Etiqueta: Valors culturals dels arbres

L’ Ajuntament de Trento (Itàlia) ha publicat, recentment, un llibre titulat: Alberi maestri nella città di Trento. Fullejant-lo pot semblar un curós catàleg d’arbres monumentals de Trento i els seus voltants. Ara bé, si llegim, atentament, les paraules introductòries t’adones que el treball vol anar molt més enllà ja que no només ens facilita la localització correcta i les característiques botàniques i dendromètriques de l’arbre, sinó que també ens parla de la seva història. En el fons, el que desitja tant l’editor com l’autor i el fotògraf és que ens acostem als arbres i no només per admirar-los. Doncs, per què ?  Senzillament, perquè els observem des d’una altra òptica o amb una mirada més àmplia. Per exemple, com a custodis del temps ja que han crescut en silenci al bell mig de les places o al costat de palaus o esglésies. En conseqüència, són veritables protagonistes muts del pas del temps i han viscut l’evolució de la ciutat o els canvis de la societat. Per tant, mereixen la nostra estima, afecte i atenció. Per aquest motiu, el llibre porta com a títol: Arbres mestres. Senzillament, perquè tenim molt per aprendre d’ells: la seva vitalitat silenciosa, la tossuderia en cercar sempre la llum, la seva fortalesa, bellesa o simplement la seva ombra amiga.

Com exemple d’arbre mestre, us vull parlar del til·ler que hi ha a la plaça del Duomo de Trento. No es tracta d’un arbre monumental ja que es va plantar el 1985 i només té 13,5 m d’alçada. Ara bé, es tracta del tercer til·ler que es planta en el mateix lloc. El 1967 va ser tallat un gros til·ler que apareix en pintures del vuit-cents  i un cop a terra es van contar els anells del tronc i tenia uns tres-cents anys. Podem preguntar-nos, per què es torna a plantar la mateixa espècie d’arbre. Senzillament, perquè des de segles els ciutadans de Trento es reunien sota el til·ler, que era l’únic arbre de la plaça, per parlar i discutir de les qüestions personals o del problemes de la ciutat . També es té notícia que fins a principis del nou-cents sota aquest arbre es reunien les noies joves del Belluno i el Veneto que cercaven feina en cases particulars. També sota seu començava el mercat i hi havia la tradició de subhastar els bens de les persones arruïnades. Per aquest motiu: “finere soto el tiglio” tenia, en la parla popular, un trist significat i fins i tot, un punt d’advertiment.

Acabo de llegir l’interessant llibre d’Hope Jahren: La memòria secreta de las hojas[1]. És un text que repassa la vida d’aquesta científica americana, considerada una de les 100 persones més influents del món. M’ha agradat molt que en el seu epíleg, després de constatar com la civilització industrial ha devastat els ecosistemes vegetals a la recerca de més volum, potència i varietat d’aliment, medicines i  fusta que intenta aconseguir de les plantes; ens recomani el simple gest de plantar un arbre. Ara bé, no una espècie arbòria de creixement ràpid i que floreixi vistosament; sinó no tot el contrari. En aquest sentit proposa plantar un arbre de creixement lent,  com un dels roures americans o, fins i tot, l’alzina del sud que creix a les serres interiors de Califòrnia. Per què ? Senzillament, per què podràs establir-hi una relació familiar amb ell i podràs mirar-lo cada dia, observar que fa, intentar veure el món des del seu punt de vista. Fins i tot Jahren et recomana: intenta fer d’arbre ? i, en conseqüència, pensar que desitja ? quines coses l’importen ? i, pensa les possibles respostes. Parla del teu arbre als teus amics, als teus veïns, ensenya fotos seves, escriu aquest diàleg… En definitiva, segueix parlant amb el teu d’arbre i d’ell amb els teus familiars i coneguts i quan les persones posin els ulls en blanc i et diguin, cordialment, si no et falta un bull, pensa que vas pel bon camí.

[1] Jahren, Hope (2016) La memoria secreta de las hojas, Ed. Paidós, Barcelona.

Etapes per aconseguir una òptima comunicació amb els arbres i els boscos[1]

Per aconseguir la vivència sanadora o saludable de la passejada per un bosc madur crec que caldria seguir quatre etapes o passos.

