ Se ha hecho todo lo posible para evitar este desastre? Vaya por delante nuestra respuesta: claramente, no”Cal matissar que encara que els propietaris forestals són els que lideren l’opinió també cal tenir present que dins d’aquest grup de propietaris rurals també hi ha ramaders, agricultors i, fins i tot, propietaris de cases en parcel·les d’urbanitzacions.
Si voleu escoltar la veu del propietari us recomano la visió del següent video del programa: El medi ambient de TV3 emés el 7 de desembre de 2010.

http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3251450