Dies enrere vaig visitar l’exposició de Perejaume a la Pedrera que s’obre amb aquest suggerent títol: Ai Perejaume, si veies la munió d’obres que t’envolten, no en faries cap de nova !
Em va sorprendre en gran manera la relació que l’artista estableix entre l’obra d’art amb la natura. Especialment l’extraordinària presència i protagonisme dels arbres en les obres exposades. Ja sigui a partir de convertir una escorça en peça d’exposició o bé sigui perquè l’autor els reprodueix en les seves teles o els retrata intentant establir una nova mirada i relació.
Va haver-hi una fotografia que em va cridar enormement l’atenció. Es tracta d’una alzina enjoiada, és a dir, que algunes de les seves branques eren plenes de braçalets, anells i collarets. Aquesta imatge em va fer recordar un fet que vaig viure en un petit jardí de l’illa de Cuba fa uns anys. Una tarda visitava, acompanyat d’un professor de la Universitat de Pinar del Rio, un petit però espès jardí tropical que corresponia a un ampli pati que envoltava una senzilla casa. Després de passejar per entremig de ficus i orquídies, un dels fets més curiosos que vam observar va ser que, penjades de les branques d’ alguns arbres hi havia joguines, és a dir, nines, cotxes, trens… En preguntar a la mestressa de la casa i cuidadora del jardí, -era una dona gran, vídua i que no havia tingut fills- què hi feien les joguines penjades de les branques ens va respondre que, com que no havia tingut fills, s’estimava els arbres com si fossin els seus fills reals i per aquesta raó els obsequiava, de tant en tant, amb joguines i així els agraïa la frescor, la companyia i els fruits que, generosament i any rere any, rebia.
 |
| Arbres enjoiats |
Acabada la visita de l’exposició, les cames es van dirigir, sense demanar permís, a la primera llibreria per adquirir el llibre Pagèsiques. El cor em va fer un salt al comprovar que Perejaume havia dedicat tot un llibre als arbres. Tal com diu Jordi Cornudella en aquest llibre: “la vivència de la natura i la vivència de la literatura s’han agermanat encara més: la mixtura de totes dues vivències és indissoluble”.
Els versos i textos de Perejaume em van resultar especialment interessants perquè neixen de la contemplació harmoniosa dels boscos mediterranis: alzinars, suredes i pinedes de pi blanc i pi pinyoner:
“A través de la llenya entrejunta,
per un alzinar fosc, dens, inextricable,
a través dels arítjols que arriben
fins a les entrebesses dels suros,
l’autor s’enfila, obreda amunt,
amb un planter de clarianes a l’esquena”
També m’ha sorprès la sensació que l’autor hi dialoga, són els seus interlocutors i aquest fet comunica al lector que els arbres posseeixen una doble realitat: la botànica i la simbòlica.
“En cada arbre n’hi havia dos, un de debò i l’altre de paraula, sinó que l’arbre de paraula, escrit per ja no se sabia qui, quedava cada cop més aficat endins per arribar a brotar, i, a mesura que s’anava fent alt i gros, l’arbre s’enfortia i es desfeia de ser paraula, i havia de fer, certament, molt d’oratge per desvetllar, en l’arbre, alguna rama indecisa encara entre la verbor i la verdor”
També em va entusiasmar l’estima pels arbres que totes les paraules escrites traspuen.
“Tots els arbres són fills de l’amor. D’atribució forestal i realitat pagèsica, la molta cultura s’hi amaga, rústega del tot i embosquida . L’arbre escrit amb fulles del seu puny i lletra, i l’arbre que m’és, l’arbre amb intenció de ser-me, tots dos arbres són fills de l’amor”
Podríem seguir parlant i comentant versos i textos de Pagèsiques, però millor que els llegiu vosaltres i us embosqueu amb Perejaume i, sobretot, no us deixeu perdre l’exposició de la Pedrera!
Us agrada:
M'agrada S'està carregant...