1. La primera és la reunió prèvia.

No és pot començar una passejada per un bosc madur sense deixar clar que ens cal un canvi d’actitud i tenir presents unes normes de relació entre el grup i amb l’entorn. El canvi d’actitud es fonamenta, com a mínim, en la humilitat, és a dir, cal sentir-se en un pla d’igualtat respecte a tots els éssers vius que conformen el bosc. Per tant, ens cal baixar del pedestal i oblidar la possible supèrbia que condiciona, en ocasions, la nostra observació de l’entorn natural. Imaginen-nos, que abans d’entrar al bosc calgués passar un túnel, o un pont, o una passera o obrir simplement una porta que ens obligui a deixar certes actituds i entra nets al bosc. En conseqüència, cal preparar-nos per una immersió o, dit amb altres paraules, cal preparar-nos per submergir-nos en el verd forestal.

M’agrada la similitud d’entrar al bosc amb la de submergir-se dins el mar. Per què ? Perquè submergir-se significa sentir-se engolit, estar dins d’un nou medi que et fa estar atent al teu cos, als teus companys, al guia, a l’entorn i, el més interessant és que tot això es fa en silenci. El submarinista no pot parlar, però ha de comunicar-se amb els companys, el guia i, sobretot, ha d’estar atent a les seves pulsacions, ha d’asserenar-se, a d’interpretar, correctament, les indicacions dels que l’envolten,  les senyals del fons marí. Entrar en un bosc hauria de ser com submergir-se, és a dir, entrar en un altre marc de relacions i percepcions.

Per aconseguir una immersió en el verd forestal cal preparar-se i tenir continuïtat. Per tant, la reunió prèvia ha de servir per fer entendre la necessitat de canviar d’actitud respecte a la nostra relació, com espècie, amb la natura i per pactar com ens hem de relacionar un cop s’iniciï l’activitat.

Des de la meva opinió el desitjable seria que un cop acabi la reunió prèvia, el silenci s’apoderi de nosaltres ja que el silenci et dona predisposició i actitud. Pe reforçar aquesta predisposició al silenci podem llegir un fragment del poema de la fageda d’en Jordà de Maragall. No oblidem que el silenci és una altra forma de llenguatge que aguditza els sentits i cal aprendre a viure’l positivament, no com una imposició sinó com un pacte ja que el manteniment del silenci ens ajudarà a anar sense preses.

2. La  passejada contemplativa

Crec que pot ser molt útil plantejar-se que l’aproximació o una part de la passejada dins del bosc sigui en solitud i silenci i, per tant, contemplativament ja que ens pot preparar el nostre cos i ment per viure amb plenitud el bosc. Hi ha dos fets clau per aconseguir un bon funcionament de la passejada contemplativa. El primer és tenir el sentiment de grup i, en conseqüència, cal no perdre mai de vista la persona que va davant. El segon és intentar acompassar la nostra respiració amb el caminar. En aquest sentit pot ésser molt útil realitzar conjuntament abans de començar la caminada diferents exercicis de relaxació dels nostre cos. Hi ha autors que fins i tot proposen caminar meditant per tal d’intentar aconseguir la comunió del silenci interior amb l’exterior.

3. Comunicar-se amb els arbres

La tercera etapa  d’aquesta experiència o vivència diferent del bosc, des del punt de vista, s’ha de recolzar en la intimitat entre la persona i el bosc i, per tant, en el manteniment del silenci. Alguns exercicis que podríem fer individualment i en silenci serien els següents:

a) El primer que t’aconsello és cercar un arbre, a ser possible, d’unes certes dimensions i seure, recolzant-te en el tronc, sota la seva capçada. El tema de les dimensions de l’arbre respon al fet de poder viure el sentiment d’acolliment i aixopluc que genera està assegut sota la seva capçada. Tot seguit,   heu d’entendre l’estructura de l’arbre. No oblideu, tal com hem dit, que l’arbre té una morfologia modular, és a dir, que es divideix en tres parts: les arrels, el tronc i la capçada, formada per branques i fulles. Cadascuna d’aquestes parts té la seva funció, però formen una unitat, un tot. Per tant, cal capir que sota els vostres peus, l’arbre estén tot el seu aparell radicular per aconseguir aigua i nutrients, el qual en ocasions interacciona amb altres espècies i pot arribar a representar a nivell de pes (biomassa subterrània) el mateix que la part aèria (biomassa aèria), és a dir, que, en algunes espècies, el que pesen les arrels és molt semblant al pes conjunt del tronc, les branques i les fulles. Per tant, cal aixecar la mirada i pensar que el que hi ha per damunt dels teus ulls també hi és sota terra. Fes-ne un dibuix.

