ELS MEUS ARBRES a càrrec de M Mercè Bruguera-Barbany

N’hagi
estat més o menys conscient,  els arbres m’han
fet molta companyia des de sempre, des de ben petita. “Els meus primers
arbres”, aquells dels quals tinc plena consciència, coincideixen amb els primers
anys d’infantesa, anys de fantasia i joia!
Us
parlaré d’aquells tres o quatre als quals vaig fer els meus companys any rere
any, fins que ja van decidir formar part de mi. Hi pensava sovint quan n’era
lluny i els anava a veure quan retornaven els moments de proximitat. Amb el
temps, se n’hi van sumar molts d’altres i han configurat un bell bosc, ben meu,
ben genuí i únic.
El
primer, o caldria dir els primers, són “Els avellaners d’Òrrius”, els dels meus
estius de ple contacte amb la Natura. N’hi havia uns quants de ben bonics i
esponerosos a la casa on estiuejava. Eren molt acollidors perquè, malgrat la
seva alçada, permetien enfilar-s’hi fàcilment. M’agradava molt fer-ho.
Recolzada a les seves branques, acollida i amagada enmig del fullam, protagonitzava
mil històries infantils que els xiuxiuejava. Mentre m’hi fonia i esdevenien la
meva llar, era ben feliç, tan feliç com ho són els nens quan fantasiegen i les
seves fantasies es fan realitat, almenys per a una estona.
En
segon lloc, recordo “Les Alzines de l’Estanc”, tardes de cosines i jocs, de pa
amb xocolata, i riallades, regades amb l’aigua ben fresca de la font de sant
Benet. Hi arribàvem amb quatre passes tot i que llavors ens semblava anar
lluny, molt lluny…
Cal
parlar-vos, també, de “Les Moreres del Mas Fogueres” de Mataró, casa meva. Vinga
fer-ne baixar les fulles per alimentar els cucs de seda que tancàvem amb capses
de sabates, fidelment, cada any, pobrets! Tenien molta requesta. Hi venia
canalla d’arreu de Mataró a buscar-ne. Mentre, la meva àvia, s’hi ben enfadava
amb tanta tropa de quitxalla.
I
finalment “El desmai del pati de la madre Sara”, a  la meva escola, el Cor de Maria de Mataró.  M’agradava tant!  El lloc on havia crescut – arrambat a un petit
marge- permetia despenjar-s’hi tronc avall i quan tocaves terra, sentir-te
aixoplugada pel seu acollidor brancam. No pas gaire estona, fèiem cua per poder
lliscar suaument per la seva soca, Això sí, amb l’uniforme ben agafat entre les
cames perquè, en baixar, no se’ns esgarrinxés la panxa. Tot un ritual. Si t’entretenies
gaire, senties rondinar les qui feien cua.
A
tots els he recordat aquests dies a Trento, passejant per la riba de l’Adige, a
l’ombra dels seus bells Lledoners. Com els arbres de la meva infantesa, aquests
magnífics i generosos Lledoners, m’han acollit i m’han regalat ombra, frescor i
un farcell generós de records entranyables.

Contemplant-los
he recordat i adquirit plena consciència de com els he fet sempre partícips del
meu petit paisatge vital i anímic. De com n’he gaudit quan els he fet ben meus
i m’han mig amagat, mig escoltat, mig somrigut …
Arbres
amics, bons companys de molts moments intensos. Alguns ja no hi sou físicament,
però jo us tinc a bon redós, desats i fent-vos créixer als calaixets dels
records tendres i afables. N’hi vaig desant de nous. Alguns tenen nom propi i
els he acaronat ben tendrament. D’altres només han rebut l’escalf d’una mirada
fugissera…

Quan
us obro, calaixets acolorits, sortiu branques i fulles, xiuxiueigs i murmuris. I
el passat revé, joiós.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>