b) Un segon exercici que us proposo per comunicar-vos amb els arbres és que t’allunyis una certa distància de l’arbre on estaves assegut i et descalcis per tal de sentir sobre els teus peus la força de la terra, la seva energia i que et sentis com un arbre.

c) Acostat a l’arbre i obre les mans, rodeja’l i tanca els ulls per sentir la seva presència i la seva energia.

4.  Compartir experiències i vivències

Un cop acabats els exercicis proposats és el moment de trencar el silenci i compartir els dibuixos, el diàleg amb els arbres, les sensacions i les percepcions.

 

[1] Aquest text és una part de la meva intervenció en la jornada tècnica organitzada pel Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa i titulada: Itineraris terapèutics en boscos madurs, celebrada  el 25 de novembre de 2016

Històricament les plantes han estat menystingudes. Per què ? Pel seu immobilisme, la seva suposada insensibilitat o perquè no representen un perill per l’espècie humana a diferència dels admirats felins o d’altres depredadors. El trist paper que tenen els vegetals davant dels animals és comprova fàcilment si tenim present que els protagonistes de les faules quasi sempre són animals, els quals prenen atributs dels humans, és a dir, defectes o qualitats, per tal de desenvolupar una història, que acostuma a ser una exposició de vicis i virtuts. Per tant, estem acostumats a identificar-nos amb els animals i en molt poques ocasions amb els vegetals. Per tot plegat, m’ha encantat que la periodista Nereida Carrillo en el reportatge: “El futur és sènior” del suplement: Ara diumenge[1] del diari Ara, identifiques el seus personatges amb arbres i com m’ha agradat tant, us reprodueixo uns breus fragments:

“La Marta és una olivera ja que té una gran resistència a la sequera i un fruit suculent. És una espècie profundament mediterrània, amb un tronc gruixut, ple de protuberàncies, i una copa despentinada, lliure. Si fos un arbre, potser la Marta seria una olivera, com les que trobem despullades al seu taller, juntament amb altres mate- rials com ara la medul·la de rotang o el vímet”

“L’Emili és un pi blanc que viu uns 80 anys, floreix a la primavera i té fulles fines i flexibles d’entre 5 i 12 centímetres de llarg. El pi blanc se sap regenerar després de les flames. Amb les altes temperatures, les pinyes s’obren i deixen anar molts pinyons que, escampats pel vent, germinen i regeneren el bosc de nou. Si fos un arbre, com aquell de Liniers, potser l’Emili Cobos seria un pi blanc”

“El Felipe és un plataner que és un arbre de ciutat, majestuós, de gran alçada i que floreix entre el març i l’abril. Si fos un arbre, potser Felipe González seria un plataner, una espècie molt urbana, exquisida. A diferència de l’arbre de Liniers, a aquest plataner no l’han talat i continua molt actiu”.

L’arbre i el bosc per extensió, com a realització més remarcable del món vegetal, és possiblement la representació més antiga i universal de la Vida. En una gran quantitat de cultures i tradicions espirituals hi és present una figura venerada de tipus arbori, des de les forests sagrades dels pobles nord-europeus anteriors a la romanització fins a la jungla venerada de molts pobles indígenes de les regions tropicals. Des d’aquesta perspectiva, el bosc és la llar predilecta dels déus i per tant la seva integritat és impertorbable. En molts casos es reverenciava una espècie particular com a màxima expressió de les qualitats genèriques de tots els arbres: l’alzina o el roure per als celtes, el freixe o el teix per als escandinaus, el til·ler per als germànics, la figuera per als hindús, el llorer i el roure per als romans, el cedre i l’acàcia per als egipcis…

Per això i per la seva verticalitat estructural en moltes mitologies es parla d’un Arbre sagrat com a font de tota la vida i com a suport que dóna forma i sosté tot l’univers, un veritable eix del món (axis mundi) que uneix el món terrenal, l’inframón i el món celestial dels déus: és el cas paradigmàtic de l’immens freixe perenne Yggdrasil en les tradicions nòrdiques, que acollia al llarg de les arrels, el tronc i les branques els nou mons en què es dividia l’existència. Al Jardí de l’Edèn o Paradís de l’Antic Testament de jueus i cristians hi figuraven dos arbres centrals, l’Arbre de la Vida i l’Arbre del coneixement del bé i del mal, el fruit del qual estava prohibit per als humans. També és en presència d’un arbre o arbust que va produir-se la Revelació divina o transcendent segons molts textos fundacionals de les religions, des de les bardisses en flama a través de les quals Jahvè parlà a Moisès fins a la figuera sagrada o pipal sota la qual Siddharta Gautama va assolir la Il·luminació i va esdevenir Buda al segle III aC, motiu pel qual és una espècie molt present en temples i pagodes budistes.

En moltes tradicions l’arbre s’utilitza com a símbol totèmic de fertilitat i vida, com en la festivitat ancestral dels maigs que des de temps dels grecs i fenicis s’ha reproduït arreu d’Europa, talant grans troncs dels boscos i plantant-los davant les cases o al bell mig de la plaça del poble com a testimoni vivent de l’arribada de la primavera. Alguns pobles i civilitzacions han concentrat aquest culte en un exemplar emblemàtic que d’alguna manera actua com a centre del món i dels poders superiors. És el cas del roure Irminsul, un santuari germànic presidit per un gran arbre o pilar que Carlemany féu tallar l’any 772 per demostrar la seva superioritat, o el Roure de Thor (Donareiche) abatut per Sant Bonifaci l’any següent com a acció propagandística de la seva missió evangelitzadora dels pobles germànics occidentals. Una referència semblant és l’Arbre Sagrat, possiblement un teix, que segons ens ha arribat per les cròniques presidia fins el segle X l’entrada del Temple d’Uppsala (Suècia), un dels centres neuràlgics de l’antiga religió escandinava que servia per a la realització de sacrificis rituals i la veneració dels déus nòrdics. En l’àmbit llatí és remarcable el bosc sagrat al voltant del llac de Nemi, a Itàlia, dedicat a la deessa silvestre Diana Nemorensis, que inspirà Frazer en les seves investigacions comparades.

En temps recents i en l’Europa més secularitzada encara romanen alguns arbres i boscos als quals se’ls atribueix una presència espiritual més enllà de la seva estricta biologia. És el cas, per exemple, dels boscos sagrats d’Estònia o dels perímetres forestals mantinguts per les comunitats monàstiques a diversos punts del continent. També hi ha molts boscos considerats sagrats arreu del món, des de l’Àfrica subsahariana fins al Japó, passant per l’Índia on se n’han documentat 14.000. Exemples propers els podem trobar en l’Arbre de Gernika, un roure que simbolitza les llibertats i les lleis del País Basc i sota el qual es fa el jurament dels seus governants, el Pi de les Tres Branques que representa la unió i agermanament dels territoris de parla catalana, la Fageda d’en Jordà i molts altres boscos i arbres monumentals plens de significat per a les respectives comunitats locals.

L’arbre representa molts atributs propis del cicle còsmic, tal com el creixement, la proliferació i la regeneració. Simbolitza alhora la vida i la mort, el marciment i el refloriment característics de les espècies vegetals, en una una dualitat essencial que evidencia el caràcter cíclic i complementari dels fenòmens naturals: l’impuls vertical del tronc i l’expansió horitzontal de les branques, l’elevació celeste de la copa i l’endinsament terrestre de les arrels, la ufanor de la floració i el despreniment de la caiguda de fulles, la perdurabilitat de la fusta i l’existència efímera de la flor. Alhora, ens permet aprofundir en altres conceptes i significats com la noció d’hàbitat i aixopluc, el seu paper fonamental en la purificació de l’aire i la supervivència dels organismes vius, la producció altruista de fruit i de fusta, el pas del temps i el retorn de les estacions. Amb la seva permanència incòlume i indiferent als afers humans, l’arbre manifesta un missatge profund sobre el sentit més essencial de l’existència que és també la lliçó més sagrada de moltes tradicions de saviesa: ser ara i aquí. L’arrelament a un lloc concret no és un impediment per a la seva realització plena: es nodreix del que troba al seu abast i amb això creix i fructifica calladament. Lluita per viure però amb la humilitat més digna i exemplar. Per això els boscos desprenen solemnitat, senzillesa i harmonia, com un tot sense distinció entre les parts. Tot i així cal puntualitzar que les poblacions d’arbres i de plantes, com les humanes, estan compostes per individus diferenciats que interactuen amb dinàmiques col·lectives i comunitàries sovint molt més complexes del que estem disposats a acceptar, traspuant una poderosa intel·ligència latent i misteriosa però tanmateix perceptible per als qui s’hi acosten amb els sentits a l’aguait i l’ànima oberta. (Al respecte d’aquesta qüestió és altament recomanable la reveladora i inspiradora obra de divulgació científica Sensibilidad e inteligencia en el mundo vegetal de Stefano Mancuso i Alessandra Viola. Galaxia Gutenberg, Barcelona, 2015)

El bosc és un recer de pau, un refugi de silenci i quietud que aclareix la ment enterbolida i que ens regala colors, olors i sons subtils, envoltant-nos en una aura densa de repòs físic i guariment espiritual. Ens posa en relació amb un gran nombre d’espècies –animals, vegetals, fongs– i ens proporciona generosament tot el necessari per a la subsistència, evidenciant la nostra dependència absoluta de l’entorn natural i desemmascarant l’amarga supèrbia de l’autoconcepte humà com a culminació de la Creació. El seu aire és un mosaic de partícules carregades de vida que ens refà a tots els nivells. Un bany de bosc fet amb plena consciència no només és terapèutic per als pulmons i el sistema respiratori; amb sort també l’esperit tornarà amarat de la pau i la saviesa que hi han acumulat els llargs mil·lennis d’humil serenor.

Fragment del treball final de Postgrau: La Pau del Bosc. Relació entre Natura i espiritualitat en els orígens i la pràctica de l’escoltisme (inèdit) Postgrau en Significats i Valors Espirituals de la Natura, Facultat de Lletres, UdG.

L’arbre és el vegetal sobirà o el rei dels vegetals. Per experiència molts s’hi acosten per escoltar la seva paraula, els seus missatges i alguns també proclamen el seu amor a través de la poesia, la pintura… Sota la seva ombra pots meditar, refugiar-te, enlairar la mirada… i, fins i tot, per les seves branques pots enfilar-te i viure’l en tota la seva plenitud, per exemple tot recolzat en alguna de les seves branques.

L’arbre és meravellós perquè d’ell emana força, energia i, al mateix temps, desig d’elevar-se, de rectitud… Totes aquestes sensacions i sentiments s’accentuen per l’enigmàtic silenci del seu creixement que es converteix en un veritable model a seguir.

Davant d’aquesta realitat hi ha persones que proposen acostar-se als arbres i els boscos per tal de millorar la salut, tant a nivell físic com mental i espiritual. Per aconseguir-ho, proposen passejades per boscos madurs;  es coneixen com a “banys de bosc” que és la traducció del terme japonès  “Shinrin-yoku”.

Al conjunt de boscos seleccionats per promoure la sanació de les persones se’ls anomena “boscos terapèutics”. A Catalunya l’associació Acció Natura (www.accionatura.org) promou la creació d’una xarxa de boscos terapèutics i, d’altra part, diferents entitats ofereixen dins les seves activitats “banys de bosc”.

L’objectiu d’aquest post és, simplement, clarificar conceptes i remarcar quines són les actituds personals que ens permeten gaudir del poder sanador dels arbres i els boscos.

Comencem pel concepte “bany de bosc” que tal com hem dit és la traducció del terme japonès  “Shinrin-yoku”    ja que al Japó existeix la Medecina Forestal, la qual promou o recepta  caminades en silenci per boscos madurs que s’acompanyen d’exercicis de relaxació i respiració amb l’objectiu de millorar la salut de les persones. La base d’aquestes teràpies es fonamenta en estudis que han analitzat els arbres vells i han observat que aquests segreguen uns olis essencials, que en ser inhalats per les persones els permeten activar partícules del seu sistema immunitari i poden incidir en la millora de la salut. Segons la doctora Cristina Oriol [1] un bany de bosc pot generar una baixada de la pressió arterial o una disminució de la freqüència cardíaca. Altres estudis també apunten que el bany de bosc pot generar millores psíquiques  tals com una disminució de les emocions negatives,  l’ansietat o la fatiga i un augment de les sensacions positives com el vigor i la tranquil·litat.

El projecte boscos terapèutics impulsat per Acció Natura preveu crear una veritable infraestructura verda per a la salut a partir d’acords amb propietaris i institucions que permetin crear itineraris pels boscos seleccionats. Posteriorment es preveu  fer una difusió d’aquestes passejades pels centres de salut. Evidentment,  aquesta activitat també pot ser una bona eina per ajudar a la conservació dels boscos madurs i fins i tot un mitja de promoció econòmica ja que podria crear-se una oferta d’ecoturisme de salut vinculada a la xarxa de boscos terapèutics.

[1] http://www.ara.cat/societat/Banys-bosc-que-milloren-salut_0_1538246277.html

Aquestes dues darreres setmanes d’agost he gaudit enormement pedalant pels carrils bici del Trentino i l’Alto Adige o Sudtirol.

Al llarg de les moltes hores passades damunt la meva “Pinarello” he resseguit rius cabalosos, infinits camps de pomeres i vinyes, amples valls, estrets congostos, frondosos boscos… Voldria explicar-vos dues reflexions que són producte d’aquestes pedalades. La primera és una consideració de país, en canvi, la segona és personal i fa referència a les meves vivències vers la natura observada i viscuda des de la bici.

El Trentino i l’Alto Adige tenen més de 600 km de “ciclabiles” o sigui, vies verdes o carrils bici. Es tracta de vies segregades i asfaltades per on només circulen bicicletes i tenen, majoritàriament, un magnífic estat de conservació i de serveis al seu voltant, és a dir, espais per aturar-se, fonts, plafons informatius, senyalització, bars, ponts i túnels per creuar carreteres… Com que normalment transcorren pel fons de vall, les bicicletes circulen, en moltes ocasions, paral·leles als cursos fluvials, creuen la major part dels pobles i són un esplèndid espai per gaudir del paisatge i del patrimoni natural i cultural. Aquests dies he vist milers de ciclistes de totes les edats i amb tota mena  d’artilugis que van sobre rodes. Per tant els carrils bici són una important font d’ingressos per a l’hostaleria i per aquest motiu tenen un recolzament de l’administració total, fins al punt que es promouen rutes que combinen el tren i la bicicleta a nivells espectaculars ja que en una ocasió he pujat a un tren a Linz –Aústria- que tenia 5 vagons per carregar bicicletes.

Sempre he pensat que a Catalunya no tenim prou present la bicicleta com a mitja per viure més lentament i amb més calma el territori. D’altra part, tenim valls de gran bellesa que permeten recorreguts meravellosos que enllacen la muntanya amb la mar. No es tractaria, només,  d’assenyalar sobre un mapa, les cruïlles o en una web els itineraris, aniria molt més enllà el que caldria fer: inversió per promoure infraestructures segures i còmodes per a les bicicletes que permetessin no haver de lluitar amb els cotxes, que tinguessin  espais d’aturada, punts d’informació, que fossin asfaltades per tal que hi poguessin  circular tot tipus de bicicletes amb remolcs que permeterien portar els nens o utensilis per fer ruta.

Poques vegades he parlat de la natura i la bici ja que el fet de no tocar de peus a terra i la velocitat pensava que dificultaven la comprensió i la vivència en plenitud de la natura. Ara bé, després de fer alguns centenars de quilometres, acabes essent tu i la bicicleta el mateix, és a dir, ens convertim en una unitat. Per tant, des de la bici també he arribat a gaudir-ne enormement. Només el simple fet de pedalar al costat mateix del riu i de poder-lo contemplar, m’ha generat una enorme sensació de companyia, de fer el mateix camí, d’unió… Es clar que en alguns moments m’he aturat per gaudir d’espectacles únics, com veure un ànec assegut damunt d’un roc al bell mig del riu observant el moviment de les aigües o bé mirar el bell moviment d’un canyissar… tantes coses, tanta bellesa que no acabaria.

Afortunadament també he travessat boscos d’avets amb làrixs i pi roig que m’han obsequiat amb la seva frescor reconfortant després de sentir el sol a la pell.

Tanquem, des de la bici he aconseguit gaudir del paisatge i dels canvis amb els quals la natura m’ha obsequiat a cada vall, en creuar un torrent, al passar per dins d’un bosc.  No m’ho acabo.

Hi tornaré!

N’hagi estat més o menys conscient,  els arbres m’han fet molta companyia des de sempre, des de ben petita. “Els meus primers arbres”, aquells dels quals tinc plena consciència, coincideixen amb els primers anys d’infantesa, anys de fantasia i joia!

Us parlaré d’aquells tres o quatre als quals vaig fer els meus companys any rere any, fins que ja van decidir formar part de mi. Hi pensava sovint quan n’era lluny i els anava a veure quan retornaven els moments de proximitat. Amb el temps, se n’hi van sumar molts d’altres i han configurat un bell bosc, ben meu, ben genuí i únic.

El primer, o caldria dir els primers, són “Els avellaners d’Òrrius”, els dels meus estius de ple contacte amb la Natura. N’hi havia uns quants de ben bonics i esponerosos a la casa on estiuejava. Eren molt acollidors perquè, malgrat la seva alçada, permetien enfilar-s’hi fàcilment. M’agradava molt fer-ho. Recolzada a les seves branques, acollida i amagada enmig del fullam, protagonitzava mil històries infantils que els xiuxiuejava. Mentre m’hi fonia i esdevenien la meva llar, era ben feliç, tan feliç com ho són els nens quan fantasiegen i les seves fantasies es fan realitat, almenys per a una estona.

En segon lloc, recordo “Les Alzines de l’Estanc”, tardes de cosines i jocs, de pa amb xocolata, i riallades, regades amb l’aigua ben fresca de la font de sant Benet. Hi arribàvem amb quatre passes tot i que llavors ens semblava anar lluny, molt lluny…

Cal parlar-vos, també, de “Les Moreres del Mas Fogueres” de Mataró, casa meva. Vinga fer-ne baixar les fulles per alimentar els cucs de seda que tancàvem amb capses de sabates, fidelment, cada any, pobrets! Tenien molta requesta. Hi venia canalla d’arreu de Mataró a buscar-ne. Mentre, la meva àvia, s’hi ben enfadava amb tanta tropa de quitxalla.

I finalment “El desmai del pati de la madre Sara”, a  la meva escola, el Cor de Maria de Mataró.  M’agradava tant!  El lloc on havia crescut – arrambat a un petit marge- permetia despenjar-s’hi tronc avall i quan tocaves terra, sentir-te aixoplugada pel seu acollidor brancam. No pas gaire estona, fèiem cua per poder lliscar suaument per la seva soca, Això sí, amb l’uniforme ben agafat entre les cames perquè, en baixar, no se’ns esgarrinxés la panxa. Tot un ritual. Si t’entretenies gaire, senties rondinar les qui feien cua.

A tots els he recordat aquests dies a Trento, passejant per la riba de l’Adige, a l’ombra dels seus bells Lledoners. Com els arbres de la meva infantesa, aquests magnífics i generosos Lledoners, m’han acollit i m’han regalat ombra, frescor i un farcell generós de records entranyables.

Contemplant-los he recordat i adquirit plena consciència de com els he fet sempre partícips del meu petit paisatge vital i anímic. De com n’he gaudit quan els he fet ben meus i m’han mig amagat, mig escoltat, mig somrigut…

Arbres amics, bons companys de molts moments intensos. Alguns ja no hi sou físicament, però jo us tinc a bon redós, desats i fent-vos créixer als calaixets dels records tendres i afables. N’hi vaig desant de nous. Alguns tenen nom propi i els he acaronat ben tendrament. D’altres només han rebut l’escalf d’una mirada fugissera…